ITE-124. De pressa

Sara Antoja Xirau

He d’anar de pressa. De pressa per tot. Per menjar, per dormir, per caminar, per viure. En els estudis i a la feina vaig de pressa per obtenir reconeixement, per guanyar i no perdre, per treballar més i que no em falti mai la feina. Quan acabo de treballar vaig de pressa per descansar, per no avorrir-me i perquè em quedi temps de fer alguna cosa més. M’he acostumat a viure de pressa i ara el temps em pesa. Amb tanta pressa no he deixat espai per mi, no sé qui sóc ni cap on vaig, només sé que s'ha de córrer, córrer i més córrer per arribar a no sé on.
Estic cansada de tant anar de pressa. Tinc ganes de parar i de veure què tinc al meu voltant. Tinc ganes d’escoltar-me, de sentir plaer o dolor o avorriment, però sentir alguna cosa. No es pot sentir des de la pressa, en la pressa no queda espai per res. I em pregunto, per què he d'anar tant de pressa? Qui m’empeny? Em giro i m’adono que al meu voltant tothom va de pressa. Igual que jo, tots correu, cada cop més, com si us hi anés la vida! Però si m'aturo i us veig córrer a vosaltres, m’adono que la pressa el que fa és consumir-la, ignorar-la, perdre la vida. Submergits en aquesta mena de cursa histèrica ens oblidem de les nostres necessitats, ens oblidem que som simples persones, que necessitem estimar i que ens estimin, que necessitem gaudir de la vida i descansar, necessitem viure.
Si miro enrere, no sé distingir entre el que he viscut i el que no. M’han passat moltes coses, però de la meitat no me n’he ni adonat, havia de continuar tirant endavant, no tenia temps per fixar-m’hi! Tots aquests anys he caminat com amb els ulls tapats per no adonar-me del que em passava i dins meu s’ha anat forjant una mena de buit que no puc omplir amb res, per més estudis que faci, per més hores que dediqui a les meves aficions, per més cafès que vagi a prendre amb la gent que conec o que em penso que conec. He hagut de parar per adonar-me que la única manera que tinc d’omplir el buit és sentint-lo meu i per tant escoltant-me. Escoltar! Tan fàcil de dir i tan difícil de fer. De què parleu amb la gent que teniu al voltant? De res. Ningú explica res. Tothom sap que no val la pena, no hi ha temps per escoltar-se a un mateix i menys temps encara per escoltar l’altre. Preferim explicar-li les nostres trifulgues a qualsevol ésser viu o inert que no sigui capaç de donar resposta, que acceptar el que pugui dir l’amic, el pare, el fill o el veí, tan és.
Hem de ser tan bons, tan eficients, proactius, amb capacitat de decisió, amb iniciativa i no sé quantes coses més, que hem acabat creient que el fet de tenir sentiments i necessitats és un defecte, una cosa que no es pot ensenyar, i per tant, com que no podem evitar de tenir-los, hem optat per tancar el nostre jo a casa i sortir al carrer amb el personatge de ficció que encaixa perfectament amb el que la societat moderna, individualista, consumista i materialista, ens exigeix.
Algú dirà, parlar sí que parlem! I no li negaré pas, però tot és pura xerrameca, mentida, plàstic. La major part de converses són banals, sobre coses que no ens afecten de veritat, superficials, o són un seguit de bromes o crítiques sense pietat carregades de judicis. Ens hem construït un món funcional, ple de coses de materials poc pesants, i ens hem oblidat del més important de tot. Ens hem oblidat de nosaltres. Hem oblidat el significat de moltes paraules. No es pot parlar de res realment important amb ningú si no se sap què significa la paraula respecte, si no es té en compte que tots som diferents i no per això millors o pitjors. Ens hem tornat tots molt fashions, però depenem de la moda, de les crítiques, dels governs, de l’opinió pública, de la televisió. Depenem tant de tot, que quan ens trobem algú que ens diu la veritat, el que sent, ens consta molt acceptar que senti una cosa diferent al que sent tothom. I tot, per anar de pressa.