ITE-115. Tema Clau: La V Trobada Mundial de les Famílies

Aida Bets

Joan Pau II va convocar per primera vegada, l’any 1994, una Trobada Mundial de les Famílies. L’origen d’aquest esdeveniment internacional cal trobar-lo al 1981, quan el Papa va publicar la seva exhortació apostòlica “Familiaris Consortio” i es va constituir el Pontifici Consell per a la Família. Aquesta gran convocatòria té lloc cada tres anys per a celebrar el do diví que és la família i reuneix a milers de famílies dels cinc continents per pregar, parlar, aprendre, compartir i aprofundir en la comprensió del paper de la família cristiana com a Església domèstica i unitat base de l’evangelització.
Joan Pau II, quan va convocar la primera Trobada, que es va fer a Roma l’any 1994, va proclamar: “En la família hi ha el futur de la humanitat”. La segona es va fer el 1997 a Rio de Janeiro i la tercera, altre cop a Roma, coincidint amb l’Any Sant 2000. La més recent va ser a Manila el 2003, amb una participació quantitativament mai superada. Finalment, l’any 2006, la cinquena Trobada ha estat a València. L’elecció d’aquesta ciutat la va anunciar a Manila Joan Pau II l’any 2003 i Benet XVI va ratificar aquesta decisió el maig de 2005.
A la Trobada hi ha hagut un Congrés Internacional teològic-pastoral amb el lema: “La transmissió de la fe en la família”. S’ha estructurat en forma de ponències, comunicacions, testimonis i taules rodones amb la participació de destacats teòlegs, experts en educació pastoral familiar, periodistes i representants de diferents moviments eclesials, i ha abordat temes claus relacionats amb la família i s’ha reflexionat sobre com transmetre la fe en l’àmbit familiar.
Paral·lelament, hi ha hagut un altre congrés per als fills, amb la participació dels joves d’entre 16 i 25 anys per analitzar els problemes que se’ls presenten i oferir alternatives cristianes a la cultura de l’oci i del temps lliure.
També les persones grans han tingut el seu congrés propi, per recolzar l’activitat tan essencial i insubstituïble que desenvolupen en les seves respectives famílies.
L’Església no vol expressar únicament l’aspecte conceptual o teòric sobre el matrimoni i la família, que és l’objectiu del congrés, sinó que, sobretot, també vol mostrar allò que fa en tot el món per a difondre el do de la família com a comunitat de vida i amor i com a font de felicitat humana. És per això que, dins de la Trobada, s’hi va organitzar una Fira Internacional de les Famílies, que oferia a les associacions, organitzacions i entitats que treballen en favor de la família, a tot arreu, l’oportunitat de tenir un lloc per mostrar la seva identitat i les seves activitats i experiència, així com els seus projectes.
També hi havia espais de lleure i així els visitants van poder gaudir, jugar i aprendre, en una zona lúdica amb bones propostes per entretenir-se en família, des dels més petits fins als més grans.
En diversos documents, Benet XVI ha glossat el significat d’aquesta Trobada, contemplant-la des de diversos angles. En relació al compromís missioner de les famílies, el Papa recorda que l’any 2000, Joan Pau II va mobilitzar la diòcesi de Roma amb el lema: “parròquia, busca’t i troba’t fora de tu mateixa”, és a dir, en els llocs on hi viu la gent i va succeir que molts milers de cristians de Roma, en gran part laics, es van convertir en missioners i van portar la paraula de la fe, en primer lloc, a les famílies dels diversos barris de la ciutat i després als diferents llocs de treball, als hospitals, a les escoles i a les universitats, als espais de la cultura i del temps lliure.
Després de l’Any Sant, Joan Pau II va demanar que no es deixés aquest camí i no es dispersessin les energies apostòliques suscitades i els seus fruits de gràcia i, a partir de l’any 2001, l’orientació pastoral fonamental ha estat la de donar forma permanent a la missió, caracteritzant en sentit més resoludament missioner la vida i les activitats de les parròquies i de cada una de les altres realitats eclesials. Ara, Benet XVI confirma plenament aquesta esta opció que es fa cada vegada més necessària i sense alternatives, en un context social i cultural en el que actuen múltiples forces que tendeixen a l’allunyament de la fe i de la vida cristiana.
El compromís missioner de l’Església s’ha de concentrar sobretot en la família, no sols perquè aquesta realitat humana fonamental està sotmesa a múltiples dificultats i amenaces i, per tant, té especial necessitat de ser evangelitzada i recolzada concretament, sinó també perquè les famílies cristianes constitueixen un recurs decisiu per a l’educació en la fe, l’edificació de l’Església com a comunió i la seva capacitat de presència missionera en les situacions més variades de la vida, així com per a fermentar en sentit cristià la cultura difosa i les estructures socials.
Una altra reflexió de Benet XVI sobre el matrimoni i la família és la seva posició en la història de la salvació, entenent que la veritat del matrimoni i de la família ha trobat realització en la història de la salvació, en el centre de la qual està la paraula: “Déu estima el seu poble”. En aquest sentit, la revelació bíblica és per damunt de tot expressió d’una història d’amor, la història de l’aliança de Déu amb els homes i, en conseqüència, la història de l’amor i de la unió d’un home i una dona en l’aliança del matrimoni ha pogut ser assumida per Déu com a símbol de la història de la salvació.
El fet inefable, el misteri de l’amor de Déu per la humanitat pren fins i tot una forma lingüística del vocabulari del matrimoni i de la família, tant en positiu com en negatiu. L’acostament de Déu al seu poble es presenta, en efecte, amb el llenguatge de l’amor entre els esposos i la infidelitat d’Israel, la seva idolatria, es designa com a adulteri i prostitució.
En el Nou Testament, Déu radicalitza el seu amor fins a fer-se Ell mateix, en el seu Fill, veritable home. D’aquesta manera, la unió de Déu amb la humanitat arriba a una forma suprema, irreversible i definitiva. I així es delinea també per a l’amor humà la seva forma definitiva; és un “sí” recíproc que no pot revocar-se: no aliena l’ésser humà, sinó que l’allibera de les alienacions de la història per a reconduir-lo a la veritat de la creació.
Benet XVI alerta sobre l’amenaça del relativisme i explica com ha de ser la relació educativa que, per la seva pròpia naturalesa és una cosa delicada perquè posa en dubte la llibertat de l’altre que, encara que es faci amb dolçor, no obstant, sempre provoca una decisió. Ni els pares, ni els sacerdots, ni els catequistes, ni els altres educadors poden substituir la llibertat dels nens i nenes o dels joves a qui es dirigeixen. I especialment la proposta cristiana interpel·la a fons la llibertat, cridant-la a la fe i a la conversió.
Pel Papa, el relativisme és avui un obstacle particularment insidiós en la labor educativa; la seva intensa presència, en la nostra societat i cultura fa que no es reconegui res com definitiu i es deixi com a última mesura només el propi jo amb els seus desitjos i, sota l’aparença d’un respecte a la llibertat, es converteix en una mena de presó, perquè separa a l’un de l’altre, fent que cadascú es trobi tancat dins del seu propi “jo”. Així doncs, en un horitzó relativista no és possible una veritable educació. Sense la llum de la veritat, abans o després, tota persona està condemnada a dubtar de la bondat de la seva mateixa vida, de les relacions que la constitueixen, de la validesa del seu compromís per a construir amb els altres alguna cosa en comú.
Finalment, el Sant Pare ens exhorta a tractar de superar el relativisme en el nostre treball de formació de les persones, i també a sentir-nos cridats a contrarestar el seu predomini destructiu en la societat i en la cultura. Per això és molt important que, juntament amb la paraula de l’Església, es doni el testimoni i el compromís públic de les famílies cristianes, especialment per a reafirmar la intangibilitat de la vida humana des de la concepció fins a la seva fi natural, el valor únic i insubstituïble de la família fundada en el matrimoni i la necessitat de disposicions legislatives i administratives que recolzen a les famílies en la missió d’engendrar i educar els fills, missió essencial per al nostre futur comú.

115. Oració de la Trobada

Oh, Déu, que en la Sagrada Família ens vas deixar un model perfecte de vida familiar viscuda en la fe i l’obediència a la teva voluntat.
Et donem gràcies per la nostra família. Concedeix-nos la força per a romandre units en l’amor, la generositat i l’alegria de viure junts.
Et demanem, Senyor, que la trobada mundial de les famílies sigui un temps d’intensa experiència de fe i de creixement de les nostres famílies.
Ajuda’ns en la nostra missió de transmetre la fe que vam rebre dels nostres pares. Obre el cor dels nostres fills perquè creixi en ells la llavor de la fe que van rebre en el baptisme.
Enforteix la fe dels nostres joves, perquè creixin en el coneixement de Jesús.
Augmenta l’amor i la fidelitat en tots els matrimonis, especialment aquells que passen per moments de patiment o dificultat.
Vessa la teva gràcia i la teva benedicció sobre totes les famílies del món, especialment aquelles que participen en la trobada mundial de les famílies a València.
Beneeix també el nostre Papa Benet. Dóna-li saviesa i fortalesa, i concedeix-nos el goig de poder-lo rebre a València junt amb les famílies de tot el món.
Units a Josep i Maria, t’ho demanem per Jesucrist el teu Fill, el nostre Senyor.
Amén.

ITE 115. Discurso del Papa

Discurso del Papa en el acto de clausura del V Encuentro Mundial de las Familias celebrado en Valencia el sábado 8 de julio de 2006
Amados hermanos y hermanas:
Siento un gran gozo al participar en este encuentro de oración, en el cual se quiere celebrar con gran alegría el don divino de la familia. Me siento muy cercano con la oración a todos los que han vivido recientemente el luto en esta ciudad, y con la esperanza en Cristo resucitado, que da aliento y luz aún en los momentos de mayor desgracia humana.
Unidos por la misma fe en Cristo, nos hemos congregado aquí, desde tantas partes del mundo, como una comunidad que agradece y da testimonio con júbilo de que el ser humano fue creado a imagen y semejanza de Dios para amar y que sólo se realiza plenamente a sí mismo cuando hace entrega sincera de sí a los demás. La familia es el ámbito privilegiado donde cada persona aprende a dar y recibir amor. Por eso la Iglesia manifiesta constantemente su solicitud pastoral por este espacio fundamental para la persona humana. Así lo enseña en su Magisterio: “Dios, que es amor y creó al hombre por amor, lo ha llamado a amar. Creando al hombre y a la mujer, los ha llamado en el Matrimonio a una íntima comunión de vida y amor entre ellos, de manera que ya no son dos, sino una sola carne (Mt 19, 6)” (Catecismo de la Iglesia Católica. Compendio, 337).
Ésta es la verdad que la Iglesia proclama sin cesar al mundo. Mi querido predecesor Juan Pablo II, decía que “El hombre se ha convertido en imagen y semejanza de Dios, no sólo a través de la propia humanidad, sino también a través de la comunión de las personas que el varón y la mujer forman desde el principio. Se convierten en imagen de Dios, no tanto en el momento de la soledad, cuanto en el momento de la comunión” (Catequesis, 14-XI-1979). Por eso he confirmado la convocatoria de este V Encuentro Mundial de las Familias en España, y concretamente en Valencia, rica en sus tradiciones y orgullosa de la fe cristiana que se vive y cultiva en tantas familias.
La familia es una institución intermedia entre el individuo y la sociedad, y nada la puede suplir totalmente. Ella misma se apoya sobre todo en una profunda relación interpersonal entre el esposo y la esposa, sostenida por el afecto y comprensión mutua. Para ello recibe la abundante ayuda de Dios en el sacramento del matrimonio, que comporta verdadera vocación a la santidad. Ojalá que los hijos contemplen más los momentos de armonía y afecto de los padres, que no los de discordia o distanciamiento, pues el amor entre el padre y la madre ofrece a los hijos una gran seguridad y les enseña la belleza del amor fiel y duradero.
La familia es un bien necesario para los pueblos, un fundamento indispensable para la sociedad y un gran tesoro de los esposos durante toda su vida. Es un bien insustituible para los hijos, que han de ser fruto del amor, de la donación total y generosa de los padres. Proclamar la verdad integral de la familia, fundada en el matrimonio como Iglesia doméstica y santuario de la vida, es una gran responsabilidad de todos.
El padre y la madre se han dicho un “sí” total ante de Dios, lo cual constituye la base del sacramento que les une; asimismo, para que la relación interna de la familia sea completa, es necesario que digan también un “sí” de aceptación a sus hijos, a los que han engendrado o adoptado y que tienen su propia personalidad y carácter. Así, éstos irán creciendo en un clima de aceptación y amor, y es de desear que al alcanzar una madurez suficiente quieran dar a su vez un “sí” a quienes les han dado la vida.
Los desafíos de la sociedad actual, marcada por la dispersión que se genera sobre todo en el ámbito urbano, hacen necesario garantizar que las familias no estén solas. Un pequeño núcleo familiar puede encontrar obstáculos difíciles de superar si se encuentra aislado del resto de sus parientes y amistades. Por ello, la comunidad eclesial tiene la responsabilidad de ofrecer acompañamiento, estímulo y alimento espiritual que fortalezca la cohesión familiar, sobre todo en las pruebas o momentos críticos. En este sentido, es muy importante la labor de las parroquias, así como de las diversas asociaciones eclesiales, llamadas a colaborar como redes de apoyo y mano cercana de la Iglesia para el crecimiento de la familia en la fe.
Cristo ha revelado cuál es siempre la fuente suprema de la vida para todos y, por tanto, también para la familia: “Éste es mi mandamiento: que os améis unos a otros como yo os he amado. Nadie tiene mayor amor que quien da la vida por sus amigos” (Jn 15,12-13). El amor de Dios mismo se ha derramado sobre nosotros en el bautismo. De ahí que las familias están llamadas a vivir esa calidad de amor, pues el Señor es quien se hace garante de que eso sea posible para nosotros a través del amor humano, sensible, afectuoso y misericordioso como el de Cristo.
Junto con la transmisión de la fe y del amor del Señor, una de las tareas más grandes de la familia es la de formar personas libres y responsables. Por ello los padres han de ir devolviendo a sus hijos la libertad, de la cual durante algún tiempo son tutores. Si éstos ven que sus padres ─y en general los adultos que les rodean─ viven la vida con alegría y entusiasmo, incluso a pesar de las dificultades, crecerá en ellos más fácilmente ese gozo profundo de vivir que les ayudará a superar con acierto los posibles obstáculos y contrariedades que conlleva la vida humana. Además, cuando la familia no se cierra en sí misma, los hijos van aprendiendo que toda persona es digna de ser amada, y que hay una fraternidad fundamental universal entre todos los seres humanos.
Este V Encuentro Mundial nos invita a reflexionar sobre un tema de particular importancia y que comporta una gran responsabilidad para nosotros: ”La transmisión de la fe en la familia”. Lo expresa muy bien el Catecismo de la Iglesia Católica: “Como una madre que enseña a sus hijos a hablar y con ello a comprender y comunicar, la Iglesia, nuestra Madre, nos enseña el lenguaje de la fe para introducirnos en la inteligencia y la vida de fe” (n. 171).
Como se simboliza en la liturgia del bautismo, con la entrega del cirio encendido, los padres son asociados al misterio de la nueva vida como hijos de Dios, que se recibe con las aguas bautismales.
Transmitir la fe a los hijos, con la ayuda de otras personas e instituciones como la parroquia, la escuela o las asociaciones católicas, es una responsabilidad que los padres no pueden olvidar, descuidar o delegar totalmente. “La familia cristiana es llamada Iglesia doméstica, porque manifiesta y realiza la naturaleza comunitaria y familiar de la Iglesia en cuanto familia de Dios. Cada miembro, según su propio papel, ejerce el sacerdocio bautismal, contribuyendo a hacer de la familia una comunidad de gracia y de oración, escuela de virtudes humanas y cristianas y lugar del primer anuncio de la fe a los hijos” (Catecismo de la Iglesia Católica. Compendio, 350). Y además: “Los padres, partícipes de la paternidad divina, son los primeros responsables de la educación de sus hijos y los primeros anunciadores de la fe. Tienen el deber de amar y de respetar a sus hijos como personas y como hijos de Dios... En especial, tienen la misión de educarlos en la fe cristiana” (ibíd., 460).
El lenguaje de la fe se aprende en los hogares donde esta fe crece y se fortalece a través de la oración y de la práctica cristiana. En la lectura del Deuteronomio hemos escuchado la oración repetida constantemente por el pueblo elegido, y que Jesús escucharía y repetiría en su hogar de Nazaret. Él mismo la recordaría durante su vida pública, como nos refiere el evangelio de Marcos (Mc 12,29). Ésta es la fe de la Iglesia que viene del amor de Dios, por medio de vuestras familias. Vivir la integridad de esta fe, en su maravillosa novedad, es un gran regalo. Pero en los momentos en que parece que se oculta el rostro de Dios, creer es difícil y cuesta un gran esfuerzo.
Este encuentro da nuevo aliento para seguir anunciando el Evangelio de la familia, reafirmar su vigencia e identidad basada en el matrimonio abierto al don generoso de la vida, y donde se acompaña a los hijos en su crecimiento corporal y espiritual. De este modo se contrarresta un hedonismo muy difundido, que banaliza las relaciones humanas y las vacía de su genuino valor y belleza. Promover los valores del matrimonio no impide gustar plenamente la felicidad que el hombre y la mujer encuentran en su amor mutuo. La fe y la ética cristiana, pues, no pretenden ahogar el amor, sino hacerlo más sano, fuerte y realmente libre. Para ello, el amor humano necesita ser purificado y madurar para ser plenamente humano y principio de una alegría verdadera y duradera (cf. Discurso en san Juan de Letrán, 5 junio 2006).
Invito, pues, a los gobernantes y legisladores a reflexionar sobre el bien evidente que los hogares en paz y en armonía aseguran al hombre, a la familia, centro neurálgico de la sociedad, como recuerda la Santa Sede en la Carta de los Derechos de la Familia. El objeto de las leyes es el bien integral del hombre, la respuesta a sus necesidades y aspiraciones. Esto es una ayuda notable a la sociedad, de la cual no se puede privar y para los pueblos es una salvaguarda y una purificación. Además, la familia es una escuela de humanización del hombre, para que crezca hasta hacerse verdaderamente hombre. En este sentido, la experiencia de ser amados por los padres lleva a los hijos a tener conciencia de su dignidad de hijos.
La criatura concebida ha de ser educada en la fe, amada y protegida. Los hijos, con el fundamental derecho a nacer y ser educados en la fe, tienen derecho a un hogar que tenga como modelo el de Nazaret y sean preservados de toda clase de insidias y amenazas.
Deseo referirme ahora a los abuelos, tan importantes en las familias. Ellos pueden ser ─y son tantas veces─ los garantes del afecto y la ternura que todo ser humano necesita dar y recibir. Ellos dan a los pequeños la perspectiva del tiempo, son memoria y riqueza de las familias. Ojalá que, bajo ningún concepto, sean excluidos del círculo familiar. Son un tesoro que no podemos arrebatarles a las nuevas generaciones, sobre todo cuando dan testimonio de fe ante la cercanía de la muerte.
Quiero ahora recitar una parte de la oración que habéis rezado pidiendo por el buen fruto de este Encuentro Mundial de las Familias:
Oh, Dios, que en la Sagrada Familia nos dejaste un modelo perfecto de vida familiar vivida en la fe y la obediencia a tu voluntad.
Ayúdanos a ser ejemplo de fe y amor a tus mandamientos.
Socórrenos en nuestra misión de transmitir la fe a nuestros hijos.
Abre su corazón para que crezca en ellos la semilla de la fe que recibieron en el bautismo.
Fortalece la fe de nuestros jóvenes, para que crezcan en el conocimiento de Jesús.
Aumenta el amor y la fidelidad en todos los matrimonios, especialmente aquellos que pasan por momentos de sufrimiento o dificultad.
Unidos a José y María, te lo pedimos por Jesucristo tu Hijo, nuestro Señor. Amén.

ITE-115. La sabiduría pasa entre generaciones

Joaquín Iglesias
Fundación ARSIS

Nuestras raíces
Los ancianos, que hoy muchos prefieren llamar personas mayores, forman parte de un amplio sector social. Las variables demográficas demuestran que su crecimiento está aumentando a ritmo acelerado. En 20 años, la mitad de la población europea puede situarse por encima de los 60 años. Por tanto, nos hallamos ante un grupo de personas con un gran peso en la sociedad. Esto obligará a replantear el rol del anciano en la dinámica de la ecología social. Deberán buscarse formas para canalizar el enorme potencial de esta edad que constituye, en sí misma, un periodo prolongado y profundamente sorprendente. A lo largo de la historia, los ancianos han aportado una gran riqueza con la experiencia del largo transcurso de su vida.
En muchas culturas, los mayores han tenido un papel especial en la constitución de la familia. Su incidencia en la cultura ha favorecido la evolución de muchas sociedades y grupos humanos. Es por este motivo que muchos pueblos los tratan con profunda veneración.
Los ancianos han sabido sacrificarse a lo largo de su vida, más que cualquier otro grupo social. Han luchado, han trabajado, han producido, han amado y nos han engendrado. El bienestar del que hoy muchos disfrutamos es el resultado de su renuncia y su trabajo. Se han dado a sí mismos y han hecho posible nuestro presente. Sin ellos, no existiríamos. Siempre será poco cuanto podamos hacer por ellos, por su bien y por su felicidad, en los años que les quedan de vida, para agradecer lo mucho que nos han dado a las nuevas generaciones.

Un caudal creativo sorprendente
Nuestros ancianos ocupan un lugar importante en la conciencia social de nuestra civilización. Es un deber ético fomentar el impulso dinámico y creativo de los ancianos y orientarlos al servicio de su bien propio y de su comunidad. Y ésta ha de saber recibir gozosa y solidariamente el cúmulo de sus experiencias, pues ellos fueron pioneros. Debe apreciar este vino fresco y jovial, el sorprendente potencial creativo que tiene aquel que, pese a sus arrugas, y aunque su rostro asemeje un árido desierto, puede esconder, en el subsuelo de su inteligencia y de su corazón, caudales de energía fecunda y útil para la sociedad.
Hemos de reconocer las grandes aportaciones que se derivan de su experiencia, aunque no tengan la misma capacidad productiva, económica y social que otros grupos humanos. Hemos de evitar aparcarlos en residencias geriátricas por su incompetencia.

Los jóvenes necesitan aprender de ellos
Los viejos enseñan a los jóvenes a vivir su adultez, su ser contingente y sus límites, pues un joven es un anciano en potencia. Sólo así, en la medida en que sepamos vivir con humildad nuestra limitación, viviremos también con paz y serenidad nuestro potencial, dando con alegría los primeros pasos hacia nuestra madurez y vejez.
En una sociedad que eleva excesivamente el valor de la juventud por su potencia intelectual y creativa, ofreciendo innumerables ocasiones de promoción, como becas al estudio y a la investigación, el joven ha de ser cauteloso para que esta misma sociedad no lo convierta en un competidor entre las masas, en una persona insatisfecha y sin escrúpulos, arrojada al vacío de una existencia sin sentido. El culto exagerado que nuestra cultura rinde a la juventud contrasta con una gran ignorancia acerca de la ancianidad, que es tachada como una época inservible.
Ojalá los jóvenes sepan discernir con buen criterio su futuro, sin caer en la trampa del poder, de la competencia, de los falsos mesianismos y las débiles utopías. Que sepan dialogar con las generaciones que los preceden y ver su porvenir con mayor perspectiva. Que nadie encadene su libertad.

ITE-115. Notícies que fan pensar

Comentades per G.B.S.

UN PAPA CORDIAL I FERM, I UN GOVERN “PRO-AMERICÀ” I IGNORANT
La causa única de la visita del Papa a València ha estat la seva participació en els actes de cloenda de la Trobada Mundial de les Famílies, és a dir, una causa exclusivament de caire pastoral. No obstant, hi ha hagut una inevitable vessant protocol·lària que mereix ser analitzada.
Benet XVI va ser rebut i acomiadat a l’aeroport pels reis d’Espanya que li van mostrar en tot moment un gran respecte i consideració envers la seva persona i la dignitat del seu càrrec. El Papa també va tenir ocasió de saludar la família reial sencera en una audiència plena de cordialitat i senzillesa.
S’havia previst una trobada amb els polítics: membres del govern i el cap de l’oposició. El president del govern espanyol, que ha proposat i aprovat durant aquesta legislatura unes lleis que són absolutament inacceptables des del punt de vista catòlic, va anar a visitar el Sant Pare que el va rebre amb cordialitat, sense satisfer les falses expectatives que algunes persones tenien de que el Papa aprofitaria l’ocasió per renyar i avergonyir els governants.
El Sant Pare, en els seus discursos i homilies d’aquests dies i, pel que s’ha explicat, en les trobades amb els polítics, ha expressat amb fermesa la doctrina de l’Església sobre el matrimoni i la família, però amb l’elegància pròpia de les persones cultes i realistes, evitant actituds d’enfrontament i desqualificacions que només servirien per generar més enfrontaments i distanciaments. No obstant, una vegada més, hi ha hagut algunes persones que s’han sentit “més papistes que el Papa” i han esbroncat el president del govern espanyol pel carrer quan es dirigia a la entrevista. Aquesta lamentable actitud extremista d’un sector del públic potser va fer que, definitivament, el president del govern espanyol decidís no assistir a la missa de l’endemà, per evitar que es repetissin els crits i els retrets; amb això ja va tenir l’excusa adient, tot i que, pel que sembla, ja feia dies que ho havia decidit, perquè, segons el portaveu del govern, “els caps dels governs no han de participar en els actes litúrgics” i va posar l’exemple de l’actual president dels Estats Units, el qual en una situació similar, tampoc no hi va assistir. Per cert, és més aviat pintoresc que es posi com exemple una actuació del president dels Estats Units per justificar una decisió del president del govern espanyol, quan es ben sabut que aquest considera que està fent una tasca nefasta tant a nivell de conflictes internacionals com en el seu estil de fer política en general i això ho ha manifestat de diverses maneres, fins i tot arribant a l’extrem d’una manca de respecte vers al poble americà, quan va ser l’única persona, en una llotja, que no es va aixecar per saludar la bandera en una desfilada militar. I ara el fa sortir com a model de comportament davant dels actes litúrgics.
De tota manera, el més espectacular dels fets pintorescos el va donar el mateix portaveu del govern quan va explicar que en l’entrevista hi va haver intercanvi de regals i que el Papa havia donat a les senyores un collaret de perles blanques amb una creu, quan, en realitat, es tractava de rosaris. És absolutament inexplicable que els polítics que actualment ens governen tinguin una ignorància tan absoluta de les tradicions catòliques i, si la tenen, és inadmissible que no tinguin la prudència de buscar bons assessors que els evitin caure en aquests ridículs tan deplorables.

ITE-115. Noticia-Misión

En el 50º aniversario de su fundación, el San Javier College, instituto surgido en Ahmedabad (India), es considerado por todos, católicos o no, como un ejemplo de buena instrucción. El colegio recibió (único entre los colegios del estado en Gurajat) una mención entre los 50 “institutos de excelencia” seleccionados a nivel federal. Es un reconocimiento prestigioso, asignado por la comunidad civil, que reconoce el óptimo trabajo, la seriedad y la competencia que ha distinguido siempre a este instituto de los jesuitas. El San Javier College es uno de los dos colegios cristianos en Gujarat: el otro es el que se levanta en Rajikot, y está dirigido por la Congregación de las Carmelitas de María Inmaculada.
El actual presidente, el jesuita Padre Francis Pramar, declaró que el Colegio, en el año de sus bodas de oro, quiere ampliar sus infraestructuras y su oferta formativa, en una cultura en continuo cambio. Esta escuela ha sido elogiada también por la prensa local que, con frecuencia, es crítica respecto a la Iglesia Católica, en un estado donde los movimientos integristas de matriz hindú muchas veces son incluso violentos hacia las instituciones cristianas.

La beatificación de Pedro Kassui Kibe y de otros 187 mártires japoneses del siglo XVII será un acontecimiento extraordinario para la Iglesia japonesa, que traerá entusiasmo, inmensa alegría y consuelo espiritual al pequeño rebaño de fieles católicos del país del Sol Naciente. Según declaraciones del padre Fuyuki Hirabaschi, secretario de la Conferencia Episcopal del Japón, la Congregación Vaticana para la Causa de los Santos acaba de dar su aprobación para la beatificación de 188 miembros de la comunidad nipona.
El teólogo filipino Jose Vidamor Yu, en una intervención sobre los mártires de la Iglesia en Asia, afirmó que son luminosos modelos cristianos que han mostrado un testimonio de fe y una obra extraordinaria para el crecimiento de la Iglesia en Asia. Los asiáticos elevados a los altares han plantado la fe cristiana en el seno de las más antiguas tradiciones y religiones del mundo. Su sangre ha contribuido al crecimiento de la Iglesia y su martirio ha sido una fuente fecunda de riqueza espiritual y un gran instrumento de evangelización. Según este teólogo, “sus ejemplos son un estímulo para los misioneros que incansablemente dedican su vida a la obra evangelizadora de la Iglesia en Asia. Los misioneros deberían inspirarse también en cuantos han vivido la esencia del mensaje cristiano. La vocación al martirio o al testimonio no es sólo un don de la persona a Dios, sino también un don a la Iglesia y a Asia”.

“Radio MBS, emisora católica libanesa que emitía progamas de oración y la misa en árabe, ha sido parcialmente destruida por los bombardeos israelíes, al igual que numerosos medios de comunicación libaneses. La radio tiene por presidente al arzobispo greco melquita de Beirut monseñor Joseph Kallas y cuenta con la aprobación de la Asamblea de patriarcas y obispos católicos de Líbano. Marie-Sylvie Buisson, miembro de la Comunidad del Emmanuel y fundadora de la emisora, explicó que ésta cubría el Líbano, Siria, el sur de Turquía, el este de Irak, el norte de Palestina y Jordania. La emisora funcionaba sin interrupción desde su creación, hace doce años, pero ahora ha sido acallada. A pesar de su tristeza, la fundadora espera que, tras la crisis en Líbano, la radio pueda encontrar apoyo económico para volver a comenzar su apostolado, que hace presente la Palabra de Cristo en esta delicada región del mundo. Las radios católicas en Líbano han sido también víctimas de militantes islámicos cercanos a Siria. En mayo de 2005, una bomba destruyó la radio católica del Patriarcado de los Maronitas, “La Voz de la Caridad”, en un suceso en el que se produjo dos muertos y una treintena de heridos.

Una fundación promovida por la Santa Sede acaba de aprobar la financiación de 215 proyectos a favor de comunidades campesinas pobres indígenas, mestizas y afroamericanas de América Latina y del Caribe por un valor total de 1.820.500 dólares. Se trata de la Fundación “Populorum Progressio”, que dirige el arzobispo Paul Josef Cordes, presidente del Consejo Pontificio “Cor Unum”. El Consejo de Administración de la “Populorum Progressio”, que estudia y aprueba los proyectos presentados, está formado por siete miembros: seis obispos de diversos países de América Latina y un representante del Vaticano. El 36,90% de los proyectos aprobados este año conciernen a la producción, sea agropecuaria que microempresarial; el 26,19% a la realización de infraestructura comunal: agua potable, cercas, letrinas y salones comunales; el 17,46% a construcciones de escuelas, viviendas o centros de salud; el 12,30% a la educación y el 7,15% se destinan al campo sanitario. Desde 1992, año en que Juan Pablo II erigió esta Fundación, hasta 2006, se han destinado más de 20 millones de dólares para financiar más de 2.000 proyectos.

ITE-115. El món infantil: La Declaració dels Drets dels Infants

Sara Antoja Xirau

L’any 1959, l’ONU aprovà la Declaració dels Drets dels Infants. Aquí en teniu un resum:
En el preàmbul es disposen les consideracions prèvies, entre les quals es recorda la Declaració Universal dels Drets Humans, i que l’infant, per la seva manca de maduresa física i mental, necessita una protecció i unes atencions especials, fins la protecció jurídica adequada, tant abans com després del seu naixement. Finalment argumenta la necessitat d’una infantesa sortosa, en la qual pugui desenvolupar-se per gaudir, tant en el seu propi interès com en el de la societat, dels drets i de les llibertats que s’enuncien en aquesta declaració, i s’insta els pares, les organitzacions privades, autoritats locals i els governs respectius, a reconèixer aquests drets i a treballar perquè es respectin gràcies a mesures legislatives i altres mitjans adoptats progressivament, de conformitat amb els següents principis:
1. L’infant gaudirà de tots els drets enunciats en aquesta Declaració. Aquests drets seran reconeguts a tots els infants sense excepció de cap mena o discriminació per motius de raça, de color, de sexe, de llengua, de religió, d’opinió política o altres opinions, d’origen nacional o social, de naixença o de qualsevol altra situació, ja sigui del mateix infant o de la seva família.
2. L’infant gaudirà d’una protecció especial i disposarà d’oportunitats i de serveis, dispensat tot això per la llei i altres mitjans, a fi que pugui desenvolupar-se físicament, mentalment, moralment, espiritualment i socialment d’una manera sana i normal, així com en condicions de llibertat i dignitat.
3. L’infant té dret, des de la seva naixença, a un nom i a una nacionalitat.
4. L’infant ha de gaudir dels beneficis de la seguretat social. Tindrà dret a créixer i a desenvolupar-se en bona salut; i amb aquest fi caldrà proporcionar-li, tant a ell com a la mare, atencions especials, tant prenatals com postnatals. L’infant tindrà dret a disposar d’alimentació, habitatge, esbarjo i serveis mèdics adequats.
5. L’infant impedit físicament o mentalment, o que pateixi d’algun impediment social, ha de rebre el tractament, l’educació i les atencions necessàries que reclama la seva particular situació.
6. L’infant, per al desenvolupament ple i harmoniós de la seva personalitat, necessita amor i comprensió. Sempre que sigui possible, haurà de créixer a l’emparança i sota la responsabilitat dels seus pares i, en qualsevol cas, en un ambient d’afecte i de seguretat moral i material; llevat de circumstàncies excepcionals, l’infant de tendra edat no serà separat de la seva mare.
7. L’infant té dret a rebre educació, que serà gratuïta i obligatòria almenys en la seva etapa elemental. Se li donarà una educació que afavoreixi la seva cultura general i li permeti, en condicions d’igualtat d’oportunitats, desenvolupar les seves aptituds i el seu judici individual, el seu sentit de responsabilitat moral i social, i esdevenir un membre útil de la societat.
8. L’infant ha de figurar entre els primers a rebre, en tota circumstància, protecció i socors.
9. L’infant ha de ser protegit contra totes les formes de negligència, crueltat i explotació. No serà objecte de cap mena de tràfic. No s’haurà de consentir que l’infant treballi abans d’una edat mínima adequada.
10. L’infant ha de ser protegit contra les pràctiques que puguin fomentar la discriminació racial, religiosa o de qualsevol altra mena. Ha de ser educat en un esperit de comprensió, tolerància, amistat entre els pobles, pau i fraternitat universal, i amb plena consciència que ha de consagrar les seves aptituds i energies al servei dels seus semblants.

ITE-115. Endevinalla bíblica

Joan B. Trifao

Els evangelistes es relacionen simbòlicament amb uns éssers fantàstics que descriu el llibre de l’Apocalipsi i que també, molts segles abans, el profeta Ezequiel els esmenta en una visió de la glòria del Senyor. Quin aspecte tenien aquest quatre vivents?

A - Home, lleó, toro, àguila
B - Serp, lleó, toro, àguila
C - Home, serp, toro, àguila
D - Home, lleó, toro, colom

Si no recordes la resposta, la pots trobar rellegint el capítol 1 del llibre d’Ezequiel o el capítol 4 de l’Apocalipsi. Després, la pots comprovar a la darrera pàgina d’aquest mateix número de la revista.

ITE-115. Informació parroquial

Notícies de la Parròquia de la Mare de Déu de Lourdes de Badalona

CARITAS PARROQUIAL
Durant els mesos de maig i juny s’ha repartit la suma de 715 euros (118.965 pessetes) per lloguers, aigua, electricitat, gas i alguns altres conceptes. En aquest mateix temps s’ha rebut la suma de 637,56 euros (106.081 pessetes). La diferència l’ha posat la parròquia.
En aquest mateix temps s’han repartit uns vint grans lots de menjar, per a una vintena de famílies. També el Rober ha atès donat a totes les persones que hi han anat per buscar roba d’estiu.

COL•LECTA DE CARITAS
Tingué lloc el dia 18 de juny, festivitat del Corpus. Ha estat molt bona i la quantitat recaptada fou 1.746,44 euros, és a dir, 290.583 pessetes.

PEREGRINACIÓ A LOURDES
Finalment vam ser 40 els pelegrins que en representació de la comunitat parroquial ens vam aixoplugar sota el mantell blau de la Verge de Lourdes en la cova de Massabielle.

MILLORES A LA PARRÒQUIA
Gràcies al llegat de la Sra. Pepita Tejedor, que morí a principis de l’any 2003, i ultimats tots els tràmits judicials, hem pogut posar la calefacció de gas a tota la planta primera de l’edifici parroquial, així com un interfono a la porta. També un arrimador de fusta a la capella del Santíssim i a la sagristia. Totes aquestes millores, que suposen un bon grapat d’euros, han estat possibles gràcies a aquesta donació.

ITE-115. La familia

Mn. Miquel

Está todavía muy viva en nuestros recuerdos la visita del Papa a Valencia para clausurar el V Encuentro Mundial de las Familias, bajo el sugerente tema de “La familia, transmisora de fe”.
La familia actualmente está fuertemente combatida por toda una serie de nuevos textos legislativos que rebajan su dignidad, especialmente en España, dada la equiparación del matrimonio homosexual a la misma altura del de un hombre y una mujer. El matrimonio como tal ya no existe en nuestra legislación porque ya no es la unión de un hombre y una mujer sino la unión de una pareja, sea del mismo sexo o de sexo contrario.
El fundamento de la familia es la unión del hombre con la mujer. Es un hecho universal, que abarca a todas las culturas, incluso las más primigenias, que estaba firmemente establecido en el Derecho Romano.
Su autor es el mismo Dios. Nos lo dicen los capítulos primero y segundo del Génesis. El primer capítulo lo describe así: “Al sexto día de la creación, dijo Dios: Hagamos al hombre a nuestra imagen y conforme a nuestra semejanza... Y creó Dios al hombre a imagen suya: a imagen de Dios los creó; varón y hembra los creó. Dios los bendijo diciéndoles: Sed fecundos y multiplicaos. Llenad la tierra y dominadla”.
El otro relato de la creación del hombre y de la mujer está en el capítulo segundo, cuando “dijo Dios: No es bueno que el hombre esté solo y entonces hizo pasar por delante del hombre a todos los animales y éste les puso nombre, pero el hombre no encontró quién se acomodara a él. Entonces Yahvé hizo caer al hombre en un profundo sopor y le quitó una de sus costillas y, de la costilla que había extraído al hombre, formó la mujer y la presentó al hombre. El hombre exclamó: Ésta sí que es hueso de mis huesos y carne de mi carne. Se llamará varona porque del varón ha sido tomada. Por eso dejará el hombre a su padre y a su madre y se unirá a su mujer, y serán los dos una sola carne”.
Por tanto, la institución del matrimonio, aceptada por todas las culturas y religiones, fundamento de la familia, proviene del mismo Dios. Y no hay poder humano, ni decisión humana, por muy democráticamente que haya sido tomada, que pueda enmendar la obra de Dios.
Esto no quiere decir que podamos inhibirnos ante esta nueva situación planteada y que suscita especialmente nuestra legislación. Al contrario, es necesario fortalecer a la familia y luchar contra todo lo que rebaje su dignidad y fomente su desunión, sobre todo en los jóvenes que quieren contraer matrimonio. Es necesario crear en ellos un ambiente de serenidad y reflexión para que se comprometan a unir sus vidas para siempre, como una vocación recibida, una consagración a Dios por medio del matrimonio, consagración en el amor santificado, en la ayuda mutua, en la fidelidad, para que sean capaces de superar todos los obstáculos que se les puedan presentar.

ITE-115. Correspondència missionera

Des de Calama, (Xile), Mn. Jordi Jorba ens posa al corrent del darrers esdeveniments i dels seus projectes:
Amb el nostre bisbe, vam anar a visitar el nord d’Argentina, les ciutats de Jujuy i Salta. Estan situades a la mateixa línia de Calama, però tenen molta vegetació, ja que els arriben les pluges de l’Atlàntic. Van ser 5 dies molt interessants per conèixer el país veí i per enfortir les relacions entre els 10 preveres (dels 17 que formem el Presbiteri) i el bisbe Guillermo.
El temps pasqual ens ha portat moltes celebracions. La més important ha estat el baptisme, la confirmació i la primera comunió de 43 adults, que s’han preparat, durant un any, per rebre els sagraments de la iniciació cristiana. Els hi va conferir el nostre bisbe. Com que eren tants, jo el vaig ajudar a confirmar. Ara ja en tenim un bon grup que participa en el catecumenat d’enguany.
Aviat tindrem l’ordenació de quatre diaques permanents (ja seran 14 en total) i el dia de sant Joan es celebren els cent anys de la parròquia de Calama, que ara és també la nostra humil catedral. També esperem la visita de la nostra presidenta Michelle Bachellet. De la zona de Calama en surt molt de coure, la principal riquesa de Xile i els diners es queden a Santiago, la capital. Tant de bo hi hagi un millor repartiment de la “plata”. La nostra ciutat té moltes mancances.
La Delegació de Missions de Barcelona ens ha informat del projecte de visita de dos diaques barcelonins a Xile, el proper agost. Mn. Enric Olivé i jo els hem dit que procurarem que coneguin tants llocs bonics del nostre desert i especialment la gent que hi viu.
El Taller el tenim a mitja marxa. El motiu: cal una nova instal·lació elèctrica pel menjador dels quasi 100 nens i nenes que hi dinen cada dia feiner i hi tenen també una sala d’estudi amb ordinadors. Les màquines del Taller de confecció no les podem engegar pel perill d’incendi. Tot funciona amb un sol comptador: el menjador, el taller, la capella de sant Llorenç i la casa que ara ocupen tres monges vingudes de Veneçuela. La burocràcia aquí és molt forta per aconseguir una nova línia elèctrica i… per moltes coses!
Aviat farà sis anys que sóc a Calama. Si a Déu plau, “em toca” venir un mes de vacances per les festes de Nadal. Segurament serà pels Reis, ja que aquí es celebra tant sols Nadal i Cap d’Any. Ja us informaré del viatge i l’estada a Barcelona i Olesa de Montserrat. Em tocaran dos hiverns seguits. Què hi farem!
La nostra Prelatura té pàgina web. Alguns ja hi entreu de tant en tant i així us assabenteu d’algunes activitats de la nostra Església.
Preneu-ne nota, si us plau: http://www.iglesiadecalama.cl
Disposeu tots del meu afecte i pregària. Ben vostre,
Mn. Jordi Jorba

ITE-115. Fotogrames en la retina

Sara Antoja Xirau

El miracle d’Anna Sullivan

Títol original: The miracle worker
Direcció: Arthur Penn
Intèrprets: Anne Bancroft, Patty Duke, Victor Jory i Inga Swenson
Guió: Helen Keller i William Gibson
Música: Laurence Rosenthal
Fotografia: Ernesto Caparrós
Nacionalitat: EUA, 1962
Durada: 105 minuts



Aquesta difícil pel·lícula es basa en una història real, i el guió el signa la mateixa noia autobiografiada. El relat ens permet veure com un ésser humà es lliura generosament i com alhora es rebel·la contra les adversitats per realitzar-se com a persona.
L’Anna Sullivan (Anne Bancroft) arriba a casa de la família Keller per encarregar-se d’una tasca impossible: que la Helen Keller (Patty Duke) conegui el món exterior. La Hellen és una nena de set anys amb sordceguesa des dels divuit mesos, a causa d’una malaltia. Una fosca culpabilitat, per la mort del seu germà, impulsa a la pedagoga Anna a redimir-se mitjançant l’educació d’aquesta nena. Quan arriba a la casa, es troba amb uns pares incapaços, que han mantingut la Hellen com un vegetal. Per ells és considerada com una desgràcia de la natura que no té remissió i amb la qual és impossible establir qualsevol mena de comunicació. Només la mare és qui aconsegueix mantenir una dèbil esperança. La nena, per la seva banda, viu en el seu propi món, completament aliena a tot. Ningú no ha trencat mai aquesta bombolla protectora, fins que arriba l’Anna per ocupar-se de la seva educació. Per tal que la Hellen pugui arribar a comunicar-se fa falta un miracle, i això és el que, amb molt d’esforç, aconsegueix l’Anna.
L’Anna Sullivan té un passat fosc i trumàtic que no ha resolt i espera redimir-se de totes les seves pors a través de la seva entrega a la noia. Els mètodes que adopta escandalitzen els pares, que sempre han protegit la seva filla i l’han consentit en tot. No obstant això, és el germà de la Hellen, el fill gran que sempre ha estat a l’ombra de la seva germana, qui veu on rau realment el problema: en l'excessiu paternalisme. Tota la resta de personatges comencen un camí paral·lel al de la Hellen amb l’arribada de l’Anna. La incomunicació absoluta que pateix la Hellen és similar a la de la resta dels membres de la família. El comformisme i la impotència de tants anys ha de ser superat ara amb grans dosis d'esforç i de paciència.
El mateix argument ha estat dut a Broadway en diverses ocasions, i també s’ha pogut veure en teatres de tot el món. La protagonista que interpreta l’Anna Sullivan, és a dir l’Anne Bancroft, va rebre un oscar aquell any com a millor actriu per aquest paper.

ITE-115. L'acudit

─ On s’amaguen, de dia, les estrelles?
─ Als consultoris dels dentistes, perquè les puguin veure els seus clients.

ITE-115. ITEglífico

E.F.

La respuesta a este jeroglífico es el nombre de la ciudad española donde se ha celebrado el V Encuentro Mundial de las Familias.

sirve + viejo ─ A ─ negación
Si no has descifrado la respuesta, puedes encontrar ayuda en las páginas de este número de ITE.

ITE-115. Finestra jove

Pregària tot caminant
per llmb

6. VERITAT EN LA VIDA
Et demano, Senyor, que mai no m’hagi d’avergonyir de les meves paraules. I, si les meves paraules han de trair la veritat, ensenya’m a callar.
Ajuda’m a harmonitzar el meu parlar amb el meu voler. el meu pensar amb el meu sentir.
Fes que digui sempre la veritat, per damunt de tot, en tot moment, en qualsevol situació. Penso que és el millor que pot fer un noi o una nova que vol ser plenament persona.
Sé que la mentida és intrínsecament indigna, malgrat que sovint resulti rendible; i per això em pregunto: a què puc aspirar si, a les més mínima dificultat, prefereixo la mentida a la veritat, ñes tenebres a la llum, la fugida a la responsabilitat?
La meva vida serà un fracàs si segueixo mantenint el divorci entre el meu interior i el meu exterior.
Et demano forces, Senyor, per deixar i abandonar la contemplació de la meva ombra. Per a ser vertader.
Sé que no és fàcil. Necessitaré valentia, perquè no és cosa de covards, però compto amb Tu, Senyor.

ITE-115. Què deiem ara fa 10 anys?

“Estiu: vacances i revetlles” és el títol del dibuix de Sara Antoja Xirau que hi havia a la portada del número 49 de la revista ITE, de juliol i agost de 1995.
Mn. Miquel comentava en l’editorial l’última encíclica de Joan Pau II, “Ut unum sint”.
L’article de Vicenç Benedicto Navarro portava per títol: “Otra vez con el tema del aborto”.
Es donava a conèixer la notícia de la mort de la germana Constantina Martín, que havia estat missionera a Zaire. El Grup Missioner havia tingut contactes amb ella i fins i tot havia visitat els locals parroquials. El número 30 de la revista ITE, de febrer de 1992, havia publicat una entrevista amb la germana Constantina.
Les “Notícies que fan pensar” de G.B.S. portaven els títols: “La parella”, comentant amb to irònic la utilització d’aquesta paraula per designar allò que abans es deia “promès” o “promesa” o bé “espòs” o “esposa”; “La legalització de l’eutanàsia” que s’acabava d’aprovar en un territori d’Austràlia; “Un savi que no s’amaga de ser cristià” sobre el científic català Joan Oró; “A Chiapas, la lluita no s’acaba” lamentant que la pobresa i la marginació en aquelles terres fomentin els desordres socials; “I ara, l’avortament”, preveient la immediata revisió de la legislació espanyola per ampliar les causes de legalització de l’avortament.
“Noticia-Misión” de Q.Z.E. ocupava dues pàgines.
S.F. signava una entrevista a Mossèn Carles Elíes, diaca de la parròquia Verge de la Pau de Barcelona, que ha estat col·laborador de la revista ITE.
Joan Viñas Bona signava un article sobre “La gent gran”.
El tema de la secció “Opinions” era “La integració dels joves en les activitats de la seva parròquia” i es van publicar les aportacions de Helena Castells Terual, excatequista i exmonitora d’un esplai parroquial i Joaquím Fluriach Domínguez, que llavors era vicari de la parròquia de Santa Perpètua de la Mogoda.
Es reproduïa l’article “Apunts per a una pastoral de joventut” de Josep Oriol Pujol i Humet, president de Coordinació Catalñana de Colònies, Casals i Centres d’Esplais i gerent de la Fundació Pere Tarrés, publicat a Catalunya Cristiana.
Es publicava el capítol VI de l’encíclica “Redemptoris missio”.
A la secció “El nostre Concili” es publicaven les propostes sobre Missions
Tancaven el número la “Informació parroquial”, un anunci de la campanya de segells usats i el “Diccionario de pensamientos”.

ITE-115. Solució a l'Endevinalla bíblica i a l'ITEglífico

Solució a l’Endevinalla bíblica: A
Solución al ITEglífico: VALENCIA