Lluís Martí i Bosch
Associació Internacional de Voluntariat
Associació Internacional de Voluntariat
Entenem per societat civil activa aquella part del nostre món que, a més de portar una vida normal amb activitats al màxim, com s’acostuma avui dia, sent preocupació per les persones que pateixen i pels fets i coses que són clarament millorables al seu entorn, dediquen temps i capacitat a posar el seu gra de sorra perquè millori la qualitat de vida i, en general, per deixar un món millor a la generació que ens ha de seguir.
Entre les persones que pateixen al nostre entorn de ben segur que hi podem comptar la majoria dels immigrants que han aterrat al nostre país. Per què? Imaginem-nos que tu, amic lector o lectora, o jo mateix, ens trobem en un país estrany del qual desconeixem o ens són alienes la seva cultura, les seves costums, la seva religió i, fins i tot, la seva llengua. Si a sobre anem curts o molt curts de diners, raó per la qual ens hem vist obligats a abandonar el nostre país, és clar que la nostra situació ─la teva o la meva o la de la persona immigrant que tenim al costat─ es troba molt a prop de la desesperació.
En una situació com la descrita, el que necessitem és trobar-nos amb persones que vulguin ajudar, com aquells banyistes de les Canàries que a corre cuita van atendre els humans que arribaven en un cayuco. També cercarem grups o persones del nostre país que ens hagin precedit en l’aventura del trasllat al país desconegut.
Naturalment que cada país té una legislació i unes institucions que, d’alguna manera, tendeixen a la recepció i ajut als nouvinguts, especialment si aquests tenen mancances de tot ordre i necessitats bàsiques a cobrir amb urgència, però perquè l’immigrant senti ganes d’incorporar-se al nou país, el que li convé és topar-se amb persones anònimes que amb fets i paraules el facin sentir-se a gust en el nou país.
A banda de que els polítics hagin de fer el seu paper, posant mitjans públics per a regularitzar les situacions d’inestabilitat, serà bo que cadascú de nosaltres s’esforci per practicar l’acolliment persona a persona i tracti d’alleugerir el patiment de l’altre.
Sovint, quan parlem d’immigrants, pensem en la mà d’obra que fa falta al país, en els conflictes que ens poden generar, en les divergències que principalment per cultura i religió haurem de patir... tot analitzat des del punt de vista del nostre status i la nostra comoditat, sense posar en primer pla que es tracta de persones que per necessitat han hagut d’abandonar l’habitatge que tenien, la família i qui sap què, per tal de tractar de millorar la seva existència.
Fa pocs dies, el passat 14 de gener, el delegat de Pastoral Social de l’arquebisbat, titulava un article publicat al Full Dominical amb una sentència que pot servir de fonda reflexió: “La fraternitat, més enllà de la justícia”. Aquesta hauria de ser la consigna a complir per cada cristià del nostre poble.
De la justícia, de si tenen o no papers que legalitzin la seva situació, de si s’han d’extraditar o no, de si són massa i mal repartits, etc. ja se n’ocuparan les autoritats i nosaltres mateixos si tenim alguna responsabilitat. Però com a cristians, com a simples ciutadans el que hem d’oferir és la fraternitat humana que, en teoria, tenim molt clara.
Tots som fills de Déu. Ara, amb els immigrants, tenim una excel·lent ocasió per a viure-ho i posar-ho en pràctica.
Entre les persones que pateixen al nostre entorn de ben segur que hi podem comptar la majoria dels immigrants que han aterrat al nostre país. Per què? Imaginem-nos que tu, amic lector o lectora, o jo mateix, ens trobem en un país estrany del qual desconeixem o ens són alienes la seva cultura, les seves costums, la seva religió i, fins i tot, la seva llengua. Si a sobre anem curts o molt curts de diners, raó per la qual ens hem vist obligats a abandonar el nostre país, és clar que la nostra situació ─la teva o la meva o la de la persona immigrant que tenim al costat─ es troba molt a prop de la desesperació.
En una situació com la descrita, el que necessitem és trobar-nos amb persones que vulguin ajudar, com aquells banyistes de les Canàries que a corre cuita van atendre els humans que arribaven en un cayuco. També cercarem grups o persones del nostre país que ens hagin precedit en l’aventura del trasllat al país desconegut.
Naturalment que cada país té una legislació i unes institucions que, d’alguna manera, tendeixen a la recepció i ajut als nouvinguts, especialment si aquests tenen mancances de tot ordre i necessitats bàsiques a cobrir amb urgència, però perquè l’immigrant senti ganes d’incorporar-se al nou país, el que li convé és topar-se amb persones anònimes que amb fets i paraules el facin sentir-se a gust en el nou país.
A banda de que els polítics hagin de fer el seu paper, posant mitjans públics per a regularitzar les situacions d’inestabilitat, serà bo que cadascú de nosaltres s’esforci per practicar l’acolliment persona a persona i tracti d’alleugerir el patiment de l’altre.
Sovint, quan parlem d’immigrants, pensem en la mà d’obra que fa falta al país, en els conflictes que ens poden generar, en les divergències que principalment per cultura i religió haurem de patir... tot analitzat des del punt de vista del nostre status i la nostra comoditat, sense posar en primer pla que es tracta de persones que per necessitat han hagut d’abandonar l’habitatge que tenien, la família i qui sap què, per tal de tractar de millorar la seva existència.
Fa pocs dies, el passat 14 de gener, el delegat de Pastoral Social de l’arquebisbat, titulava un article publicat al Full Dominical amb una sentència que pot servir de fonda reflexió: “La fraternitat, més enllà de la justícia”. Aquesta hauria de ser la consigna a complir per cada cristià del nostre poble.
De la justícia, de si tenen o no papers que legalitzin la seva situació, de si s’han d’extraditar o no, de si són massa i mal repartits, etc. ja se n’ocuparan les autoritats i nosaltres mateixos si tenim alguna responsabilitat. Però com a cristians, com a simples ciutadans el que hem d’oferir és la fraternitat humana que, en teoria, tenim molt clara.
Tots som fills de Déu. Ara, amb els immigrants, tenim una excel·lent ocasió per a viure-ho i posar-ho en pràctica.
