ITE-111 Tema Clau: Taizé: una peregrinació de confiança sobre la terra

Aida Bets

Segons ell mateix havia explicat, Roger Louis Schutz-Marsauche, nascut el 2 de maig de 1915, fill d’un pastor evangèlic suís, era estudiant de teologia quan es va sentir mogut, l’any 1940, a construir una vida comunitària en la que la reconciliació segons l’Evangeli, la senzillesa i la bondat de cor serien viscudes en una realitat concreta. Es va instal·lar a Taizé, a la regió francesa de Borgonya, molt a prop de Cluny, un gran monestir catòlic. Tenia 25 anys i va escollir França perquè era el país de la seva mare. Havia estat malalt durant anys per una tuberculosis pulmonar i va tenir prou temps per reflexionar sobre aquesta idea.
La seva àvia materna va ser una dona de fe sòlida, cristiana evangèlica, i durant la Primera Guerra Mundial, mentre els seus tres fills combatien al front, va obrir la seva casa per rebre a refugiats, ancians, dones i nens, sense mirar quina era la seva religió o la seva nacionalitat. Patia perquè els cristians es mataven entre ells i resava demanant la reconciliació i el final de la guerra. Segurament Roger es va sentir marcat per aquest exemple.
Amb l’ajut d’un petit préstec, Roger va comprar a Taizé una casa abandonada i va demanar a Geneviève, una de les seves germanes, que s’hi instal·lés amb ell, per acollir a refugiats de la Segona Guerra Mundial. Els primers temps van ser d’una gran escassetat perquè no tenien aigua corrent, i l’anaven a buscar a un pou del poble. El menjar era tan modest que gairebé sempre consistia en sopa feta amb farina de blat de moro que compraven a baix preu en un molí de la zona.
Roger solia resar tot sol, sovint al bosc, per evitar que els refugiats que acollia no es sentissin incòmodes si eren jueus o agnòstics. Geneviève els explicava als que eren creients, que, si volien resar, ho fessin a la seva habitació.
Els seus pares patien perquè creien, amb raó, que en Roger i la Geneviève s’exposaven a perills, i van demanar a un amic, que era oficial retirat de l’exèrcit francès, que els protegís. Aquest, a la tardor de 1942 els va avisar que havien estat descoberts i els va ajudar a marxar. Roger va tornar l’any 1944 i no ho va fer sol: un petit grup de joves es va unir a ell per començar junts una vida en comú.
L’any 1945 es va formar en aquella regió una associació per tenir cura dels nens que la guerra havia deixat sense família i va demanar a la comunitat de Taizé que acollís alguns d’aquests infants. Roger va pensar que una comunitat de només homes no podia fer bé aquesta tasca i va convèncer la seva germana perquè tornés per ocupar-se’n.
Molt a prop de Taizé hi havia un camp de presoners de guerra alemanys i Roger va aconseguir que els interns tinguessin permís per passar els diumenges amb ells.
Poc a poc, acudien homes joves de diferents confessions cristianes, que es volien unir a la comunitat. Allò que es va iniciar com un humil refugi, es va convertir en una comunitat ecumènica. El dia de Pasqua de 1949, al petit temple romànic del poble, set germans van fer la primera cerimònia de compromís, per tota la vida, en el celibat, la vida en comú i un estil de vida de gran senzillesa.
Després d’un recés molt llarg, a les acaballes de 1952, el germà Roger va escriure la Regla de Taizé, que recull “tot el que és essencial per a la vida en comú”.
En tots els seus anys d’història, la comunitat de Taizé s’ha desenvolupat fins arribar a tenir actualment un centenar de membres que procedeixen de trenta països i que són catòlics o de diversos orígens evangèlics. Per la seva pròpia existència, la comunitat és un signe concret de reconciliació entre cristians dividits i pobles separats.
La comunitat no accepta cap donatiu i els germans es guanyen la vida amb el seu treball. Alguns fan articles d’artesania: esmalts, pintura, cristall o fang. Si reben herències personals, les donen als pobres.
L’activitat principal d’aquesta comunitat monàstica és l’oració, la meditació cristiana i la reconciliació.
Des dels anys 50, alguns germans han anat a viure a llocs desfavorits del món per ser allà testimonis de pau i per estar al costat dels que pateixen. Avui, alguns germans viuen en petites fraternitats en barris pobres d’Àsia, Àfrica i Amèrica llatina. Intenten compartir les condicions de vida dels qui els rodegen, esforçant-se en ser una presència d’amor al costat dels més pobres, dels nens del carrer, dels presoners, dels moribunds, de tots els qui tenen ferides profundes per causa de ruptures d’afecte i d’abandons humans.
Molt abans de la caiguda del mur de Berlín, els germans de Taizé anaven discretament als països de l’Est a trobar-se amb joves. És per això que, actualment, la relació de Taizé amb aquests països és molt intensa.
Des de 1957 Taizé, amb la seva església de la Reconciliació, s’ha convertit en un centre d’espiritualitat pels joves que hi van des de tota Europa atrets per aquesta nova experiència. S’instal·len en tendes i participen de l’oració amb els germans. L’any 1974 s’hi van aplegar 40 mil, perquè es va celebrar una gran trobada anomenada “Concili dels Joves”.
Des del principi de la primavera fins al final de la tardor, cada setmana arriben a Taizé joves d’arreu del món. Allà, tots junts, hi busquen un sentit per la seva vida. Van a les fonts de la confiança en Déu i inicien una peregrinació interior que els anima a construir relacions de confiança entre les persones. Es calcula que són uns cent mil els peregrins que passen per Taizé cada any.
Hi ha setmanes de l’estiu amb gairebé 5000 persones, pràcticament totes joves, convivint a Taizé. És una aventura espiritual que es viu en comú i que continua quan tornen a casa perquè la concreten a través d’una preocupació per aprofundir en una vida interior i una disponibilitat per assumir responsabilitats per aconseguir entre tots que la Terra sigui més habitable.
A Taizé, els joves són acollits per una comunitat de germans que es comprometen a seguir a Crist tota la seva vida. També hi ha dues comunitats de monges que participen en l’acollida. L’any 1966 les germanes de sant Andreu, una comunitat catòlica internacional fundada fa més de set segles, van obrir un convent en un poble de les rodalies i van començar a assumir una part de les tasques d’acollida. Molt més tard, algunes germanes ursulines poloneses també van anar a viure en aquell lloc per col·laborar en l’acollida dels joves.
El moment fort de les trobades diàries és l’oració comunitària que aplega tothom tres vegades en un acte de lloança a Déu a través del cant i del silenci. A Taizé s’ha creat un estil musical únic, que reflecteix la manera com medita la comunitat. En la música de Taizé es repeteixen o es canten en cànon, frases senzilles, que normalment són versos dels Salms.
Cada dia alguns germans de la comunitat fan introduccions bíbliques que són seguides per temps de reflexió, d’intercanvi i de participació en las tasques pràctiques. També és possible passar la setmana en silenci per deixar que l’Evangeli il·lumini la pròpia vida amb profunditat.
Per la tarda hi ha tallers sobre temes específics que permeten veure la relació entre les fonts de la fe i la realitat plural del món contemporani: “És possible el perdó?”, “El desafiament de la globalizació”, “Com respondre a la crida de Déu?”, “Quina Europa volem?”... També hi ha temes que tracten de l’art i de la música.
Una setmana a Taizé permet comprendre la relació entre una experiència de comunió amb Déu en l’oració i en la reflexió personal i, per altra part, una experiència de comunió i de solidaritat entre els pobles.
Els joves de tot el món es troben i s’escolten els uns als altres i així descobreixen que es poden obrir camins d’unitat dins de la diversitat de les tradicions cristianes i de les cultures. Aquestes estades els ofereixen fonaments sòlids per ser creadors de confiança i llavors de pau en un món ferit per les divisions, la violència i l’aïllament.
Taizé no organitza un moviment en torn a la seva comunitat. Al contrari, vol que allò que s’ha experimentat durant l’estada es visqui després en el propi lloc on s’habita. D’això ells en diuen la “peregrinació de confiança a través de la terra”. Aquest mateix lema és el que va utilitzar el germà Roger quan, l’any 1978, va llançar la iniciativa de fer una trobada anual en una gran ciutat europea, els darrers dies de l’any, del 28 de desembre al primer de gener; són milers el joves que hi participen. L’any passat va ser a Lisboa (Portugal) i tots recordem la trobada de 2000 a Barcelona (i a Badalona, amb una magnífica participació de la nostra parròquia!). Cada any el germà Roger publicava per a l’ocasió una “Carta als joves”, que darrerament era traduïda a 50 idiomes. La trobada d’aquest any serà a Milà (Itàlia).
El germà Roger havia escrit molts llibres i li havien concedit molts premis per la seva tasca en favor de la pau i com educador per la convivència.
El Papa Joan XXIII, valorava molt el que es feia a Taizé i ho va qualificar de “petita primavera”. Per invitació personal seva, el germà Roger va participar com observador en el Concili Vaticà II. L’admiració era mútua, i el germà Roger va sentir-se impressionat per unes paraules d’aquest Papa sobre l’ecumenisme: “No s’han de fer processos històrics. No hem de cercar qui ha estat culpable o qui ha tingut la raó. Només hem de dir: reconciliem-nos!” És per això que, a l’entrada de l’església de la Reconciliació de Taizé, hi ha escrit en diversos idiomes: “Germans, reconciliem-nos! Els pares amb els fills, els esposos entre ells, els creients amb els no creients i els cristians amb els seus germans separats”.
El Papa Joan Pau II va peregrinar a Taizé a l’octubre de 1986 i va dir aquestes boniques paraules: “Es passa per Taizé com es passa a prop d’una font. El viatger s’atura, es refresca i segueix el seu camí”.
El germà Roger tenia 90 anys i estava delicat de salut quan va morir Joan Pau II, però va voler viatjar a Roma per assistir al seu funeral.
Altres homes d’Església han visitat i visiten Taizé. La comunitat també va acollir a tres arquebisbes de Canterbury, a metropolitans ortodoxes, a catorze bisbes luterans de Suècia i a nombrosos pastors i sacerdots catòlics de tot el món.
El germà Roger va ser sempre el prior de la comunitat fins a la seva mort, el 16 d’agost de 2005, durant l’oració vespertina, quan va rebre unes punyalades d’una dona amb trastorns mentals. El dia abans havia enviat una carta al Papa Benet XVI disculpant-se per no poder-lo acompanyar a Colònia i li expressava el seu desig de veure’l ben aviat. El Papa, en la seva trobada amb els joves a Colònia, el va recordar emocionat i va dir que havia estat un “servidor fidel de Crist” i un “gran pioner de la unitat dels cristians”.
El cardenal Walter Kasper va presidir les exèquies en l’església de la Reconciliació de Taizé, concelebrant amb els quatre sacerdots catòlics de la comunitat i molts bisbes i sacerdots, amb la participació de jerarquies evangèliques, anglicanes i ortodoxes d’Europa. Va qualificar el germà Roger com “un dels grans líders i pares espirituals del nostre temps”.
Roger Schutz va ser realment un místic i va morir resant. Va predicar durant tota la seva vida l’amor i paradoxalment va ser víctima d’una violència irracional. Els joves l’admiraven per la seva transparència, senzillesa i delicadesa i, especialment, per la seva capacitat de comunicació. En un dels seus llibres havia escrit: “Voldria arribar fins a tots els racons de la terra per repetir una i altra vegada que confio en les generacions més joves”.
El nou prior de Taizé es el germà Alois Löser, que ja havia estat elegit fa vuit anys com el successor del germà Roger. Alois es membre de la comunitat des de fa 32 anys i es trobava a Colònia en la Jornada Mundial de la Joventut quan el germà Roger va perdre la vida. Durant el funeral va demanar públicament que Déu perdonés a l’autora de la mort del fundador de Taizé, amb paraules semblants a les de Jesús a la creu: “ella no sabia el que es feia”.

ITE-111. Llum i aliment

Us ho demanem en nom de Crist: deixeu-vos reconciliar amb Déu!
Segona carta de sant Pau als Corintis, 5, 20)

ITE-111. Taizé i els joves

Mn. Miquel

Taizé és el nom d’una comunitat ecumènica de germans situada en un petit poble de França, fundada pel germà Roger l’any 1940, quan tenia 25 anys.
En preguntar al fundador de Taizé pels motius que determinaren la seva elecció, responia amb freqüència evocant la seva àvia, una viuda que vivia al nord de França quan va esclatar la primera guerra mundial. Els seus tres fills combatien al front i, malgrat la continua amenaça dels bombardejos, va preferir restar a casa per acollir els que fugien, ancians, nens, dones embarassades... Només quan tots es van veure obligats a fugir, ella també ho va fer.
Aquesta experiència va marcar la vida d’aquesta dona, el desig de que ningú es vegi mai més obligat a viure el que ella havia presenciat. “Els cristians dividits entre ells ─deia─ s’havien matat també entre ells” I afegia: “Almenys, que es reconciliïn, per intentar d’evitar una nova guerra”. Aquesta dona, d’origen evangèlic, va voler viure, ja en la seva existència, un principi de reconciliació.
Aquestes dues aspiracions de la seva àvia: assumir riscos en favor dels més desfavorits i la reconciliació dels cristians en favor de la pau a Europa, marcaran la vida del jove Roger.
Quan l’any 1940 tenia 25 anys, una nova guerra mundial esquinçava Europa. Des de feia anys tenia el projecte de crear una comunitat on fóra possible concretar la reconciliació cada dia. Va abandonar Suïssa, el seu país d’origen, per establir-se a França país d’origen de la seva mare, on la guerra provocava moltes destrosses.
Buscant una casa va arribar a Cluny, molt a prop del poble de Taizé i va descobrir una casa en venda. Allà, una velleta a qui ell va fer partícip del seu projecte, li va pregar: “Quedi’s aquí... estem tan sols!” És com si la veu de Déu s’expressés a través d’una pobra dona. En cap dels llocs prèviament visitats per ell, havia sentit paraules semblants.
Taizé es trobava a poca distància de la frontera marcada per la guerra. A la casa que va comprar hi amagava refugiats polítics i jueus. Resta a Taizé entre 1940 i 1942. En la soledat, prega tres cops al dia en un petit oratori, com ho farà la comunitat que ell medita crear. França és totalment ocupada i Roger ha d’anar a Suïssa, el seu país natal, fins al final de la guerra, el 1944.
En aquest any torna a Taizé acompanyat dels primers germans de la comunitat. L’any 1949 són un petit nombre de germans i decideixen comprometre’s per tota la vida en el celibat. Roger, com a prior de la comunitat, escriu l’any 1952 una petita regla de vida.
En el transcurs dels anys, la comunitat creix i, si en un principi tots els germans eren d’origen evangèlic, poc a poc s’hi pogueren unir els primers germans catòlics. Actualment reuneix homes de 25 nacionalitats.
Per la seva mateixa existència, Taizé és signe d’ecumenisme conviscut, de reconciliació entre cristians separats i és un projecte sobretot adreçat als joves.
Com no recordar la trobada europea dels joves a Barcelona, del 28 de desembre de 2000 a l’1 de gener de 2001! A la nostra parròquia vingueren uns cent joves de diferents nacionalitats que tingueren allotjament en les diferents llars que es van oferir i en dues escoles de la nostra demarcació. Van ser molt emotives la pregària del matí conjunta, al començar la jornada i, sobre tot, l’hora de pregaria d’onze a dotze de la nit abans que toquessin les campanades de fi d’any, i la festa dels pobles que va durar fins a les tres de la matinada, amb els corresponents grans de raïm i molta gresca i divertiment de bona llei i, principalment, amb molta germanor.
Recordem també la missa del matí del dia d’Any Nou. Una missa internacional amb lectures en diverses llengües, igual que les pregàries. Recordo que em va assistir un diaca polonès. La nau del temple estava plena de gom a gom, amb els joves i moltíssima gent de la comunitat parroquial. Va ser molt edificant la pietat i la participació dels joves.
Després, tots anaren a celebrar el dinar d’Any Nou en les llars de la parròquia que s’havien ofert. Foren uns dies inoblidables i molt estimulants per la nostra fe.
Cap al final de la seva vida, ara fa pocs anys, el germà Roger va manifestar a la Santa Seu el seu desig de fer-se catòlic i la Santa Seu li va respondre que no en tenia necessitat, que, de fet, ja ho era.
Com tots sabeu, aquest any, mentre pregava, una dona desequilibrada el va matar d’unes ganivetades.

ITE-111. Noticia-Misión

Restituir la infancia para dar un futuro al mundo es la campaña de solidaridad de la Associazione Italiana Amici di Raoul Follereau (AIFO): una propuesta para los niños de todo el mundo que viven en condiciones de infancia negada y que esperan poder jugar, estudiar y vivir serenamente.
Todos los niños tienen derecho a la salud y a la educación para un crecimiento sano y sereno, que les permita realizar plenamente su propia personalidad. Los niños que viven en contextos de pobreza, guerra, analfabetismo y explotación son siempre los sujetos más débiles y no tienen la posibilidad de vivir su infancia. En los últimos 15 años la situación sanitaria de los más pequeños ha empeorado en los países del sur del mundo. El número de las vacunaciones de rutina ha disminuido y el nivel de mortalidad infantil ha aumentado. En su conjunto, en el mundo hay 400 millones de niños que no tienen acceso al agua potable, 270 millones a los servicios sanitarios y 124 millones no pueden ir al colegio. Cada año, 50.000 niños enferman de lepra. Los niños que sufren de discapacidades tienen todavía más desventajas pues a menudo no tienen a nadie que cuide de ellos y la sociedad los margina.
La AIFO ha elegido ocuparse de ellos a través de sus intervenciones de lucha contra la lepra, y ofreciéndoles servicios sanitarios de base y de rehabilitación. Particular interés se pone en la medicina escolar y en la salud materno-infantil a las que se dirigen actividades como las vacunaciones, las integraciones alimenticias para los niños mal nutridos, la asistencia a los niños seropositivos y el cuidado de enfermedades como las infecciones respiratorias y la malaria.
El objetivo de esta campaña es restituir a estos niños su infancia, darles una esperanza de futuro permitiéndoles alcanzar la plena salud psicofisica, ofrecerles rehabilitación física y social y acceso a una educación que responda a las diferentes necesidades de cada uno, sirviéndose de un tipo de aproximación integrada y apropiada que mire al bienestar y al crecimiento global de la persona. Apoyar a los niños quiere decir darles un futuro sereno, promover el desarrollo de las familias y de las comunidades a las que pertenecen y combatir la pobreza y la marginación en el sur del mundo.

El sida es uno de los dramas africanos que marca desde hace décadas el continente. Según el informe AIDS Epidemic Update del 2005, publicado por el United Nations Joint Programme on HIV/AIDS (UNAIDS) y la organización Mundial de la Salud (OMS), en el África central más del 60% de las personas están afectadas por VIH. En la mayor parte de los países del sur del Sahara la situación parece estar estable o bien ha empeorado. Sin embargo, algunos países están trabajando en una prometedora disminución del virus en los individuos adultos, gracias en parte a una labor de prevención. Estos resultados son particularmente importantes para los proyectos del Servicio de los Jesuitas para los Refugiados (JRS) que atiende a las víctimas de la enfremedad en África.
En Costa de Marfil, un país destrozado por la guerra, el JRS inauguró en 2003 un proyecto que facilita soporte psico-social y tratamiento médicos a las personas enfermas del virus, ofreciendo la posibilidad de realizar la prueba analítica a toda la población de Bouaké, ciudad del Norte controlada por los rebeldes. En noviembre de 2005, comenzó un segundo proyecto dedicado en particular a la prevención del sida en las áreas más pobres de la ciudad, como complemento del primer proyecto destinado a la sensibilización sobre la enfermedad.

Continúa incesante el trabajo de las hermanas y los hermanos Misioneros de la Caridad entre los enfermos de sida marginados por la sociedad. Fieles al carisma de su fundadora, la beata Teresa de Calcuta, van directamente a las casas de los enfermos que están en el tercer o cuarto estadio de la enfermedad, para los que no se ha preparado todavía ninguna vacuna, y les facilitan la medicación que precisan.
El instituto Shanti Bhavan acoge a los hombres enfermos de sida, de los cuales algunos mueren pero, en otros casos, sus condiciones de salud mejoran e incluso pueden volver a llevar una vida normal. Las Misioneras de la Caridad asisten, por su parte, a las mujeres enfermas de sida en el complejo Shanti Dan. Estas son las dos únicas instituciones católicas presentes en Calcuta que cuidan exclusivamente de los enfermos de sida. En comparación a los otros distritos indios, en Sonagachi, el barrio de prostitutas de Calcuta, se registra el número menor de prostitutas seropositivas, mientras que en Bombay se encuentra el numero mayor con el 70% de infecciones; le siguen Chennai con el 60% y Delhi con el 40%. Las organizaciones no gubernamentales que trabajan en el área de Sonagachi han logrado, gracias a su trabajo de prevención e instrucción, reducir la tasa de infección entre las prostitutas al 9%.

ITE-111. Correspondència missionera

Des de Calama, Xile, Mn. Jordi Jorba ens ha enviat la seva carta nadalenca. Això és el que, entre altres coses, ens explica:

Aquestes darreres setmanes estan plenes de trobades, baptismes de nens de catequesi i de joves que, quan eren petits no van rebre el sagrament del Baptisme i ara es preparen per la Primera Comunió i la Confirmació.
Fa pocs dies que hem inaugurat, al costat de la capella, el nou menjador pels nens i nenes més necessitats de la “Población Nueva Alemania”, que fins ara funcionava als petits locals de la nostra capella de Sant Llorenç. L’ha finançat una fundació anglesa, que ja la manté des de fa dos anys. Compta, també, amb sala d’estudi i ordinadors. El taller per a mares “jefas de hogar” segueix potenciant el treball i l’autoestima d’aquestes dones del mateix barri, segurament el més deprimit de la parròquia i de la ciutat.
El diumenge 11 de desembre tenim eleccions de president (sembla que, per primera vegada, tindrem presidenta) i de diputats i senadors. L’ambient és força tranquil amb les picabaralles normals entre els dos candidats de la dreta i Michelle Bachelet, socialista de la coalició governamental de centre-esquerra.
És molt possible que jo participi en una trobada de capellans espanyols a l’Amèrica Llatina que hi haurà a Cochabamba (Bolívia) del 9 al 13 de gener. Ja us en faré cinc cèntims en una propera circular, aprofitant les vacances d’estiu que aquí són durant els mesos de gener i febrer.
Per bé que Nadal i Cap d’Any s’escauen en diumenge i tindrem menys festes, desitjo que l’Infant de Betlem us porti a tots la joia i la pau que hem de rebre sempre gratuïtament d’Aquell que n’és la font i que, per tots nosaltres, es va fer de la família humana.
Us tindré a tots molt presents en la Missa del Gall, amb l’altar rodejat d’un centenar de Nens Jesús que porten a missa i, durant les festes nadalenques, veneren a les cases amb cants i balls religiosos.
Una abraçada del vostre amic que us estima. Bon Nadal!
Mn. Jordi Jorba

ITE-111. Finestra jove

Pregària tot caminant
per llmb

2. QUAN EM TROBI JO MATEIX


Fins quan evitaré trobar-me amb mi mateix?
Senyor: més que nous descobriments, necessito descobrir-me a mi mateix.
La veritable ignorància és no saber per què ni per a què visc.
La vida és un camí i un camí sempre porta a algun lloc.
On porta la vida que jo visc?
L’important d’un viatge no és anar en vagó de tercera, de segona o de primera classe, sinó anar en el tren que porta al meu destí.
Senyor: he pres en la meva vida el “meu” tren, o m’he acontentat simplement en escollir un vagó confortable?
No tinc dues vides. Fes, Senyor, que no es perdi, com aigua en el desert, l’única que tinc.
Una persona no s’improvisa. És com un edifici que es fa de mica en mica. Sé que, per mi, en l’edifici de la meva personalitat, és l’hora dels fonaments. Ajuda’m, Senyor, a fer que siguin sòlids.
Ajuda’m a trobar-me a mi mateix!

ITE-111. Un pare desesperat

Joan Serra Fontanet
Sacerdot

Recordo que un dia estava al despatx i va entrar un amic meu que era fabricant, tenia una petita empresa química, va asseure's i es posà a plorar. Veure un home plorant impressiona. Jo li vaig preguntar el que li passava i em va respondre que estava desesperat davant de l’actitud del seu únic fill.
Em va explicar que tota la seva il·lusió era que el seu fill es fes càrrec de la petita fàbrica que ell havia pujat dedicant-li tota la seva vida i que, per això, des de petit l’havia preparat. L’havia educat als escolapis de Barcelona, havia fat una carrera de química i el noi era simpàtic, agradable i molt intel·ligent. Ell pensava que el noi seria el seu successor i l’empresa continuaria i creixeria. Però un dia el noi li va dir al seu pare que li volia donar una notícia i era que deixava Barcelona, la família i l’empresa i que la setmana vinent marxava a una illa de per unir-se a un grup de hippies, persones joves que passaven de la religió, de la cultura i de l’educació occidental. El bon pare li va fer moltes reflexions, però el fill va marxar.
Jo li vaig respondre que estigués tranquil i que ho deixés a les mans de Déu, ja que ell havia fet tot el que estava a les seves mans i qui fa el que pot no està obligat a més i que ell respectés la llibertat del seu fill com Déu respecta la nostra, malgrat que la nostra actuació no és com la que ell voldria.
Quelcom semblant els passa a alguns pares cristians de veritat, que estan tristos i angoixats en veure que ells han donat exemple cristià i formació cristiana als seu fills i els seus fills o filles es casen pel civil, s’ajunten i no volen saber res de l’Església.
La resposta és la mateixa que vaig donar a aquell pobre pare, ja que ara són grans i ja no depenen d’ells. Que resin, que els estimin i no deixin de donar-los bons consells.

ITE-111. El món infantil: Regals per als infants

Sara Antoja Xirau

• 
  Com cada any, s’acosta Nadal i arriba l’hora de fer la carta als Reis.
  El joc és una activitat quotidiana per als infants, i és la manera que tenen de descobrir el seu propi cos, el món que els envolta i les persones.
  Per això, és important seguir alguns criteris pedagògics i ambientals quan fem la llista de coses que demanem als Reis Mags d’Orient:
  · La joguina ha de ser adequada a la seva edat.
  · Ha d’agradar a l’infant i estimular-lo.
  · Ha de ser resistent i ha de complir les normes de seguretat.
  · Ha d’afavorir l’expressió de l’afectivitat, potenciar la cooperació i el joc en comú.
  · No hauria de ser sexista.
  · No hauria de fomentar la violència ni l’agressivitat.
  · Ha d’estar lliure de PVC, un plàstic que allibera substàncies tòxiques.
  · Eviteu les joguines que necessitin piles, ja que són una gran font de contaminació pel seu contingut en plom, cadmi, mercuri o liti.
  · Ha de tenir l’embalatge adequat, sense massa capses ni plàstics.
  · Preferiu les joguines de fusta o de roba. Són materials segurs, resistents i fàcils de restaurar. Tingueu en compte que els vernissos i pintures usats siguin naturals.
  · Si voleu regalar algun animal domèstic assegureu-vos abans que estarà ben atès i que tindrà un lloc adequat per viure.
  
  

ITE-111. Notícies que fan pensar - II

Comentades per G.B.S.

ARMES PER VENEÇUELA
El govern espanyol diu que no vol participar en conflictes bèl·lics però ha decidit vendre armes a Veneçuela, un país amb un president famós per la seva actitud desafiant amb el seu veí Colòmbia i pels seus insults i amenaces als Estats Units.
Segons el ministre espanyol de Defensa, aquesta operació s’ha fet “per beneficiar els espanyols, no per molestar a ningú”, però, certament, aquesta venda no és gens beneficiosa pel prestigi internacional del govern espanyol que parla molt d’afavorir iniciatives de pau i s’embolica en una venda d’avions i vaixells de guerra a un país governat per una persona que assoleix uns nivells molt alts d’agressivitat i d’estil no democràtic. Veneçuela té actualment un president que presumeix de ser el millor amic del president de Cuba, un dictador que no ha aplicat mai cap principi democràtic en el seu país.
En les recents eleccions, l’oposició ha demanat l’abstenció i els pocs que han anat a votar ho han fet per l’actual president. El motiu de la petició d’abstenció és que el mecanisme que permet l’exercici del vot és fraudulent. Tot i ser un país amb un desenvolupament tecnològic escàs, Veneçuela ha estat el primer del món en informatitzar el vot, aplicant un procediment car per un país amb grans dèficits. El veritable motiu d’aquesta inversió és que s’elimina el secret del vot, com ho han pogut comprovar diversos parlamentaris de diferents països que hi han anat com observadors internacionals. La votació electrònica deixa una marca en la fitxa informàtica del votant de manera que és possible posteriorment saber què és el que ha votat. També és possible que, qui ho controla, introdueixi vots virtuals de persones que no han anat a votar. Així doncs, les recents eleccions han estat un frau monumental.
Després de ser reelegit, la primera mesura que ha pres aquest president sense escrúpols ha estat modificar la legislació per assegurar-se la continuïtat en el poder fins l’any 2025! És un camí semblant al que es va seguir a Cuba on, fa anys, la revolució semblava que inicialment era un moviment renovador i es va convertir en una dictadura pura y dura. El govern espanyol ha donat, una vegada més, una clara mostra d’inconseqüència, perquè predica la pau i intervé en el negoci de venda d’armes, i ho fa tenint com a client un dictador que estafa els seus ciutadans fent trampes en las urnes i que té ànsies bel·ligerants i expansionistes.

ITE-111. Notícies que fan pensar - I

Comentades per G.B.S.

LES PARAULES TENEN IMPORTÀNCIA

El president del govern espanyol ha anunciat que vol reformar la constitució perquè hi vol canviar una paraula. En l'article 49 es fa servir la paraula disminuït i ell considera que s'ha de substituir per discapacitat. Ho va dir solemnement davant dels interns d’un centre de Leganés i ho va justificar perquè, segons ell, “no hi ha disminuïts, sinó persones amb discapacitat que tenen els mateixos drets i també les paraules tenen importància”.
Deixant de banda l’oportunitat, la certesa i la intel·ligibilitat de la primera part de la seva explicació, és sorprenent que ara digui que les paraules tenen importància. És una afirmació que està a l’altre extrem de la posició que ell mateix i els membres del seu govern han mantingut, no fa pas gaire temps, amb la denominació de les unions de persones del mateix sexe. Insistentment es va demanar que no s’utilitzés la paraula matrimoni i la resposta invariable va ser que el nom de les coses no era important. Però ara diu que sí que ho són. Potser abans, deia que no, però pensava que sí. I és per això que deia que no.

ITE-111. Antonio Morata López

Antoni Morata Royes

Com molts de vosaltres recordareu, el meu pare havia col·laborat amb diversos articles a la revista ITE. En el seu funeral, ara fa unes setmanes, Mn. Pere Guixé el definia com un missioner en la nostra societat. A través d’aquestes ratlles, m’agradaria que el coneguessin una mica millor, tot fent un breu recorregut per la seva vida.
L’Antonio procedia d’una família humil de Cieza (Múrcia). Als onze anys, com molta altra gent durant la dècada dels 60, va arribar a Badalona amb els seus pares i germà petit per començar una nova vida en aquesta Catalunya acollidora i plena d’oportunitats. Es va integrar com un més en la nostra cultura sense renunciar a les seves arrels. Podríem dir que va saber combinar el bo i millor de cada terra, forjant una personalitat tant particular que no ha deixat mai indiferent a ningú que l’ha conegut.
Des dels 14 anys ja havia de treballar de dia per pagar-se els estudis per la nit. Sens dubte, aquestes aparents contrarietats no van fer sinó esperonar-lo a créixer com a persona i aprendre a donar el màxim de si mateix.
De ben jovenet ja tenia “novieta”, l’Elena, que acabaria sent mare dels seus fills i qui l’ha acompanyat fins l’últim instant de la seva vida. Amb 23 anys va ser pare per primera vegada. A mesura que anaven naixent més fills, fins a sumar-ne 10, la seva trajectòria professional li permetia assolir més responsabilitats i així poder arribar a final de mes, tot i que el vermell era el color més freqüent en el seu compte corrent.
A la feina l’anomenaven “Capitán Furilo” en honor a un personatge d’una sèrie policíaca televisiva. Allà on hi havia un problema, ell donava solució i no només pel que fa a la gestió informàtica, la seva especialitat, sinó també en la vida personal dels seus companys. Aquest tarannà seu li va permetre aprofundir en l’amistat amb persones de tot tipus i condició. Tant en el seu entorn laboral com familiar va impregnar sempre als que l’envoltaven de valors cristians. Tal com ell reconeixia, aquesta era la seva obsessió.
Arribava a casa xiulant perquè el sortíssim a rebre. Tot i el cansament de la feina i de les diverses labors socials en les que participava, sempre li quedava un somriure per nosaltres. Organitzava excursions on mai mancava lloc pels qui es volguessin apuntar, que normalment eren un bon grapat. Pels seus fills era el millor amic i, encara que soni a tòpic, si haguéssim pogut triar un pare sens dubte l’hauríem escollit a ell.
Just als 50 i amb el fill gran recent casat, li van diagnosticar un càncer de colon que, juntament amb una reestructuració de l’empresa per la que tant havia treballat, van fer-li veure les coses des d’una nova perspectiva. Durant aquests darrers anys va tenir oportunitat de compartir molt més temps lliure amb els seus. Aquesta va ser la cara amable d’una situació que ell ja intuïa com acabaria. És per això que va voler deixar-nos un llibre amb les seves vivències, divertides i apassionants totes elles. Els seus fills més menuts tindran la sort de conèixer qui va ser el seu pare a través de les seves pròpies paraules i expressions.
El càncer va anar seguint el seu procés, replicant-se als pulmons i al cervell, consumint la seva energia vital de mica en mica. Ell però, s’aferrava a la vida, redescobrint en cada nou dia la bellesa de les coses petites, tan desapercebudes a vegades pels qui no han estat colpits pel dolor i la malaltia.
Aquest darrer estiu, superant les dificultats que suposava la seva immobilitat, el vam acompanyar tota la família en peregrinació a Lourdes. La seva pregària va ser demanar a la Verge una bona mort i així li ho va concedir. A l’edat de 54 anys, el passat 21 d’octubre moria al llit de casa seva, envoltat per la seva dona i tots els seus fills que resaven un Parenostre a Qui ja l’estava esperant amb els braços oberts per donar-li una forta abraçada de benvinguda.
A tots els qui hem tingut la sort de compartir amb ell el seu afecte conservarem el record d’un apassionat per la vida i per les persones, que va dur els seus ideals fins a les últimes conseqüències. Ha passat per aquest món com un marit exemplar, com un pare lliurat als seus fills i com un amic fidel, en definitiva… com un autèntic cristià.