Estudiant d’Enginyeria Química
Es dóna el nom de biocombustible als combustibles d’origen biològic. Aquesta definició podria incloure el petroli perquè procedeix de restes fòssils d’éssers que van viure fa milions d’anys. Però s’entén com a biocombustible el que s’ha obtingut de manera renovable a partir de restes orgàniques. En realitat, és la primera font d’energia que va conèixer la humanitat. La fusta i, fins i tot els excrements secs, són biocombustibles. La fusta dels boscos, ben administrada pot ser un recurs renovable i, mal administrada, provoca un desastre ecològic.
Tota substància que pot ser oxidada produeix energia. Si la substància és d’origen vegetal, quan es crema torna a l’atmosfera el biòxid de carboni que la planta va captar de l’aire quan era viva. Per tant, des d’un punt de vista ecològic és un sistema que respecta el medi ambient, perquè no hi ha un augment net de gasos d’efecte hivernacle. L’energia que es consumeix quan es crema aquest producte procedeix en darrera instància de la llum del sol. Les plantes, gràcies a la fotosíntesis retenen energia y biòxid de carboni en molècules orgàniques riques en carboni i hidrogen. És, per tant, una forma d’energia solar indirecta. Així doncs, els biocombustibles han de ser una de les possibles solucions al problema del canvi climàtic perquè redueixen les emissions de gasos d’efecte hivernacle.
Amb una mecànica adequada, gairebé qualsevol substància orgànica líquida o gassificable es pot utilitzar en un motor d’explosió interna com són els dels automòbils actuals. N’hi ha dos tipus de motors: el de cicle Otto i el de cicle Diesel. Els primers cremen benzina i els segons gas-oil. Però, amb petites modificacions, tots dos tipus de motors poden cremar altres combustibles com l’alcohol en el lloc de la benzina o esters greixosos o olis vegetals en el lloc del gas-oil. Als Estats Units es va fer una llei de política energètica l’any 2005 que proposa la producció de 30.000 milions de litres d’etanol i biodiesel pel 2012; això representaria un 5,75% de las necessitats totals de combustible pel transport.
Pels motors de cicle Otto es pot utilitzar alcohol etílic procedent de la fermentació del sucre. De fet, se’n pot afegir directament a la benzina en un petit percentatge (15%) sense que calgui modificar el motor. Si es vol utilitzar a altes concentracions (fins al 85%) s’han d’introduir modificacions en el motor, canviant el sistema de carburació o regulant el sistema d’injecció. La idea no és realment nova, perquè ja els primers prototips de motors tipus Otto funcionaven amb alcohol. Naturalment, cremar alcohol produeix molts menys contaminants que la benzina. En alguns països, ja és habitual afegir regularment alcohol com un additiu a la benzina corrent per reduir la contaminació que causa la seva combustió.
Aquest alcohol, en els Estats Units s’extrau del blat de moro i en el Brasil es treu de la canya de sucre. Per poder disposar de molta quantitat de sucre transformable en alcohol sense afectar les produccions de canya de sucre, remolatxa o blat de moro, seria interessant poder-lo obtenir de la cel·lulosa, la substància que es troba a totes les plantes i els dóna rigidesa. Químicament, la cel·lulosa no és altra cosa que una cadena llarga formada per anelles de glucosa. Llavors, qualsevol residu vegetal es podria transformar en sucre i després en alcohol, mitjançant una fermentació per llevats i una destil·lació. Transformar la cel·lulosa en sucre no es fàcil perquè fa falta un sistema que trenqui la seva llarga cadena molecular i alliberi les petites peces que la formen. Aquest trencament de la cadena el fan uns enzims que es poden manipular industrialment però tenen un preu molt alt.
Actualment s’està investigant un sistema que pot fer baixar el cost del procés i que consisteix en substituir els dos passos (ruptura de la cel·lulosa en un ambient ric d’oxigen en presència dels enzims i posterior fermentació amb llevats) per una sola reacció en la que intervenen microorganismes genèticament manipulats que poden obtenir directament etanol de la cel·lulosa.
Amb aquest sistema, totes les restes de vegetals serien útils com a font de cel·lulosa: serradures, palla, gespa, encenalls de fusta, paper, fulles d’arbres, etc.
Pel que fa als motors Diesel, ja fa temps que s’estan fent proves amb olis vegetals. Qualsevol tipus d’oli o de greix pot servir i, de fet, actualment s’experimenta amb els olis dels fregits procedents de restaurants. És una “matèria primera” que es pot obtenir de franc perquè als qui la produeixen els costa desprendre’s legalment del producte.
També es pot utilitzar l’oli que s’obté directament d’algunes plantes com la soja o el gira-sol, però s’ha de compatibilitzar amb els requeriments pel consum humà. Es pot utilitzar directament un oli vegetal en un motor Diesel, però cal introduir modificacions en el motor. Un dels inconvenients és que aquests olis es congelen a temperatures moderadament baixes.
El sistema més habitual és la transformació dels olis vegetals mitjançant un procés d’esterificació. A partir d’alcohol metílic, hidròxid sòdic i l’oli vegetal s’obté un éster que es pot utilitzar directament en un motor Diesel sense modificar. En el procés s’obté glicerina com a subproducte que serveix per altres aplicacions.
Aquesta transformació ja fa temps que es practica en alguns llocs per procediments casolans rudimentaris. Actualment ja hi ha empreses que s’encarreguen de reciclar olis usats i els transformen en biodiesel.
No cal dir que si la posada en pràctica dels biocombustibles rep una bona empenta en els propers anys, s’haurà tirat endavant una de les mesures més importants per pal·liar l’efecte hivernacle i potser també es contribuirà a disminuir els efectes del canvi climàtic. Però cal que tot això s’apliqui amb seny i el que es guany per un canto no es perdi per l’altra. Pot succeir que un irrefrenable afany de fabricació de biocombustibles faci que es destini a aquest fi una part massa important de les collites i llavors, es produirà l’encariment de diversos productes bàsics per a l’alimentació. No oblidem que un dels problemes més gran que pateix la humanitat és precisament la fam i, si per fabricar combustibles , ha de baixar la quantitat d’aliments disponibles, podem ben bé dir que el balanç final serà un desastre. El remei haurà estat pitjor que la pròpia malaltia.






