Charlie i la fàbrica de xocolata
Títol original: Charlie and the chocolate factory
Direcció: Tim Burton
Intèrprets: Johnny Depp, Freddie Highmore,
David Kelly, Helena Bonham Carter
Guió: John August, basat en l’obra de Roald Dahl
Fotografia: Philippe Rousselot
Música: Danny Elfman
Nacionalitat: EUA, 2005
Durada: 115 minuts
L’estrena d’una nova pel·lícula d’en Tim Burton és un d’aquells esdeveniments a tenir en compte dins del panorama cinematogràfic actual. Pocs dubtes hi ha que en Burton és una de les ments més imaginatives del cinema actual. La fantasia de les seves pel·lícules és un toc de distinció que agrada i desagrada a parts iguals, i Charlie i la fàbrica de xocolata no n’és una excepció. Aquesta és una pel·lícula destinada, en gran part, a un públic infantil tot i que té molt de contingut de cara al públic adult.
En Charlie (Freddie Highmore) és un nen pobre que viu en una petita casa de fusta amb els seus pares i els seus quatre avis que, tot i que no es poden moure del llit, participen en la vida familiar. Cada dia mengen sopa de col a cada àpat, i mai tenen xocolata, només quan és l’aniversari d’en Charlie, a qui regalen una xocolatina de la marca Wonka. Willy Wonka (Johnny Depp) és el fill d’un dentista que no el va deixar mai menjar caramels ni xocolata. D’adult, com a reacció al seu passat, crea la fàbrica de xocolata més gran i meravellosa que es pugui imaginar.
Al cap de 15 anys de tenir la fàbrica tancada al públic, sense cap treballador, Willy Wonka, organitza un concurs a nivell mundial en què els afortunats podran fer una visita al seu imperi de llaminadures. Cinc nens, entre ells en Charlie, troben els cinc billets d’or col·locats en els paquets de xocolatines Wonka i guanyen un viatge màgic per a la llegendària fàbrica.
El personatge d’en Johnny Depp és poc agradable, poc estimable, tot i que se’ns expliquin, en forma de flash back, els problemes amb el seu pare. Però l’actor, sempre brillant i camaleònic, ens ofereix una de les seves grans interpretacions. No el veus a ell com a actor fent un personatge sinó que, tal com succeeix en tots els altres papers que ha fet, veus el personatge, s’hi transforma completament.
Un dels majors encerts de la pel·lícula, però, és el petit Charlie, interpretat pel jove Freddie Highmore, que es mou com a peix a l’aigua per uns decorats plens de fantasia i coloraines, però amb moments de gran contrast cromàtic, dominats pel blanc i el negre.
La música, obra del prolífic Danny Elfman, un incondicional de la filmografia de Burton, és molt encertada igual que els números musicals protagonitzats pels Oompa-loompa, els nans addictes al cacau que treballen a la fàbrica de xocolata, i que semblen haver-se passat hores estudiant els musicals de Hollywood.
Mentre Charlie és la viva imatge de la humilitat i del sacrifici, la resta d’afortunats són un grup de nens egoistes, prepotents i golafres. I és precisament d’això que ens parla l’obra de Roald Dahl: de l’educació, dels valors, de saber distingir entre les necessitats i els desitjos, del dret dels nens a la fantasia, i de que els diners no ho compren tot.
Sara Antoja Xirau
