Sara Antoja Xirau
“En una terra deshabitada hi havia dues muntanyes que s’alçaven al bell mig d’una gran plana. Una era molt alta. Estava formada per unes roques grises quasi blanques que brillaven des que sortia el sol fins que s’amagava. Des del cim es podien contemplar grans extensions de terra en totes direccions. L’altra era més petitona. No tenia roques que brillaven ni es podia veure gran cosa des del seu cim. L’única cosa que podia oferir era el color vermell de la seva argila i el verd de les herbes salvatges. (...)
Un dia, van arribar per aquelles terres uns joves forasters, carregats amb motxilles i tendes, buscant un lloc per acampar. En veure aquelles dues muntanyes van pujar la més alta. Tots quedaren sorpresos de la seva bellesa i de les seves vistes i van decidir quedar-se al cim. Però s’adonaren de sobte que tot era de pedra i no hi havia ni un sol lloc on plantar la tenda.
Desenganyats van baixar cap a la petita, encara que no els agradava tant. No sabeu l’alegria que van tenir quan van veure que allà sí que la tenda es clavava fàcilment. Van passar uns dies i, com que hi estaven tan bé, van decidir quedar-s’hi una temporada. Van començar a plantar-hi verdures, arbres i flors.
Aquella muntanya petita que pensava que no servia per a res va convertir-se en un lloc meravellós, on la vida era agradable i acollidora. Mentre que la muntanya gran es va quedar tota la vida igual, completament sola.” (extret del llibre Pren-te temps I, Ed. Claret).
En un moment en què la superficialitat s’imposa a l’interior de la persona, aquesta és una bona rondalla a explicar als infants. Si només procurem brillar i ser admirats, i deixem de banda la fecunditat de la nostra terra, el nostre interior, no donarem fruit i només trobarem soledat.
