Un jove va acudir a un savi en busca d’ajuda.
─Vinc, mestre, perquè em sento tan poca cosa que no tinc forces per a fer res. Em diuen que no serveixo, que no faig res de bo, que sóc talòs i bastant tonto. Com puc millorar mestre? Què puc fer perquè em valorin més?
─Ho sento molt noi, no puc ajudar-te, he de resoldre abans els meus propis problemes. Potser després que resolgués el meu problema et podria ajudar, si tu em volguessis ajudar a mi primer.
─Encantat, mestre ―titubejà el jove però sentí que altra vegada era desvalorat i les seves necessitats aplaçades.
─Bé ―assentí el mestre. Es va treure un anell del dit i donant-li al noi agregà― pren el cavall i cavalca fins el mercat. He de vendre aquest anell per pagar un deute. És necessari que obtinguis per ell la major suma possible, però no acceptis menys d’una moneda d’or. Vés i torna amb aquesta moneda tan aviat com puguis.
El jove agafà l’anell i marxà. En arribar, començà a oferir l’anell als mercaders. Aquests el miraven amb algun interès fins que el jove deia el que pretenia. Quan el jove mencionava la moneda d’or, alguns reien, altres l’ignoraven i només un vell fou prou amable per prendre’s la molèstia d’explicar-li que una moneda d’or era molt valuosa per entregar-la a canvi d’un anell. Després d’oferir el seu anell a tothom qui trobava, abatut pel seu fracàs, muntà el cavall i tornà.
─Mestre ―va dir― ho sento, no és possible aconseguir el que em vas demanar. Potser podria aconseguir dues o tres monedes de plata, però no crec que pugui enganyar ningú respecte l’autèntic valor de l'anell.
─Què n’és d’important això que has dit, jove amic! ―contestà somrient el mestre― Hem de saber primer de tot l’autèntic valor de l’anell. Torna a muntar i vés al joier. Qui millor que ell per saber-ho? Digues-li que vols vendre l’anell i pregunta-li quant te’n donaria. Però no importa el que t’ofereixi, no li venguis. Torna aquí amb el meu anell.
El jove tornà a cavalcar. El joier examinà l’anell a contrallum, el mirà amb la seva lupa, el va pesar i digué:
─Digues-li al mestre, xicot, que si el vol vendre ja, no li’n puc donar més de cinquanta vuit monedes d’or.
─Cinquanta vuit monedes d’or? ―exclamà el jove.
─Sí ―replicà el joier― Ja sé que amb temps podríem obtenir-ne unes setanta monedes, però si la venda és urgent...
El jove va córrer a casa del mestre a explicar-li el que havia passat.
─Seu ―va dir el mestre després d’escoltar-lo― Tu ets com aquest anell: una joia única i preciosa. I com a tal, només pot avaluar-te veritablement un expert. Què fas per la vida pretenent que qualsevol descobreixi el teu autèntic valor?
I dient això, es tornà a posar l'anell al dit petit de la seva mà esquerra.
Reflexió
Quantes vegades anem pel món pendents de l’aprovació dels altres? Sempre esperem que els altres ens diguin si ho fem bé o no, si la nostra idea o resposta és vàlida. Ens sentim decebuts si els altres no valoren els esforços que fem, si no reconeixen que valem i que estem capacitats per fer allò que calgui a cada moment. Deixem que el criteri dels altres sigui el que decideixi si som aptes, si servim, el que determina el nostre valor.
Cal que ens coneguem a nosaltres mateixos, que sapiguem fins on podem arribar, que ens observem, aprenguem de nosaltres mateixos, escoltem el que ens diu el cor i actuem en conseqüència. Tots i cada un de nosaltres som únics, amb les nostres peculiaritats, rareses, amb el nostre caràcter i els nostres defectes, però també amb les nostres virtuts, habilitats, capacitats, dons i talents. Cadascun de nosaltres és una joia, un petit tresor que cal cuidar. Però qui primer ha de tenir cura de nosaltres som, precisament, nosaltres mateixos. I si ve aprovació externa i reconeixement, benvingut sigui! Però no l’esperem, perquè, si no arriba, és fàcil que ens enfonsem. Tu ets qui millor sap el teu valor.
─Vinc, mestre, perquè em sento tan poca cosa que no tinc forces per a fer res. Em diuen que no serveixo, que no faig res de bo, que sóc talòs i bastant tonto. Com puc millorar mestre? Què puc fer perquè em valorin més?
─Ho sento molt noi, no puc ajudar-te, he de resoldre abans els meus propis problemes. Potser després que resolgués el meu problema et podria ajudar, si tu em volguessis ajudar a mi primer.
─Encantat, mestre ―titubejà el jove però sentí que altra vegada era desvalorat i les seves necessitats aplaçades.
─Bé ―assentí el mestre. Es va treure un anell del dit i donant-li al noi agregà― pren el cavall i cavalca fins el mercat. He de vendre aquest anell per pagar un deute. És necessari que obtinguis per ell la major suma possible, però no acceptis menys d’una moneda d’or. Vés i torna amb aquesta moneda tan aviat com puguis.
El jove agafà l’anell i marxà. En arribar, començà a oferir l’anell als mercaders. Aquests el miraven amb algun interès fins que el jove deia el que pretenia. Quan el jove mencionava la moneda d’or, alguns reien, altres l’ignoraven i només un vell fou prou amable per prendre’s la molèstia d’explicar-li que una moneda d’or era molt valuosa per entregar-la a canvi d’un anell. Després d’oferir el seu anell a tothom qui trobava, abatut pel seu fracàs, muntà el cavall i tornà.
─Mestre ―va dir― ho sento, no és possible aconseguir el que em vas demanar. Potser podria aconseguir dues o tres monedes de plata, però no crec que pugui enganyar ningú respecte l’autèntic valor de l'anell.
─Què n’és d’important això que has dit, jove amic! ―contestà somrient el mestre― Hem de saber primer de tot l’autèntic valor de l’anell. Torna a muntar i vés al joier. Qui millor que ell per saber-ho? Digues-li que vols vendre l’anell i pregunta-li quant te’n donaria. Però no importa el que t’ofereixi, no li venguis. Torna aquí amb el meu anell.
El jove tornà a cavalcar. El joier examinà l’anell a contrallum, el mirà amb la seva lupa, el va pesar i digué:
─Digues-li al mestre, xicot, que si el vol vendre ja, no li’n puc donar més de cinquanta vuit monedes d’or.
─Cinquanta vuit monedes d’or? ―exclamà el jove.
─Sí ―replicà el joier― Ja sé que amb temps podríem obtenir-ne unes setanta monedes, però si la venda és urgent...
El jove va córrer a casa del mestre a explicar-li el que havia passat.
─Seu ―va dir el mestre després d’escoltar-lo― Tu ets com aquest anell: una joia única i preciosa. I com a tal, només pot avaluar-te veritablement un expert. Què fas per la vida pretenent que qualsevol descobreixi el teu autèntic valor?
I dient això, es tornà a posar l'anell al dit petit de la seva mà esquerra.
Reflexió
Quantes vegades anem pel món pendents de l’aprovació dels altres? Sempre esperem que els altres ens diguin si ho fem bé o no, si la nostra idea o resposta és vàlida. Ens sentim decebuts si els altres no valoren els esforços que fem, si no reconeixen que valem i que estem capacitats per fer allò que calgui a cada moment. Deixem que el criteri dels altres sigui el que decideixi si som aptes, si servim, el que determina el nostre valor.
Cal que ens coneguem a nosaltres mateixos, que sapiguem fins on podem arribar, que ens observem, aprenguem de nosaltres mateixos, escoltem el que ens diu el cor i actuem en conseqüència. Tots i cada un de nosaltres som únics, amb les nostres peculiaritats, rareses, amb el nostre caràcter i els nostres defectes, però també amb les nostres virtuts, habilitats, capacitats, dons i talents. Cadascun de nosaltres és una joia, un petit tresor que cal cuidar. Però qui primer ha de tenir cura de nosaltres som, precisament, nosaltres mateixos. I si ve aprovació externa i reconeixement, benvingut sigui! Però no l’esperem, perquè, si no arriba, és fàcil que ens enfonsem. Tu ets qui millor sap el teu valor.
