Antoni Morata Royes
Com molts de vosaltres recordareu, el meu pare havia col·laborat amb diversos articles a la revista ITE. En el seu funeral, ara fa unes setmanes, Mn. Pere Guixé el definia com un missioner en la nostra societat. A través d’aquestes ratlles, m’agradaria que el coneguessin una mica millor, tot fent un breu recorregut per la seva vida.
L’Antonio procedia d’una família humil de Cieza (Múrcia). Als onze anys, com molta altra gent durant la dècada dels 60, va arribar a Badalona amb els seus pares i germà petit per començar una nova vida en aquesta Catalunya acollidora i plena d’oportunitats. Es va integrar com un més en la nostra cultura sense renunciar a les seves arrels. Podríem dir que va saber combinar el bo i millor de cada terra, forjant una personalitat tant particular que no ha deixat mai indiferent a ningú que l’ha conegut.
Des dels 14 anys ja havia de treballar de dia per pagar-se els estudis per la nit. Sens dubte, aquestes aparents contrarietats no van fer sinó esperonar-lo a créixer com a persona i aprendre a donar el màxim de si mateix.
De ben jovenet ja tenia “novieta”, l’Elena, que acabaria sent mare dels seus fills i qui l’ha acompanyat fins l’últim instant de la seva vida. Amb 23 anys va ser pare per primera vegada. A mesura que anaven naixent més fills, fins a sumar-ne 10, la seva trajectòria professional li permetia assolir més responsabilitats i així poder arribar a final de mes, tot i que el vermell era el color més freqüent en el seu compte corrent.
A la feina l’anomenaven “Capitán Furilo” en honor a un personatge d’una sèrie policíaca televisiva. Allà on hi havia un problema, ell donava solució i no només pel que fa a la gestió informàtica, la seva especialitat, sinó també en la vida personal dels seus companys. Aquest tarannà seu li va permetre aprofundir en l’amistat amb persones de tot tipus i condició. Tant en el seu entorn laboral com familiar va impregnar sempre als que l’envoltaven de valors cristians. Tal com ell reconeixia, aquesta era la seva obsessió.
Arribava a casa xiulant perquè el sortíssim a rebre. Tot i el cansament de la feina i de les diverses labors socials en les que participava, sempre li quedava un somriure per nosaltres. Organitzava excursions on mai mancava lloc pels qui es volguessin apuntar, que normalment eren un bon grapat. Pels seus fills era el millor amic i, encara que soni a tòpic, si haguéssim pogut triar un pare sens dubte l’hauríem escollit a ell.
Just als 50 i amb el fill gran recent casat, li van diagnosticar un càncer de colon que, juntament amb una reestructuració de l’empresa per la que tant havia treballat, van fer-li veure les coses des d’una nova perspectiva. Durant aquests darrers anys va tenir oportunitat de compartir molt més temps lliure amb els seus. Aquesta va ser la cara amable d’una situació que ell ja intuïa com acabaria. És per això que va voler deixar-nos un llibre amb les seves vivències, divertides i apassionants totes elles. Els seus fills més menuts tindran la sort de conèixer qui va ser el seu pare a través de les seves pròpies paraules i expressions.
El càncer va anar seguint el seu procés, replicant-se als pulmons i al cervell, consumint la seva energia vital de mica en mica. Ell però, s’aferrava a la vida, redescobrint en cada nou dia la bellesa de les coses petites, tan desapercebudes a vegades pels qui no han estat colpits pel dolor i la malaltia.
Aquest darrer estiu, superant les dificultats que suposava la seva immobilitat, el vam acompanyar tota la família en peregrinació a Lourdes. La seva pregària va ser demanar a la Verge una bona mort i així li ho va concedir. A l’edat de 54 anys, el passat 21 d’octubre moria al llit de casa seva, envoltat per la seva dona i tots els seus fills que resaven un Parenostre a Qui ja l’estava esperant amb els braços oberts per donar-li una forta abraçada de benvinguda.
A tots els qui hem tingut la sort de compartir amb ell el seu afecte conservarem el record d’un apassionat per la vida i per les persones, que va dur els seus ideals fins a les últimes conseqüències. Ha passat per aquest món com un marit exemplar, com un pare lliurat als seus fills i com un amic fidel, en definitiva… com un autèntic cristià.
Com molts de vosaltres recordareu, el meu pare havia col·laborat amb diversos articles a la revista ITE. En el seu funeral, ara fa unes setmanes, Mn. Pere Guixé el definia com un missioner en la nostra societat. A través d’aquestes ratlles, m’agradaria que el coneguessin una mica millor, tot fent un breu recorregut per la seva vida.
L’Antonio procedia d’una família humil de Cieza (Múrcia). Als onze anys, com molta altra gent durant la dècada dels 60, va arribar a Badalona amb els seus pares i germà petit per començar una nova vida en aquesta Catalunya acollidora i plena d’oportunitats. Es va integrar com un més en la nostra cultura sense renunciar a les seves arrels. Podríem dir que va saber combinar el bo i millor de cada terra, forjant una personalitat tant particular que no ha deixat mai indiferent a ningú que l’ha conegut.
Des dels 14 anys ja havia de treballar de dia per pagar-se els estudis per la nit. Sens dubte, aquestes aparents contrarietats no van fer sinó esperonar-lo a créixer com a persona i aprendre a donar el màxim de si mateix.
De ben jovenet ja tenia “novieta”, l’Elena, que acabaria sent mare dels seus fills i qui l’ha acompanyat fins l’últim instant de la seva vida. Amb 23 anys va ser pare per primera vegada. A mesura que anaven naixent més fills, fins a sumar-ne 10, la seva trajectòria professional li permetia assolir més responsabilitats i així poder arribar a final de mes, tot i que el vermell era el color més freqüent en el seu compte corrent.
A la feina l’anomenaven “Capitán Furilo” en honor a un personatge d’una sèrie policíaca televisiva. Allà on hi havia un problema, ell donava solució i no només pel que fa a la gestió informàtica, la seva especialitat, sinó també en la vida personal dels seus companys. Aquest tarannà seu li va permetre aprofundir en l’amistat amb persones de tot tipus i condició. Tant en el seu entorn laboral com familiar va impregnar sempre als que l’envoltaven de valors cristians. Tal com ell reconeixia, aquesta era la seva obsessió.
Arribava a casa xiulant perquè el sortíssim a rebre. Tot i el cansament de la feina i de les diverses labors socials en les que participava, sempre li quedava un somriure per nosaltres. Organitzava excursions on mai mancava lloc pels qui es volguessin apuntar, que normalment eren un bon grapat. Pels seus fills era el millor amic i, encara que soni a tòpic, si haguéssim pogut triar un pare sens dubte l’hauríem escollit a ell.
Just als 50 i amb el fill gran recent casat, li van diagnosticar un càncer de colon que, juntament amb una reestructuració de l’empresa per la que tant havia treballat, van fer-li veure les coses des d’una nova perspectiva. Durant aquests darrers anys va tenir oportunitat de compartir molt més temps lliure amb els seus. Aquesta va ser la cara amable d’una situació que ell ja intuïa com acabaria. És per això que va voler deixar-nos un llibre amb les seves vivències, divertides i apassionants totes elles. Els seus fills més menuts tindran la sort de conèixer qui va ser el seu pare a través de les seves pròpies paraules i expressions.
El càncer va anar seguint el seu procés, replicant-se als pulmons i al cervell, consumint la seva energia vital de mica en mica. Ell però, s’aferrava a la vida, redescobrint en cada nou dia la bellesa de les coses petites, tan desapercebudes a vegades pels qui no han estat colpits pel dolor i la malaltia.
Aquest darrer estiu, superant les dificultats que suposava la seva immobilitat, el vam acompanyar tota la família en peregrinació a Lourdes. La seva pregària va ser demanar a la Verge una bona mort i així li ho va concedir. A l’edat de 54 anys, el passat 21 d’octubre moria al llit de casa seva, envoltat per la seva dona i tots els seus fills que resaven un Parenostre a Qui ja l’estava esperant amb els braços oberts per donar-li una forta abraçada de benvinguda.
A tots els qui hem tingut la sort de compartir amb ell el seu afecte conservarem el record d’un apassionat per la vida i per les persones, que va dur els seus ideals fins a les últimes conseqüències. Ha passat per aquest món com un marit exemplar, com un pare lliurat als seus fills i com un amic fidel, en definitiva… com un autèntic cristià.
