Sara Antoja Xirau
És paradoxal voler explicar als infants què és la mort, sempre sembla que hi ha coses millors a fer o més urgents o menys difícils. Però la mort afecta a tothom i és millor que sàpiguen què és abans que hagin de trobar-se en la situació que els seus familiars li comuniquin amb angoixa la mort d’algú proper.
Les criatures molt petites parlen sovint de la mort. Després, en créixer, ho deixen de fer. Ja no gosen perquè són conscients de l’angoixa i del silenci dels adults. El que hem de fer és combatre aquest silenci. Si bé no podem evitar la mort, almenys podem evitar que es converteixi en un misteri o en un tabú.
El desig que es té en fer una pedagogia de la mort és el d’aconseguir trobar una argumentació consoladora i el de no veure-hi només la causa d’una mancança atroç, d’un patiment, sinó també un fenomen natural i acceptable. Els cristians tenim en la fe una bona ajuda per tractar aquest tema.
Parlar de la mort, sense empetitir-la ni minimitzar-la, sense ensucrar-la, no significa entendre-la ni explicar-la pròpiament dit, sinó saber què és i domesticar-la per tal d’evitar l’horror i la por. Conversar amb una criatura sobre la mort pot ser una de les millors maneres de mantenir-se a prop de la vida i d'intentar fer recular el silenci i l’angoixa.
