Aida Bets
Llicenciada en Història
Llicenciada en Història
A finals de la dècada dels anys cinquanta del segle XX, la situació missionera d’Àfrica necessitava una atenció especial perquè molts països estaven assolint la independència d’una manera gradual i accelerada. Això va comportar una commoció política i social i l’entrada significativa d’un materialisme que no concordava amb el tarannà dels habitants del continent.
Pius XII va entendre que calia fer un esforç missioner de primera magnitud i el 1957, un any abans de la seva mort, va publicar l’encíclica Fidei donum (El do de la fe). Des de llavors i fins ara, els papes han tingut sempre molt present el desenvolupament de l’Església africana, que ara és una de les que té més vitalitat en tot el món, malgrat que també té molts problemes, alguns molt greus.
Pius XII, va ser un Papa molt atent a l’evolució de les realitats socials i polítiques i veia a l’Església en una situació de gran fortalesa moral que s’havia d’irradiar a tot el món. Observava que els esdeveniments es precipitaven i va qualificar de crítica la situació del continent africà, en el sentit que estava vivint un moment crucial de la seva història. Pensava, doncs, que estava en joc el futur del continent i, a dins d’ell, el de l’Església. Van assolir la independència, primer Etiòpia i Sudan, després Ghana i posteriorment la majoria dels actuals 54 estats del continent. Tres anys després de la publicació de l’encíclica, el 1960, van ser 17 els nous estats que es van independitzar. El Papa veia que la majoria del territori africà estava passant per una evolució social, econòmica i política que causaria conseqüències importants pel seu futur. Els africans, en pocs decennis, van recórrer les etapes d’una evolució que l’Occident havia realitzat durant segles. També hi havia pressions internacionals, perquè era l’època de l’anomenada “guerra freda”, amb una lluita aferrissada entre els móns capitalista i comunista. Això va fer que les etapes s’acceleressin i no es fessin de forma gradual, adequant-se a les necessitats dels pobles. Pius XII va veure ben clar que les independències es succeirien com autèntics allaus que no es podien aturar ni conduir i, en molts casos, les conseqüències van ser funestes per manca d’una preparació adequada.
El govern francès va intentar, sense èxit, que les seves colònies passessin per etapes intermèdies i prolongades d’autogovern abans d’arribar a la independència. Però el fenomen s’estenia amb pressa i els dirigents africans independentistes no volien esperar, entre altres raons, perquè al seu darrere hi havia algunes de les potencies mundials amb els seus propis interessos geogràfics i polítics.
Malauradament, les prevencions de Pius XII estaven justificades, perquè, en molts llocs, la transició a la independència i l’evolució després d’aconseguir-la va ser realment tràgica. Potser l’exemple més dolorós va ser el Congo belga, l’estat que després es va anomenar Zaire. Els conflictes civils van ser abundants arreu i això va portar un fracàs en el progrés social i econòmic de molts dels nous estats.
Píus XII també creia que, en els esdeveniments que es succeïen a Àfrica, hi havia el perill de l’extensió del comunisme, que més enllà de la seva influència en els àmbits polític, social o econòmic, es declarava expressament contrari a la religió i la combatia agressivament. És per això que va dir: “Sabem, per desgracia, que el materialisme ateu ha difós en diverses regions d’Àfrica el seu virus de divisió, excitant les passions, enfrontant els pobles i les races, i aprofitant les dificultats autèntiques per seduir els esperits amb miratges fàcils o per sembrar la rebel·lió en els cors. En el nostre desig per un progrés humà autèntic i cristià de las poblacions africanes, volem renovar aquí els advertiments greus i solemnes que en diverses ocasions hem dirigit a propòsit d’aquest tema als catòlics de tot el món”.
El principal objectiu de l’encíclica va ser cridar l’atenció de l’Església universal sobre la situació d’Àfrica. És un text que va obrir nous horitzons missioners en l’Església catòlica. Bàsicament, s’aprofundeix en temes ja apuntats en una anterior encíclica del mateix Papa, Evangelii praecones, concretant com l’Església s’ha d’implantar i instituir la jerarquia local, i com s’ha d’inserir de forma harmònica en els grups humans i en les situacions socials, entenent que, per la seva missió d’irradiar la fe a tots els pobles, ha d’oferir a Àfrica, com als altres continents, un ordre social nou basat en l’Evangeli. L’Església no s’ha de sentir estrangera a cap país i en cap situació humana. Pius XII va donar un gran exemple d’aquesta adaptació missionera quan va nomenar, per primera vegada en la història, cardenals originaris de països de missió.
El fruit més directe d’aquesta crida en una situació d’urgència que en realitat va ser l’encíclica, va ser l’articulació d’una figura nova en el camp de l’evangelització universal: els sacerdots diocesans que fan un servei temporal o permanent, enviats per la pròpia diòcesis. En alguns països, a aquests sacerdots se’ls hi ha donat el nom de sacerdots “Fidei donum”, és a dir, el mateix nom de l’encíclica. Va ser una iniciativa que va donar in impuls molt fort i definitiu a les diòcesis missioneres i es van crear els mitjans missioners particulars d’algunes Conferències Episcopals i, fins i tot, es pot dir que va ser l’impuls inicial d’algunes organitzacions seglars dedicades a l’acció missionera sense fronteres.
Més important que el nombre de sacerdots i laics enviats, va ser el canvi de mentalitat que es va propiciar, perquè es confirmaven i universalitzaven idees i moviments que ja existien en alguns llocs. El gran canvi va ser considerar que la missió no era obra exclusiva d’algunes institucions específiques, que la tenien per vocació i encàrrec especial i entendre que tota l’Església és missionera, com més endavant el Concili Vaticà II ho va confirmar solemnement. Joan Pau II, en el vint-i-cinquè aniversari de l’encíclica, va dir: “Aquesta és la gran novetat de la Fidei donum: la superació de la dimensió territorial del servei sacerdotal que es posa a disposició de tota l’Església, com ho fa notar el Concili: ‘El do espiritual que han rebut els presbíters en l’ordenació no els prepara per a una missió limitada y restringida, sinó per a la missió amplia i universal de salvació fins als últims confins de la terra, perquè tot ministeri sacerdotal participa de la mateixa amplitud universal de la missió confiada per Crist als apòstols’. Però la Fidei Donum, a més dels sacerdots, es va dirigir també als laics, i la prestació d’aquests, juntament amb els sacerdots i religiosos en las missions, és avui més preciosa i indispensable que mai. Això ens ha portat a l’experiència del fenomen típic del nostre temps anomenat voluntariat cristià internacional, que vull recomanar vivament”.
El més d’abril d’aquest any, s’ha fet a Roma un congrés mundial commemoratiu dels 50 anys de l’encíclica. El Papa Benet XVI va recordar als assistents que la Fidei donum va ser una nova eina missionera que pretenia impulsar, juntament amb les formes tradicionals, un ulterior tipus de cooperació missionera entre les comunitats cristianes anomenades “antigues” i les que començaven a néixer en els territoris d’evangelització recent. Per l’actual Papa, Pius XII va voler suscitar en cada membre del poble cristià una flama missionera renovada i promoure una col·laboració més estreta entre las diòcesis. Durant aquests darrers cinc decennis, s’han multiplicat els sacerdots diocesans que han anat, juntament amb religiosos i voluntaris laics, a Àfrica i altres regions del món, a vegades a costa de molts sacrificis per a les seves diòcesis de pertinença. El Sant Pare va donar les gràcies d’una manera molt especial als germans i germanes que han vessat la seva sang per difondre l’Evangeli.
Però centrar l’atenció en el continent africà no significa deixar de banda els problemes generals de tot el món missioner. És per això que l’abast teològic i pastoral de l’encíclica va més enllà. Referint-se a Àfrica, l’encíclica diu: “Si en altres temps la vida de l’Eglésia, en el seu aspecte visible, desplegava la seva força preferentment a Europa, des d’on es difonia a la resta del món, avui això s’ha de veure de forma contrària: hi ha d’haver un intercanvi de vida i energies entre tots els membres del Cos místic de Crist a la terra. Cal reconèixer que les repercussions de la situació catòlica a Àfrica supera les fronteres del continent i és necessari que de tota l’Església, sota l’impuls de la Seu Apostòlica, hi arribi la resposta fraternal a tantes necessitats”. I així és com Pius XII fa un canvi revolucionari en el concepte de missió, que és el fruit d’una experiència de solidaritat profunda entre totes les parts de l’Església que, com un sol cos ha d’acudir allí on hi ha més necessitat. I també diu que els bisbes en són solidàriament responsables d’aquesta missió apostòlica, afirmant que “no hi ha res més estrany a l’Església de Jesucrist que la divisió i res més nociu que l’aïllament i totes les formes d’egoisme col·lectiu que podrien fer que una comunitat cristiana, sigui quina sigui, es tanqués en ella mateixa”.
Benet XVI, en la seva intervenció commemorativa del 50è aniversari de l’encíclica, també va reflexionar sobre la disminució i l’envelliment del clergat en las diòcesis que en altres temps enviaven missioners a regions llunyanes. “En el context d’una crisis vocacional molt estesa, això s’ha d’acceptar com un desafiament que s’ha d’afrontar i és necessari dirigir la mirada al futur amb confiança perquè hi ha signes d’esperança que testimonien a tot el món una engrescadora vitalitat missionera del poble cristià i, a més, el Senyor, abans de deixar els seus deixebles per pujar al cel, els va enviar a anunciar el seu Evangeli per tots els racons del món i els va assegurar que estaria amb ells tots els dies fins a la fi del món”. Benet XVI va concloure amb aquesta frase: “L’amo de la collita no deixarà d’enviar segadors si ho demanem amb confiança i insistència mitjançant l’oració i l’atenció dòcil a la seva paraula i els seus ensenyaments”.
La influència de Fidei Donum en la tasca missionera de l’Església ha estat molt clara i és comparable a l’impuls del segle XIX, amb les grans figures com sant Daniel Comboni, el cardenal Lavigerie, Giuseppe Allamano o Libermann, fundadors, tots ells, d’instituts missioners.
Durant les dècades posteriors a la seva publicació, aquesta invitació de Pius XII a compartir el do de la fe enviant missioners als llocs més necessitats d’evangelització i amb escassetat de personal apostòlic, s’ha reflectit en documents posteriors, com el decret Ad Gentes del Concili Vaticanà II, l’encíclica Evangelio Nuntiandi de Pau VI i la Redemptoris Missio de Joan Pau II. És el conjunt dels documents programàtics més importants sobre la tasca missionera de l’Església.
Ara, nosaltres, els cristians del començament del segle XXI, hem de fer una lectura d’aquesta encíclica posant esment en la idea de Pius XII de “l’intercanvi de vida i energies” matisada cinquanta anys després per Benet XVI al referir-se a l’envelliment del clergat en el continent europeu. El concepte de missió s’ha d’entendre de manera molt diferent. Els missioners abans portaven ajuts materials i espirituals als països on anaven. Malauradament, les necessitats materials de molts països a Àfrica, Àsia i Llatinoamèrica encara són molt notòries i també hi cal seguir sembrant la llavor de l’Evangeli. Però , certament, aquesta llavor, en molts casos, ha fructificat abundosament i és en això que, les Esglésies “noves” poden ajudar, a les “antigues”. En un futur no gaire llunyà, probablement molts “segadors” de les “collites” europees hauran nascut en territoris dels anomenats clàssicament de missions.
Pius XII va entendre que calia fer un esforç missioner de primera magnitud i el 1957, un any abans de la seva mort, va publicar l’encíclica Fidei donum (El do de la fe). Des de llavors i fins ara, els papes han tingut sempre molt present el desenvolupament de l’Església africana, que ara és una de les que té més vitalitat en tot el món, malgrat que també té molts problemes, alguns molt greus.
Pius XII, va ser un Papa molt atent a l’evolució de les realitats socials i polítiques i veia a l’Església en una situació de gran fortalesa moral que s’havia d’irradiar a tot el món. Observava que els esdeveniments es precipitaven i va qualificar de crítica la situació del continent africà, en el sentit que estava vivint un moment crucial de la seva història. Pensava, doncs, que estava en joc el futur del continent i, a dins d’ell, el de l’Església. Van assolir la independència, primer Etiòpia i Sudan, després Ghana i posteriorment la majoria dels actuals 54 estats del continent. Tres anys després de la publicació de l’encíclica, el 1960, van ser 17 els nous estats que es van independitzar. El Papa veia que la majoria del territori africà estava passant per una evolució social, econòmica i política que causaria conseqüències importants pel seu futur. Els africans, en pocs decennis, van recórrer les etapes d’una evolució que l’Occident havia realitzat durant segles. També hi havia pressions internacionals, perquè era l’època de l’anomenada “guerra freda”, amb una lluita aferrissada entre els móns capitalista i comunista. Això va fer que les etapes s’acceleressin i no es fessin de forma gradual, adequant-se a les necessitats dels pobles. Pius XII va veure ben clar que les independències es succeirien com autèntics allaus que no es podien aturar ni conduir i, en molts casos, les conseqüències van ser funestes per manca d’una preparació adequada.
El govern francès va intentar, sense èxit, que les seves colònies passessin per etapes intermèdies i prolongades d’autogovern abans d’arribar a la independència. Però el fenomen s’estenia amb pressa i els dirigents africans independentistes no volien esperar, entre altres raons, perquè al seu darrere hi havia algunes de les potencies mundials amb els seus propis interessos geogràfics i polítics.
Malauradament, les prevencions de Pius XII estaven justificades, perquè, en molts llocs, la transició a la independència i l’evolució després d’aconseguir-la va ser realment tràgica. Potser l’exemple més dolorós va ser el Congo belga, l’estat que després es va anomenar Zaire. Els conflictes civils van ser abundants arreu i això va portar un fracàs en el progrés social i econòmic de molts dels nous estats.
Píus XII també creia que, en els esdeveniments que es succeïen a Àfrica, hi havia el perill de l’extensió del comunisme, que més enllà de la seva influència en els àmbits polític, social o econòmic, es declarava expressament contrari a la religió i la combatia agressivament. És per això que va dir: “Sabem, per desgracia, que el materialisme ateu ha difós en diverses regions d’Àfrica el seu virus de divisió, excitant les passions, enfrontant els pobles i les races, i aprofitant les dificultats autèntiques per seduir els esperits amb miratges fàcils o per sembrar la rebel·lió en els cors. En el nostre desig per un progrés humà autèntic i cristià de las poblacions africanes, volem renovar aquí els advertiments greus i solemnes que en diverses ocasions hem dirigit a propòsit d’aquest tema als catòlics de tot el món”.
El principal objectiu de l’encíclica va ser cridar l’atenció de l’Església universal sobre la situació d’Àfrica. És un text que va obrir nous horitzons missioners en l’Església catòlica. Bàsicament, s’aprofundeix en temes ja apuntats en una anterior encíclica del mateix Papa, Evangelii praecones, concretant com l’Església s’ha d’implantar i instituir la jerarquia local, i com s’ha d’inserir de forma harmònica en els grups humans i en les situacions socials, entenent que, per la seva missió d’irradiar la fe a tots els pobles, ha d’oferir a Àfrica, com als altres continents, un ordre social nou basat en l’Evangeli. L’Església no s’ha de sentir estrangera a cap país i en cap situació humana. Pius XII va donar un gran exemple d’aquesta adaptació missionera quan va nomenar, per primera vegada en la història, cardenals originaris de països de missió.
El fruit més directe d’aquesta crida en una situació d’urgència que en realitat va ser l’encíclica, va ser l’articulació d’una figura nova en el camp de l’evangelització universal: els sacerdots diocesans que fan un servei temporal o permanent, enviats per la pròpia diòcesis. En alguns països, a aquests sacerdots se’ls hi ha donat el nom de sacerdots “Fidei donum”, és a dir, el mateix nom de l’encíclica. Va ser una iniciativa que va donar in impuls molt fort i definitiu a les diòcesis missioneres i es van crear els mitjans missioners particulars d’algunes Conferències Episcopals i, fins i tot, es pot dir que va ser l’impuls inicial d’algunes organitzacions seglars dedicades a l’acció missionera sense fronteres.
Més important que el nombre de sacerdots i laics enviats, va ser el canvi de mentalitat que es va propiciar, perquè es confirmaven i universalitzaven idees i moviments que ja existien en alguns llocs. El gran canvi va ser considerar que la missió no era obra exclusiva d’algunes institucions específiques, que la tenien per vocació i encàrrec especial i entendre que tota l’Església és missionera, com més endavant el Concili Vaticà II ho va confirmar solemnement. Joan Pau II, en el vint-i-cinquè aniversari de l’encíclica, va dir: “Aquesta és la gran novetat de la Fidei donum: la superació de la dimensió territorial del servei sacerdotal que es posa a disposició de tota l’Església, com ho fa notar el Concili: ‘El do espiritual que han rebut els presbíters en l’ordenació no els prepara per a una missió limitada y restringida, sinó per a la missió amplia i universal de salvació fins als últims confins de la terra, perquè tot ministeri sacerdotal participa de la mateixa amplitud universal de la missió confiada per Crist als apòstols’. Però la Fidei Donum, a més dels sacerdots, es va dirigir també als laics, i la prestació d’aquests, juntament amb els sacerdots i religiosos en las missions, és avui més preciosa i indispensable que mai. Això ens ha portat a l’experiència del fenomen típic del nostre temps anomenat voluntariat cristià internacional, que vull recomanar vivament”.
El més d’abril d’aquest any, s’ha fet a Roma un congrés mundial commemoratiu dels 50 anys de l’encíclica. El Papa Benet XVI va recordar als assistents que la Fidei donum va ser una nova eina missionera que pretenia impulsar, juntament amb les formes tradicionals, un ulterior tipus de cooperació missionera entre les comunitats cristianes anomenades “antigues” i les que començaven a néixer en els territoris d’evangelització recent. Per l’actual Papa, Pius XII va voler suscitar en cada membre del poble cristià una flama missionera renovada i promoure una col·laboració més estreta entre las diòcesis. Durant aquests darrers cinc decennis, s’han multiplicat els sacerdots diocesans que han anat, juntament amb religiosos i voluntaris laics, a Àfrica i altres regions del món, a vegades a costa de molts sacrificis per a les seves diòcesis de pertinença. El Sant Pare va donar les gràcies d’una manera molt especial als germans i germanes que han vessat la seva sang per difondre l’Evangeli.
Però centrar l’atenció en el continent africà no significa deixar de banda els problemes generals de tot el món missioner. És per això que l’abast teològic i pastoral de l’encíclica va més enllà. Referint-se a Àfrica, l’encíclica diu: “Si en altres temps la vida de l’Eglésia, en el seu aspecte visible, desplegava la seva força preferentment a Europa, des d’on es difonia a la resta del món, avui això s’ha de veure de forma contrària: hi ha d’haver un intercanvi de vida i energies entre tots els membres del Cos místic de Crist a la terra. Cal reconèixer que les repercussions de la situació catòlica a Àfrica supera les fronteres del continent i és necessari que de tota l’Església, sota l’impuls de la Seu Apostòlica, hi arribi la resposta fraternal a tantes necessitats”. I així és com Pius XII fa un canvi revolucionari en el concepte de missió, que és el fruit d’una experiència de solidaritat profunda entre totes les parts de l’Església que, com un sol cos ha d’acudir allí on hi ha més necessitat. I també diu que els bisbes en són solidàriament responsables d’aquesta missió apostòlica, afirmant que “no hi ha res més estrany a l’Església de Jesucrist que la divisió i res més nociu que l’aïllament i totes les formes d’egoisme col·lectiu que podrien fer que una comunitat cristiana, sigui quina sigui, es tanqués en ella mateixa”.
Benet XVI, en la seva intervenció commemorativa del 50è aniversari de l’encíclica, també va reflexionar sobre la disminució i l’envelliment del clergat en las diòcesis que en altres temps enviaven missioners a regions llunyanes. “En el context d’una crisis vocacional molt estesa, això s’ha d’acceptar com un desafiament que s’ha d’afrontar i és necessari dirigir la mirada al futur amb confiança perquè hi ha signes d’esperança que testimonien a tot el món una engrescadora vitalitat missionera del poble cristià i, a més, el Senyor, abans de deixar els seus deixebles per pujar al cel, els va enviar a anunciar el seu Evangeli per tots els racons del món i els va assegurar que estaria amb ells tots els dies fins a la fi del món”. Benet XVI va concloure amb aquesta frase: “L’amo de la collita no deixarà d’enviar segadors si ho demanem amb confiança i insistència mitjançant l’oració i l’atenció dòcil a la seva paraula i els seus ensenyaments”.
La influència de Fidei Donum en la tasca missionera de l’Església ha estat molt clara i és comparable a l’impuls del segle XIX, amb les grans figures com sant Daniel Comboni, el cardenal Lavigerie, Giuseppe Allamano o Libermann, fundadors, tots ells, d’instituts missioners.
Durant les dècades posteriors a la seva publicació, aquesta invitació de Pius XII a compartir el do de la fe enviant missioners als llocs més necessitats d’evangelització i amb escassetat de personal apostòlic, s’ha reflectit en documents posteriors, com el decret Ad Gentes del Concili Vaticanà II, l’encíclica Evangelio Nuntiandi de Pau VI i la Redemptoris Missio de Joan Pau II. És el conjunt dels documents programàtics més importants sobre la tasca missionera de l’Església.
Ara, nosaltres, els cristians del començament del segle XXI, hem de fer una lectura d’aquesta encíclica posant esment en la idea de Pius XII de “l’intercanvi de vida i energies” matisada cinquanta anys després per Benet XVI al referir-se a l’envelliment del clergat en el continent europeu. El concepte de missió s’ha d’entendre de manera molt diferent. Els missioners abans portaven ajuts materials i espirituals als països on anaven. Malauradament, les necessitats materials de molts països a Àfrica, Àsia i Llatinoamèrica encara són molt notòries i també hi cal seguir sembrant la llavor de l’Evangeli. Però , certament, aquesta llavor, en molts casos, ha fructificat abundosament i és en això que, les Esglésies “noves” poden ajudar, a les “antigues”. En un futur no gaire llunyà, probablement molts “segadors” de les “collites” europees hauran nascut en territoris dels anomenats clàssicament de missions.
