Mn. Miquel
Uns quinze dies abans de Nadal, Francesc digué: “Vull evocar el record del nen nascut a Betlem i totes les penúries que va passar a la seva infància. Ho vull veure amb els meus ulls, tal com era, en una menjadora, dormint sobre la palla, amb el bou i la mula”.
Quan va arribar el dia de l’alegria, va convocar els germans de diversos convents dels voltants i, amb ànim festiu, la gent del país, homes i dones, van preparar, cadascú segons les seves possibilitats, torxes i ciris per aquella nit en que s’aixecaria l’estrella que il·lumina tots els temps. Quan Francesc va veure que tot estava preparat, s’omplí d’una gran alegria. Hi havia un pessebre, amb el nen, els pares, el bou i la mula. La simplicitat ho dominava tot. La pobresa triomfava en l’ambient. Era tota una lliçó d’humilitat.
Greccio s’havia convertit en un nou Betlem. La nit es va fer clara com el dia. La gent acudia i s’omplia de goig al veure renovat el misteri. Els boscos saltaven de joia i les muntanyes transmetien el seu eco. Realment era com un nou Betlem. Els germans cantaven les lloances al Senyor i tota la nit transcorria amb una gran alegria. Francesc va passar la nit dempeus davant del pessebre, ple d’una gran emoció i d’una gran alegria. Al fina, es va celebrar la missa i el sacerdot va quedar embriagat d’una devoció mai experimentada abans.
Francesc, revestit de dalmàtica, ja que era diaca, va cantar l’Evangeli amb veu sonora. Després va predicar al poble i va trobar paraules dolces com la mel, parlant del naixement d’un nen pobre, que jeia en unes palles i era fill de Déu i de Maria. Va ser com si revisqués allò que feia molts anys havia succeït a la petita vila de Betlem.
(Tret d’un llibre sobre sant Francesc d’Assís).
