Comentades per G.B.S.
Enrenous en les Primeres Comunions
La Primera Comunió d’un infant, a més del seu significat religiós, té un component social inevitable, i en torn a aquest fet habitualment s’organitza una trobada familiar que comença al temple on es fa la cerimònia i acaba en una festa a casa o en un restaurant.
Fa anys, per exigències de l’ambient polític i social, la Primera Comunió no es qüestionava i la feien tots els infants, fins i tot els de les famílies no creients. L’acte al temple, reunia una multitud de gent que, amb fe o sense, seguia respectuosament la cerimònia. Ara, els pares que no consideren oportú que els seus fills combreguin perquè ells tampoc ho fan, no els inscriuen a la catequesi i, com a conseqüència, no fan la Primera Comunió. Això fa pensar que, si només hi participen els fills de les famílies creients, aquestes cerimònies han de ser més intenses i viscudes, però la realitat és ben diferent. Massa sovint l’actitud d’alguns assistents enterboleix el seu desenvolupament i provoca enrenous que a vegades són intolerables.
Com que estem vivint en la civilització de la imatge, tothom considera imprescindible enregistrar tot el que passa a l’altar. Pares, avis tiets, germans i demés família competeixen per aconseguir el màxim de fotografies o vídeos de tots els moments de la cerimònia; el desplaçament de persones i la multitud de flashos són constants i no permeten que es faci una celebració tranqui-la.
Els rectors i catequistes ja adverteixen que això no s’ha de fer i contracten un fotògraf professional, que sap on s’ha de col·locar i en quins moments ha de fer funcionar la càmera. Però hi ha una desobediència contumaç i massiva. A diferència dels teatres, on abans de començar la representació s’avisa que està prohibit fer fotografies per no molestar els actors i els altres espectadors, i tothom en fa cas, a les esglésies aquest avís no serveix i, a vegades, fins i tot ha passat que, quan un rector s’ha mantingut inflexible, ha estat acusat de pesseter perquè, com que no deixava fer fotos als familiars, el seu “soci” fotògraf podia fer més negoci.
Pels cristians que volen seguir amb interès i respecte la cerimònia d’una Primera Comunió, aquests actes multitudinaris són un autèntic malson. Els nens i nenes que combreguen per primera vegada es deuen desconcertar veient alguns dels seus familiars competint amb altres persones per aconseguir un lloc des d’on fer una foto. Aquests i els que proclamen ostensiblement, amb els seus gestos, una indiferència per tot el que succeeix, constitueixen un conjunt francament decebedor.
Ara que presumim tots de ser més sincers i autèntics que mai, fora bo que els convidats que no li veuen un sentit transcendent a la Primera Comunió però l’accepten com un pretext per fer una celebració tradicional i familiar, s'abstinguessin d’assistir a la cerimònia religiosa i anessin directament al lloc de la posterior celebració lúdica. Potser, d’aquesta manera, es guanyaria en recolliment, encara que disminuís la quantitat d’assistents.
També es podria reflexionar sobre la conveniència d’organitzar una celebració amb un nombre alt de participants. Si, durant l’any, lamentablement, els temples estan bastant buits a les hores de les misses, ¿és lògic que només un diumenge a l’any estiguin tan farcits de gent? Potser es podrien programar les Primeres Comunions de forma escalonada, amb pocs participants cada diumenge, i així, potser també seria més fàcil controlar els que fan fotos i hi hauria una mica més d’ordre. L’argument que és bo que tots els que s’han preparat junts a la catequesi han de fer junts la Primera Comunió es pot acceptar si el grup és reduït però, si és nombrós, el sentit de comunitat que es pot transmetre als infants es tergiversa i potser ells el que perceben és més aviat competició on hi ha d’haver germanor.
