Joan Serra Fontanet
Recordo que un dia, anant pel carrer, em va parar una noia que jo coneixia de quan era petita i tot parlant em va dir que es casava pel civil. Com que li tenia confiança la vaig invitar a anar al despatx i parlar-ne una mica. Ella ho va acceptar.
Com és natural, la pregunta va ser el per què es casava pel civil i ella amb tota sinceritat em va contestar que d’aquesta manera el podria deixar quan volgués i va afegir que ja sabia que el matrimoni per l’Església és per sempre i que quan el matrimoni té moltes dificultats per viure junts es poden separar, però no tornar-se a casar.
Jo, tot rient, li vaig dir que n’estava molt ben assabentada, però que havia oblidat el que li havia ensenyat: que el sagrament del matrimoni dóna la gràcia sacramental, que és una ajuda de Déu, per viure junts tota la vida i superar les dificultats que tot matrimoni té.
El prometatge és un temps per conèixer-se, i veure si podran viure junts tota la vida amb alegria i felicitat i, si veuen que això no és possible, deixar-ho.
Li vaig dir que ser cristià era adorar, venerar i posar a la pràctica el que Jesús va dir i ensenyar i que, referent al matrimoni, va dir a uns fariseus: ”No heu llegit en l’Escriptura que el Creador, des del principi, els va fer home i dona?”
Per això l’home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva dona i tots dos formen una sola carn. Per tant no són dos sinó una sola carn. Allò que deu ha unit que l’home no ho separi (Lc 19, 4-7).
No sé exactament on ho he llegit, que ajuntar-se és com viure a l’intempèrie, casar-se per civil és com viure en un pis de lloguer i casar-se per l’Església és com viure en un pis de propietat.
Avui està de moda passar de tot, però del matrimoni no se’n pot passar. El matrimoni és una cosa molt seriosa i no s’hi pot jugar.
Recordo que un dia, anant pel carrer, em va parar una noia que jo coneixia de quan era petita i tot parlant em va dir que es casava pel civil. Com que li tenia confiança la vaig invitar a anar al despatx i parlar-ne una mica. Ella ho va acceptar.
Com és natural, la pregunta va ser el per què es casava pel civil i ella amb tota sinceritat em va contestar que d’aquesta manera el podria deixar quan volgués i va afegir que ja sabia que el matrimoni per l’Església és per sempre i que quan el matrimoni té moltes dificultats per viure junts es poden separar, però no tornar-se a casar.
Jo, tot rient, li vaig dir que n’estava molt ben assabentada, però que havia oblidat el que li havia ensenyat: que el sagrament del matrimoni dóna la gràcia sacramental, que és una ajuda de Déu, per viure junts tota la vida i superar les dificultats que tot matrimoni té.
El prometatge és un temps per conèixer-se, i veure si podran viure junts tota la vida amb alegria i felicitat i, si veuen que això no és possible, deixar-ho.
Li vaig dir que ser cristià era adorar, venerar i posar a la pràctica el que Jesús va dir i ensenyar i que, referent al matrimoni, va dir a uns fariseus: ”No heu llegit en l’Escriptura que el Creador, des del principi, els va fer home i dona?”
Per això l’home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva dona i tots dos formen una sola carn. Per tant no són dos sinó una sola carn. Allò que deu ha unit que l’home no ho separi (Lc 19, 4-7).
No sé exactament on ho he llegit, que ajuntar-se és com viure a l’intempèrie, casar-se per civil és com viure en un pis de lloguer i casar-se per l’Església és com viure en un pis de propietat.
Avui està de moda passar de tot, però del matrimoni no se’n pot passar. El matrimoni és una cosa molt seriosa i no s’hi pot jugar.
