ITE-128. Tema Clau: El sentit de la missió i la tasca dels missioners en el segle XXI - I

P. Enrique Silvestre, C.P.
Misionero en Honduras

La situación sociopolítica y religiosa que vive Latinoamérica nos ha enseñado una cosa: “Entre Evangelización y promoción humana ─desarrollo, liberación─ existen efectivamente lazos muy fuertes.” Eso dijeron los obispos latinoamericanos, reunidos en Puebla (México) en el año 1992. Basta abrir un poquito los ojos para darse cuenta que este principio tiene carácter universal, aplicable a toda la Iglesia y en todos los ámbitos donde desarrolla sus actividades pastorales y evangelizadoras.
Honduras es un país convulso. La pobreza se cierne sobre la nación como la espada de Damocles. La corrupción, la violencia, la ausencia de Justicia, la politiquería, el analfabetismo, la falta de políticas agrarias, el fundamentalismo religioso y político (aún dentro de la Iglesia Católica) convierten a esta nación en un campo de experimentación. Los fondos del Milenio, la cancelación de la Deuda Externa (Deuda Externa = Deuda Eterna, leí en una ciudad de España) no han sido capaces de sacar del subdesarrollo a esta nación. Más bien, ciertos grupos de poder (sobre todo los políticos) se han aprovechado para medrar o para hacer campaña política.
La pregunta, o preguntas, son claras: ¿Cómo llevar el Evangelio a estos ambientes? ¿Cómo presentar el mensaje del Reino a los hombres que viven asfixiados por esta problemática? ¿Qué tarea deben desarrollar los misioneros en el siglo XXI tan marcado por los problemas sociales y tan limitado por la globalización y el consumismo?
Debo reconocer que mi visión es muy limitada. Llevo 37 años en Honduras. No conozco, (sólo por lecturas) la situación de otros países. Sin embargo mi experiencia, en Honduras, me ha conducido a una conclusión práctica: si quiero ser fiel al Evangelio, debo enfocar todo mi trabajo para que las personas descubran su dignidad y sean protagonistas de su propio desarrollo, hasta el punto que puedan alcan-zar el grado de libertad que los haga libres en el mundo que les toca vivir. Si la fe en Dios Padre, Hijo y Espíritu Santo; si la fe en Jesús, Muerto y Resucitado, no nos conduce a esta meta, deja de tener valor para los hombres de hoy. Esta fe, en realidad, no interesa a muchos.
Con ejemplos comprendemos mejor las cosas. La promoción humana, como parte de la evangelización, incluye el desarrollo humano y social de la persona. Mi trabajo se enfoca particularmente con campesinos y campesinas. Un campesino que no tiene tierra es un pobre “desgraciado”. Apoyarles para que consigan tierra es parte de la evangelización. Apoyarles para que puedan producir y hacer frente a las necesidades de su hogar, es parte de la evangelización. En este punto se puede poner un largo etc. Pero… En el “pero” hay que entender el alcance de la evangelización, porque si se quedan en el mero desarrollo, no hemos llegado al meollo de la evangelización.
La Evangelización transita por los mismos caminos que transitó Jesús. La evangelización debe tener los mismos objetivos y las mismas metas que tuvo Jesús. El Evangelio es un proyecto social: convertir la sociedad en Reino de Dios. En ese Reino todos somos hermanos. Por lo tanto, el proyecto de Jesús se llama fraternidad universal. Esta utopía es el motor de la evangelización.
Llegó el proyecto al encargado de finanzas de la Embajada Alemana en Honduras. Ellos vieron con buenos ojos el proyecto de desarrollo rural y financiaron grupo algunos proyectos: agua potable, elaboración y producción de quesos de cabra y la electrificación solar. Reunió a los campesinos y les preguntó: ¿Qué fuerzas les mueven para trabajar y luchar?
─ “Mire, nosotros encontramos la fuerza en la fe en Jesús. Si no fuera por la fe, no trabajaríamos aquí. Ella nos mantiene unidos.” (Tengo que añadir que algunos de estos campesinos no frecuentan ─ni pueden─ la celebración de la Palabra de Dios en sus comunidades cristianas).
El objetivo de la evangelización no es que los evangelizados lleguen a la misa, o reciban los sacramentos, sino que se amen entre ellos; (Jesús nos lo dijo bien claro: “En eso conocerán los demás que sois mis discípulos”) y, en el caso de los campesinos de Honduras, luchen juntos por la liberación de sus miserias y pecados que tanto les hacen sufrir. El culto viene por añadidura.
Supongo que en Europa existen también miserias y pecados que hacen sufrir a las personas. Sufrimientos y pecados distintos, pero sufrimientos al fin. Jesús trató de quitar el sufrimiento y los pecados de los hombres de su tiempo.
La tarea de los misioneros del siglo XXI debe ser la misma de Jesús. Buscó hombres y mujeres que continuasen su obra. La comunidad cristiana, por necesidad, debe ser misionera. Si no es misionera no es comunidad cristiana.
En teoría, conocemos bien la tarea que le corresponde al misionero. No nos faltan documentos, como Evangelli Nuntiandi o Redemptoris Missio. La clave no está en el conocimiento, sino en el amor. He conocido hombres y mujeres ignorantes y hasta analfabetos que se han convertido en instrumentos, en manos del Señor, para llevar su mensaje a muchas personas y atraerlos a su reinado. No conocían el documento de la Evangelización en el mundo contemporáneo, pero amaban a Jesús y conocían lo que nos dejó dicho a sus discípulos: “Vayan por todo el mundo…” El amor superó en ellos todas las barreras.

ITE-128. Tema Clau: El sentit de la missió i la tasca dels missioners en el segle XXI - II

Javier Navascués Pérez

Redactor de Nuestra Señora del Encuentro Radio-Tv

La principal misión y tarea del misionero, su aportación esencial en el siglo XXI, debe ser “dar” a Dios. Si esto se cumple, todo lo demás viene dulcemente por añadidura, ya que el amor a Dios nos adentra en la sendas de la verdadera caridad. Y no puede haber nada en la tierra más sublime que amar a Dios sobre todas las cosas y al prójimo como a nosotros mismos.
Si amamos realmente a Dios amaremos a nuestro hermano necesitado, al que le entregaremos, en la medida de nuestras posibilidades, nuestro tiempo, nuestro dinero... y nuestro amor.
Es aconsejable que esta entrega al hermano no se haga de forma individual y anárquica sino en comunidad, encauzada en alguna obra o asociación de la Iglesia. Cada persona puede hacerlo libremente en aquellas con las que más sintonice, que más le ayuden a crecer espiritualmente.
Pero si el misionero no logra “dar” a Dios, todas su buenas ideas y proyectos humanos caen en terreno baldío, no cotizan para la vida eterna. Los proyectos humanos, aún los buenos, al margen de Dios carecen de alma, de sustancia, de sentido... Sólo Dios da verdadero sentido a la vida del hombre. No puede haber un sistema filósofico sólido y convincente al margen de Dios, origen y fin de todas las cosas.
El hombre moderno, aunque a veces le cueste admitirlo, tiene hambre y sed de justicia. Tiene hambre y sed de Dios. Cuando Dios entra con fuerza en la vida de un hombre, toda su vida se transforma, se sublima, se diviniza en cierta manera. Para ese hombre, la vida adquiere una nueva dimensión, un sentido profundo que transciende la monótona cotidianidad de su existencia, que le hace otear horizontes insospechados hasta entonces.
El misionero debe ser ante todo una persona espiritual, de profunda vida interior, para que nos transmita con coherencia y credibilidad la Buena Noticia de Jesús. Esto es esencial.
El misionero debe ser una persona que irradie paz, serenidad, alegría, humildad, mansedumbre, equilibrio y madurez cristiana. Así era por ejemplo la misionera por antonomasia del siglo XX, la beata Teresa de Calcuta. Que al igual que dijeron de ella puedan decir de nosotros: “si Dios existe, me lo imagino como usted”.
Muchos miles de millones de personas no conocen todavía a Cristo, no han oído hablar de Él. Deambulan como ovejas sin pastor. Tal vez muchos están en tinieblas y con sombras de muerte. ¿Quién es el encargado de llevarles la luz de Cristo? El misionero.
Dios nos ama con infinita ternura y está deseando que, en la medida de nuestras pobres fuerzas, respondamos a su amor. No importa que lo hagamos de una manera imperfecta al principio. Quiere contar con nuestra cooperación. Ya se encargará de que nuestro amor vaya creciendo en intensidad.
Esa es la misión principal del misionero: evangelizar. No una evangelización teórica, sino una evangelización viva que se traduzca en obras de caridad, de amor-servicio, en la construcción de un mundo más solidario y fraterno en Dios.
Pero, más allá todavía de las obras de Dios, está el mismo Dios, el Verbo Encarnado en Jesucristo, que por medio del Espíritu Santo nos lleva al Padre. El misionero debe llevar a los hombres a tener un encuentro personal con Cristo. Todo un reto. El mayor de los retos.
El misionero debe saber que nada puede sólo, que es el mismo Cristo el que le da la fuerza. El misionero no está sólo, tiene una Madre, María, que le alienta y fortalece siempre. Y esa Madre le lleva de la mano al encuentro con su Hijo, el mismo Dios Encarnado.

ITE-128 Tema Clau: El sentit de la missió i la tasca dels missioners en el segle XXI

Composició original de Míriam Ruiz Martínez

ITE-128. Llum i aliment

Us asseguro que tothom qui pel Regne de Déu hagi deixat casa, muller, germans, pares o fills, rebrà molt més en el temps present i, en el món futur, tindrà la vida eterna.
(Evangeli segons sant Lluc, 18, 29-30).

ITE-128. El cartell del Domund

Els elements que del cartell del Domund d’aquest any són:
• Una persona necessitada: una mare demanant almoina amb el seu fill en braços. El bisbe, com el bon samarità, no passa de llarg, sinó que la mira amb tendresa i misericòrdia. Com Pau, li diu: “No tinc plata ni or; però el que tinc et dono” (carta als hebreus 3, 6).
• El rostre de Pau, que ha gastat la seva vida al servei de l’Evangeli. En la seva mirada es reflecteix el testament que deixa a Timoteu: “He competit en la noble competició, he arribat a la meta en la carrera, he conservat la fe” (segona carta a Timoteu, 4, 7).
• La creu. En el centre de l’escena està la creu que vincula i uneix. Mai separa. Des de la creu, Jesús atreu totes les coses cap a ell. Pau no presumia de saber altra cosa: “Doncs jo, germans, quan vaig anar a vosaltres,... no vaig voler saber entre vosaltres sinó a Jesucrist, i aquest crucificat” (primera carta als corints, 2, 1-2).
El cartell té per objectius:
1. Descobrir en la persona de Pau l’exemple dels missioners que lliuren la seva vida al servei de l’Evangeli.
2. Promoure entre els fidels una sensibilitat i predilecció cap als més pobres i necessitats.
3. Participar en les activitats organitzades per les comunitats eclesials amb motiu de la celebració del Domund.
4. Col·laborar amb una generosa aportació econòmica a les necessitats materials dels missioners i de les missions.
5. Intensificar l’oració i el sacrifici per les vocacions missioneres de sacerdots, religiosos i laics.

ITE-128. Correspondència missionera

Mn. Jordi Jorba ens ha fet arribar una de les seves cartes-circulars des de Calama (Xile):

Benvolguts familiars i amics,
Com cada any, m’apresso a escriure-us per informar-vos d’algunes de les activitats de la nostra Església aquí a Calama.
Xile és un país sísmic i volcànic: des de fa setmanes tenim actiu el volcà Chaitén que ha cobert de cendra la ciutat del mateix nom i ha obligat als seus habitants a escapar-se ràpidament cap a d’altres localitats del sud del país. Les cendres han saltat els Andes i han arribat fins i a Buenos Aires. El govern i l’Església segueixen ajudant a tants afectats, que ho han perdut tot.
La nostra veïna ciutat de Tocopilla s’està refent, poc a poc, del terratrèmol que fa afectar el 80% de les cases y l’hospital. La majoria viu encara en casetes prefabricades.
Tot això ens ajuda a compartir realment amb els més necessitats, també amb els de Calama que, com ja us he dit moltes vegades, han de conviure veient com, un grupet de treballadors “fixos” de les mines del coure, ho tenen tot amb abundor. Els bisbes xilens demanen a la societat que els treballadors puguin rebre un “sou ètic” que els permeti viure dignament.
La nostra parròquia de l’Assumpció de la Verge tindrà una Missió del 22 al 29 d’aquest juny. Esperem un bon nombre de missioners i missioneres de fora, junt amb els de la nostra comunitat. Ens proposem visitar unes 5.000 famílies que viuen als tres barris que formen la parròquia. Això servirà de petita experiència per a la futura “Missió Continental” que es va decidir de celebrar a tota l’Amèrica Llatina, durant la reunió de bisbes, celebrada a Aparecida (Brasil), ara fa un any, i a la qual va assistir el Sant Pare.
Calama segueix creixent. Al sector de ponent de la nostra parròquia ─una de les nou que hi ha a la ciutat ─ es van edificant nous barris de cases senzilles, ja que augmenta el nombre de xilens del sud i d’estrangers bolivians, peruans i colombians, que venen aquí, atrets pel treball a les mines de coure, ara que aquest mineral està a bon preu internacional.
Ha estat providencial que una de les comunitats de religioses que ens han arribat i que viuen a la nostra parròquia, les Misioneres Creuades de l’Església, es dediquin especialment a acollir, orientar i ajudar els immigrants vinguts en gran nombre a la nostra ciutat. Les migracions són un fet universal que cal atendre amb serenor i cor ample.
I jo, què? La salut força reeixida. Tinc la diabetis controlada gràcies a la dieta. Ara ja tinc l’autorització del nostre bisbe Guillermo per “escapar-me” a Barcelona i Olesa per Cap d’Any. Celebraré, si a Déu plau, els meus 75 anys que hauré fet tres setmanes abans. El bisbe diu que no m’acceptarà la renúncia de rector de la Parròquia.
A primers de març varem tenir, aquí a Calama, la trobada de Catequesi de les 4 diòcesis del Nord de Xile. Jo en sóc el delegat diocesà de Calama. Ens va tocar molta feina, ja que érem a prop de 70 participants. Vam aprofundir l’experiència calamenya de la catequesi catecumenal (per Pasqua el bisbe va batejar a la catedral, 56 adults) junt amb altres aspectes catequètics propis de la nostra zona.
Varem anar un dia a visitar i pregar al Santuari de la Mare de Déu al poble d’Ayquina. És el nostre humil i petit “Montserrat”. Pel 8 de setembre ens hi apleguem 40.000 cristians a un lloc precordillerà on hi viuen 70 persones durant l’any. Us n’adjunto una foto.
Rebeu tots la meva salutació. Disposeu de la meva sincera estimació i amistat. Ben vostre,
Mn. Jordi Jorba

ITE-128. Noticia-Misión

Benedicto XVI ha nombrado al sacerdote español monseñor Miguel Maury Buendía nuncio apostólico en Kazajstán, estableciendo que sea ordenado obispo, con dignidad arzobispal, y con la sede titular de Itálica. Monseñor Miguel Maury Buendía nació en Madrid el 19 de noviembre de 1955. Fue ordenado sacerdote en 1980. Es licenciado en Derecho Canónico y entró en el servicio diplomático de la Santa Sede en 1987, prestando sus servicios en Ruanda, Uganda, Marruecos, Nicaragua, Egipto, Eslovenia, Irlanda y, por último, en la Sección para las relaciones con los Estados de la Secretaría de Estado. De los 15 millones de habitantes de Kazajstán, en torno al 60% son musulmanes chiíes, mientras que el 40% restante son cristianos, principalmente ortodoxos. Hay aproximadamente 250.000 católicos. El territorio de Kazajstán se extiende por 2,71 millones de kilómetros cuadrados, lo que significa que es 500.000 kilómetros cuadrados más grande que toda la Unión Europea. El país tiene frontera con China al este y Rusia al norte. También limita con Kirguizistán, Turkmenistán, Uzbekistán y una parte significativa del mar Caspio. La presencia de la Iglesia en Kazajstán se remonta al siglo II.

Miles de personas participaron el 10 de septiembre en la segunda Marcha Nacional de la Ciudadanía por la Vida, que se realizó en la explanada de los ministerios de Brasilia. Fue convocada por el Movimiento “Brasil sin Aborto” y llevaba por tema “Por qué legalizar la muerte su queremos la vida?”.
“No basta estar contra el aborto; es preciso manifestar nuestra posición en las calles, plazas y avenidas del país; pues sólo así los políticos del Congreso Nacional escucharán nuestra voz. Por eso, la palabra es: movilización permanente”, manifestaron los organizadores, recordando que el 93% del pueblo brasileño está en contra del aborto.
José Miranda, asesor jurídico de la marcha y abogado de la Asociación Pro-Vida y Pro-Familia, afirmó que la manifestación constituye un legitimo, vivo y verdadero acto de la población brasileña en defensa de la vida. “Está claro que el pueblo está en contra del aborto. Jamás aceptarán la muerte”.
En la marcha estaban presentes un nutrido grupo de jóvenes de la Pastoral de Juventud Estudiantil de Brasilia que afirmaron: “Tenemos mil razones para vivir. Estamos aquí porque luchamos por la vida y queremos concienciar a la juventud sobre la importancia de este valor”.

Ante la celebración de las próximas elecciones presidenciales en Estados Unidos, los obispos de Kansas han hecho público un documento que ofrece orientación pastoral a los fieles y que lleva por titulo “Los principios morales para votantes católicos”. Los obispos recuerdan que la Iglesia Católica no respalda a ningún candidato pero tiene la responsabilidad de ayudar a que sus fieles formen correctamente sus conciencias ante este acto importante de la ciudadanía. No se instruye sobre cómo votar sino que se ayuda a emitir el voto de manera informada y coherente con la enseñanza moral cristiana.
Los obispos recuerdan cinco puntos que no son negociables y, por tanto, a los que un católico no podrá dar su voto. En efecto, “la conciencia cristiana bien formada no permite a nadie favorecer con el propio voto la realización de un programa político o la aprobación de una ley particular que contenga propuestas alternativas o contrarias a los contenidos fundamentales de la fe y la moral”. Estos puntos son: el aborto, la eutanasia, las investigaciones con células embrionarias fetales, la clonación humana y el “matrimonio” homosexual. Por otra parte, también ante las elecciones, los obispos de Estados Unidos han invitado a los católicos a que recen una novena por la vida, la justicia y la paz, titulada Novena para los Ciudadanos Fieles. El texto se encuentra en la página web de la Conferencia Episcopal Estadounidense hasta las elecciones del 4 de noviembre.

ITE-128. Notícies que fan pensar

Comentades per G.B.S.

Congrés de Feminisme Islàmic

La Junta Islàmica Catalana, amb el patrocini de diverses entitats d’àmbit autonòmic i estatal, ha convocat el Tercer Congres Internacional de Feminisme Islàmic. Tindrà lloc a Barcelona, del 24 al 27 d’octubre.
A la convocatòria s’explica literalment que el congrés estarà centrat en la problemàtica de les dones musulmanes en l’era de la globalització, enfrontades a una doble opressió: econòmica, per la vigència del neolliberalisme, i política, per l’exis-tència de fonamentalisme religiós. S’analitzaran les respostes a aquesta situació des del feminisme islàmic i la seva contribució a la construcció d’una nova societat civil planetària, basada en la cultura dels drets humans i en els valors centrals del missatge de l’Alcorà, com són la democràcia, la justícia social, la llibertat de consciència i la igualtat de gènere.
En aquesta trobada es parlarà sobre la campanya contra la lapidació a Iran, la lluita per la participació política de les dones en la Península Aràbiga, o las estratègies per millorar els drets de les dones musulmanes en països com Marroc, Senegal, Pakistan o Malasia.
Hi haurà una vintena de ponents que vindran de Marroc, Síria, Oman, Aràbia Saudí, Pakistan, Iran, Índia, Senegal, Malasia, Indonèsia, EEUU i Anglaterra. Hi assistiran intel•lectuals musulmanes de primer ordre, entre elles la presidenta d’una associació d’Indonèsia que té més de 40 milions de membres, la presidenta de la branca femenina del Partit Comunista d’Índia, amb més de 10 milions de dones afiliades, la ministra síria pels Refugiats i una baronessa britànica que va ser la primera dona musulmana que ha estat membre de la Cambra dels Lords.
Desitgem que els organitzadores d’aquest congrés tinguin molta sort i que tot plegat no es quedi només en paraules i declaracions més o menys formals. Cal que se’n treguin conclusions que després serveixin per mobilitzar les societats i els dirigents polítics i religiosos vers una presa de consciència sobre les desigualtats evidents que, els que no som musulmans, ens sembla percebre. I cal que les dones que es reuniran aquest dies sàpiguen i puguin transmetre i fer entendre aquestes conclusions als homes que, en gran majoria, ocupen els càrrecs claus en els centres de poder de les seves respectives societats.

ITE-128. 40 anys de la parròquia

Mn. Miquel

El número 128 d’aquesta revista, que sortirà en el mes d’octubre, coincidirà amb els 40 anys de la parròquia.
El diumenge 6 d’octubre de 1968 tingué lloc la primera missa a la “Casa Amparo” i, el diumenge 3 de novembre, el primer bateig, també a la “Casa Amparo”, que era una institució religiosa regida per les monges dominiques de la Presentació, que tenia una capella que va servir per començar els actes de culte de la parròquia.
La parròquia fou erigida canònicament per l’arquebisbe de Barcelona, després cardenal Mons. Marcelo González Martín, en el mes de març de 1968 i va nomenar-ne rector a Mn. Josep Xicart Serra, però amb les mans buides, sense dotar-la de cap lloc d’acolliment per poder fer el treball pastoral.
Mn. Josep Xicart era molt conegut a Badalona, on va néixer; era un sacerdot molt actiu i emprenedor.
A la “Casa Amparo” s’hi van fer els actes de culte fins l’any 1977 en que tingué lloc la benedicció del temple, el dia 11 de febrer, pel cardenal arquebisbe de Barcelona Mons. Narcís Jubany Arnau.
Primer va haver de trobar tres finques en els números 87, 89 i 91 del carrer Sant Bru. Les seves propietàries eren les germanes Camins, que van estar d’acord en vendre-les per poder construir el temple parroquial. Però, com que les tenien llogades, es va haver d’indemnitzar els llogaters perquè les deixessin lliures. Eren unes cases velles i en no massa bon estat, i els llogaters van acceptar la indemnització. El preu de la compra-venda va ser de 7.800.000 pessetes i es va formalitzar el dia 9 de maig de 1973.
Aleshores, el treball va ser com poder finançar les obres de construcció del temple, que es van realitzar a base de crèdits bancaris avalats pel bisbat i altres persones; quan s’amortitzaven, es renovaven per uns altres, i hi va col·laborar tota la feligresia.
El cost total de la construcció del temple i la casa parroquial fou de 18.000.000 de pessetes.
En el mes de novembre de 1970 tingué lloc la donació per la Sra. Cecília March Blanch de la finca del carrer Antoni Maura, 4, que va servir, en un principi, i una vegada condicionada, per posar una guarderia d’infants en una barriada molt necessitada d’aquest equipament. Els infants s’hi passaven tot el dia i se’ls donava el dinar. Hi va treballar molta gent desinteressadament. Va ser realment, durant molts anys, una obra social molt important d ela parròquia. Actualment, aquesta finca, convertida en Casal Parroquial, serveix com a Rober, per poder subministrar roba a la gent necessitada que ve de tota Badalona. Constitueix també un bon servei social ja que les assistents socials de l’Ajuntament el tenen molt en compte , ja que hi adrecen moltes persones i famílies necessitades de roba. Fan aquest servei un total de 12 dones, que ho fan altruistament, i la roba es reparteix tots els dimarts. Certament, es rep roba de tota Badalona, i a vegades s’ha de llençar, perquè arriba en bon estat per fer-ne un ús digne.
També hi ha en el local el magatzem de queviures que es distribueixen cada mes a unes 20 famílies. Totes viuen en la nostra demarcació parroquial. També els membres d’aquesta revista ITE hi tenen els seu lloc de trobada i de treball.
En tota la història de la parròquia hi ha hagut tres rectors: Mn. Josep Xicart Serra, Mn. Pau Delgado Saldaña, fundador del Grup Missioner, actualment a Uruguai, i Mn. Miquel Pareja Baygual, un servidor.
Com a fruits notables, i que cal destacar, hi ha l’ordenació sacerdotal de tres joves: Mn. Joaquim Fluriach Domínguez, Mn. David Amado Fernández, ambdós fills de la parròquia, i darrerament, el juny d’aquest any, Mn. Miquel Ramón Fuentes, que no és fill d’aquesta parròquia, però que hi ha estat integrat.
Els bens espirituals de tots aquests anys han estat immensos i ningú no els podria comptar. Els cristians de la barriada han trobat en la parròquia un suport per a la seva fe, un aliment pel seu esperit i una fortalesa i un consol davant les malalties i els sofriments físics i morals.
La parròquia sempre ha tingut un sentit missioner i així ho ha intentat inculcar a la seva feligresia. Ens considerem una molt petita part no solament de l’Església diocesana, sinó també de l’Església universal.
Celebrem-ho doncs amb joia i alegria el diumenge 12 d’octubre a la missa de les 12,30 que serà presidida pel cardenal arquebisbe metropolità de Barcelona Mons. Lluís Martínez Sistach.

ITE-128. Ha mort el bisbe Joan Carrera Planas

El bisbe auxiliar de Barcelona Joan Carrera Planas va morir el dia 3 d’octubre a l’Hospital Vall d’Hebron de Barcelona, després de passar quinze dies ingressat per un vessament cerebral.
Havia nascut a Cornellà de Llobregat el 12 de maig de 1930. Era fill únic i la seva mare enviduà poc desprès de que ell nasqués. Va cursar els estudis eclesiàstics al seminari de Barcelona i va ser ordenat sacerdot el dia 11 de juliol de 1954 al Monestir de Montserrat. Va començar treballant al costat del món obrer i la immigració de l’època en parròquies de l’Hospitalet de Llobregat, Badalona i Barcelona. Concretament, a Badalona, va ser rector de la parròquia de Sant Antoni de Llefià on va desenvolupar una enorme tasca social, creant un dispensari i promovent l’edificació de blocs de pisos per substituir barraques.
Va fundar l’editorial Nova Terra que va publicar llibres de pensament cristià progressista entre els anys cinquanta i setanta.
Va ser nomenat bisbe auxiliar de Barcelona el 16 de juliol de 1991 i ordenat el 22 de setembre, als 61 anys, juntament amb Carles Soler, que després va ser bisbe de Girona, Pere Tena, Jaume Traserra, l’actual bisbe de Solsona, i Joan Enric Vives, actualment bisbe de la Seu d’Urgell i copríncep d’Andorra.
Ha estat bisbe auxiliar en els pontificats dels arquebisbes Ricard Maria Carles i Lluís Martínez Sistach. Quan va ser nomenat, es va encarregar del Barcelonès Nord i el Maresme i dels assumptes de mitjans de comunicació, economia i apostolat seglar. Després, va encapçalar els bisbes auxiliars de l’arxidiòcesi, fins el maig de 2000, quan va dimitir com a coordinador de la cúria i dels organismes diocesans.
Era el bisbe de més edat en actiu d’Espanya, de 78 anys. Ha mort exercint el càrrec, malgrat que el 2005 ja va presentar la seva renúncia en haver complert els 75, però la renúncia encara no havia estat acceptada.
Amb el seu estil obert i dialogant era un referent importantíssim del compromís per la democràcia i la justícia social. Va ser un home d’Església arrelat al carrer i proper als problemes de la gent.
L’arquebisbe de Barcelona, el cardenal Lluís Martínez Sistach, ha destacat el servei “generós, constant, profund, encertat, lúcid i preuat” del bisbe Carrera a l’Església de Barcelona, ha remarcat que “la seva vida ha estat totalment dedicada a Déu, a l’Església i al país”, i ha indicat que ha viscut el seu sacerdoci amb “intensitat i generositat”. També ha dit: “Amb dolor dic que des del Cel ens ajudarà, però ara aquí, a la terra, d’alguna manera, sento haver perdut a aquest col•laborador tan important per mi.”
L’arquebisbe de Tarragona i president de la Conferència Episcopal Tarraconense, Jaume Pujol, ha destacat “el seu tarannà positiu, la seva faceta integradora, el seu caràcter tranquil i animador, així com la seva voluntat d’explicar què es l’Església i que és el que fa”. També ha fet notar el gran coneixement que el bisbe Carrera tenia de la cultura catalana i com va treballar amb molta il•lusió en la redacció del darrer documento publicat per la Conferència Episcopal Tarraconense.
L’abat de Montserrat, Josep Maria Soler, s’ha referit al bisbe Joan con a “pastor de l’Església i servidor del poble”, afirmant: “Li volem agrair el seu testimoniatge d’amor a Jesucrist i a l’Església, la seva delicadesa per ser agent de comunió, el seu coratge a defensar els valors evangèlics, el seu compromís a favor dels marginats, el seu estil de vida tan proper a la gent senzilla, el seu treball en bé de l’Església catalana, el seu servei a Catalunya amb unes mires ben obertes als altres pobles”.
Jordi Pujol, l’expresident de la Generalitat, ha escrit del bisbe Joan que ”ha passat per tants barris de gent senzilla, ha fet doctrina i pensament, ha aconsellat i instruït polítics i sociòlegs, ha estat alhora home de fe i home d’obres, ha assolit alts nivells i ha estat sempre capaç d’arribar al cor”.
Demanem-li a Déu que aquest home d’Església, compromès i senzill hagi trobat ja el merescut repòs i la benaurança eterna.

ITE-128. Acceptació

Sara Antoja Xirau

A la vida tenim moltes decepcions. Pensàvem que els nostres amics no ens fallarien mai i, després, en algun moment ho fan. Somiàvem en una carrera professional genial i resulta que no ho és. Desitjàvem una societat més equilibrada i on a ningú li manqués res i constatem que la realitat és ben diferent. I també ens adonem que nosaltres mateixos som bastant mediocres, que no tenim ni la generositat ni el coratge que desitjaríem.
Davant de tots aquests contratemps cal adoptar un bon criteri: canviar el que puc i acceptar serenament el que no puc canviar. Dic serenament perquè, si bé hi ha situacions que no podem controlar, gairebé sempre és a les nostres mans decidir l’actitud amb què ens hi enfrontem.
Normalment, quan ens encarem amb un problema o una situació negativa de la nostra vida pensem que aquest té origen en una causa exterior a nosaltres. Així, les nostres accions per solucionar-la passen per intentar canviar aquesta causa exterior, evitar-la o resignar-nos-hi. Però la veritat és que els problemes provenen de reaccions interiors a estímuls exteriors.
Millor amb un exemple: posem el cas que ens molesti que una persona sigui desagradable i egoista amb nosaltres. El primer que pensarem serà que això és culpa de la persona per ser com és. Com que no ens fa sentir bé, tenim, a priori, varies opcions: intentar canviar-la, evitar-la o resignar-nos-hi. Però el fet és que ni la persona, ni les seves actituds són el problema, perquè potser ella se sent satisfeta tal com és i no té cap intenció de canviar. El problema s’origina quan el nostre cap comença a pensar en les actituds d’aquesta persona ja que si ella tingués les mateixes actituds però nosaltres no les veiéssim, no ens molestarien pas. L’opció més fàcil acostuma a ser evitar el problema. Però amb això només el posposem en el temps, perquè el problema real és a dins nostre. Així que, quan tornem a trobar una altra persona amb les mateixes característiques, ens tornarà a molestar.
Això és una bona notícia, ja que tots els problemes que tenim a la vida són una oportunitat fantàstica per fer un treball interior i ser més nosaltres mateixos. El que realment hem de fer és acceptar. I acceptar no és resignar-se, cal saber-ho distingir.
Acceptar significa comprendre que les situacions humanes no sempre seran com jo hauria desitjat i que, sovint, s’escaparan del meu control. Significa saber-ho assumir sense perdre la pau, perquè les persones i les coses humanes són com són. Resignar-se, en canvi, significa considerar aquesta situació com una derrota, quelcom que no hauria de ser. Per això la resignació es viu amb tristesa i pessimisme, treu les ganes de viure i roba la pau. I, fins i tot, fa minvar l’autoestima perquè ens fa sentir fracassats.
Però, i com s’accepta? El primer pas és començar a ser conscient de la diferència entre l’estímul i el que jo sento. L’estímul és exterior. El que jo sento és interior. Hem de distingir entre el món objectiu i el subjectiu, saber-ho identificar en l’experiència.
Un cop hàgim aïllat allò que sentim de l’estímul, hem d’ubicar aquesta sensació que sentim en el nostre cos i en la nostra ment. On notem que sentim això? Acte seguit ens hem d’obrir del tot a l’experiència enlloc de negar-la. Viure-la intensament. Només així podrem acceptar-la i integrar-la en nosaltres. D’aquesta manera tots els NOs que sentíem s’aniran convertint en SÍs. Els “això no pot ser”, “és injust”, “per què em passa a mi...?” passaran a ser acceptats.
Aquesta no és una formula màgica que funcioni cada cop sense fallar. Tampoc es tracta d’un procés senzill ja que requereix una bona dosi de reflexió i revisió interior. Però veurem que, si la posem en pràctica, donarà resultats ben aviat. Com tot el treball interior, requereix una disciplina que hem de seguir i tenir ben present.
I per a què serveix acceptar? Doncs perquè acceptant ja no reaccionem enfront de l’estímul, sinó que passem a l’acció després d’haver-lo interioritzat. I amb l’acció és quan comencem a canviar les coses.

ITE-128. Racó literari

per Judith Monés Llivina

S’inicia un nou curs i, amb ell, sempre nous projectes. Per això, aquest any volem incorporar una nova secció, Racó Literari, que pretén animar-vos a tots a llegir quelcom diferent, fugint dels “superventes” exposats en totes les llibreries.
En aquest número, us proposem un llibre “Con ojos nuevos” que narra la història autobiogràfica d’Alessandra Borghese. Aquesta noia, provinent d’una família adinerada de l’aristocràcia romana, explica com les diferents circumstàncies i vivències de la seva vida l’han conduïda a retrobar-se amb Jesucrist i la vida de fe.
Amb sinceritat i valentia, Alessandra ens narra el seu trajecte vital, amb una infantesa feliç, una adolescència en la que va presenciar el suïcidi d’un amic íntim seu, i una joventut allunyada de la seva Roma natal, en una Nova York trepidant i frívola a la vegada. Després del fracàs del seu matrimoni, torna a Roma per dedicar-se a promoure exposicions artístiques.
És en aquest moment, quan en un casual encontre amb una vella amiga de les mogudes novaiorqueses, s’inicia un canvi radical a la seva vida que la porta a mirar “amb nous ulls” la seva existència i tot el que l’envolta.
L’èxit d’aquest primer llibre va animar l’autora a iniciar un llarg periple per diverses ciutats europees per testimoniar i donar fe del que explicava. D’aquest contacte amb la gent, de les seves preguntes i respostes, de la infinitat de cartes rebudes transmetent experiències similars en va sortir un segon llibre, també altament recomanable titulat “Sed de Dios”.
L’estil directe i planer amb que escriu l’autora fa que sigui una lectura molt amena i alhora enriquidora. Conversions com la d’Alessandra Borghese ens animen a confiar en que tothom pot canviar i apropar-se a Déu.
“Con ojos nuevos. Un viaje a la fe”. Alexandra Borghese. Editorial Rialp (172 pàgines).

ITE-128. Nou llibre: Mujeres de Dios

Autora: Montse de Paz
Ediciones Mensajero

Es tracta d’un llibre sobre dona i espiritualitat on l’autora no presenta el retrat acabat de les dones de la Bíblia, sinó que es fixa en alguns trets que li semblen més rellevants o significatius pel nostre temps. Conté un seguit de reflexions sobre el que algunes dones de la Bíblia poden dir-nos a les persones d’avui, especialment als cristians. Acaba amb dues pinzellades literàries sobre dues grans dones en dos moments claus de la història de la salvació: Maria en el moment de l’Anunciació i Maria Magdalena en el dia de la Resurrecció de Jesús.
És un llibre clar, senzill, lluminós i molt amè, de 88 pàgines que es llegeixen d’una manera ràpida.
Aquest llibre actualment és a la venda a les llibreries religioses.
Montse de Paz Toldrà, nascuda a Lleida el 1970, és llicenciada en filologia anglesa i compta amb una experiència de més de 15 anys treballant a diverses organitzacions humanitàries. Actualment viu a Badalona i és co-fundadora i directora de la Fundació ARSIS. Té un blog d’espiritualitat y el seu correu electrònic és montse@arsis.org.

ITE-128. Va de contes: La princesa i el jove orfebre

Popular

Hi havia una vegada, en un regne molt llunyà, una bonica princesa que, per a inquietud del seu pare, rebutjava tots i cadascun dels pretendents que demanaven la seva mà. Com que era la seva única filla, el rei no volia morir-se sense saber que la seva sang tindria descendència. Potser per això o potser per la simple raó que volia veure la seva filla feliç, li va demanar, li va pregar i finalment li va ordenar que en el transcurs d’aquell any escollís el qui seria el seu marit.
La princesa va decidir posar a prova a qui pretengués casar-se amb ella: qui volgués obtenir la seva mà havia de seure al carrer, sota la seva finestra, i estar-s’hi allà tot un any, sense moure’s del lloc per cap motiu. Entre els qui ho fessin la princesa elegiria el seu cònjuge.
El decret reial va ser signat i el primer dia de l’any següent gairebé mil joves de totes les classes socials i de tots els pobles del regne es van acostar a la paret de la torre per quedar-se allà i aspirar a la mà de la princesa. Portaven mantes, begudes, aliments i algun coixí. Però al cap d’una setmana, la meitat dels aspirants havia abandonat i, al cap d'un mes, més de la meitat dels que encara hi quedaven havia desistit.
El desafiament era molt dur. Quan els aliments es van exhaurir i les mantes es van tornar insuficients per a les fredes temperatures hivernals, a poc a poc, del mur van anar marxant la major part dels pretendents, fins que només en va quedar un.
Es tractava d’un jove orfebre que havia quedat enamorat de la bellesa de la filla del rei des de la primera vegada que la va veure passar. I així va ser, que al fred li seguí la pluja, i a aquesta la calor sufocant, però el jove es va mantenir ferm en el seu lloc.
Al novè mes, la princesa es va donar per assabentada que hi havia un jove que encara esperava la seva oportunitat. Sorpresa, la princesa es va interessar per veure’l. Era possible que algú veritablement l’estimés tant com per suportar tanta penúria i humiliació? Coberta amb la roba de les seves serventes, va sortir una tarda de la torre i va passar pel costat del jove. Malgrat el seu aspecte, la seva olor i la seva brutícia, la princesa va sentir que potser aquest era realment l’home de la seva vida.
Des d’aleshores, cada matí, la princesa s’asseia davant la finestra i mirava cada moviment, cada gest, cada ganyota o gemec de dolor del seu jove admirador. Quan van haver passat onze mesos, la princesa es va acostar al pare i li va donar la bona notícia. Si aquest jove veritablement estava disposat a aguantar-ho tot per poder pretendre-la, hi hauria casament al regne en poc més de trenta dies. El palau es va posar de festa, els preparatius no es dissimulaven i era evident per a tots que el jove compliria el seu somni.
Així va arribar el penúltim dia de l’any. El jove havia arribat gairebé al final. Només una nit el separava del tron. El rei va manar als seus delegats que diguessin al jove orfebre que l’endemà hauria complert la seva part i que podria acostar-se al palau per demanar la mà de la seva filla.
Però no va ser així. Quan el sol va il•luminar la torre, el jove ja no hi era. Havia abandonat el seu lloc, just unes hores abans de completar el desafiament.
Quan arribà a casa seva li explicà a la seva mare:
─ M’havia escollit, mare. Em mirava des de la finestra durant hores i hores els últims tres mesos.
─ I aleshores, si ho sabies, què va passar fill? Per què no vas esperar una nit més?
─ 364 dies vaig estar sota de la seva finestra. I ella, podent fer-ho, no va ser capaç ni va voler evitar-me ni un sol dia de patiment. Ni un sol dia! Ella no es mereixia el meu amor, mare, no el mereixia.

ITE-128. Finestra jove

Pregària tot caminant
per llmb


19. FENT FELIÇ TOTHOM
El cor humà s’ha d’eixamplar segons les dimensions del món. Cada persona hauria de destruir, a la seva ànima, totes les fronteres geogràfiques, lingüístiques, religioses. Sociològiques que l’egoisme hi ha aixecat.
Cada home està cridat a viure, no només a la mesura de la seva família, ciutat o país, o del seu bloc ideològic, racial o religiós, sinó a la mesura de tota la humanitat, amb les seves diferències i singularitats.
Atès que la terra és rodona, no tinc orient ni occident. Tots som la mateixa família humana.
El primer pas per viure “de cara als altres” ha de ser el meu esforç constant per conèixer-los, per comprendre’ls, per assumir com a propis els seus problemes.
Si vull que les meves relacions amb les persones de l’altre sexe siguin un èxit, primer m’haig d’esforçar en comprendre-les.
No puc passar a prop dels altres com un turista, ni haig d’encasellar les persones sobre criteris superficials.
Veig clar, Senyor, el camí a seguir per a fer feliç tothom amb qui tracti, però la conversió de la teoria en realitat no la sé fer. Una vegada més vull però no puc.
Ajuda’m a viure, efectivament, cara als altres.

ITE-128. Què deiem ara fa 10 anys?

A la portada del número 68 de la revista ITE de setembre-octubre de 1998 hi havia una original composició feta per F.S. Combinant el Domund 1998 amb el 50è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans. Aquest era el “Tema clau” de la secció “Opinions” amb comentaris de Jordi Montaner Maragall, president d’Amnistia Internacional de Catalunya; M. Isabel Roura, presidenta d’Acció dels Cristians per a l’Abolició de la Tortura; José Manuel Pazos Ferrando, químic; Jordi Font, d’Amnistia Internacional de Badalona; i José Luis Castañer Vidruejo, estudiant de COU.
La frase de “Llum i aliment, les paraules de la Bíblia” era de la carta de sant Pau ala Romans, 12, 9-13.
S’anunciava el VI Nadal Missioner pels dies 6 i 8 de desembre.
Noticia-Misión de Q.Z.E. ocupava dues pàgines.
Es publicava l’exhortació del cardenal-arquebisbe Ricard Maria Carles amb motiu del Domund.
Es publicava un nou fragment de l’encíclica “Tertio milennio adveniente”.
Les “Notícies que fan pensar” de G.B.S. tractaven els temes: “Vint anys de pontificat” celebrant l’aniversari de l’elecció del cardenal Karol Wojtyla com a Papa Joan Pau II” i “Malalts de sida: un pas endavant” comentant la benèfica tasca d’una institució fundada a Badalona pel franciscà Josep Costa que darrerament havia rebut el suport de les monges del monestir de la Providència.
La “Selección de lecturas” de M. Carme Samaranch presentava fragments del llibre “Queridísimos jóvenes” de Joan Pau II.
L’escrit de Mn. Miquel estava dedicat al Domund.
Vicenç Benedicto signava l’article “Pensem i som fidels a Jesucrist?”.
Sor Lucía Caram publicava un dels seus interessants “mots encreuats”.
La Informació parroquial, la resolució de la IV Campanya de segells usats, que va guanyar la Sra. Carmina Bassagaña Dalmau, el Diccionario de pensamientos” la secció “Què dèiem ara fa 10 anys?”, “El nostre calendari” i l’ITEglífico tancaven el número.

ITE-128. Endevinalla bíblica

Joan B. Trifao
Jesús, a la creu, va cridar: “Eloí, Eloí, ¿lemá sabactani?”. Ho va dir en arameu i alguns no l’entenien i deien: “Mireu com crida Elies”. Però, en realitat, Jesús resava el salm 22 i aquestes paraules volen dir:
A - Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?
B - Tot s’ha complert
C - Pare, confio el meu alè a les teves mans
D - Tinc set

Si no recordes la resposta, hauràs de repassar el salm 22 i també el capítol 27 de l’Evangeli segons sant Mateu i el capítol 15 de l’Evangeli segons sant Marc. Després, la podràs comprovar a la darrera pàgina d’aquest mateix número de la revista.

ITE-128. L'acudit

─Estic a punt d’inventar un líquid que ho dissolgui tot. Un dissolvent universal.
─I en quin recipient el posaràs?.

ITE-128. ITEglífico

E.F.

La respuesta a este jeroglífico es el número de años que cumple la parroquia de Ntra. Sra. de Lourdes de Badalona.
apéndice (en catalán) + rédito
Si no has descifrado la respuesta, puedes encontrar ayuda en las páginas de este número de ITE.

ITE-128. Solució a l'Endevinalla bíblica i a l'ITEglífico

Solució a l’Endevinalla bíblica: A
Solución al ITEglífico: CUARENTA