Begoña Román Maestre
Directora de la Càtedra d’Ètica de la Universitat Ramon Llull
Directora de la Càtedra d’Ètica de la Universitat Ramon Llull
El fenomen de les societats multiculturals no és nou: sovint han coexistit diferents cultures en un mateix territori sota normes jurídiques que impedeixen “conflictes sagnants”. Sovint hi ha hagut formes de vida diferents; el que no s’estava tant disposats a acceptar és que moltes formes de vida poguessin ser vàlides i tan vàlides com la cultura pròpia. La novetat de l’actual societat multicultural rau, fonamentalment, en considerar que el pluralisme de valors és bo, que el respecte al diferent i el foment de la diversitat cultural no es un mal menor: el pluralisme és la conseqüència del respecte a la llibertat, valor principal.
Un repte de la nova societat multicultural és que el pluralisme axiològic que el multiculturalisme genera no es confongui amb el relativisme de valors. El primer requereix un criteri, el de la universalitat de les formes de vida, o el que és el mateix, el respecte a la humanitat, per a discernir quines cultures són respectables i quines altres no. Perquè el fet de ser cultura no dóna el dret a ser-ho. El relativisme però nega l’existència de criteris universals, transculturals des dels quals jutjar imparcialment.
Així, per exemple, si una cultura no accepta el pluralisme com a valor, es convertirà en una cultura fonamentalista, intolerant; si les altres cultures la respecten, s’acaba el respecte a la tolerància: hom es converteix en allò que el fonamentalista vol. Ens calen llavors criteris compartits i clars sobre què és intolerable, per què, i qui ho diu. I aquesta és una qüestió de deliberació, de diàleg, de reflexió. Aquest repte suposa però ser capaços de no sacralitzar les cultures, perquè aquestes són productes humans, al servei de l’humà, i no a l’inrevés. La capacitat de la cultura d’adaptar-se al medi, a les noves exigències dels humans que habiten el medi, és dinàmica, canvia en el temps i des dels errors, els aprenentatges, els descobriments, la creativitat, etc.
Com deia el filòsof A. MacIntyre, “una vida bona és una vida dedicada a la recerca de la vida bona”: la primera “vida” és la cívica, cosmovisivament neutra, que permet la llibertat, la pau, la tolerància, la justícia, en definitiva, la dignitat; la segona vida al·ludeix a la felicitat, a l’opció per una manera concreta de viure i veure el món, que és d’això del que parlen també les cultures. Per això l’altre repte de la nova societat multicultural consistirà en crear, fer respectar i promoure uns mínims cívics que permetin la convivència pacífica de les morals plurals, més aquí i més enllà del mer ordenament jurídic vigent. El valor dels drets humans no depèn de la cultura que els va descobrir primer, sinó d’entendre que són bens primaris, universals, i condicions de possibilitat de la recerca de la vida bona.
I el tercer repte serà superar la cultura del individualisme que veu el món com un mer mercat d’intercanvi de mercaderies, on la humanitat és una més, i per a la que l’èxit es redueix al lucre personal. Però sols i isolats no podrem; aquests canvis exigeixen projectes i processos col·lectius, lideratges i entusiasme per quelcom més que la coexistència i l’absència de guerra. Caldrà doncs el compromís en la forja d’un món per a tots on ningú se senti exclòs, perquè s’ha de sentir, a part de membre de la seva “petita” comunitat de pertinència i arrelament, ciutadà del món.
