Director de la Federació Catalana d’ONG per al Desenvolupament
Les últimes enquestes del CIS confirmaven que les ONG eren les institucions en què més confiava la ciutadania, molt per davant dels mitjans, els partits o les empreses. Les investigacions obertes a dues ONGD per les seves suposades pràctiques irregulars, poden afectar aquesta confiança? La FCONGD a través del seu president i principal portaveu, Eduard Soler, ha aprofitat l’atenció mediàtica que han despertat aquestes investigacions per intentar fer pedagogia de la tasca de les ONGD perquè tot i ser un sector molt valorat és també molt desconegut.
El treball de cooperació internacional té una llarga història al darrere i ha evolucionat molt, tant que es parla de “generacions” d’ONGD. De manera molt resumida podríem dir que hem passat d’un model ini-cial de cooperació centrat en la transferència de recursos i coneixements, que s’ha considerat que prolongava la dependència dels països empobrits (que no pobres) i mantenia les estructures socials i econòmiques que provocaven les desigualtats, a un model més orientat a reforçar la capacitat i autonomia dels propis països empobrits i dels seus governs i organitzacions socials per tal de fomentar una autèntica co-operació, capaç de transformar no només les estructures sinó els valors i les actituds de la gent a tot el món, i també als nostres països.
Però el consens polític sobre tot allò relacionat amb l’ajuda als països empobrits, les cobertures me-diàtiques massa centrades en els desastres humanitaris i la utilització de certes fórmules publicitàries per captar fons no han ajudat a explicar a l’opinió pública aquesta evolució o la complexitat del treball solidari professional. És per això que la majoria de la gent reconeix clarament la vessant més caritativa i assisten-cial de la nostra tasca, però no entén tan bé la part més burocràtica i administrativa, o aquella més relacionada amb la necessària incidència política a casa nostra.
El sector de les ONG de desenvolupament i cooperació és molt heterogeni i hi conviuen realitats molt diverses: a la Federació Catalana d’ONGD hi ha 86 entitats de diferents orígens, mides, especialitzacions i posicions. Tenen en comú, però, que han signat un Codi ètic i de conducta que afirma, entre altres coses, que com a entitat cal abraçar “una voluntat d’actuar com a agent de canvi social tot contribuint a transformar la societat”.
La forma en què han estat administrades Anesvad o Intervida no és l’habitual. Però tampoc la transparència d’una ONG és quelcom per què calgui necessàriament un ens extern de certificació o que haguem d’esperar l’opinió dels mitjans de comunicació, sinó que requereix de la implicació i participació de donants informats, compromesos i exigents, per fer-se efectiva. Hem de preguntar (i exigir una resposta clara) a les nostres ONGD si hi arriben els diners... però també d’on i com s’aconsegueixen aquests diners, en quina mena de coses es gasten, en quins països es treballa i amb quin tipus de socis, si es fan prou activitats per explicar les causes reals dels problemes atesos, o si pertanyen a xarxes o coordinadores de qualsevol tipus.
Crear empreses per aconseguir més diners, tenir presidències vitalícies o no implicar-se mai en cap mena de demanda col·lectiva de millores socials o polítiques no és il·legal, però no és l’ètica per la qual haurien de regir-se les autèntiques ONGD: les que volen canviar les coses de debò, per poder desaparèixer.






