ITE-128. Acceptació

Sara Antoja Xirau

A la vida tenim moltes decepcions. Pensàvem que els nostres amics no ens fallarien mai i, després, en algun moment ho fan. Somiàvem en una carrera professional genial i resulta que no ho és. Desitjàvem una societat més equilibrada i on a ningú li manqués res i constatem que la realitat és ben diferent. I també ens adonem que nosaltres mateixos som bastant mediocres, que no tenim ni la generositat ni el coratge que desitjaríem.
Davant de tots aquests contratemps cal adoptar un bon criteri: canviar el que puc i acceptar serenament el que no puc canviar. Dic serenament perquè, si bé hi ha situacions que no podem controlar, gairebé sempre és a les nostres mans decidir l’actitud amb què ens hi enfrontem.
Normalment, quan ens encarem amb un problema o una situació negativa de la nostra vida pensem que aquest té origen en una causa exterior a nosaltres. Així, les nostres accions per solucionar-la passen per intentar canviar aquesta causa exterior, evitar-la o resignar-nos-hi. Però la veritat és que els problemes provenen de reaccions interiors a estímuls exteriors.
Millor amb un exemple: posem el cas que ens molesti que una persona sigui desagradable i egoista amb nosaltres. El primer que pensarem serà que això és culpa de la persona per ser com és. Com que no ens fa sentir bé, tenim, a priori, varies opcions: intentar canviar-la, evitar-la o resignar-nos-hi. Però el fet és que ni la persona, ni les seves actituds són el problema, perquè potser ella se sent satisfeta tal com és i no té cap intenció de canviar. El problema s’origina quan el nostre cap comença a pensar en les actituds d’aquesta persona ja que si ella tingués les mateixes actituds però nosaltres no les veiéssim, no ens molestarien pas. L’opció més fàcil acostuma a ser evitar el problema. Però amb això només el posposem en el temps, perquè el problema real és a dins nostre. Així que, quan tornem a trobar una altra persona amb les mateixes característiques, ens tornarà a molestar.
Això és una bona notícia, ja que tots els problemes que tenim a la vida són una oportunitat fantàstica per fer un treball interior i ser més nosaltres mateixos. El que realment hem de fer és acceptar. I acceptar no és resignar-se, cal saber-ho distingir.
Acceptar significa comprendre que les situacions humanes no sempre seran com jo hauria desitjat i que, sovint, s’escaparan del meu control. Significa saber-ho assumir sense perdre la pau, perquè les persones i les coses humanes són com són. Resignar-se, en canvi, significa considerar aquesta situació com una derrota, quelcom que no hauria de ser. Per això la resignació es viu amb tristesa i pessimisme, treu les ganes de viure i roba la pau. I, fins i tot, fa minvar l’autoestima perquè ens fa sentir fracassats.
Però, i com s’accepta? El primer pas és començar a ser conscient de la diferència entre l’estímul i el que jo sento. L’estímul és exterior. El que jo sento és interior. Hem de distingir entre el món objectiu i el subjectiu, saber-ho identificar en l’experiència.
Un cop hàgim aïllat allò que sentim de l’estímul, hem d’ubicar aquesta sensació que sentim en el nostre cos i en la nostra ment. On notem que sentim això? Acte seguit ens hem d’obrir del tot a l’experiència enlloc de negar-la. Viure-la intensament. Només així podrem acceptar-la i integrar-la en nosaltres. D’aquesta manera tots els NOs que sentíem s’aniran convertint en SÍs. Els “això no pot ser”, “és injust”, “per què em passa a mi...?” passaran a ser acceptats.
Aquesta no és una formula màgica que funcioni cada cop sense fallar. Tampoc es tracta d’un procés senzill ja que requereix una bona dosi de reflexió i revisió interior. Però veurem que, si la posem en pràctica, donarà resultats ben aviat. Com tot el treball interior, requereix una disciplina que hem de seguir i tenir ben present.
I per a què serveix acceptar? Doncs perquè acceptant ja no reaccionem enfront de l’estímul, sinó que passem a l’acció després d’haver-lo interioritzat. I amb l’acció és quan comencem a canviar les coses.