Sara Antoja Xirau
Qui no s’ha trobat al tren o al metro un nen o una nena que, repartint uns paperets demanant caritat, se t’acosta parant la mà? A qui no l’han parat pel carrer uns infants bruts que volen alguna moneda per poder menjar? Que hi ha nens i nenes pobres en la nostra societat és un fet que ningú pot negar. Aquests exemples són la pobresa visible, però també hi ha una gran quantitat de pobresa silenciosa, portada amb vergonya pels que la pateixen.
L’existència de sectors de pobresa crònica no pot ser considerada d’una altra manera que com una fallida de la nostra societat, que encara ha d’avançar molt en el llarg camí de la igualtat d’oportunitats per a tothom.
Fa uns cinc anys un informe encarregat per la Generalitat xifrava la pobresa en un 14% del total de famílies catalanes. El total d’infants pobres menors de 16 anys era de 105.000 aproximadament, pertanyent a unes 60.000 llars. No es tracta d’un problema marginal i menys si es té en compte que més de la meitat es troben en situació de pobresa severa o extrema, és a dir amb uns ingressos de menys de 400 euros mensuals per família.
Segons les conclusions d’aquest mateix estudi, les característiques de la pobresa a Catalunya indiquen que aquesta és estructural, o sigui, no forma part de cicle econòmic. Aproximadament dues terceres parts dels pobres catalans no tenen cap possibilitat de sortir-se’n, a no ser que les condicions de distribució actuals del sistema de benestar social es modifiquin.
L’estudi reforça la visió que a la societat catalana hi ha un “quart món”, on hi conviuen famílies situades pràcticament al marge del que es considera el mínim per a la supervivència. Es tracta d’un fenomen socialment molt greu que, segons les previsions, s’agreujarà en el futur.
La pobresa infantil genera exclusió social quan els nens i nenes són adults, situació en la qual l’administració ha d’intervenir urgentment.
Per desgràcia, la pobresa ha estat un tema absent del debat social i econòmic de la nostra societat benestant; ja sabem que parlar-ne no dóna més vots.
L’existència de sectors de pobresa crònica no pot ser considerada d’una altra manera que com una fallida de la nostra societat, que encara ha d’avançar molt en el llarg camí de la igualtat d’oportunitats per a tothom.
Fa uns cinc anys un informe encarregat per la Generalitat xifrava la pobresa en un 14% del total de famílies catalanes. El total d’infants pobres menors de 16 anys era de 105.000 aproximadament, pertanyent a unes 60.000 llars. No es tracta d’un problema marginal i menys si es té en compte que més de la meitat es troben en situació de pobresa severa o extrema, és a dir amb uns ingressos de menys de 400 euros mensuals per família.
Segons les conclusions d’aquest mateix estudi, les característiques de la pobresa a Catalunya indiquen que aquesta és estructural, o sigui, no forma part de cicle econòmic. Aproximadament dues terceres parts dels pobres catalans no tenen cap possibilitat de sortir-se’n, a no ser que les condicions de distribució actuals del sistema de benestar social es modifiquin.
L’estudi reforça la visió que a la societat catalana hi ha un “quart món”, on hi conviuen famílies situades pràcticament al marge del que es considera el mínim per a la supervivència. Es tracta d’un fenomen socialment molt greu que, segons les previsions, s’agreujarà en el futur.
La pobresa infantil genera exclusió social quan els nens i nenes són adults, situació en la qual l’administració ha d’intervenir urgentment.
Per desgràcia, la pobresa ha estat un tema absent del debat social i econòmic de la nostra societat benestant; ja sabem que parlar-ne no dóna més vots.
