Sara Antoja Xirau
Les persones que ara volen un nen de Catalunya ho tenen molt difícil, gairebé impossible, a causa de la baixa natalitat i de la bona situació econòmica del país. Adoptar un nadó a Catalunya és gratuït; en canvi, el procés d’adopció d’un infant a l’estranger és força costós. Depenent del país del menor, el cost, sense incloure-hi desplaçaments i extres, pot rondar entre els 6.000 i els 12.000 euros. Pel que fa als terminis del procés, l’entitat pública es compromet a donar el certificat d’idoneïtat, com a molt, en vuit mesos. Després, una vegada acceptada l’assignació del nen, l’habitual és que al país del menor se celebri un judici o que hi hagi una resolució administrativa per concedir l’adopció. Els adoptants hauran de viatjar allà abans del judici. L’estança es pot prolongar entre 15 i 90 dies, depenent dels diferents països, però aquests terminis cada vegada s'allarguen més a causa de l’increment de sol·licituds. Així doncs, un procés adoptiu normal pot prolongar-se entre un any i un any i mig si no sorgeix cap problema.
En tot el procediment es conjuguen dues legislacions diferents i la intervenció dels organismes competents de dos països: els del país originari del menor i els del país receptor. La normativa d’adopció internacional exigeix la valoració de les persones que volen dur a terme l’adopció i, d’altra banda, que els infants que s’adoptin tinguin una situació personal i familiar que hagi portat a una declaració d’adoptabilitat per part de l’organisme competent del seu país. Abans de començar el procés, els futurs adoptants hauran de tenir molt clar quin nen volen adoptar (sexe, edat, salut, país d’origen...). Per triar el país s’ha de saber que les normes aplicables a l’adopció internacional depenen de si l’adopció es realitza en un país que sigui o no part del Conveni de l’Haia de 1993 sobre protecció de l’infant i cooperació en matèria d’adopció internacional. L’objectiu d’aquest conveni és evitar el tràfic de nens i assegurar la idoneïtat dels pares i del fill adoptius.
Espanya, Mèxic, Romania, Sri Lanka, Xipre, Polònia, Equador, Perú, Costa Rica, Burkina Faso, Filipines, Canadà, Veneçuela, Finlàndia, Suècia, Dinamarca, Noruega, Andorra, Holanda, França, Colòmbia, Austràlia, Moldàvia, Lituània, Paraguai i Nova Zelanda són els països que integren aquest conveni. Si es vol adoptar un infant en un d'aquests països s’ha de trucar al Departament de Justícia de la Generalitat on se’l passarà a l'ICAA (Institut Català de l’Acolliment i l’Adopció), que el convocarà per anar a una reunió informativa. A aquest Institut, com a organisme competent de la Generalitat de Catalunya en l’àmbit de l’adopció, li correspon la formació i la valoració de les famílies candidates, i a l’organisme del país d’origen de l'infant, la proposta d’adopció. Un cop donada la sol·licitud, directament o a través d’una Entitat Col·laboradora d’Adopció Internacional (ECAI), és obligatori passar per unes entrevistes amb uns psicòlegs i amb uns assistents socials els quals, els consideraran aptes o no aptes per ser pares adoptius. Aquest paper, és el que es coneix com a certificat d’idoneïtat.
La Generalitat de Catalunya tramita adopcions a 42 països, entre els quals la Xina és el que ofereix més facilitats, tot i no formar part del Conveni de l’Haia, a causa, sobretot, de l’estructura social del país que fa que moltes famílies pobres abandonin les nenes a cases d’acollida per tal d’evitar l’obligació de donar-los la dot matrimonial. Els països de l’Est també ofereixen moltes facilitats, no tenen tantes sol·licituds i els processos de tramitació són més breus. Als països africans la demanda és inferior tot i que hi ha molts nens sense llar perquè les famílies no solen optar per aquests països espantats per l'alta incidència de malalties com la sida.
