Mn. Miquel
Com els apòstols, com Maria, que esperaven units en la pregària la promesa de Jesús, que els enviaria l’Esperit Sant, també nosaltres l’esperem i l’invoquem perquè ens ompli amb la seva força, il·lumini el nostre camí amb la seva llum, i que ens faci conèixer aquelles veritats que han d’omplir i donar sentit a la nostra vida.
L’Església el necessita. La nostra comunitat el necessita. Cadascú de nosaltres el necessita.
Amb les paraules d’una molt antiga pregària, que s’ha incorporat a la litúrgia del dia de la Pentecosta, alcem el nostre cor i diem: Veniu Esperit Sant!
Veniu, oh Sant Esperit
des del Cel al nostre pit
amb un raig de llum divina.
Pare dels pobres, veniu,
deu-nos els dons que teniu,
oh Sol que el cor il·lumina.
Vós sou consolador,
de l’ànima habitador,
i dolcíssim refrigeri.
En els treballs sou confort,
en les penes sou conhort,
en el calor sou temperi.
Oh divina claredat,
visiteu la intimitat
del cor que ja us ansia.
Res tindrà l’home si vós
no li deu vostre socors,
divinal, que bé li sia.
Tot el que no és net renteu;
tot el que ja és sec regueu;
cureu tota malaltia.
Tot l’indòmit endolciu;
tot el fred encalentiu;
regiu el qui s’esgarria.
Deu els fidels confiats
dels vostres dons esperats
la sacrosanta setena.
El mèrit de la virtut,
el camí de la salut,
la joia immortal i plena.
Podríem acabar amb aquesta bonica oració del dimarts VII de Pasqua:
Concediu-nos, Déu omnipotent i misericordiós, que vingui l’Esperit Sant, habiti en nosaltres i ens converteixi en temples de la seva glòria.
