Joan Serra Fontanet
Sacerdot
Recordo que un dia estava al despatx i va entrar un amic meu que era fabricant, tenia una petita empresa química, va asseure's i es posà a plorar. Veure un home plorant impressiona. Jo li vaig preguntar el que li passava i em va respondre que estava desesperat davant de l’actitud del seu únic fill.
Em va explicar que tota la seva il·lusió era que el seu fill es fes càrrec de la petita fàbrica que ell havia pujat dedicant-li tota la seva vida i que, per això, des de petit l’havia preparat. L’havia educat als escolapis de Barcelona, havia fat una carrera de química i el noi era simpàtic, agradable i molt intel·ligent. Ell pensava que el noi seria el seu successor i l’empresa continuaria i creixeria. Però un dia el noi li va dir al seu pare que li volia donar una notícia i era que deixava Barcelona, la família i l’empresa i que la setmana vinent marxava a una illa de per unir-se a un grup de hippies, persones joves que passaven de la religió, de la cultura i de l’educació occidental. El bon pare li va fer moltes reflexions, però el fill va marxar.
Jo li vaig respondre que estigués tranquil i que ho deixés a les mans de Déu, ja que ell havia fet tot el que estava a les seves mans i qui fa el que pot no està obligat a més i que ell respectés la llibertat del seu fill com Déu respecta la nostra, malgrat que la nostra actuació no és com la que ell voldria.
Quelcom semblant els passa a alguns pares cristians de veritat, que estan tristos i angoixats en veure que ells han donat exemple cristià i formació cristiana als seu fills i els seus fills o filles es casen pel civil, s’ajunten i no volen saber res de l’Església.
La resposta és la mateixa que vaig donar a aquell pobre pare, ja que ara són grans i ja no depenen d’ells. Que resin, que els estimin i no deixin de donar-los bons consells.
Sacerdot
Recordo que un dia estava al despatx i va entrar un amic meu que era fabricant, tenia una petita empresa química, va asseure's i es posà a plorar. Veure un home plorant impressiona. Jo li vaig preguntar el que li passava i em va respondre que estava desesperat davant de l’actitud del seu únic fill.
Em va explicar que tota la seva il·lusió era que el seu fill es fes càrrec de la petita fàbrica que ell havia pujat dedicant-li tota la seva vida i que, per això, des de petit l’havia preparat. L’havia educat als escolapis de Barcelona, havia fat una carrera de química i el noi era simpàtic, agradable i molt intel·ligent. Ell pensava que el noi seria el seu successor i l’empresa continuaria i creixeria. Però un dia el noi li va dir al seu pare que li volia donar una notícia i era que deixava Barcelona, la família i l’empresa i que la setmana vinent marxava a una illa de per unir-se a un grup de hippies, persones joves que passaven de la religió, de la cultura i de l’educació occidental. El bon pare li va fer moltes reflexions, però el fill va marxar.
Jo li vaig respondre que estigués tranquil i que ho deixés a les mans de Déu, ja que ell havia fet tot el que estava a les seves mans i qui fa el que pot no està obligat a més i que ell respectés la llibertat del seu fill com Déu respecta la nostra, malgrat que la nostra actuació no és com la que ell voldria.
Quelcom semblant els passa a alguns pares cristians de veritat, que estan tristos i angoixats en veure que ells han donat exemple cristià i formació cristiana als seu fills i els seus fills o filles es casen pel civil, s’ajunten i no volen saber res de l’Església.
La resposta és la mateixa que vaig donar a aquell pobre pare, ja que ara són grans i ja no depenen d’ells. Que resin, que els estimin i no deixin de donar-los bons consells.
