Mercè Miralles
(Infograma de Míriam Ruiz)
Estan bojos, aquests romans!” Aquesta és, probablement, una de les frases més repetides als còmics d’Astèrix i Obèlix. Això que ha passat a Colònia, això del milió de joves i el Papa Benet XVI, fa pensar-hi.
Ets a Barcelona, agafes un autobús, i dorms aquella nit, com pots, en ruta. Et despertes a Alemanya, arribes a Colònia, on tot és ple de nois i noies d’arreu del món. Fan onejar banderes a tort i a dret. Fa més de 24 hores que has sortit de casa, i de la dutxa, de moment, no se’n parla. Després d’assistir a una de les múltiples trobades catequètiques que s’han organitzat per als participants a la Jornada Mundial de la Joventut, anomenada JMJ, beus un got d’aigua que algú t’ofereix, i no saps qui és ni quin idioma parla, però benvingut sigui. Busques un tros de terra per dinar, treus una llauna amb una amanida Isabel o Rianxeira, una mica de paté, o potser un mini babybel. Per sort, ja tens la teva motxilla de pelegrí. Corre-cuita cap al riu, que el Papa arriba en vaixell. I un cop a la riba, sobreocupada per milers de persones, et fas amb un lloc, i aguantes tres hores dret. Sort que t’ha tocat ombra! I a la fi, veuràs passar un vaixell, on una taca blanca saluda. És el Papa Benet XVI!
D’acord, aquesta suma de fets només pot portar a concloure: “Estan bojos, tots aquests!” Si hi afegim detalls de les jornades següents, com les caminades de deu quilòmetres −multiplicats per dos en el cas dels que empenyien cadires de rodes−, fins a Marienfeld, la dormida al ras −el ras alemany és una altra mena de ras, diferent del ras mediterrani−... Si ho afegim, com dèiem, el resultat s’assembla: “Està boig, aquest jovent!” Oi que sí? Vist així, sí que ho estan, de bojos. Com és que algú, en ple agost, fa milers de quilòmetres per sentir un home que no coneix? Qui és Ratzinger?
Em fa l’efecte que sí, que estàvem una mica bojos, els que hi vam anar. I sé del cert que en vam tornar igualment bojos, i també més contents, més convençuts de la nostra fe, més disposats a posar-la per obra. Colònia es va encendre, en una festa, i encara sentim, al cap i al cor, les músiques, les veus de tants idiomes diferents. I com és possible, tot això? Per Ratzinger? Pel Papa, més aviat. Aquell milió de joves confirmaven que no anaven a trobar-se amb un home, sinó amb el Crist a la Terra. Els movia el desig de demostrar l’adhesió, el propòsit de continuïtat, després del traspàs de l’estimat Joan Pau II. A aquell milió de joves els movia l’esperança de sentir paraules carregades de significat. D’experiències buides ja en coneixen massa. Eren un milió d’assedegats, disposats a ser interpel·lats: Què he de fer amb la meva vida? Puc comprometre’m més? Estic disposat a preocupar-me pels altres, materialment i espiritualment? D’una manera o altra, Benet XVI els −ens− deia el que havien sentit per boca de Joan Pau II: “No tingueu por! Obriu les portes a Crist”. I tot això impregnat d’Eucaristia i oració, de voluntat d’aprofundiment a través de la lectura del Catecisme, de desitjos de compartir l’alegria amb tots, cristians i no cristians; amb tots, també amb els que no tenen fe. Compartir amb tota persona de bona voluntat que vulgui treballar en la construcció d’un món millor.No canvio aquells dies a Colònia per res, són l’energia que necessita el meu disc dur. Font d’aigua clara. On és la teva font, amic, amiga? La vida és molt i molt curta... Quin és el teu projecte? Com més escarransit i més lluny de Déu sigui, més infeliç. Si voleu obrir horitzons, i treure-us de sobre complexos i manies, us recomano la lectura de La sal de la tierra, una llarga entrevista del 1996 feta a l’aleshores cardenal Ratzinger. Una entrevista a algú molt llegit, però sobretot, una entrevista a algú molt feliç, que tracta Déu de tu a tu, com un fill petit al seu pare.
