Sara Antoja Xirau
- El bullying és quan un o varis companys de classe es burlen i humilien a un altre, li posen sobrenoms, li treuen les seves coses, li fan bromes pesades, es riuen del seu aspecte, etc.
També és quan aquests companys, sabent que tenen més força, peguen al seu company o l’amenacen amb fer-li coses horribles a l’hora del pati, als passadissos o al lavabo. Però també és quan aquests acusen el seu company de dir mentides davant de tota la classe, aixequen rumors falsos, parlen malament d’ell i fan creure als altres companys que no seran guais si parlen amb ell. Llavors aquest company es queda ben sol i ningú no vol ser amic seu.
I per què ho fan tot això aquests companys? Doncs perquè es creuen més forts, més llestos i millors que la persona de la qual abusen, tot i que, a vegades, de forts, de llestos i de millors no en tenen res. A vegades, aquestes persones molesten el seu company, simplement perquè aquest no vol fer el que ells li manen, o no vol formar part del seu grup o perquè es volen divertir i agafen aquesta persona per burlar-se’n. El o els agressors (bully o bullies) no molesten el seu company sense voler, sinó que ho fan amb tota la intenció d’humiliar-lo.
Perquè es consideri que hi ha bullying, aquesta violència física i/o maltractament psicològic s’ha de produir repetidament a una mateixa persona i durant un llarg període de temps. És a dir, no és una baralla o una broma i prou.
La persona que pateix bullying sovint creu que el o els companys que es fiquen amb ell ho fan perquè li han agafat mania. Acostuma a callar-se el que li passa perquè se sent avergonyit i culpable, i per això no ho explica ni als pares ni als mestres. La víctima de bullying acostuma a no tenir gaires amics, juga sol, o es posa al costat dels mestres a l’hora del pati perquè així evita que l’agafin sol i se’n burlin o el peguin.
Aguantar aquestes situacions de dilluns a divendres no ha de ser gens fàcil i, lògicament, acaba per causar trastorns en les víctimes. Una persona que pateix aquests assetjaments sovint no vol anar a l’escola, diu que està malalt o posa qualsevol excusa a casa per no haver d’anar-hi, demana als pares que el canviïn d’escola, i s’acaba creient el que li diuen els seus companys: que és lleig, poc intel·ligent o que té defectes, per exemple. És a dir, no té autoestima. En casos més extrems, aquesta persona pot patir ansietat i, fins i tot, depressions. A més a més, la situació que viu és tant angoixant que això fa que no es pugui concentrar a classe, que tregui males notes i perdi l’interès per aprendre.
Aquest no és un problema recent, però actualment sembla que la nostra societat en va prenent consciència. És important treballar aquest tema amb els infants perquè no passi, i en el cas que succeeixi i que presenciïn algun cas, que el denunciïn a mestres i pares per tal que aquests hi puguin fer alguna cosa i no siguin els últims en saber què pas sa.
