ITE-118. El món infantil: Les dues muntanyes

Sara Antoja Xirau

“En una terra deshabitada hi havia dues muntanyes que s’alçaven al bell mig d’una gran plana. Una era molt alta. Estava formada per unes roques grises quasi blanques que brillaven des que sortia el sol fins que s’amagava. Des del cim es podien contemplar grans extensions de terra en totes direccions. L’altra era més petitona. No tenia roques que brillaven ni es podia veure gran cosa des del seu cim. L’única cosa que podia oferir era el color vermell de la seva argila i el verd de les herbes salvatges. (...)
Un dia, van arribar per aquelles terres uns joves forasters, carregats amb motxilles i tendes, buscant un lloc per acampar. En veure aquelles dues muntanyes van pujar la més alta. Tots quedaren sorpresos de la seva bellesa i de les seves vistes i van decidir quedar-se al cim. Però s’adonaren de sobte que tot era de pedra i no hi havia ni un sol lloc on plantar la tenda.
Desenganyats van baixar cap a la petita, encara que no els agradava tant. No sabeu l’alegria que van tenir quan van veure que allà sí que la tenda es clavava fàcilment. Van passar uns dies i, com que hi estaven tan bé, van decidir quedar-s’hi una temporada. Van començar a plantar-hi verdures, arbres i flors.
Aquella muntanya petita que pensava que no servia per a res va convertir-se en un lloc meravellós, on la vida era agradable i acollidora. Mentre que la muntanya gran es va quedar tota la vida igual, completament sola.” (extret del llibre Pren-te temps I, Ed. Claret).
En un moment en què la superficialitat s’imposa a l’interior de la persona, aquesta és una bona rondalla a explicar als infants. Si només procurem brillar i ser admirats, i deixem de banda la fecunditat de la nostra terra, el nostre interior, no donarem fruit i només trobarem soledat.

ITE-118. Notícies que fan pensar - I

Comentades per G.B.S.

Ha mort un servidor dels pobres

L’Henri-Antoine Groues havia nascut l’any 1912 a Lyon en una família nombrosa benestant. Als 19 anys va entrar a l’orde dels caputxins i va prendre el nom de Pierre. Sentia un compromís molt clar de lliurament als pobres i el va complir durant tota la seva llarga vida.
Després de la Segona Guerra Mundial va començar a treballar per les persones sense llar i l’any 1949 va fundar una comunitat anomenada “Drapaires d’Emaús”. Des de llavors, ha estat un infatigable lluitador pels més desfavorits, especialment la gent sense sostre i sense drets. Per la seva constància en aquesta tasca s’havia guanyat el respecte i l’admiració de tothom a França, on tothom el coneixia com l’abbé Pierre.
Les primeres accions d’aquesta comunitat les va poder fer gràcies als diners aconseguits al posar a la venda objectes recuperats de les escombraries i és per això que s’anomenaven “drapaires”.
A l’hivern de l’any 1954, una dona que vivia al carrer va morir de fred i l’abbé Pierre va fer una crida en una emissora de ràdio demanant la intervenció de tothom, tant dels particulars com de les autoritats, per abordar seriosament el problema dels sense sostre. Va aconseguir trasbalsar les consciències de molts francesos i el resultat va ser una onada de solidaritat ciutadana i una resolució del govern per tirar endavant un pla de construcció urgent de 12.000 habitatges per a persones necessitades. Amb això va guanyar una popularitat que ell va aprofitar per visitar insistentment els càrrecs públics per demanar ajuts pels pobres.
Repetia sovint que, als pobres, abans d’evange-litzar-los, primer se’ls ha de donar menjar. Actualment, els Drapaires d’Emaús treballen en 40 països d’arreu del món
Les complicacions d’una bronquitis han acabat amb la intensa vida de l’abbé Pierre. Amb la seva mort se’n va un dels símbols del segle XX. Hi ha qui situa la seva immensa tasca a un nivell semblant al de la mare Teresa de Calcuta. El Papa Benet XVI ha afirmat que l’abbé Pierre, amb la seva acció en favor dels més pobres, ha donat un testimoniatge de la caritat que ens ve de Crist.

ITE-118. Notícies que fan pensar - II

Comentades per G.B.S.

El bisturí els fa feliços
Segons un estudi de la Facultat de Psicologia de la Universitat Autònoma de Barcelona i la Sociedad Espanyola de Medicina y Cirurgia Cosmètica, Espanya és el país amb més operacions a pacients joves d’una edat compresa entre 18 i 21 anys. Són persones sense defectes físics importants que recorren a operacions de cirurgia estètica per ‘curar’ problemes emocionals, perquè tenen una obsessió per posseir un cos perfecte i això fa que no els faci res passar pel quiròfan.
Les dades de l’estudi indiquen que aquesta atracció obsessiva per la perfecció amaga greus trastorns psicològics i emocionals, causats pels criteris de bellesa que promouen els mitjans de comunicació. Una altra enquesta indica que Espanya és el primer país d’Europa i el quart del món en nombre d’operacions de cirurgia estètica, amb una tendència clarament ascendent.
Hi ha casos de dones que fins i tot s’imaginen anomalies físiques que es converteixen en veritables obsessions i que només es resolen quan es posen en mans d’un cirurgià plàstic. No els atura la por dels riscs que una operació quirúrgica comporta ni el seu elevat cost econòmic.
Fins fa relativament poc, aquest comportament era propi de les estrelles del cinema o de persones amb una imatge pública notòria, però ara, la demanda més gran de cirurgia estètica la fa la gent corrent. Les adolescents són l’objectiu fàcil d’una propaganda basada en l’estètica fomentada per la televisió i molt sovint acudeixen als centres amb el suport dels seus pares.
Tot i que són les dones la majoria de les clientes d’aquest negoci, cada vegada hi ha més homes que també volen canviar la seva imatge, sota la influència de la publicitat.
Afegint més morbositat i presentant-ho com una necessitat personal i ineludible, una cadena privada espanyola de televisió està preparant un nou programa que consistirà en que cada participant explicará públicament les seves deformacions físiques, autèntiques o suposades, i la seva influencia en el seu desenvolupament mental i afectiu. Un jurat decidirà si li convé l’operació que, si el veredicte és positiu, serà finançat lògicament per l’organització del programa a canvi que aquesta persona s’exhibeixi en successives intervencions per demostrar la bondat de la cirurgia en la millora de les seva qualitat de vida, tant física com mental. Els candidats a participar en el programa són moltíssims i ja s’està fent la primera selecció.
Malauradament, hi ha un percentatge molt significatiu de persones que sembla que han perdut la percepció real de quins són els seus principals problemes. Són joves, i també no tant joves, en crisis, poc solidaris i poc generosos, que donen massa importància a les coses externes, com la imatge i l’oci.

ITE-118. Informació parroquial

Notícies de la Parròquia de la Mare de Déu de Lourdes de Badalona

Festivitat de la Mare de Déu de Lourdes
Aquest any l’onze de febrer s’escau en diumenge. Els dies 8, 9 i 10 hi haurà un triduum a càrrec del P. Agustí Borrell, prior del Pares Carmelites de Badalona. Celebrarà la missa de les 20,00 h. amb homilia. Abans, a les 19,30 h. es resarà el Sant Rosari.

Exposició Major del Santíssim
Els primers divendres de mes hi ha Exposició Major del Santíssim, de les 19,00 h. a les 20,00 h. A les 19,25 h. es resa el Sant Rosari i a les 20,00 hi ha la missa.

Càritas parroquial
Tots els primers dimecres de mes i els primers dissabtes es fa el repartiment de queviures a les famílies i persones del nostre entorn que passen necessitats. Aquestes famílies resideixen entre nosaltres i les coneixem personalment. Són unes 21 i se’ls dóna un bon lot de menjars.
Tots els dimarts es fa la distribució de roba a aquelles famílies de Badalona que ho necessiten.
També, en casos de més necessitat, i després d’assessorar-nos, els ajudem, si cal, amb diners per pagar l’electricitat , l’aigua, el gas, el lloguer i altres, però solament per les famílies que viuen en el terme de la parròquia i que coneixem bé.

ITE-118. La nostra festa patronal

Mn. Miquel

La data de l’onze de febrer és molt important per la parròquia. És la nostra festa major. La parròquia està sota el patronatge de la Mare de Déu de Lourdes i, per aquest motiu, cada any volem celebrar aquesta festivitat de la millor manera que sabem i podem.
Tots sabem allò que va succeir en una petita població dels Pirineus francesos, que portava el nom de Lourdes. Una nena pobra, malalta i sense cultura va rebre la visita d’una Senyora l’onze de febrer de 1858, amb el rosari a la mà, a la gruta de Massabielle, i que, fins quasi al final de les aparicions i a insistents preguntes de la nena, li va revelar el seu nom: la Immaculada Concepció. Feia quatre anys que el Papa Pius IX havia proclamat aquest dogma, i és aquest el nom que Maria li diu a la nena; és com una confirmació de la definició dogmàtica del Papa.
La Verge va demanar a Bernardette tres coses: oració, penitència i conversió.
Els cristians tenim necessitat de la oració com l’aliment de cada dia. Es pot fer de formes molt diferents, però és important fer-la. Hi ha una oració comunitària que no hem de deixar mai, que és l’Eucaristia. Constatem que, des de fa un temps, ha minvat molt el nombre de participants en la pregària eucarística. Els cristians d’ara sembla que no li donen massa importància a la celebració dominical i això ve motivat segurament per una pèrdua de la fe.
La Verge va parlar també de la necessitat de la penitència. Es pot fer també de maneres molt diversificades. La litúrgia de l’Església marca un temps de penitència en la Quaresma i ens assenyala una forma de fer-ho com és el dejuni i l’abstinència. Em temo que això és practicat solament pels cristians més fervorosos que intenten viure la fe. És evident, però que la Verge parlava de la penitència en un sentit més ampli.
La Verge també va parlar de la necessitat de la conversió dels pecadors i, per tant, de la nostra pròpia conversió, perquè tots som pecadors, en major o menor grau. La Verge ens demana amb urgència de no ofendre Déu i que sapiguem resar perquè el seu nom sigui enaltit i no ofès. La conversió té un marge ample, des d’abandonar una vida de pecat, des de passar d’una vida de no creure a una altra de creure, o a una vida de major fe i perfecció cristiana, i això suposa també una conversió o una sèrie de conversions. No es tracta solament de deixar el pecat, sinó de tot un treball per anar arribant a metes de santedat més altes.
Demanem a la Mare de Déu de Lourdes, en aquest dia de la seva festivitat, que la nostra parròquia creixi en la fe, en l’esperança i en la caritat.

ITE-118. Natividad. La historia. Dues visions d’una pel·lícula (I)

Gairebé simultàniament hem rebut dos escrits comentant aquesta pel·lícula. Donat que no són coincidents, ens ha semblat oportú publicar-los junts i així el lector en podrà treure les seves pròpies conclusions.

Àngela Casas
Subscriptora d'ITE

Aquest és el títol de la pel·lícula que, segons Ràdio Estel, va ser exhibida el mes de novembre al Vaticà i estrenada mundialment el primer de desembre.
Efectivament, l’estant projectant actualment a Barcelona, però sense soroll mediàtic de crítiques o elogis (al menys que jo sàpiga).
Tal vegada aquesta sigui la clau de la grandesa de la pel·lícula. No es pot criticar una obra tan bella, tan ben feta i, d’altra banda, en una societat tan peculiar com la nostra, qui s’atrevirà a elogiar una obra que narra fidelment els textos evangèlics amb coherència amb els moments històrics que varen tenir lloc?
Maria se’ns presenta com una noia del poble de Natzaret sotmès baix la tirania del cruel Herodes. És humil i senzilla i, com li diu Josep, la més honesta; però també se la veu preocupada, fins i tot molesta quan la seva família no es creu el relat de l’àngel.
Si a Maria la veiem humana, molt humana, què direm de Josep? La seva situació abans i després del somni és plasmada amb un verisme tendre i emocionant. Té cura de la Verge i del seu fill eminent amb un lliurament total, encara que humanament no ho entén i té por. També Maria té por.
Hi ha unes escenes bellíssimes: l’Anunciació i, sobre tot, el poderós raig lluminós que va des del cel a l’establia on ha nascut el Fill de Déu.
La frase, dues vegades repetida: “Ens ha estat donat per a tots, des del més petit dels homes fins al més poderós”.

ITE-118. Natividad. La historia. Dues visions d’una pel·lícula (II)

Gairebé simultàniament hem rebut dos escrits comentant aquesta pel·lícula. Donat que no són coincidents, ens ha semblat oportú publicar-los junts i així el lector en podrà treure les seves pròpies conclusions.

Luis Petit
Sacerdote español misionero en Perú

La película tiene cosas bonitas, escenas hermosas, pero el daño, la duda ya está creada, y tiene más fuerza la imagen que nuestras palabras. No es una escena, una palabra... es el fondo de toda la película.
La película se carga intencionadamente el dogma de la Inmaculada. Lo hace de un modo repetitivo. María ─aparte de triste, no se ve la “alegría en Dios mi Salvador”─ es una mujer que duda explícitamente, cosa que no sale en el Evangelio, una mujer que no obedece a sus padres, que permite con agrado que le lean la mano, que no tiene propósito de virginidad... Siempre que la película inventa una escena o un comentario no evangélico va contra la visión católica de María.
Estos detalles tienen la intención de demostrar que era una chica “con sus defectos”. Evidentemente el Ángel no le llama “llena de gracia”, sino “elegida”. Cuando los pastores van a adorar al Niño, María dice algo que no está en los evangelios y cuya finalidad es clara: “Ha venido para salvarnos”; esta frase busca decir que no es Inmaculada.
Cuando al final recita el Magníficat dice “el Todopoderoso ha hecho obras grandes” saltándose el “en mí” ¿Casualidad? No existe en las películas, está todo muy pensado.
Aparte de lo dogmático, hay otras cosas que se pueden opinar, pero a mí no me han gustado nada. La relación entre María y José es muy floja. Luego lo va arreglando, pero deja ver como que se han casado de penalty, que María no dice nada a José (“a quien no ama”), que cuando se lo dice no le cree... ¡vaya un modelo de matrimonio! Además José tiene una duda incomprensible, le pide a Dios un signo, ya después de haberle hablado el Ángel. ¡Estos no son los padres de Jesús!
Yo me imagino las cosas de otra manera, un matrimonio donde el amor ha sido mayor que en ningún otro matrimonio, un matrimonio donde no se duda el uno del otro, un matrimonio donde hay diálogo y sinceridad, un matrimonio presidido por la confianza en Dios y una fe total y absoluta en Él (aun cuando no entendían muchas cosas)... Todo lo contrario de lo que muestra la película.

ITE-118. La pel•lícula recomanada

Sara Antoja Xirau

Babel
Direcció: Alejandro González Iñárritu
Interprets: Brad Pitt, Kate Blanchett, Gael García Bernal, Adriana Barraza
Guió: Guillermo Arriaga
Música: Gustavo Santaolalla
Nacionalitat: EUA, 2006
Durada: 142 minuts

Un tret disparat per un nen al desert del Marroc provoca la ferida d’una dona nordamericana (que a la vegada arrossega una ferida íntima que la separa del seu marit) mentre viatgen tots dos en un autobús turístic. Malgrat que no es correspongui amb el començament de Babel, aquest és el punt de referència narratiu del guionista Guillermo Arriaga sobre el qual es construeix la pel·lícula. Un accident que repercuteix en diverses vides, com un efecte papallona, i que abasta personatges de diversos llocs del món, des de Mèxic fins al Japó, passant evidentment, pel Marroc. Això és així perquè Babel parla d’un món globalitzat on es mantenen unes diferències socials brutals, i on les fronteres, sobretot les dels estats poderosos, separen els països rics dels pobres, tot embolcallat del fantasma del terrorisme.
En relació amb el títol, sense limitar-lo a la diversitat lingüística que hi trobem, el film parla de les dificultats de comunicació, sigui perquè costa expressar sentiments i problemes (entre pares i fills, entre els membres d’una parella); sigui perquè els representants de l’ordre (l’actuació violenta dels policies, siguin nordamericans o marroquins) no escolten les raons dels personatges més fràgils; sigui per la impossibilitat de parlar en el cas d’una noia japonesa sordmuda.
El cas és que un tret, i les seves conseqüències, és el pretext per aportar una visió del món actual a través d’una construcció narrativa que, en la distancia espacial i temporal, ja que les accions no són simultànies, alterna una parella nordamericana al Marroc, els fills de la parella i la seva mainadera a Mèxic i als EUA, i una noia i el seu pare al Japó. Tots els personatges semblen abocats a un destí tràgic, i mentre s’hi encaminen senten la vulnerabilitat, la desesperació i també el sentiment de culpa.
L’estructura narrativa és complexa i duu a l’extrem la maquinària de les casualitats estenent-la a nivell geogràfic. La voluntat d’abordar grans temes socials provoca un interès afegit, però també la sospita que és una coartada per vendre un producte amb l’etiqueta de film compromès i sensible respecte les injustícies, les desigualtats i la prepotència dels poderosos i privilegiats.
Amb Babel, el realitzador mexicà Alejandro González Iñárritu tanca la trilogia que va començar amb Amores perros (2000), per després seguir amb 21 gramos (2003), les dues escrites en col·laboració amb el seu compatriota Guillermo Arriaga.
El repartiment el formen grans estrelles de Hollywood, com Brad Pitt i Kate Blanchett, que interpreten la parella nordamericana; actors menys famosos però de demostrada solvència, com Adriana Barraza, la mainadera dels fills de la parella; i persones que no són actors de professió. Tot un repte per l’equip de producció que havia d’entendre-s’hi, doncs la pel·lícula està filmada en quatre llengües diferents. És per això que és especialment interessant veure-la en versió original, per experimentar realment el babel que promet el títol.
El director declarava recentment que va començar intentant fer una pel·lícula sobre les diferències que separen els éssers humans, les barreres físiques i idiomàtiques, però se’n va adonar que realment estava fent un film sobre el que els uneix: l’amor i el dolor. I va afegir que el que fa feliç a un japonès o a un marroquí segurament són coses diferents, però el que els fa mal, el que els fa patir és el mateix.
Està nominada a set Òscars, inclòs el de millor pel·lícula de l’any. Destaquen especialment les de dues de les actrius secundàries, Adriana Barraza i Rinko Kikuchi, que interpreta la jove japonesa sordmuda. Veurem si se’ls emporten el proper 25 de febrer.

ITE-118. Finestra jove

Pregària tot caminant
per llmb

9. L’ÈXIT EN L’ESTUDI
L’estudi no és un luxe, sinó un deure. Per això la peresa intel·lectual és imperdonable en la vida d’un noi o d’una noia que es prengui seriosament l’ofici d’home o de dona.
Sé que no és possible viure amb idees superficials i com a peces independents.
La societat de demà, i especialment la “meva” part de la societat, serà el que sigui avui el meu estudi.
Però jo sóc feble i distret. Vull, però no en sé. Em proposo estudiar, però no trobo mai el moment.
M’agradaria tenir prou bagatge per saber pensar per mi mateix, malgrat que em trobo buit per no haver aprofitat prou el temps d’estudi.
Senyor: puix que sé que haig d’aprofitar el meu temps d’ara, dóna’m concentració i comprensió per veure i entendre allò que estudio.
I, sobretot, dóna’m força de voluntat per destinar a l’estudi el temps que necessita.

ITE-118. Què deiem ara fa 10 anys?

A la portada del número 58 de la revista ITE de gener i febrer de 1997 hi havia una composició feta per F.S. Titulada “El matrimoni cristià” ja que el tema de la secció “Opinions” era “La grandesa del compromís matrimonial” amb aportacions de Paulino Castells, psiquiatra i de dues parelles, Josep Maria i Mònica, que estaven a punt de casar-se, i Ignasi Domínguez i Josefina Echevarría, que portaven 47 anys com esposos. Com a complement d’aquest tema, hi havia l’article “El Matrimonio cristiano” de C.M.
Però la notícia impactant va ser la mort, en dies propers, del cardenal Jubany i de Mn. Josep Xicart. Una foto d’ells dos, feta en una de les visites que el cardenal havia fet a la parròquia de Lourdes de Badalona, portava aquest peu: “L’hivern fred, humit i trist, s’ha emportat dos bons pastors”. En pàgines següents es glossava la personalitat dels dos difunts i es reproduïa una carta autògrafa de monsenyor Jubany a la revista ITE.
L’editorial de Mn. Miquel es referia a la festa patronal de la parròquia.
Vicenç Benedicto Navarro signava l’article “Com celebrem la nostra festa de Lourdes”. Maria Costa signava la poesia “Lourdes”.
Una petita nota recordava que el dia 11 de febrer es complien 20 anys de la inauguració del temple parroquial.
Les “Notícies que fan pensar” de G.B.S. portaven els títols: “Reflexió i acció”, comentant la iniciativa d’un estudiant barceloní d’enviar cartes a l’ONU i als governs de diversos països africans demanant una actuació ferma per solucionar els conflictes; “Un periodista, camí dels altars” referint-se a l’obertura de la causa de beatificació d’Ángel Herrera Oria; i “El Papa, l’home de l’any” celebrant que la revista Newsweek hagués fet aquesta elecció.
“Noticia-Misión” de Q.Z.E. ocupava dues pàgines.
A la secció “Correspondència Missionera” es comentava una carta de la germana Adelaida Rovira rebuda des de Taiwan i una altra de l’equip missioner del Seminari del Poble de Déu a Valledupar (Colòmbia).
Es publicava la un nou fragment de l’encíclica “Tertio Milennio Adveniente”.
Joan Viñas, famós per la seva activitat radiofònica i incansable promotor d’activitats per a la gent gran, publicava un article que portava precisament el títol “La gent gran”.
Tancaven el número la “Informació parroquial”, el “Diccionario de pensamientos”, un article de David Amado sobre la pel·lícula “Sleepers” i una nova secció: “Què dèiem ara fa 10 anys?”

ITE-118. Endevinalla bíblica

Joan B. Trifao

L’evangeli de Lluc narra l’episodi de la presentació de l’infant al temple, quan van complir-se els dies que manava la Llei de Moisès referent a la purificació. Allà hi havia dos ancians, un home just i pietós i una profetessa que van donar gràcies a Déu perquè havien pogut veure l’infant que seria el Messies. Quins eren els seus noms?
A - Zacaries i Elisabet
B - Zacaries i Anna
C - Joaquim i Anna
D - Simeó i Anna
Si no recordes la resposta, la pots trobar rellegint el capítol 2 de l’Evangeli segons Lluc. Després, la pots comprovar a la darrera pàgina 12 d’aquest mateix número de la revista.

ITE-118. L'acudit

─ Quina semblança hi ha entre un paraigües i una falsa amistat?
─ Quan fa mal temps es gira a l’inrevés.

ITE-118. ITEglífico

E.F.


La respuesta a este jeroglífico es el nombre de la población francesa donde se apareció la Virgen el 11 de febrero de 1858.
del personaje bíblico que protagoniza la “Endevinalla bíblica” de este número de la revista.


50 + O + patria de Abraham + necesidad de agua (al revés)

Si no has descifrado la respuesta, puedes encontrar ayuda en las páginas de este número de ITE.

ITE-118. Solució a l'Endevinalla bíblica i a l'ITEglífico

Solució a l’Endevinalla bíblica: D
Solución al ITEglífico: LOURDES