
Dibuix original de Míriam Ruiz Martínez
Maria, la Mare de Jesús, s’acosta a nosaltres sota diverses advocacions, i ella ho accepta perquè sap que d’aquesta manera es fa més propera a nosaltres. Avui la veiem on el Senyor li ha posat el palau, en aquesta muntanya tan esvelta i admirada per tothom, i l’anomenem la Mare de Déu de Montserrat. Imaginem-nos que avui, que fa un bon sol, hem agafat el cotxe, i, en arribar a Montserrat, hem oït la missa pontifical, celebrada pel pare abat, i hem escoltat l’homilia, que ha parlat sobre l’evangeli, tot fent-hi ressaltar tres aspectes: - Que Jesús, en portar-nos la salvació, ens produeix una gran alegria. Va dir Elisabet: “Tan bon punt he sentit la teva salutació, el nen ha saltat d’entusiasme dins les meves entranyes” (Lc 1,41).
- La humilitat de Maria, en anar a servir la seva cosina Elisabet. “Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar?” (Lc 1,43).
- La fe de Maria. “Feliç tu, que has cregut allò que el Senyor t’ha anunciat” (Lc 1,45).
Hem escoltat l’escolania, que ens ha delectat amb els seus cants, i la celebració, tan acurada i perfecta, dels monjos. Deixem el temple i anem al cambril, on, amb tranquil·litat, mirem la imatge de Maria i repassem la història de la devoció del poble català. La profecia de santa Elisabet a Maria, dient-li que serà beneïda entre totes les dones, es compleix en aquesta meravellosa imatge de la Mare de Déu de Montserrat. Són incomptables les persones que han pujat a Montserrat per venerar-la i besar-la. La imatge original de la Mare de Déu de Montserrat, bellíssim exemplar de l’art romànic de la darreria del segle dotze, o del començament del tretze, és tallada en fusta. En la mà dreta sosté una bola; la mà esquerra és aplicada suaument a l’espatlla del Nen Jesús, que seu a la falda materna, i coronat com la Verge; la mà dreta del Nen beneeix; l’esquerra sosté una pinya. La imatge, asseguda, fa uns noranta-cinc centímetres d’alçada. És minsa de cos, segons l’estil de l’època, la qual cosa li confereix un aire d’honor i d’espiritualitat que encisa.
La Mare de Déu de Montserrat i l’Infant són negres de rostre. Aquest color no prové pas de la fusta, que no és negra, ni de la pintura primitiva. La causa d’aquesta morenor cal cercar-la, principalment, en el fum dels ciris innombrables que nit i dia cremaven en l’altar de la nostra Madona, en l’antiga i reduïda església.
La imatge de la Mare de Deu de Montserrat és una imatge ben de casa: de la fusta dels nostres arbres; d’estil romànic, tan arrelat a la nostra història; amb una pinya, fruit típicament mediterrani; amb una fesomia serena que ens invita a ser un poble pacífic, acollidor i dialogant. Verdaguer deia a Madona Bruna:
Els sants de nostra terra
passen per vostra serra
quan pugen cap al cel.
Heus, aquí, alguns sants que pujaren a Montserrat per venerar aquesta devota imatge i demanar-li la seva benedicció, ajut i protecció: Ignasi de Loiola, Lluís Gonzaga, Francesc de Borja, Joan de Mata, Pere Nolasc, Josep de Calassanç, Pere Claver, Antoni Maria Claret, Enric d’Ossó, el beat Ramon Llull, i d’altres.
Sant Salvador d’Horta havia pujat a la muntanya, sovint d’una manera incògnita; però, cap al 1540, els malalts, que el seguien arreu, el descobriren a Montserrat. La nova es divulgà aviat, i els hospitals es buidaren de malalts que anaren també a Montserrat. Mai no hi havia hagut tants visitants malalts al nostre monestir. En sortir a la plaça del santuari, la pobra gent assetjà el sant, demanant-li a crits la salut. Salvador d’Horta imposà silenci i els digué graciosament: "Teniu tant a prop vostre la deu abundosa de totes les gràcies, i veniu a mi, que no sóc més que un degotís d’aquesta font? Farem una cosa. De primer us anireu a confessar; després jo vindré amb vosaltres i tots plegats pregarem a la Verge per la vostra curació". Hom assegura que no feu cap miracle a Montserrat, però que tots els malalts que ell encomanava a Madona Bruna restaven guarits.
Molts han estat els cardenals, bisbes, sacerdots, religiosos i religioses que han pujat a Montserrat. Hi cal destacar la visita del papa Joan Pau II, quan visità Espanya, l’any 1982. També, molts reis i governants hi ha pujat.
Personalment sóc un gran devot de la Mare de Déu de Montserrat. Després de la meva ordenació sacerdotal, hi vaig pujar, amb molta devoció, a dir una de les primeres misses, al cambril de la Verge. Sempre que he tingut alguna dificultat, personal, o de la parròquia, he pujat a Montserrat a demanar ajut a la Mare, i moltes vegades hi he tornat per donar-li les gràcies. La meva vida sacerdotal està unida a Montserrat. L’any 1881, el papa Lleó XIII va declarar la Mare de Déu de Montserrat patrona principal de les diòcesis de Catalunya, en acabar-se la celebració del mil·lenari del suposat trobament de la imatge. Va dir: "Catalans, a la muntanya de Montserrat hi teniu la vostra Mare".
Innombrables són les peregrinacions que s’hi han fet, i que s'hi fan, a la muntanya de Montserrat, per venerar la Mare de Déu. Perquè, com ens diu el papa Lleó XIII, hi tenim la nostra mare i sabem que, tal com està escrit en el Llibre Vermell de Montserrat, hi trobarem consol i alegria. "Aquells que són tristos i desconsolats per qualsevulla raó, aquesta Mare de consol els consola i els dóna alegria".
A més de les peregrinacions i per- sones que particularment pugen a Montserrat, hi hem de contar els turistes, ja que totes les agències de Catalunya, en la seva ruta, hi tenen Montserrat. Encara que molts hi van per turisme, no deixen de visitar la Mare de Déu, i ella, sens dubte, els beneeix.
Acabem amb la pregària feta pel gran bisbe de Vic, Torres i Bages: “Senyor, Vós que heu volgut que la vostra Mare tingués un tron a la muntanya de Montserrat, feu que el poble català, sota el seu guiatge, s’encamini cap a la glòria del cel.”
El pelegrí que visita per primera vegada la basílica de Fàtima descobreix que, a l’altar major, hi ha una imatge de sant Antoni Maria Claret.
Aquesta presència tan destacada del gran sant de Sallent en el santuari portuguès s’explica per la seva devoció profunda al rosari, que ja resava quan era petit, i que el va portar de gran a consagrar-se a l’Immaculat Cor de Maria. Aquesta devoció va culminar quan va fundar la Congregació dels Missioners Fills de l’Immaculat Cor de Maria, avui coneguts com a Missioners Claretians.
Més de cinquanta anys més tard, la Mare de Déu, en els missatges de les seves aparicions a Fàtima expressa el desig que la humanitat es consagri al seu Immaculat Cor. Això és precisament el que el sant havia estat predicant.
No és estrany doncs que el Papa Pius XII, en un missatge radiat a l’illa de Cuba, dediqués aquest elogi a Sant Antoni Maria Claret: “Amb raó s’ha dit d’ell que ha estat el precursor de Fàtima”. En una altra ocasió l’havia qualificat de “gran servidor de l’Església” i “el sant de tothom”,
Efectivament, el decret d’aprovació dels seus miracles per la canonització declarava que va ser “precursor insigne, i hàbil i infatigable divulgador de la devoció al Cor de Maria”.
La imatge de sant Antoni Maria Claret es va col·locar a l’altar major de la basílica de Fàtima el dia 18 de juliol de l’Any Marià de 1954, en una cerimònia que va ser com la seva segona canonització.
Se ha inaugurado un nuevo orfanato en la diócesis de Baucau, en Timor Oriental, promovido por la Iglesia local y los Salesianos, en cooperación con las autoridades civiles, que podrá hospedar a 60 huérfanos. Está dedicado a Santa Teresa del Niño Jesús, se encuentra en el territorio parroquial de Laga y se presenta como el mejor orfanato de la nación: una estructura completa, dotada de servicios médicos y de espacios para la instrucción, compuesta por seis secciones para acoger a niños entre 10 y 13 años, con uno amplio entorno para el estudio, un refectorio, una enfermería y un espacio para el recreo.
La joven nación de Timor Oriental que celebrará el próximo 20 de mayo el cuarto año de independencia, vive en una situación de preocupante subdesarrollo económico y pobreza. La mitad de la población (en total 900.000 habitantes) carece de agua potable, es analfabeta y vive por debajo del umbral de pobreza. Más de 60 niños de cada mil mueren antes de haber cumplido un año y la esperanza de vida está alrededor de los 55 años.
Imad El Atrache, jefe de redacción de la sede de Bruselas del canal Al Jazeera, considera la figura de Juan Pablo II “muy cercana y humana” y afirma que “no era sólo el Papa de los católicos”.
Este periodista, que participó en un Congreso organizado por la RAI en la Universidad Pontificia Gregoriana con motivo del primer aniversario del fallecimiento del Pontífice, recordó que la emisora televisiva panárabe decidió cubrir sin interrupciones la muerte de Juan Pablo II porqué “estaba claro que se trataba de una noticia mundial de mucho interés también para nosotros y, por eso, la cobertura mediática que ofrecimos fue grandiosa”.
Según la apreciación del periodista, Juan Pablo II se preocupó, en la primera fase de su pontificado, por alentar a los católicos para que no tuvieran miedo y, a partir de 1985, amplió su mirada a los hombres de todas las religiones. El abrazo a todos los pueblos, independientemente de su credo, hizo que su figura sobrepasara las fronteras de su Iglesia y que Juan Pablo II dejara de ser, en el lenguaje periodístico de la emisora, el Papa de los católicos para ser simplemente “el Papa”.
En Marruecos, el 18 de agosto de 1985, en un estadio con 45.000 jóvenes, el Papa dijo que los musulmanes y los cristianos pueden colaborar basándose en el mismo Dios-amor, aunque, al mismo tiempo, no escondió la grande y profunda diferencia sobre la persona de Jesús y sobre su papel en la historia de la salvación.



La presencia de la mujer en puestos de gestión y administración pasó del 15,9% al 34,5% en Canadá; del 8,8% al 20% en Suecia; del 18,5% al 37% en Estados Unidos; del 15 al 20% en la RFA. En nuestro país el proceso es más tardío. Aunque la media anual de crecimiento de empleo ha sido casi el doble que la masculina, en lo que respecta a la presencia en puestos de responsabilidad, sólo el 17,76% de los gerentes de empresas con más de 10 trabajadores eran mujeres. Si bien la media aumenta cuando hablamos de empresas con menos empleados (hasta un 25,52%), las diferencias entre hombres y mujeres siguen siendo notorias en las capas altas de las empresas.
Las mujeres directivas constituyen un grupo peculiar dentro de las mujeres profesionales. Las largas jornadas laborales a las que se ven sometidas por la naturaleza de su función, su condición de minoría más marcada aún que en el resto del mundo laboral y el carácter marcadamente competitivo de la actividad directiva y ejecutiva, las sitúa en el punto de mira de nuestra investigación realizada en el Centro Internacional Trabajo y Familia entre antiguas alumnas y directivas.
En la muestra utilizada para el estudio realizado entre directivas, antiguas alumnas del IESE, los porcentajes son superiores: 18% en dirección general, el 53% directoras de departamento y el 13% jefas de sección. Para seguir abundando en el tema, próximamente tendrá lugar en el IESE de Madrid la Conferencia Internacional sobre el tema: “Mujer y Empresa en el siglo XXI”
El objeto del estudio era, por tanto, describir la situación actual y analizar en qué medida es capaz de ser agente de cambio en la empresa, evaluando para ello los criterios de decisión tanto a nivel personal como profesional; el conflicto o las tensiones derivadas de la dedicación simultánea al trabajo y a la familia y finalmente el desarrollo de competencias directivas como resultado de este marco vital.
Las directivas españolas afirman sentirse muy satisfechas (85%) de su vida familiar; sin embargo, también dicen estar “divididas por una doble jornada” en el 67% de los casos. A pesar de ello, el 70% no cree estar sacando la familia sola, ni acusa a su marido o a los compañeros de trabajo de apoyarle poco en esta situación. No quedan en tan buen lugar las políticas de empresa (3%), y los mentores profesionales (10%) entre los que probablemente se incluyen los jefes como factores determinantes en su carrera y en su armonía entre estos dos mundos.
A nivel personal reconocen que sólo un 13% reconoce haber utilizado una estrategia profesional y tan sólo un 4% ha sabido hacer útil la red de contactos, algo que los hombres sin embargo saben utilizar estupendamente. Tampoco la gestión del tiempo parece un punto fuerte, tan sólo en un 31% a pesar de ser una competencia altamente desarrollada.
Como obstáculos en el desarrollo de su trayectoria profesional señalan la escasa representatividad de la mujer en puestos de dirección, el que consideran como primer obstáculo en su desarrollo profesional (43%). A mayor distancia quedan otros obstáculos como los estilos de dirección (32%), las reuniones a última hora de la tarde (13%) y la discriminación salarial (12%).
Sin embargo no podemos echar toda la culpa al “techo de cristal” o, lo que es lo mismo, ese conjunto de normas no escritas o cultura de empresa que dificultan su acceso. Es posible que se dé, pero, de hecho los datos lo corroboran en parte, un “techo de cemento” autoimpuesto por elecciones personales, tales como rechazar la promoción. De hecho, al hacer la pregunta “¿qué criterios son importantes para ti a la hora de tomar decisiones sobre tu carrera profesional?”, el 68% afirma que el equilibrio entre vida personal, familiar y profesional.
Respecto al hecho o la posibilidad de dejar de trabajar, queda claro en la encuesta que en muy pocas ocasiones han dejado de hacerlo, tan sólo se han planteado dejar de trabajar definitivamente por cuidar a los hijos el 15% de ellas, cifra que se eleva al 22% cuando incluimos a las que lo han hecho de un modo temporal. De hecho, sólo el 3% ha tomado una excedencia y el 5% ha reducido jornada. Un tema más preocupante son las bajas maternales: tan sólo el 65% de ellas la tomó y, si hablamos de excedencias, nunca lo hacen para dar la vuelta al mundo o por colaborar con un proyecto solidario en el Tercer Mundo sino más bien por motivos como enfermedad propia (65%). En este estudio, fue la reducción de jornada el mayor factor de conflicto (la tomó un 3% y le causó conflicto al 43% de ellas) seguido de las escasas excedencias (tomadas en un 3% de los casos, aunque con una conflictividad del 29%).
En cuanto a los motivos por los que dejaban de trabajar, llama la atención que fue la salud (65% de los casos) la causa más común por encima del cuidado de los hijos (22% de las ocasiones). No en vano, hay más bajas por estrés que por maternidad, y ésta es la muestra de ello.
A la vista de estos datos no puedo menos que recordar las palabras del profesor Juan Antonio Pérez López, profesor y ex-decano del IESE, ya fallecido: “Si el siglo XXI funciona, será porque la mujer tendrá una participación cada vez mayor en la organización de la sociedad, la cual se halla en un estado deplorable, está mal concebida y soporta las consecuencias de un racionalismo decadente y absurdo. Pero esta misión sólo será aceptada por la mujer si no conduce a su deshumanización, si no pierde su feminidad. Porque la mujer es el núcleo de la familia, y ésta, la base de la sociedad”.
La mujer no está incorporando problemas a la empresa sino que más bien está forzando a que la reflexión sobre las personas y los valores sea real. Siendo madre reconcilia al hombre con la vida y le ayuda sin duda a ser padre y a poner en su justo lugar el trabajo dentro de la vida de las personas.
Mn. Miquel
Aquest és el clam que, en el dia de Pasqua, l’Església proclama joiosa arreu del món: Crist, el Senyor, el crucificat, el sepultat, no ha quedat sota el domini de la mort, sinó que l’ha vençuda i ha ressuscitat per sempre a la vida.
Ho hem proclamat en el pregó Pasqual en la celebració de la vigília: “Aquesta és la nit que, trencades les cadenes de la mort, Crist puja victoriós de l’abisme... Quina nit tan gloriosa! Només ella ha conegut el moment en que Crist ressuscita d’entre els morts.
Avui celebrem el pas del Senyor per la mort, que és també un anticipi del nostre. Sant Pau ens ho recorda amb aquesta aclamació: “On és mort la teva victòria?, on és el teu fibló?”
Ja en el baptisme recordem aquest fet. Els qui hem estat sepultats amb Crist pel baptisme, també ressuscitem amb Ell a una vida nova.
Sant Pau torna a insistir en la resurrecció del Senyor Jesús, referint-se a nosaltres: “Si Ell no hagués ressuscitat, vana seria la nostra fe. Però sí! Crist ha ressuscitat!”
Com diu l’Escriptura, Jesús és la pedra que rebutjaren els arquitectes i que s’ha convertit en la pedra angular.
Ningú no ha estat testimoni visible del moment de la seva resurrecció; ho hem proclamat en el pregó Pasqual. Les santes dones, quan hi anaren, veieren el sepulcre buit, i també Pere i Joan, però aquest ens diu en el seu evangeli que “va veure i cregué”. Segurament va recordar les profètiques paraules de Jesús: “Al tercer dia ressuscitaré”.
Ens diu l’evangeli de sant Marc que les santes dones “entraren en el sepulcre i hi veieren un jove vestit tot de blanc i s'espantaren. Però ell els digué: “No us espanteu, Busqueu a Jesús, el Natzarè, el crucificat, però no hi és aquí. Ha ressuscitat! Mireu el lloc on l’havien posat. Aneu a dir-ho als seus deixebles i a Pere que us precedeix a Galilea. Allà el veureu tal com us ho havia dit” (Mc 16,6).
Nosaltres tampoc no l’hem vist, però creiem en el testimoni que donaren aquestes santes dones i els apòstols, i tots els deixebles de Jesús d’aquell temps. L’església, al llarg de tots aquests dos mil anys de fe, ha proclamat en totes les successives generacions humanes el mateix fet, la mateixa vivència, la mateixa paraula. Crist ha ressuscitat i ha vençut la mort! Al·leluia! I d’aquesta victòria n’han participat tots els qui creuen en Ell.
Santes i bones Pasqües!

Què passa quan jutgem les persones pels seus orígens i per la primera impressió que ens donen? Aquesta és la premissa d'aquesta clàssica història d’amor i malentesos que té lloc a l’Anglaterra de finals del segle XVIII. A les cinc germanes Bennet, Jane (Rosamund Pike), Elizabeth o Lizzy (Keira Knightley), Lydia (Jena Malone), Mary (Talulah Riley) i Kitty (Carey Mulligan) les ha criat una mare (Brenda Blethyn) obsessionada amb la idea de trobar un marit ric per cada una d’elles. Però l’Elizabeth, intel·ligent i amb caràcter, desitja una vida amb unes perspectives més obertes, anhel que compta amb el suport del seu pare (Donald Sutherland).
Quan el ric i solter senyor Bingley (Simon Woods) s’instal·la en una mansió propera amb el seu amic Darcy (Matthew Macfadyen), i arriben joves oficials al poble, les germanes Bennet comencen a revolucionar-se. La Jane, la germana gran, de seguida sembla que conquista el cor del Sr. Bingley. La Lizzy comença a conèixer l’atractiu i aparentment orgullós Sr. Darcy amb qui sempre acaba discutint.
L’arribada d'un cosí llunyà, el senyor Collins (Tom Hollander), que en un futur heretarà la propietat dels Bennet, la sobtada marxa del Sr. Bingley a Londres i la crisi familiar que provoca la Lydia, la germana més petita, compliquen encara més les coses. No obstant això, tot és a fi de bé, doncs d’aquesta manera la Lizzy pot adonar-se’n de la naturalesa de la seva relació amb el Sr. Darcy. La família Bennet i tots els que els envolten, després de tots aquests esdeveniments i emocions que no han deixat indiferent a ningú, comprenen allò que realment és important en aquesta vida.
El que realment mereix elogis en aquesta pel·lícula és l’habilitat de la guionista, Deborah Moggach, per saber condensar una novel·la extensa en la qual hi apareixen una gran quantitat de personatges diferents, en una pel·lícula de només dues hores. El mèrit també és de l’Emma Thompson, actriu que ja adaptà pel cinema una altra novel·la de la Jane Austen, Sentit i sensibilitat, que també protagonitzà, i que en aquest cas va fer una revisió exhaustiva del guió. El fet de concentrar tota una novel·la en una pel·lícula té els seus inconvenients, com ara que el caràcter de determinats personatges sigui descrit de manera arquetípica i exagerada, i s’opti per desenvolupar amb major profunditat la manera de ser de la Lizzie i del Sr. Darcy.
Els que han llegit la novel·la trobaran llacunes en la narració i salts que es produeixen en la trama per adequar-la al format cinematogràfic, però l’essència de la història roman intacta. És una exposició sobre com d’errònies poden ser les nostres opinions sobre altres persones si les jutgem a la primera impressió i no ens aturem a comprendre la naturalesa de la seva personalitat. Això és precisament el que els passa a la Lizzie i al Sr. Darcy, els quals es deixen portar pel seu orgull i pels seus prejudicis, creient la primera que ell és un arrogant sense cor i pensant el segon que ella és una nena consentida i maleducada que no té problemes a l’hora d’exterioritzar les seves opinions, per molt que algunes disgustin a la gent de l’alta societat. Tot això se’ns mostra mitjançant uns diàlegs enginyosos en els quals no falten la comèdia i els equívocs tan habituals en les obres de Jane Austen.
A destacar també la fotografia, els meravellosos paisatges i els moviments de càmera lents però realistes, seguint un ritme com si fos un ball per la vida dels protagonistes. La música també és preciosa i fa un homenatge al compositor Purcell en el moment del ball de la Lizzie i el Sr. Darcy. En resum: molt bons actors, bona posada en escena i bon argument. Una altra pel·lícula imprescindible.