Sara Antoja Xirau
Una vegada hi havia un nen que tenia de tot. Encara no havia obert la boca que els seus capricis ja eren ordres. El seus pares estaven tot el dia pendents d’ell, i la seva habitació semblava un aparador d’una botiga de joguines. Les tenia totes i de les marques més cares. Perquè se n’havia d’estar si els seus pares les podien pagar?
Els grans havien esborrat del seu diccionari totes les paraules molestes que el seu fill no utilitzaria mai, com ara fam o pobresa. A més, confonien el significat de felicitat amb el de facilitat: alguns deien que era dislèxia...
Per al nen que tenia de tot cada dia sortia el sol, mai no havia vist cap núvol, els seus pares ho evitaven. Cada dia menjava muntanyes de caramels, pastissos i gelats, no sabia què era tenir gana, i encara menys què és la fam, una de les paraules que mai ningú no pronunciava davant seu.
Jugava tot el dia i es passava hores i hores davant del seu televisor i amb els videojocs. Sempre feia el que li venia de gust i mai ningú no li deia el que havia de fer. La feina la feien els altres.
Els seus pares només li parlaven per preguntar-li què volia, i només feien el que ell els deia: estaven decidits a amagar-li la cara dolenta de la vida, volien fer-li la vida el més fàcil possible perquè l’infant fos feliç.
Però un dia no va sortir el sol i l’infant ho va veure. Es va posar a plorar tan desesperadament que se’l sentia des de molts quilòmetres enllà. El nen que ho tenia tot no servia per res, no sabia com assumir que per primera vegada a la vida les coses no fossin com ell volia. En poc temps va esdevenir la riota de tothom, es burlaven del fet que una cosa tan insignificant com que estigués tot núvol li pogués causar tanta ràbia.
De cop, l’infant se’n va adonar: ningú no l’estimava. Si els seus pares li haguessin dedicat més temps se n’haurien adonat que el que necessitava era amor i no coses. Llavors va desitjar poder tornar enrere per no tenir tantes joguines i sí amics i estones per jugar amb ells al carrer. Hauria volgut sortir al carrer els dies de pluja per mullar-se i saltar els bassals. Esperar a tenir gana i set per menjar i beure, cansar-se de tant córrer i que ningú li tingués llàstima. Li hauria agradat compartir les alegries i els neguits de les persones que l’envoltaven i que el seu diccionari hagués contingut totes les paraules, fins i tot les més incòmodes i molestes. I va entendre que viure vol dir molt més que tenir de tot, que tot ens surti bé i fer només el que ens agrada. El nen que tenia de tot va descobrir que viure no vol dir tenir, sinó aprendre cada dia a donar.
En aquestes festes apliquem-nos aquesta història, no deixem que la superficialitat ens guanyi. Visquem-les amb amor, sobretot amb els infants.
