Doneu al Cèsar el que és del César, i a Déu el que és de Déu.(Evangeli de sant Mateu, 22, 21)
2 d’agost del 2005
ITE 109 Llum i aliment, les paraules de la Bíblia
Doneu al Cèsar el que és del César, i a Déu el que és de Déu.(Evangeli de sant Mateu, 22, 21)
ITE 109 Valors fonamentals
Mn. Miquel
Un dels valors fonamentals en la societat humana i cristiana és el matrimoni.
El matrimoni està constituït per la unió de l’home i la dona. res pot substituir aquesta realitat, ni la voluntat de l’home.
Aquest és un fet natural captat des dels albors de la humanitat, per totes les cultures i per totes les creences religioses.
El Gènesi, en el capítol 2, relata com Déu instituí el matrimoni. Ens ho diu d’aquesta manera: “Llavors el Senyor Déu es digué: ‘No és bo que l’home estigui sol. Li faré una ajuda que li faci costat’... Llavors, el Senyor Déu va fer caure l’home en un son profund. Quan quedà adormit, prengué una de les seves costelles i omplí de carn el buit que havia deixat. De la costella que havia pres a l’home, el Senyor Déu va fer-ne la dona i li presentà a l’home. L’home exclamà: ‘Aquesta sí que és os dels meus ossos i carn de la meva carn. El seu nom serà dona, perquè ha estat presa de l’home. Per això l’home deixa el seu pare i la seva mare per unir-se a la seva dona i, des d’aquest moment, formen una sola carn”.
Posteriorment, passats molts segles, Jesucrist instituí el matrimoni i l’elevà a la dignitat de sagrament.
L’Església actualment no fa més que reafirmar aquesta veritat que ha rebut, i no pot renunciar a ella, ni la pot tergiversar ni manipular.
L’Església i els cristians no estem en contra dels homosexuals. Volem que tinguin tots els drets que els hi poden pertocar com a ciutadans. Però no es por acceptar que s’equipari la seva unió a un matrimoni. Es pot buscar una altra forma legal, però aquesta que s’ha adoptat no es pot acceptar.
Com és natural, l’Església també està en contra del dret d’adopció de nens que la legislació els hi ha donat, perquè els nens necessiten d’un pare i una mare. No se’ls pot abocar a viure i sentir la homosexualitat com un fer natural i normal i a més se’ls inclina i estimula la seva sexualitat en aquest sentit, ja que ho veuen entre els dos homes o les dues dones amb qui conviuen.
Per això va ser tan important la manifestació multitudinària de més d’un milió de persones que tingué lloc a Madrid el dissabte 18 de juny, abans de la promulgació de la llei pel parlament espanyol i que poprtaven pancartes tan il·lustratives com aquestes: “Matrimonio son un hombre y una mujer”, “Queremos un padre y una madre”, “Ya está bien de ataques a la familia”.
Una reacció popular de tanta envergadura contra aquesta llei és un signe de profund malestar social, i que té en compte els valors fonamentals de la societat. Una societat que s’aixeca en defensa de la família, del matrimoni i dels nens mostra que no està disposada a deixar-se manipular ni intoxicar.
Aquí és on els cristians han de lluitar pels seus drets i defensar els seus principis. Aquí és on es respon al tema clau d’aquest número de la revista ITE “Els cristians en el món”.
ITE-109. Notícies que fan pensar
Comentades per G.B.S.
EL NOU CONCEPTE DEL MATRIMONI EN LA LLEI ESPANYOLA
El matrimoni està definit en els diccionaris de gairebé totes les llengües, i en les lleis de la majoria tots els països del món, com la unió legal d’un home i una dona. Des d’un punt de vista cristià, el matrimoni és una aliança que un home i una dona constitueixen per tota la vida en ordre al seu propi bé i a la generació i educació de la seva descendència.
Ara, però, a Espanya s’ha canviat el Codi Civil i s’ha donat al matrimoni una definició diferent, que només té en altres tres Estats de tot el món.
S’han fet molts comentaris sobre aquesta qüestió. També hi ha hagut recollida de firmes i manifestacions als carrers. Potser, enmig de tantes paraules que s’han dit, seria bo que els fidels utilitzéssim per a reflexionar els textos dels nostres bisbes, precisament ara que alguns manipuladors de l’opinió pública estan tan interessats en desprestigiar-los.
Ara fa un any, quan al Congrés dels Diputats es va començar a parlar d’aquest tema, el Comitè Executiu de la Conferència Episcopal Espanyola va emetre la nota “A favor del matrimoni veritable” en la que es podien llegir algunes d’aquestes frases:
Davant l’anunci d’aquesta inusitada innovació legal, tenim el deure de recordar allò tan obvi i natural: el matrimoni només el poden formar dues persones de sexe divers, és a dir, una dona i un home.
L’Estat no pot reconèixer un dret inexistent i, si ho fa, actuarà d’una forma arbitraria que excedeix les seves capacitats i, sens dubte, farà mal, molt seriosament, al bé comú.
Els significats unitiu i procreatiu de la sexualitat humana es fonamenten en la realitat antropològica de la diferència sexual i de la vocació al amor que d’ella neix, oberta a la fecunditat. Això fa que la seva unió sigui el lloc digne d’acollida de noves vides. En canvi, les relacions homosexuals, com que no realitzen la complementarietat dels sexes, no poden engendrar nous fills.
En contra d’això s’afirma que la sexualitat avui pot separar-se de la procreació i, de fet, hi ha tècniques que fan possible la fecundació en els laboratoris. No obstant, aquestes possibilitats no s’han de considerar com a substitutius vàlids de les relaciones personals íntegres que constitueixen la realitat antropològica del matrimoni veritable, perquè la tecnificació deshumanitzadora de la vida no és un factor d’autèntic progrés en la configuració de les relacions conjugals.
El bé superior dels fills exigeix que no siguin elaborats en els laboratoris i adoptats per unions de persones del mateix sexe, perquè, en aquestes unions no hi podran trobar la riquesa antropològica del matrimoni veritable, l’únic àmbit on, com deia Joan Pau II, les paraules “pare” i “mare” es poden dir amb goig i sense engany.
No hi ha raons antropològiques ni ètiques que permetin fer experiments amb un dret tan fonamental com és el dels fills a conèixer el seu pare i a la seva mare i a viure amb ells, o, si això no és possible, a disposar al menys d’un pare i d’una mare adoptius, capaços de representar la polaritat sexual conjugal.
La rellevància de l’únic matrimoni veritable per a la vida dels pobles és tan gran que la història universal confirma que sempre l’Estat ha tingut raons poderoses per reconèixer-lo, tutelar-lo i promoure’l.
El matrimoni entre un home i una dona és una institució més primordial que el mateix Estat, inscrita en la naturalesa de la persona com a ser social.
El matrimoni és l’expressió institucional de l’amor dels cònjuges, que es realitzen com a persones i que engendren i eduquen els seus fills, i és la base insubstituïble del creixement i de l’estabilitat de la societat.
Si l’Estat dóna curs legal a un suposat matrimoni entre persones del mateix sexe, la institució matrimonial quedarà seriosament afectada. Fabricar moneda falsa és devaluar la moneda veritable i posar en perill tot el sistema econòmic. De igual manera, equiparar les unions homosexuals als matrimonis veritables és introduir un perillós factor de dissolució de la institució matrimonial i de l’ordre social just.
És cert que l’Estat té l’obligació d’eliminar qualsevol discriminació injusta entre els ciutadans. Però és igualment necessari protegir la societat de les pretensions injustes dels grups o dels individus. No es just que dues persones del mateix sexe pretenguin casar-se i no és cap discriminació que les lleis ho impedeixin. Sí que és injust i discriminatori que el matrimoni veritable sigui tractat igual que una unió de persones del mateix sexe, que no té ni pot tenir el mateix significat social.
Aquest canvi en la legislació obre la porta a la idea que el matrimoni entre un home i una dona només és un dels matrimonis possibles, en igualtat de drets amb els altres tipus de matrimoni. La influència pedagògica sobre les persones i les limitacions, fins i tot jurídiques, de les seves llibertats que això suscita són, sens dubte, molt negatives.
Serà possible seguir sostenint la veritat del matrimoni i educant els fills d’acord amb ella, o els pares i educadors es veuran coaccionats en aquest dret per un nou sistema legal que és contrari a la raó?
Potser s’imposarà a tothom la força d’una llei que té una visió de les coses contraria a la veritat del matrimoni.
Això és una mostra del que es podia llegir en els textos dels bisbes espanyols ara fa un any. Són unes reflexions que, per la situació a la que malauradament s’ha arribat, ara tenen plena vigència.
ITE 109. Els infants i la família
Mn. Manel Claret
Delegat diocesà de Pastoral Familiar
Delegat diocesà de Pastoral Familiar
Tota persona neix conseqüència de la relació interpersonal amorosa de dos sers, de l’home-dona. Arriba al món en quan desitjada, estimada. És impossible que arribi a créixer i madurar sense que se li ofereixi el conjunt d’elements que l’ajuden a integrar-se, a poder autodirigir-se, a respondre a les seves necessitats, a situar-se front dels altres i de la societat. Aquest procés no és autònom. Comença per la relació amb els seus progenitors, amb les imatges parentals que ajuden a inserir-se i solidaritzar-se en una història que l’enriqueix i condiciona a la vegada, tot fent un procés de socialització que li dóna consciència de pertànyer a una societat determinada.
La persona no tan sols viu un procés “ad extra”, sinó que també un procés interior de solidificació i autoconsciència de ser persona. Aquí rau la importància de sentir-se acollit on aprèn els sentiments fonamentals, on troba i experimenta la sensació de seguretat i de trobar resposta a les seves necessitats. El món dels valors, no tan sols definits, sinó també viscuts, fan del tot imprescindible tenir una família estable, uns pares que ofereixin el marc indispensable que no tan sols l’hi han ofert una vida biològica, sinó principalment humana.
Avui es demana una gran preparació per a exercir qualsevol tipus de treball social o professional. Qui no es prepara o no es posa al dia, fracassa. Curiosament tothom creu que està preparat per assumir una de les tasques i decisions més importants de la vida com és el casar-se. Es creu que perquè se sent una especial emotivitat, l’amor és profund i etern, o perquè es viu una especial atracció, està assegurada la unitat de per vida. La capacitat biològica de poder tenir fills no pressuposa que tothom estigui capacitat per a ser pare o espòs. Els fracassos matrimonials, tan normals en l’actualitat, són un semàfor vermell, un llum d’alerta per a que en un futur els qui desitgen unir les seves vides en un matrimoni s’esforcin en descobrir les exigències d’un amor que va més enllà del pur sentiment, de creure que els fracassos només els tenen els altres, que hom ja està suficientment preparat.
Tot infant té dret a tenir una família, és a dir a pertànyer a una comunitat de vida i amor. Certament que hi ha casos d’infants que n’estan mancats per causes diverses: problemes familiars, abandonaments, ambient social, abusos diversos, etc. En aquest cas cal trobar una solució substitutòria, conscient, però que probablement no tindrà la mateixa qualitat, autoritat i fortalesa que la natural. Amb tot sempre és millor una família substituta, acollidora, que estar sense família.
Molts són els qui avui s’ofereixen per a adoptar a infants. Avui hi ha una especial sensibilitat envers els infants de països subdesenvolupats oferint la possibilitat d’integrar-los en la pròpia. El moviment, repeteixo, és lloable. El dubte es presenta si és bona la transculturització. Intuïm que en un futur, els infants acollits, conscients que són nascuts en un altre país, voldran, segurament, conèixer les seves arrels, o saber dels seus pares biològics o dels costums culturals propis de la seva raça. Hom es pregunta si és millor aquest canvi de nacionalitat o ajudar a una família pròpia del lloc de naixença a esdevenir pares substituts, per evitar traumes posteriors. Sabem que aquesta proposta demana molta renúncia i generositat. Estaria millor en el context de voler l’autèntic bé de l’infant, renunciant als goigs propis d’experimentar la dependència i tendresa que ofereix el procés d’adopció d’un infant? La proposta està aquí.
Tot infant té dret a viure en el si d’una família digna. No es poden fer experiments que lesionin els sentiments de present o de futur. No es poden tampoc fer discriminacions fonamentades en els suposats drets dels adults. Els infants no són un mitjà per a què els adults es puguin sentir realitzats. La persona humana no és un instrument per a una altra. Els adults hem de garantir els drets dels infants, per a que tinguin una família sense manipulacions.
ITE-109. Ya no hay circo en Barcelona
Josep Maria Simón Castellví
Doctor en Medicina
Doctor en Medicina
Una curiosa norma municipal impide que los circos puedan trabajar en la ciudad de Barcelona. los niños ya no pueden gozar de las bondades del mayor espectáculo del mundo. A miles de personas se nos priva del sano placer de ver actuar a animales y payasos. a algún iluminado que, por supuesto no ha consultado a los ciudadanos, le parece mal que se exhiban animales. Como si los del circo no los cuidaran.
Esta ley no es una excepción o un detalle accesorio del programa de gobierno de la ciudad. Se trata de una muestra-botón de lo que irá sucediendo. Se quiere cambiar la moral tradicional por otra. Rápidamente, para que no nos dé tiempo de digerirlo o de darnos cuenta, tan afanados como estamos en trabajar y criar hijos.
El tabaco es muy malo (el tabaquismo sí lo es) y los que mandan, que están muy pendientes de nuestro bienestar, nos lo quitan hasta en el bar. Como les da dinero, lo prohíben tanto como pueden, pero aumentan el precio. Da igual que la sociedad esté perfectamente informada de los males del tabaco o que lleven impudorosas inscripciones las cajetillas y, pronto, imágenes de enfermos terminales. Alguien decide por nosotros y nos lo quitan torturándonos. Eso sí, vivan las bondades de la marihuana.
Se apoyan a machamartillo religiones ajenas a nuestra tradición que maltratan a las mujeres, mientras se favorecen los bautismos civiles, las comuniones cívicas y otras patochadas.
El coche es muy malo, aunque dé dinerito y nos vaya bien a todos, y la bicicleta es tan buena que no pasa nada aunque vaya a toda pastilla por las aceras acechando los fémures de nuestras abuelas.
Se implementan campañas de civismo, mientras cualquier funcionario te tutea y nadie enseña a nadie lo que es la buena educación.
Si en la transición se consagró la libertad de expresión, sea condenado en el circo mediático todo el que ose decir lo que piensa y les parezca mal a los que mandan. Ya no importa que lo diga un ponderado ex-presidente de la Generalitat o un vitalista antiguo presidente del Parlament. Sólo se puede decir, hacer o acudir a lo que unos cuantos deciden qué es lo que conviene. Se abduce la moral colectiva y se cambia por otra en un ejercicio de prestidigitación con trampa visible.
Algunas leyes se deben saltar a la torera. Hay cosas que no se pueden aguantar más. ¿Qué nos pueden hacer por jugar un poco a la pelota con un elefante?
Esta ley no es una excepción o un detalle accesorio del programa de gobierno de la ciudad. Se trata de una muestra-botón de lo que irá sucediendo. Se quiere cambiar la moral tradicional por otra. Rápidamente, para que no nos dé tiempo de digerirlo o de darnos cuenta, tan afanados como estamos en trabajar y criar hijos.
El tabaco es muy malo (el tabaquismo sí lo es) y los que mandan, que están muy pendientes de nuestro bienestar, nos lo quitan hasta en el bar. Como les da dinero, lo prohíben tanto como pueden, pero aumentan el precio. Da igual que la sociedad esté perfectamente informada de los males del tabaco o que lleven impudorosas inscripciones las cajetillas y, pronto, imágenes de enfermos terminales. Alguien decide por nosotros y nos lo quitan torturándonos. Eso sí, vivan las bondades de la marihuana.
Se apoyan a machamartillo religiones ajenas a nuestra tradición que maltratan a las mujeres, mientras se favorecen los bautismos civiles, las comuniones cívicas y otras patochadas.
El coche es muy malo, aunque dé dinerito y nos vaya bien a todos, y la bicicleta es tan buena que no pasa nada aunque vaya a toda pastilla por las aceras acechando los fémures de nuestras abuelas.
Se implementan campañas de civismo, mientras cualquier funcionario te tutea y nadie enseña a nadie lo que es la buena educación.
Si en la transición se consagró la libertad de expresión, sea condenado en el circo mediático todo el que ose decir lo que piensa y les parezca mal a los que mandan. Ya no importa que lo diga un ponderado ex-presidente de la Generalitat o un vitalista antiguo presidente del Parlament. Sólo se puede decir, hacer o acudir a lo que unos cuantos deciden qué es lo que conviene. Se abduce la moral colectiva y se cambia por otra en un ejercicio de prestidigitación con trampa visible.
Algunas leyes se deben saltar a la torera. Hay cosas que no se pueden aguantar más. ¿Qué nos pueden hacer por jugar un poco a la pelota con un elefante?
ITE-109. Endevinalla bíblica
Joan B. Trifao
Jacob va tenir dotze fills, un dels quals va ser venut pels seus germans i va ser traslladat a Egipte on va arribar a ser primer ministre del faraó. Més endavant, hi va haver fam pertot arreu i els germans van viatjar a Egipte buscant menjar. Allà, finalment es van reconciliar amb ell. Quin era el seu nom?
A - Josep
B - Rubèn
C - Judà
D - Benjamí
Si no recordes la resposta, la pots trobar rellegint la bonica història que s’explica en els capítols 37 al 49 del llibre del Gènesi. Després, la pots comprovar a la darrera pàgina d’aquest mateix número de la revista.
Jacob va tenir dotze fills, un dels quals va ser venut pels seus germans i va ser traslladat a Egipte on va arribar a ser primer ministre del faraó. Més endavant, hi va haver fam pertot arreu i els germans van viatjar a Egipte buscant menjar. Allà, finalment es van reconciliar amb ell. Quin era el seu nom?
A - Josep
B - Rubèn
C - Judà
D - Benjamí
Si no recordes la resposta, la pots trobar rellegint la bonica història que s’explica en els capítols 37 al 49 del llibre del Gènesi. Després, la pots comprovar a la darrera pàgina d’aquest mateix número de la revista.
ITE-109. El món infantil: La pobresa infantil a Catalunya
Sara Antoja Xirau
Qui no s’ha trobat al tren o al metro un nen o una nena que, repartint uns paperets demanant caritat, se t’acosta parant la mà? A qui no l’han parat pel carrer uns infants bruts que volen alguna moneda per poder menjar? Que hi ha nens i nenes pobres en la nostra societat és un fet que ningú pot negar. Aquests exemples són la pobresa visible, però també hi ha una gran quantitat de pobresa silenciosa, portada amb vergonya pels que la pateixen.
L’existència de sectors de pobresa crònica no pot ser considerada d’una altra manera que com una fallida de la nostra societat, que encara ha d’avançar molt en el llarg camí de la igualtat d’oportunitats per a tothom.
Fa uns cinc anys un informe encarregat per la Generalitat xifrava la pobresa en un 14% del total de famílies catalanes. El total d’infants pobres menors de 16 anys era de 105.000 aproximadament, pertanyent a unes 60.000 llars. No es tracta d’un problema marginal i menys si es té en compte que més de la meitat es troben en situació de pobresa severa o extrema, és a dir amb uns ingressos de menys de 400 euros mensuals per família.
Segons les conclusions d’aquest mateix estudi, les característiques de la pobresa a Catalunya indiquen que aquesta és estructural, o sigui, no forma part de cicle econòmic. Aproximadament dues terceres parts dels pobres catalans no tenen cap possibilitat de sortir-se’n, a no ser que les condicions de distribució actuals del sistema de benestar social es modifiquin.
L’estudi reforça la visió que a la societat catalana hi ha un “quart món”, on hi conviuen famílies situades pràcticament al marge del que es considera el mínim per a la supervivència. Es tracta d’un fenomen socialment molt greu que, segons les previsions, s’agreujarà en el futur.
La pobresa infantil genera exclusió social quan els nens i nenes són adults, situació en la qual l’administració ha d’intervenir urgentment.
Per desgràcia, la pobresa ha estat un tema absent del debat social i econòmic de la nostra societat benestant; ja sabem que parlar-ne no dóna més vots.
L’existència de sectors de pobresa crònica no pot ser considerada d’una altra manera que com una fallida de la nostra societat, que encara ha d’avançar molt en el llarg camí de la igualtat d’oportunitats per a tothom.
Fa uns cinc anys un informe encarregat per la Generalitat xifrava la pobresa en un 14% del total de famílies catalanes. El total d’infants pobres menors de 16 anys era de 105.000 aproximadament, pertanyent a unes 60.000 llars. No es tracta d’un problema marginal i menys si es té en compte que més de la meitat es troben en situació de pobresa severa o extrema, és a dir amb uns ingressos de menys de 400 euros mensuals per família.
Segons les conclusions d’aquest mateix estudi, les característiques de la pobresa a Catalunya indiquen que aquesta és estructural, o sigui, no forma part de cicle econòmic. Aproximadament dues terceres parts dels pobres catalans no tenen cap possibilitat de sortir-se’n, a no ser que les condicions de distribució actuals del sistema de benestar social es modifiquin.
L’estudi reforça la visió que a la societat catalana hi ha un “quart món”, on hi conviuen famílies situades pràcticament al marge del que es considera el mínim per a la supervivència. Es tracta d’un fenomen socialment molt greu que, segons les previsions, s’agreujarà en el futur.
La pobresa infantil genera exclusió social quan els nens i nenes són adults, situació en la qual l’administració ha d’intervenir urgentment.
Per desgràcia, la pobresa ha estat un tema absent del debat social i econòmic de la nostra societat benestant; ja sabem que parlar-ne no dóna més vots.
ITE-109. Sonets al Rosari
Josep Maria Guix Ferreres
Bisbe emèrit de Vic
Cinquè Misteri de Glòria
Sou Reina gloriosa perquè abans
vau ser en el món de Déu la humil esclava.
Sou Reina i Mare vós que sens descans
vau cuidar el Fill quan reia i quan plorava.
Sou Reina suplicant perquè amb les mans,
la veu i el cor pregueu, sens treva i trava
i, amb caritat materna, pels germans
del vostre Fill, pels quals la sang vessava.
Sou Reina benaurada i Mare pia
perquè, sofrint dempeus vora la Creu,
vau compartir amb Jesús l’aspra agonia.
Aquell horrible fust ara és la deu
d’on brolla i on bevem la vigoria
que, pròdiga, es difon pertot arreu.
Bisbe emèrit de Vic
Cinquè Misteri de Glòria
Sou Reina gloriosa perquè abans
vau ser en el món de Déu la humil esclava.
Sou Reina i Mare vós que sens descans
vau cuidar el Fill quan reia i quan plorava.
Sou Reina suplicant perquè amb les mans,
la veu i el cor pregueu, sens treva i trava
i, amb caritat materna, pels germans
del vostre Fill, pels quals la sang vessava.
Sou Reina benaurada i Mare pia
perquè, sofrint dempeus vora la Creu,
vau compartir amb Jesús l’aspra agonia.
Aquell horrible fust ara és la deu
d’on brolla i on bevem la vigoria
que, pròdiga, es difon pertot arreu.
ITE-109. Correspondència missionera - I
Des de Calama, Xile, Mn. Jordi Jorba ens ha enviat una de les seves ja habituals circulars i ens ha fet saber que estarà amb nosaltres durant el mes de juliol: El fet que més ens ha impactat als preveres barcelonins, ha estat la greu malaltia de Mn. Santiago González Dou. Ha hagut de retornar a Barcelona i ara està en mans dels metges que l’han operat del pulmó. Esperem que es recuperi ben aviat i, tal com ell desitja, pugui tornar a treballar a Xile. De quatre, n’ hem quedat tres: l’Enric i jo a Calama i en Fermí a Copiapó.
Un motiu de joia ha estat que, el 16 d’abril, a la catedral, el bisbe ha lliurat els tres sagraments de la iniciació cristiana (baptisme, confirmació i eucaristia) a 18 adults que no van ser batejats de petits. S’hi han preparat durant un any, i esperem que continuïn fidels al Senyor que els ha cridat. Tres eren de la nostra parròquia. Ara ja estem iniciant un nou curs de Catecumenat. Segur que seran molts més els adults que s’hi inscriuran. D’aquí ja en tinc anotats set i a cada una de les 10 parròquies del bisbat hi ha un catequista que els prepara, adaptant-se als seus horaris de treball. La Maria Rosa Olivé i jo ens hem encarregat d’iniciar i organitzar a la Prelatura aquest servei catequètic, molt necessari per a la nostra Església.
Com arreu, també aquí va impactar molt la malaltia i la mort del Papa, Joan Pau II. A les misses del diumenge, 3 d’abril, hi va participar molta més gent i vam tenir un funeral a la plaça davant de la catedral, ja que, a dintre, no s’hi hauria cabut pas. Del nou Papa, Benet XVI, s’està en expectativa. Hi ha hagut molts comentaris no massa bons, tenint en compte la tasca que el Papa anterior li havia confiat. Caldrà esperar que, essent un home bo i llest, es deixi guiar pels “signes del temps”, tal com ho feu el Papa Bo, Joan XXIII.
Per les vostres informacions sé que a Catalunya no hi plou. Doncs bé, aquí, que no plou mai, el diumenge, 24 d’abril, vam tenir llamps i trons i una forta pluja. Menys mal que va ser breu, ja que les cases no estan preparades per aquests fenòmens.
Ens anem acostant a les eleccions presidencials del desembre. L’ambient es va escalfant entre les dues candidates dels partits del Govern (n’ha de quedar tan sols una) i el de la dreta, de l’Opus Dei, que sembla que tampoc ara guanyarà. Com us deia a la carta anterior, Xile es prepara per tenir una presidenta, per primera vegada a la seva història.
S’estan acabant les obres del nou menjador pels quasi 80 nens i nenes del barri “Población Nueva Alemania”, al costat de la capella de Sant Llorenç, que pertany a la nostra parròquia, on també hi funciona el Taller de confecció per a mares “jefas de hogar”. El finançament de les obres i el manteniment del menjador, estan a càrrec d’una fundació anglesa-suïssa. Això permetrà atendre’ls millor, ja que les cases on viuen són tan petites que tothom fa la vida al carrer, amb el resultat que ja podeu pensar: droga, alcoholisme, violència, prostitució...
Tinc previst arribar a Catalunya el 6 de juliol i el retorn serà el dimarts, 26.
Una forta abraçada i fins ben aviat, si a Déu plau.
Mn. Jordi Jorba
ITE-109. Correspondencia Missionera - II
En un mensaje de correo electrónico enviado desde Banikoara, en Benín, el padre Rafael Marco nos habla de las vacaciones:
Estoy a punto de irme de vacaciones.
Venga ya; dos mesecicos en un paraíso de verdura después de tanta ceniza y polvo y resulta que ayer nos cayó la primera lluvia, solemne, grandiosa y tan esperada, larga, larga. El aire se hace más ligero y transparente esta mañana. Parece que se terminó la sofoquina.
Voy a intentar descansar si es que sé y me acuerdo, porque tengo la impresión de no dar pie con bola: las monjas se cansan de esperar y es que se me han ido de la cabeza, voy a pasar por la obra porque tienen que echar la solera antes de que me vaya y hay que comprar hierro, puntales, grava. Ha venido Honorine a decirme que no le han mandado los SAT entre las medicinas y contarme los problemas del dispensario. Innocent me informa, vaya informe, de que la carrucha del pozo ha caído sobre la cabeza de Woru Sica, dieciocho metros de altura ¡vaya cabeza! No le hizo nada. Pasó ayer por aquí Vincent de Kerou; traía dos niñas al hospital, a una le había picado una serpiente, la otra es minusválida; las dos han muerto, angelicos de Dios, a la primera se la ha llevado su madre a la espalda y a la otra la han metido entre los paquetes de un taxi.
Estamos en plena sesión de catequistas; son 60 y vienen de las misiones de Funugo, Gansoso, Sonsoro y de aquí, Banikoara. Hablamos de las comunidades, de los distintos ministerios y del lugar del catequista; las discusiones son esplendorosas a veces, ni en la universidad de Salamanca.
Pierdo las llaves todos los días, no encuentro las llaves, siempre buscando las llaves y Woru se ríe a escondidas y yo preparo como puedo el retiro a los niños de la escuela que van a recibir el bautismo y la primera comunión.
Estoy en que cabalgo sobre un elefante; me parecía estupendo al principio, bien alto, bien airoso. Una cabalgadura magnífica este elefante fenomenal, los pies sobre su nuca, pero de difícil gobierno, a menudo voy zangoloteando como un muñeco de feria sin saber cómo mantener el equilibrio entre catequesis, grupos, construcciones, proyectos, contabilidad y este día de ascensión que nos eleva pero que no sé dónde vamos a ir a parar. Amen, digo mecánicamente. Y me resulta una oración, es mi oración. Aquí os traigo otra oración que habla de elefantes:
Hijos de un solo Rey, el rey de arriba,
Venid todos, tomad y comed.
Venid y saciaros. Aquí está vuestro alimento.
Venid y protegednos.
Alejad de nosotros el mal.
Todo lo que dé progreso a nuestro pueblo, otorgádnoslo,
No se va al río para volver sediento.
El que va montado sobre un elefante
no arrastrará sus pies por el suelo.
Que no nos abochorne la vergüenza.
Entonces, vamos a descabalgar e ir a piso llano por los paseos y hablaremos al frescor de una terraza lo que nos ha dejado el harmatam a estas horas del día.
Hasta pronto, con la alegría de volvernos a ver.
Rafael Marco Casamayor
Estoy a punto de irme de vacaciones.
Venga ya; dos mesecicos en un paraíso de verdura después de tanta ceniza y polvo y resulta que ayer nos cayó la primera lluvia, solemne, grandiosa y tan esperada, larga, larga. El aire se hace más ligero y transparente esta mañana. Parece que se terminó la sofoquina.
Voy a intentar descansar si es que sé y me acuerdo, porque tengo la impresión de no dar pie con bola: las monjas se cansan de esperar y es que se me han ido de la cabeza, voy a pasar por la obra porque tienen que echar la solera antes de que me vaya y hay que comprar hierro, puntales, grava. Ha venido Honorine a decirme que no le han mandado los SAT entre las medicinas y contarme los problemas del dispensario. Innocent me informa, vaya informe, de que la carrucha del pozo ha caído sobre la cabeza de Woru Sica, dieciocho metros de altura ¡vaya cabeza! No le hizo nada. Pasó ayer por aquí Vincent de Kerou; traía dos niñas al hospital, a una le había picado una serpiente, la otra es minusválida; las dos han muerto, angelicos de Dios, a la primera se la ha llevado su madre a la espalda y a la otra la han metido entre los paquetes de un taxi.
Estamos en plena sesión de catequistas; son 60 y vienen de las misiones de Funugo, Gansoso, Sonsoro y de aquí, Banikoara. Hablamos de las comunidades, de los distintos ministerios y del lugar del catequista; las discusiones son esplendorosas a veces, ni en la universidad de Salamanca.
Pierdo las llaves todos los días, no encuentro las llaves, siempre buscando las llaves y Woru se ríe a escondidas y yo preparo como puedo el retiro a los niños de la escuela que van a recibir el bautismo y la primera comunión.
Estoy en que cabalgo sobre un elefante; me parecía estupendo al principio, bien alto, bien airoso. Una cabalgadura magnífica este elefante fenomenal, los pies sobre su nuca, pero de difícil gobierno, a menudo voy zangoloteando como un muñeco de feria sin saber cómo mantener el equilibrio entre catequesis, grupos, construcciones, proyectos, contabilidad y este día de ascensión que nos eleva pero que no sé dónde vamos a ir a parar. Amen, digo mecánicamente. Y me resulta una oración, es mi oración. Aquí os traigo otra oración que habla de elefantes:
Hijos de un solo Rey, el rey de arriba,
Venid todos, tomad y comed.
Venid y saciaros. Aquí está vuestro alimento.
Venid y protegednos.
Alejad de nosotros el mal.
Todo lo que dé progreso a nuestro pueblo, otorgádnoslo,
No se va al río para volver sediento.
El que va montado sobre un elefante
no arrastrará sus pies por el suelo.
Que no nos abochorne la vergüenza.
Entonces, vamos a descabalgar e ir a piso llano por los paseos y hablaremos al frescor de una terraza lo que nos ha dejado el harmatam a estas horas del día.
Hasta pronto, con la alegría de volvernos a ver.
Rafael Marco Casamayor
ITE-109. Noticia-Misión
Q.Z.E.
Los obispos peruanos señalan que la naturaleza humana ha sido creada distinta en el hombre y la mujer y, por consiguiente, esta distinción, inscrita en la ley natural, no puede ser sometida a lo que uno cree, a las opciones políticas y subjetivas. Además, “Dios ha dado al hombre y a la mujer el mandato preciso de crecer y multiplicarse, y sólo confía a su unión el don de la transmisión y cuidado de la vida”. Los obispos recuerdan que “la familia, célula fundamental de la sociedad, está constituida por la unión del hombre y la mujer y de los hijos nacidos de esta unión, que son al mismo tiempo expresión de la íntima comunión de amor entre el padre y la madre; este ámbito natural del desarrollo humano está por encima de las circunstancias o de los gustos de las personas y de los tiempos, y es garantía de la perpetuación de la especie humana”. Por tanto, “infringir la ley natural no es un grito de libertad sino un irresponsable atentado contra la naturaleza humana y la sociedad, sobre todo contra los niños y el futuro de la sociedad misma”. Más bien “constituye una nueva forma de abuso del derecho del niño a crecer en un entorno natural.”
El documento de la Iglesia peruana termina con un fuerte llamamiento “a la responsabilidad de los individuos, de la sociedad y de los Estados, para que en defensa de la integridad de la vida humana, de la familia y de la infancia, no se permita que se siga atentando contra la persona humana, la familia y la sociedad”.
Con ocasión de la XX Jornada Mundial de la Juventud (JMJ, agosto-2005), se está preparando, frente a la catedral de Colonia, un mosaico gigante de fotografías que compondrán el retrato de Juan Pablo II. Para su realización, la oficina central de la JMJ invita a todo el mundo a enviar sus fotografías digitales a http://www.thank-you-jpii.net para manifestar así su gratitud al Papa que dio inicio a las JMJ.
Diez días después del inicio de la iniciativa, ya se habían recibido alrededor de 10.000 fotografías de personas de 100 países distintos. La mayor parte procedían de Polonia, México, Brasil y Alemania, pero también las enviaron fieles de otros países como Vietnam, El Salvador, Uruguay, Indonesia, Ucrania, Bolivia, Nigeria e Israel. Todos ellos quieren decir su “gracias” a Juan Pablo II. A quienes envían su foto digital se les asigna un link para localizar con su propia foto en una versión on-line del retrato del Papa.
“Con esta iniciativa queremos demostrar que el amor es más fuerte que la muerte y que el mensaje de Juan Pablo II sigue estando vivo en tantas personas”, dicen sus organizadores, que desean hacer presente el recuerdo de Juan Pablo II como “Padre Espiritual” de las JMJ entre los jóvenes peregrinos que se reunirán en Colonia.
La cuenta atrás para la XX JMJ empezó el día 8 de julio con la peregrinación “Kreuzspuren” (Tras las huellas de la cruz) iniciada con una celebración ecuménica en la Capilla Real de Dresde. La cruz de la JMJ será llevada a pié desde Dresde hasta Colonia durante 40 días por jóvenes acompañados de los obispos. Los organizadores han elegido una duración de 40 días por el significado que este número tienen en la tradición bíblica y cristiana: indica un periodo de intensa preparación para un acontecimiento de particular importancia. Dado que el tiempo de preparación para la Pascua es de 40 días, también los 40 días de peregrinación han de ser un impulso espiritual en la preparación de la JMJ. La peregrinación concluirá el 16 de agosto con la llegada de la cruz para la celebración inaugural de la JMJ en Colonia.
Durante la peregrinación, se recorrerán más de 750 Km con etapas diarias de unos 20 Km. El itinerario se inspira, tanto como dirección de marcha como contenidos, en los Reyes Magos, cuyas reliquias se conservan en la catedral de Colonia. Así como los Magos iniciaron su viaje siguiendo la estrella de oriente, también los peregrinos de la JMJ partirán desde el este y proseguirán hacia el oeste. El itinerario sigue antiguos recorridos; la primera parte, desde Dresde hasta Vacha, se desarrolla por el camino ecuménico a lo largo de la Via Regia; desde Vacha hasta Colonia se recorrerán partes del camino de santa Elisabet y el camino de Santiago. Los participantes pasarán las noches, según la tradición de los antiguos peregrinajes, en los locales puestos a su disposición por las parroquias católicas y luteranas.
Diez días después del inicio de la iniciativa, ya se habían recibido alrededor de 10.000 fotografías de personas de 100 países distintos. La mayor parte procedían de Polonia, México, Brasil y Alemania, pero también las enviaron fieles de otros países como Vietnam, El Salvador, Uruguay, Indonesia, Ucrania, Bolivia, Nigeria e Israel. Todos ellos quieren decir su “gracias” a Juan Pablo II. A quienes envían su foto digital se les asigna un link para localizar con su propia foto en una versión on-line del retrato del Papa.
“Con esta iniciativa queremos demostrar que el amor es más fuerte que la muerte y que el mensaje de Juan Pablo II sigue estando vivo en tantas personas”, dicen sus organizadores, que desean hacer presente el recuerdo de Juan Pablo II como “Padre Espiritual” de las JMJ entre los jóvenes peregrinos que se reunirán en Colonia.
La cuenta atrás para la XX JMJ empezó el día 8 de julio con la peregrinación “Kreuzspuren” (Tras las huellas de la cruz) iniciada con una celebración ecuménica en la Capilla Real de Dresde. La cruz de la JMJ será llevada a pié desde Dresde hasta Colonia durante 40 días por jóvenes acompañados de los obispos. Los organizadores han elegido una duración de 40 días por el significado que este número tienen en la tradición bíblica y cristiana: indica un periodo de intensa preparación para un acontecimiento de particular importancia. Dado que el tiempo de preparación para la Pascua es de 40 días, también los 40 días de peregrinación han de ser un impulso espiritual en la preparación de la JMJ. La peregrinación concluirá el 16 de agosto con la llegada de la cruz para la celebración inaugural de la JMJ en Colonia.
Durante la peregrinación, se recorrerán más de 750 Km con etapas diarias de unos 20 Km. El itinerario se inspira, tanto como dirección de marcha como contenidos, en los Reyes Magos, cuyas reliquias se conservan en la catedral de Colonia. Así como los Magos iniciaron su viaje siguiendo la estrella de oriente, también los peregrinos de la JMJ partirán desde el este y proseguirán hacia el oeste. El itinerario sigue antiguos recorridos; la primera parte, desde Dresde hasta Vacha, se desarrolla por el camino ecuménico a lo largo de la Via Regia; desde Vacha hasta Colonia se recorrerán partes del camino de santa Elisabet y el camino de Santiago. Los participantes pasarán las noches, según la tradición de los antiguos peregrinajes, en los locales puestos a su disposición por las parroquias católicas y luteranas.
ITE-109. Intenciones misionales del Papa
Julio
Para que en su propia condición de vida, los bautizados se afanen por transformar la sociedad, infundiendo la luz del Evangelio en la mentalidad y estructuras del mundo.
Agosto
Por los sacerdotes, los consagrados y consagradas, los seminarista y los fieles laicos de los países de misión dedicados a completar su itinerario formativo en Roma, para que su permanencia en la “Ciudad Eterna” sea ocasión de enriquecimiento espiritual.
Para que en su propia condición de vida, los bautizados se afanen por transformar la sociedad, infundiendo la luz del Evangelio en la mentalidad y estructuras del mundo.
Agosto
Por los sacerdotes, los consagrados y consagradas, los seminarista y los fieles laicos de los países de misión dedicados a completar su itinerario formativo en Roma, para que su permanencia en la “Ciudad Eterna” sea ocasión de enriquecimiento espiritual.
ITE-109. Informació parroquial
Notícies de la Parròquia de la Mare de Déu de Lourdes de Badalona
CARITAS PARROQUIAL
En els mesos de maig i juny s’ha donat la quantitat de 576 euros (95.838 pessetes) en concepte de lloguers, electricitat, aigua i gas. En aquest mateix temps s’ha rebut al Finestral de la parròquia la suma de 623,64 euros (103.638 pessetes). Donem les gràcies als donants i que el bon Déu els recompensi.
ROBER
Restarà tancat els mesos de juliol i agost. Us preguem que no porteu cap classe de roba en aquest temps ni al rober ni al temple parroquial.
PELEGRINACIÓ A LOURDES
Vàrem ser 31 els pelegrins que per dinovena vegada consecutiva vàrem anar a Lourdes per posar-nos sota la protecció de la Mare de Déu, els dies 24, 25 i 26 de juny.
L’ambient fou d’amistat i fraternitat. Es varen fer tots els actes programats destacant la multitudinària processó de les lluminàries i la missa internacional a la basílica de Pius X, presidida pel nostre arquebisbe Mons. Lluís Martínez Sistach.
ANY DE L’EUCARISTIA
Amb motiu de l’any de l’Eucaristia, tots els divendres de setembre i octubre hi haurà l’Exposició Major del Santíssim de les 19,00 a les 20,00 h. seguida de la santa missa.
BONES VACANCES
Ja estem en ple temps d’estiu, molt propi de vacances. Procurem aprofitar una mica aquest temps amb lectures culturals i espirituals. Celebrem el dia del Senyor per celebrar la Pasqua de Crist. A tots us desitgem unes vacances festives i bones.
CARITAS PARROQUIAL
En els mesos de maig i juny s’ha donat la quantitat de 576 euros (95.838 pessetes) en concepte de lloguers, electricitat, aigua i gas. En aquest mateix temps s’ha rebut al Finestral de la parròquia la suma de 623,64 euros (103.638 pessetes). Donem les gràcies als donants i que el bon Déu els recompensi.
ROBER
Restarà tancat els mesos de juliol i agost. Us preguem que no porteu cap classe de roba en aquest temps ni al rober ni al temple parroquial.
PELEGRINACIÓ A LOURDES
Vàrem ser 31 els pelegrins que per dinovena vegada consecutiva vàrem anar a Lourdes per posar-nos sota la protecció de la Mare de Déu, els dies 24, 25 i 26 de juny.
L’ambient fou d’amistat i fraternitat. Es varen fer tots els actes programats destacant la multitudinària processó de les lluminàries i la missa internacional a la basílica de Pius X, presidida pel nostre arquebisbe Mons. Lluís Martínez Sistach.
ANY DE L’EUCARISTIA
Amb motiu de l’any de l’Eucaristia, tots els divendres de setembre i octubre hi haurà l’Exposició Major del Santíssim de les 19,00 a les 20,00 h. seguida de la santa missa.
BONES VACANCES
Ja estem en ple temps d’estiu, molt propi de vacances. Procurem aprofitar una mica aquest temps amb lectures culturals i espirituals. Celebrem el dia del Senyor per celebrar la Pasqua de Crist. A tots us desitgem unes vacances festives i bones.
ITE-109. Fotogrames en la retina
Eva al desnudo
Títol original: All about Eve
Direcció: Joseph L. Mankiewicz
Intèrprets: Bette Davis, George Sanders, Anne Baxter
Guió: Joseph L. Mankiewicz
Fotografia: Milton Krasner
Música: Alfred Newman
Nacionalitat: EUA, 1950
Durada: 138 minuts
Val la pena revisar aquest clàssic del cinema, una pel·lícula sobre el teatre, sobre el teatre de la vida. És una radiografia sobre l’ambició, el poder, el pas del temps, la joventut i la maduresa, l’amistat i la traïció. Mostra les millors qualitats i les pitjors inclinacions de la conducta humana.
L’argument és melodramàtic, però de gran qualitat: una gran estrella de Broadway, Margo Channing (Bette Davis), que ja comença a apagar-se, es veu amenaçada per una actriu jove (Anne Baxter) que es converteix en la seva assistenta, dolça en aparença però sense pietat ni escrúpols, i que intenta obrir-se pas en el món de l’espectacle substituint-la tant dalt de l’escenari com en la seva relació amorosa. És la crueltat del cicle de la vida, de la renovació generacional, on es sacrifica les velles dives per rendir culte a les noves promeses amb talent.
La pel·lícula s’eleva cap a l’excel·lència gràcies a la brillant actuació de la protagonista, la Bette Davis, i als perfectes secundaris. Però el més destacable és la genialitat devastadora del guió de Mankievicz, que aconseguí amb aquesta pel·lícula l’oscar a la millor direcció i al millor guió.
Com que va ser feta en una època de pel·lícules amb arguments estandarditzats i finals feliços, sense gaires incursions en terrenys fins llavors no explorats, va ser titllada per una part de la crítica com una pel·lícula de mal gust.
En George Sanders està esplèndid en el paper de crític de teatre maliciós. La Marilyn Monroe fa una petita aparició, una de les seves primeres incursions en el món del cinema, breu però que crida l’atenció.
Eva al desnudo va guanyar sis oscar, els ja citats de direcció i guió, el de millor pel·lícula, el de millor actor secundari per George Sanders, el de millor disseny de vestuari en pel·lícules en blanc i negre per a Edith Head i Charles Le Maire, i el de millor enregistrament sonor.
Si no l’heu vista busqueu-la i mireu-la, no us en penedireu. Per desgràcia, és tan real com la vida.
Sara Antoja Xirau
ITE-109. ITEglífico
E.F.
La respuesta a este jeroglífico es el tipo de poesía que el obispo emérito de Vic, Mons. Guix, ha dedicado a los misterios del Rosario.
astro - 50 + pico pirenaico - A
Si no has descifrado la respuesta, puedes encontrar ayuda en las páginas de este número de ITE.
La respuesta a este jeroglífico es el tipo de poesía que el obispo emérito de Vic, Mons. Guix, ha dedicado a los misterios del Rosario.
astro - 50 + pico pirenaico - A
Si no has descifrado la respuesta, puedes encontrar ayuda en las páginas de este número de ITE.
ITE-109. Què deiem ara fa 10 anys?
A la portada del número 49 de la revista ITE de juliol i agost de 1995 hi havia un dibuix titulat “Estiu: vacances i revetlles” fet per Sara Antoja Xirau.
L’editorial de Mn. Miquel portava el títol “Ut unum sint” i feia una glosa de la darrera encíclica de Joan Pau II.
Vicenç Benedicto Navarro signava l’article “Otra vez con el tema del aborto”.
Hi havia una pàgina comunicant la mort de la germana Constantina Martín, franciscana missionera, que havia estat al Zaire i havia visitat en una ocasió la parròquia de Ntra. Sra. de Lourdes de Badalona, convidada pel Grup Missioner.
Les “Notícies que fan pensar” de G.B.S. portaven els títols: “La parella”, observant humorísticament com aquesta paraula està substituint les més tradicionals “promès/a”, “xicot/a”, “espòs/a”, “La legalització de l’eutanàsia” lamentant les lleis recentment aprovades a Holanda i en un estat d’Austràlia, “Un savi que no s’amaga de ser cristià” comentant el recent casament del professor Oró, un investigador de la NASA, en el Monestir de Sant Jeroni de la Murtra de Badalona, “A Chiapas, la lluita no s’acaba” criticant l’expulsió d’aquell territori de tres sacerdots, i “I ara, l’avortament” mostrant la preocupació perquè el president gel govern espanyol havia anunciat l’ampliació de les causes de legalització de l’avortament.
“Noticia-Misión de Q.Z.E. ocupava dues pàgines.
Mn. Carles Elies, que havia estat col·laborador de la revista en alguns dels seus primers números, acabava de ser ordenat diaca i va ser entrevistat per S.F.
Joan Viñas Bona, impulsor del moviment “Vida Creixent” signava l’article “La gent gran”.
El tema de la secció “Opinions” era “La integració dels joves en les activitats de la seva parròquia”. Es van publicar dues respostes: Helena Castells Terual, llicenciada en Biologia i excatequista i exmonitora d’un esplai parroquial i Mn. Joaquím Fluriach Domínguez, que llavors era el vicari de la parròquia de Santa Perpètua de la Mogoda.
“Apunts per a una pastoral de joventut” era l’article signat per Josep Oriol Pujol i Humet, gerent de la Fundació Pere Tarrés.
Es publicava el capítol VI de l’encíclica “Redemptoris Missio”.
A la secció “El nostre Concili” es parlava de “Concili i Missions”.
La “Informació parroquial” i el “Diccionario de pensamientos” tancaven el número.
L’editorial de Mn. Miquel portava el títol “Ut unum sint” i feia una glosa de la darrera encíclica de Joan Pau II.
Vicenç Benedicto Navarro signava l’article “Otra vez con el tema del aborto”.
Hi havia una pàgina comunicant la mort de la germana Constantina Martín, franciscana missionera, que havia estat al Zaire i havia visitat en una ocasió la parròquia de Ntra. Sra. de Lourdes de Badalona, convidada pel Grup Missioner.
Les “Notícies que fan pensar” de G.B.S. portaven els títols: “La parella”, observant humorísticament com aquesta paraula està substituint les més tradicionals “promès/a”, “xicot/a”, “espòs/a”, “La legalització de l’eutanàsia” lamentant les lleis recentment aprovades a Holanda i en un estat d’Austràlia, “Un savi que no s’amaga de ser cristià” comentant el recent casament del professor Oró, un investigador de la NASA, en el Monestir de Sant Jeroni de la Murtra de Badalona, “A Chiapas, la lluita no s’acaba” criticant l’expulsió d’aquell territori de tres sacerdots, i “I ara, l’avortament” mostrant la preocupació perquè el president gel govern espanyol havia anunciat l’ampliació de les causes de legalització de l’avortament.
“Noticia-Misión de Q.Z.E. ocupava dues pàgines.
Mn. Carles Elies, que havia estat col·laborador de la revista en alguns dels seus primers números, acabava de ser ordenat diaca i va ser entrevistat per S.F.
Joan Viñas Bona, impulsor del moviment “Vida Creixent” signava l’article “La gent gran”.
El tema de la secció “Opinions” era “La integració dels joves en les activitats de la seva parròquia”. Es van publicar dues respostes: Helena Castells Terual, llicenciada en Biologia i excatequista i exmonitora d’un esplai parroquial i Mn. Joaquím Fluriach Domínguez, que llavors era el vicari de la parròquia de Santa Perpètua de la Mogoda.
“Apunts per a una pastoral de joventut” era l’article signat per Josep Oriol Pujol i Humet, gerent de la Fundació Pere Tarrés.
Es publicava el capítol VI de l’encíclica “Redemptoris Missio”.
A la secció “El nostre Concili” es parlava de “Concili i Missions”.
La “Informació parroquial” i el “Diccionario de pensamientos” tancaven el número.
ITE-109. DICCIONARIO DE PENSAMIENTOS
(Del libro del mismo título de Ricardo Bartrés, Editorial Fama, Barcelona)
Quien no reflexiona no tiene tiempo de juzgarse a sí mismo. - Barón de Holbach
Reírse de todo es propio de tontos, pero no reírse de nada lo es de estúpidos. - Erasmo
Quien desecha la religión quita los fundamentos de la sociedad humana. - Platón
La religión es una cadena de oro que une a la tierra con los cielos. - Young
En todas las religiones, el pobre es más creyente que el rico. - Chesterton
El remordimiento es el único dolor del alma que el tiempo y la reflexión no logran calmar jamás. - M. Stael
Siempre es tarde cuando se llora. - Salustio
No basta arrepentirse del mal que se ha causado, sino también del bien que se ha dejado de hacer. - Sanial-Dubay
La repetición es uno de los fundamentos de la claridad. - D. Carnegie
La resignación es buena y necesaria ante los hechos generales e inevitables de la vida, pero en los puntos en que es posible la lucha, la resignación sólo es ignorancia, impotencia o pereza disfrazadas. - Maeterlinck
En toda revolución hay dos clases de personajes: los que la hacen y los que se aprovechan de ella. - N. Bonaparte
El gobernante debe tener presente tres cosas: que gobierna personas, que debe gobernarlas según la ley y que no siempre gobernará. - Eurípides
Quien no reflexiona no tiene tiempo de juzgarse a sí mismo. - Barón de Holbach
Reírse de todo es propio de tontos, pero no reírse de nada lo es de estúpidos. - Erasmo
Quien desecha la religión quita los fundamentos de la sociedad humana. - Platón
La religión es una cadena de oro que une a la tierra con los cielos. - Young
En todas las religiones, el pobre es más creyente que el rico. - Chesterton
El remordimiento es el único dolor del alma que el tiempo y la reflexión no logran calmar jamás. - M. Stael
Siempre es tarde cuando se llora. - Salustio
No basta arrepentirse del mal que se ha causado, sino también del bien que se ha dejado de hacer. - Sanial-Dubay
La repetición es uno de los fundamentos de la claridad. - D. Carnegie
La resignación es buena y necesaria ante los hechos generales e inevitables de la vida, pero en los puntos en que es posible la lucha, la resignación sólo es ignorancia, impotencia o pereza disfrazadas. - Maeterlinck
En toda revolución hay dos clases de personajes: los que la hacen y los que se aprovechan de ella. - N. Bonaparte
El gobernante debe tener presente tres cosas: que gobierna personas, que debe gobernarlas según la ley y que no siempre gobernará. - Eurípides
ITE-109. Solució a l’Endevinalla bíblica i a l'ITEglífico
Solució a l’Endevinalla bíblica: A
Solución al ITEglífico: SONETO
Solución al ITEglífico: SONETO
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)
