Sara Antoja Xirau
Los chicos del coro
Títol original: Les choristes
Direcció: Christophe Barratier
Intèrprets: Gérard Jugnot, François Berléand, Kad Merad, Jean-Baptiste Maunier
Guió: Christophe Barratier i Philippe Lopes Curval; basat en la pel·lícula La cage aux rossignols (1945) de Jean Dréville
Fotografia: Carlo Varini i Dominique Gentil
Música: Bruno Coulais
Nacionalitat: França, 2004
Durada: 95 minuts
Dir que l’espectador que vegi Los chicos del coro acabarà contagiat de la seva visió positiva i esperançada de la vida és una afirmació que no implica cap risc. Aquesta pel·lícula està realitzada des de la sinceritat d’un cor, el del director, que té aquesta perspectiva de la vida, i això sempre es transmet al públic. Segons les seves pròpies declaracions, es va basar en la seva pròpia infància i en la seva formació musical, inspirant-se en las emocions suscitades per la pel·lícula La cage aux rossignols que va veure a la televisió quan era petit.
El 1949, Clément Mathieu (Gérard Jugnot), un professor de música fracassat, és contractat com a vigilant en un internat de reeducació de menors. El centre està regit per normes estrictes i repressives, i el seu director, Rachin (François Berléand), s’esforça per aplicar, sense èxit, el principi d’acció/reacció per castigar aquests nens tant difícils. Mathieu no està d’acord amb aquests mètodes aplicats a uns infants que tenen la falta d’afecte com a principal problema, i per resoldre-ho idea la creació d’un cor com una manera d’apropar-se a ells i d’ajudar-los a encaminar la seva energia i la seva rebel·lió. Però la tasca no serà fàcil, i necessitarà una bona dosi de paciència i fortalesa.
Formar un cor, tal com fa Mathieu, per tal d’humanitzar a través de la música, ens pot recordar a Somriures i llàgrimes, encara que aquí no hi ha cap subtrama política ni romàntica. El director del film prefereix quedar-se amb l’ànima i la mirada dels nens, ficar-se al seu cap i al seu cor, per extreure moments de gran emoció que commouen l’espectador quan el cor interpreta les seves cançons. No es tracta només d’un sentiment sostingut per unes notes musicals hàbilment col·locades, encara que la interpretació de les cançons feta pel cor de Saint Marc és meravellosa, sinó que poc a poc es van perfilant uns personatges que, amb el seu orgull, innocència, sofriment, soledat i senzillesa, troben amor i no repressió en el vigilant Mathieu, un músic fracassat que no és, ni molt menys, una persona fracassada.
Potser un dels grans encerts de la pel·lícula, junt amb la música, sigui el casting. El rostre de Mathieu reflecteix una bondat natural i una compassió que fan que la seva tasca no resulti gens postissa. Per la cara d’àngel amb veu angelical (valgui la redundància) anomenat Morhange es va triar encertadament en Jean-Baptiste Maunier, solista de la coral de Saint Marc i sense cap mena d’experiència interpretativa prèvia. El mateix succeeix amb la resta dels infants de la pel·lícula, que van ser triats de famílies que habitaven a la zona on es realitzà el rodatge.
Hi haurà qui la qualificarà de massa sentimental i d’excessivament dolça, però no és del tot així. Està realitzada des d’una visió humanista que incita a confiar en les persones. Per a molts, això és sinònim de superficialitat i d’ingenuïtat: per aquest motiu abunda tant el cinema amarg, nihilista i escèptic. Aquesta pel·lícula no enganya, és honesta i té la intenció d’ajudar l’espectador a millorar la seva vida com persona, encara que com a “músic” pugui haver sigut un fracassat. La nostra societat necessitaria molts “Mathieu”: benvinguts siguin.
