Hi havia una vegada un matrimoni amb un fill de dotze anys i un ase que va decidir viatjar i conèixer món. Així varen marxar tots tres amb el ruc.
En passar pel primer poble, la gent comentava:
─ Mira aquest noi malcriat: ell a sobre del ruc i els pobres pares, ja grans, portant-lo de les regnes.
Aleshores, la dona va dir al marit:
─ No permetem que la gent parli malament del nen.
L'home el va baixar i va pujar ell a l'ase. En arribar al segon poble, la gent murmurava:
─ Mira quin pocavergonya aquest tipus: deixa que la criatura i la pobre dona estirin de l’ase, mentre ell hi va molt còmode a sobre.
Aleshores, van prendre la decisió que fos la dona qui pugés a l’ase, mentre pare i fill estiraven les regnes. En passar pel tercer poble, la gent deia:
─ Pobre home. Segur que després de treballar tot el dia encara ha de portar la dona sobre el ruc. I pobre fill, quina vida li espera amb aquesta mare!
Es varen posar d’acord i van decidir de pujar tots tres a l’ase per seguir amb el seu pelegrinatge. En arribar al poble següent, van sentir que els habitants s’exclamaven:
─ Mare de Déu, que en són de bèsties aquests tres! Tots tres a sobre del pobre animal. Li trencaran l’esquena!
Finalment, van decidir baixar tots tres i caminar al costat del ruc. Però en passar pel següent poble van sentir que la gent se’n reia:
─ Mira tu aquests tres idiotes: van caminant quan tenen un burro que podria portar-los”
En veure que cap de les opcions era acceptada per tothom van arribar a la conclusió que no havien d’escoltar massa el que deia la gent perquè, fessin el que fessin, sempre els criticaven! De manera que van decidir prendre ells mateixos les decisions i, un cop n’estiguessin convençuts, no deixar que els importés el que poguessin pensar els altres.
Van decidir continuar el viatge, pujant una estona cada un damunt del ruc i deixant-lo descansar també de tant en tant. I quan arribaven a un poble, la gent ja podia dir el que volgués, perquè ells tenien clar que ho estaven fent bé.
En passar pel primer poble, la gent comentava:
─ Mira aquest noi malcriat: ell a sobre del ruc i els pobres pares, ja grans, portant-lo de les regnes.
Aleshores, la dona va dir al marit:
─ No permetem que la gent parli malament del nen.
L'home el va baixar i va pujar ell a l'ase. En arribar al segon poble, la gent murmurava:
─ Mira quin pocavergonya aquest tipus: deixa que la criatura i la pobre dona estirin de l’ase, mentre ell hi va molt còmode a sobre.
Aleshores, van prendre la decisió que fos la dona qui pugés a l’ase, mentre pare i fill estiraven les regnes. En passar pel tercer poble, la gent deia:
─ Pobre home. Segur que després de treballar tot el dia encara ha de portar la dona sobre el ruc. I pobre fill, quina vida li espera amb aquesta mare!
Es varen posar d’acord i van decidir de pujar tots tres a l’ase per seguir amb el seu pelegrinatge. En arribar al poble següent, van sentir que els habitants s’exclamaven:
─ Mare de Déu, que en són de bèsties aquests tres! Tots tres a sobre del pobre animal. Li trencaran l’esquena!
Finalment, van decidir baixar tots tres i caminar al costat del ruc. Però en passar pel següent poble van sentir que la gent se’n reia:
─ Mira tu aquests tres idiotes: van caminant quan tenen un burro que podria portar-los”
En veure que cap de les opcions era acceptada per tothom van arribar a la conclusió que no havien d’escoltar massa el que deia la gent perquè, fessin el que fessin, sempre els criticaven! De manera que van decidir prendre ells mateixos les decisions i, un cop n’estiguessin convençuts, no deixar que els importés el que poguessin pensar els altres.
Van decidir continuar el viatge, pujant una estona cada un damunt del ruc i deixant-lo descansar també de tant en tant. I quan arribaven a un poble, la gent ja podia dir el que volgués, perquè ells tenien clar que ho estaven fent bé.
