Comentades per G.B.S.
EL NOU CONCEPTE DEL MATRIMONI EN LA LLEI ESPANYOLA
El matrimoni està definit en els diccionaris de gairebé totes les llengües, i en les lleis de la majoria tots els països del món, com la unió legal d’un home i una dona. Des d’un punt de vista cristià, el matrimoni és una aliança que un home i una dona constitueixen per tota la vida en ordre al seu propi bé i a la generació i educació de la seva descendència.
Ara, però, a Espanya s’ha canviat el Codi Civil i s’ha donat al matrimoni una definició diferent, que només té en altres tres Estats de tot el món.
S’han fet molts comentaris sobre aquesta qüestió. També hi ha hagut recollida de firmes i manifestacions als carrers. Potser, enmig de tantes paraules que s’han dit, seria bo que els fidels utilitzéssim per a reflexionar els textos dels nostres bisbes, precisament ara que alguns manipuladors de l’opinió pública estan tan interessats en desprestigiar-los.
Ara fa un any, quan al Congrés dels Diputats es va començar a parlar d’aquest tema, el Comitè Executiu de la Conferència Episcopal Espanyola va emetre la nota “A favor del matrimoni veritable” en la que es podien llegir algunes d’aquestes frases:
Davant l’anunci d’aquesta inusitada innovació legal, tenim el deure de recordar allò tan obvi i natural: el matrimoni només el poden formar dues persones de sexe divers, és a dir, una dona i un home.
L’Estat no pot reconèixer un dret inexistent i, si ho fa, actuarà d’una forma arbitraria que excedeix les seves capacitats i, sens dubte, farà mal, molt seriosament, al bé comú.
Els significats unitiu i procreatiu de la sexualitat humana es fonamenten en la realitat antropològica de la diferència sexual i de la vocació al amor que d’ella neix, oberta a la fecunditat. Això fa que la seva unió sigui el lloc digne d’acollida de noves vides. En canvi, les relacions homosexuals, com que no realitzen la complementarietat dels sexes, no poden engendrar nous fills.
En contra d’això s’afirma que la sexualitat avui pot separar-se de la procreació i, de fet, hi ha tècniques que fan possible la fecundació en els laboratoris. No obstant, aquestes possibilitats no s’han de considerar com a substitutius vàlids de les relaciones personals íntegres que constitueixen la realitat antropològica del matrimoni veritable, perquè la tecnificació deshumanitzadora de la vida no és un factor d’autèntic progrés en la configuració de les relacions conjugals.
El bé superior dels fills exigeix que no siguin elaborats en els laboratoris i adoptats per unions de persones del mateix sexe, perquè, en aquestes unions no hi podran trobar la riquesa antropològica del matrimoni veritable, l’únic àmbit on, com deia Joan Pau II, les paraules “pare” i “mare” es poden dir amb goig i sense engany.
No hi ha raons antropològiques ni ètiques que permetin fer experiments amb un dret tan fonamental com és el dels fills a conèixer el seu pare i a la seva mare i a viure amb ells, o, si això no és possible, a disposar al menys d’un pare i d’una mare adoptius, capaços de representar la polaritat sexual conjugal.
La rellevància de l’únic matrimoni veritable per a la vida dels pobles és tan gran que la història universal confirma que sempre l’Estat ha tingut raons poderoses per reconèixer-lo, tutelar-lo i promoure’l.
El matrimoni entre un home i una dona és una institució més primordial que el mateix Estat, inscrita en la naturalesa de la persona com a ser social.
El matrimoni és l’expressió institucional de l’amor dels cònjuges, que es realitzen com a persones i que engendren i eduquen els seus fills, i és la base insubstituïble del creixement i de l’estabilitat de la societat.
Si l’Estat dóna curs legal a un suposat matrimoni entre persones del mateix sexe, la institució matrimonial quedarà seriosament afectada. Fabricar moneda falsa és devaluar la moneda veritable i posar en perill tot el sistema econòmic. De igual manera, equiparar les unions homosexuals als matrimonis veritables és introduir un perillós factor de dissolució de la institució matrimonial i de l’ordre social just.
És cert que l’Estat té l’obligació d’eliminar qualsevol discriminació injusta entre els ciutadans. Però és igualment necessari protegir la societat de les pretensions injustes dels grups o dels individus. No es just que dues persones del mateix sexe pretenguin casar-se i no és cap discriminació que les lleis ho impedeixin. Sí que és injust i discriminatori que el matrimoni veritable sigui tractat igual que una unió de persones del mateix sexe, que no té ni pot tenir el mateix significat social.
Aquest canvi en la legislació obre la porta a la idea que el matrimoni entre un home i una dona només és un dels matrimonis possibles, en igualtat de drets amb els altres tipus de matrimoni. La influència pedagògica sobre les persones i les limitacions, fins i tot jurídiques, de les seves llibertats que això suscita són, sens dubte, molt negatives.
Serà possible seguir sostenint la veritat del matrimoni i educant els fills d’acord amb ella, o els pares i educadors es veuran coaccionats en aquest dret per un nou sistema legal que és contrari a la raó?
Potser s’imposarà a tothom la força d’una llei que té una visió de les coses contraria a la veritat del matrimoni.
Això és una mostra del que es podia llegir en els textos dels bisbes espanyols ara fa un any. Són unes reflexions que, per la situació a la que malauradament s’ha arribat, ara tenen plena vigència.
