Hi havia una vegada, en un regne molt llunyà, una bonica princesa que, per a inquietud del seu pare, rebutjava tots i cadascun dels pretendents que demanaven la seva mà. Com que era la seva única filla, el rei no volia morir-se sense saber que la seva sang tindria descendència. Potser per això o potser per la simple raó que volia veure la seva filla feliç, li va demanar, li va pregar i finalment li va ordenar que en el transcurs d’aquell any escollís el qui seria el seu marit.
La princesa va decidir posar a prova a qui pretengués casar-se amb ella: qui volgués obtenir la seva mà havia de seure al carrer, sota la seva finestra, i estar-s’hi allà tot un any, sense moure’s del lloc per cap motiu. Entre els qui ho fessin la princesa elegiria el seu cònjuge.
El decret reial va ser signat i el primer dia de l’any següent gairebé mil joves de totes les classes socials i de tots els pobles del regne es van acostar a la paret de la torre per quedar-se allà i aspirar a la mà de la princesa. Portaven mantes, begudes, aliments i algun coixí. Però al cap d’una setmana, la meitat dels aspirants havia abandonat i, al cap d'un mes, més de la meitat dels que encara hi quedaven havia desistit.
El desafiament era molt dur. Quan els aliments es van exhaurir i les mantes es van tornar insuficients per a les fredes temperatures hivernals, a poc a poc, del mur van anar marxant la major part dels pretendents, fins que només en va quedar un.
Es tractava d’un jove orfebre que havia quedat enamorat de la bellesa de la filla del rei des de la primera vegada que la va veure passar. I així va ser, que al fred li seguí la pluja, i a aquesta la calor sufocant, però el jove es va mantenir ferm en el seu lloc.
Al novè mes, la princesa es va donar per assabentada que hi havia un jove que encara esperava la seva oportunitat. Sorpresa, la princesa es va interessar per veure’l. Era possible que algú veritablement l’estimés tant com per suportar tanta penúria i humiliació? Coberta amb la roba de les seves serventes, va sortir una tarda de la torre i va passar pel costat del jove. Malgrat el seu aspecte, la seva olor i la seva brutícia, la princesa va sentir que potser aquest era realment l’home de la seva vida.
Des d’aleshores, cada matí, la princesa s’asseia davant la finestra i mirava cada moviment, cada gest, cada ganyota o gemec de dolor del seu jove admirador. Quan van haver passat onze mesos, la princesa es va acostar al pare i li va donar la bona notícia. Si aquest jove veritablement estava disposat a aguantar-ho tot per poder pretendre-la, hi hauria casament al regne en poc més de trenta dies. El palau es va posar de festa, els preparatius no es dissimulaven i era evident per a tots que el jove compliria el seu somni.
Així va arribar el penúltim dia de l’any. El jove havia arribat gairebé al final. Només una nit el separava del tron. El rei va manar als seus delegats que diguessin al jove orfebre que l’endemà hauria complert la seva part i que podria acostar-se al palau per demanar la mà de la seva filla.
Però no va ser així. Quan el sol va il•luminar la torre, el jove ja no hi era. Havia abandonat el seu lloc, just unes hores abans de completar el desafiament.
Quan arribà a casa seva li explicà a la seva mare:
─ M’havia escollit, mare. Em mirava des de la finestra durant hores i hores els últims tres mesos.
─ I aleshores, si ho sabies, què va passar fill? Per què no vas esperar una nit més?
─ 364 dies vaig estar sota de la seva finestra. I ella, podent fer-ho, no va ser capaç ni va voler evitar-me ni un sol dia de patiment. Ni un sol dia! Ella no es mereixia el meu amor, mare, no el mereixia.
La princesa va decidir posar a prova a qui pretengués casar-se amb ella: qui volgués obtenir la seva mà havia de seure al carrer, sota la seva finestra, i estar-s’hi allà tot un any, sense moure’s del lloc per cap motiu. Entre els qui ho fessin la princesa elegiria el seu cònjuge.
El decret reial va ser signat i el primer dia de l’any següent gairebé mil joves de totes les classes socials i de tots els pobles del regne es van acostar a la paret de la torre per quedar-se allà i aspirar a la mà de la princesa. Portaven mantes, begudes, aliments i algun coixí. Però al cap d’una setmana, la meitat dels aspirants havia abandonat i, al cap d'un mes, més de la meitat dels que encara hi quedaven havia desistit.
El desafiament era molt dur. Quan els aliments es van exhaurir i les mantes es van tornar insuficients per a les fredes temperatures hivernals, a poc a poc, del mur van anar marxant la major part dels pretendents, fins que només en va quedar un.
Es tractava d’un jove orfebre que havia quedat enamorat de la bellesa de la filla del rei des de la primera vegada que la va veure passar. I així va ser, que al fred li seguí la pluja, i a aquesta la calor sufocant, però el jove es va mantenir ferm en el seu lloc.
Al novè mes, la princesa es va donar per assabentada que hi havia un jove que encara esperava la seva oportunitat. Sorpresa, la princesa es va interessar per veure’l. Era possible que algú veritablement l’estimés tant com per suportar tanta penúria i humiliació? Coberta amb la roba de les seves serventes, va sortir una tarda de la torre i va passar pel costat del jove. Malgrat el seu aspecte, la seva olor i la seva brutícia, la princesa va sentir que potser aquest era realment l’home de la seva vida.
Des d’aleshores, cada matí, la princesa s’asseia davant la finestra i mirava cada moviment, cada gest, cada ganyota o gemec de dolor del seu jove admirador. Quan van haver passat onze mesos, la princesa es va acostar al pare i li va donar la bona notícia. Si aquest jove veritablement estava disposat a aguantar-ho tot per poder pretendre-la, hi hauria casament al regne en poc més de trenta dies. El palau es va posar de festa, els preparatius no es dissimulaven i era evident per a tots que el jove compliria el seu somni.
Així va arribar el penúltim dia de l’any. El jove havia arribat gairebé al final. Només una nit el separava del tron. El rei va manar als seus delegats que diguessin al jove orfebre que l’endemà hauria complert la seva part i que podria acostar-se al palau per demanar la mà de la seva filla.
Però no va ser així. Quan el sol va il•luminar la torre, el jove ja no hi era. Havia abandonat el seu lloc, just unes hores abans de completar el desafiament.
Quan arribà a casa seva li explicà a la seva mare:
─ M’havia escollit, mare. Em mirava des de la finestra durant hores i hores els últims tres mesos.
─ I aleshores, si ho sabies, què va passar fill? Per què no vas esperar una nit més?
─ 364 dies vaig estar sota de la seva finestra. I ella, podent fer-ho, no va ser capaç ni va voler evitar-me ni un sol dia de patiment. Ni un sol dia! Ella no es mereixia el meu amor, mare, no el mereixia.
