ITE-118. Tema Clau: El repte de la nova societat multicultural - I

Begoña Román Maestre
Directora de la Càtedra d’Ètica de la Universitat Ramon Llull

El fenomen de les societats multiculturals no és nou: sovint han coexistit diferents cultures en un mateix territori sota normes jurídiques que impedeixen “conflictes sagnants”. Sovint hi ha hagut formes de vida diferents; el que no s’estava tant disposats a acceptar és que moltes formes de vida poguessin ser vàlides i tan vàlides com la cultura pròpia. La novetat de l’actual societat multicultural rau, fonamentalment, en considerar que el pluralisme de valors és bo, que el respecte al diferent i el foment de la diversitat cultural no es un mal menor: el pluralisme és la conseqüència del respecte a la llibertat, valor principal.
Un repte de la nova societat multicultural és que el pluralisme axiològic que el multiculturalisme genera no es confongui amb el relativisme de valors. El primer requereix un criteri, el de la universalitat de les formes de vida, o el que és el mateix, el respecte a la humanitat, per a discernir quines cultures són respectables i quines altres no. Perquè el fet de ser cultura no dóna el dret a ser-ho. El relativisme però nega l’existència de criteris universals, transculturals des dels quals jutjar imparcialment.
Així, per exemple, si una cultura no accepta el pluralisme com a valor, es convertirà en una cultura fonamentalista, intolerant; si les altres cultures la respecten, s’acaba el respecte a la tolerància: hom es converteix en allò que el fonamentalista vol. Ens calen llavors criteris compartits i clars sobre què és intolerable, per què, i qui ho diu. I aquesta és una qüestió de deliberació, de diàleg, de reflexió. Aquest repte suposa però ser capaços de no sacralitzar les cultures, perquè aquestes són productes humans, al servei de l’humà, i no a l’inrevés. La capacitat de la cultura d’adaptar-se al medi, a les noves exigències dels humans que habiten el medi, és dinàmica, canvia en el temps i des dels errors, els aprenentatges, els descobriments, la creativitat, etc.
Com deia el filòsof A. MacIntyre, “una vida bona és una vida dedicada a la recerca de la vida bona”: la primera “vida” és la cívica, cosmovisivament neutra, que permet la llibertat, la pau, la tolerància, la justícia, en definitiva, la dignitat; la segona vida al·ludeix a la felicitat, a l’opció per una manera concreta de viure i veure el món, que és d’això del que parlen també les cultures. Per això l’altre repte de la nova societat multicultural consistirà en crear, fer respectar i promoure uns mínims cívics que permetin la convivència pacífica de les morals plurals, més aquí i més enllà del mer ordenament jurídic vigent. El valor dels drets humans no depèn de la cultura que els va descobrir primer, sinó d’entendre que són bens primaris, universals, i condicions de possibilitat de la recerca de la vida bona.
I el tercer repte serà superar la cultura del individualisme que veu el món com un mer mercat d’intercanvi de mercaderies, on la humanitat és una més, i per a la que l’èxit es redueix al lucre personal. Però sols i isolats no podrem; aquests canvis exigeixen projectes i processos col·lectius, lideratges i entusiasme per quelcom més que la coexistència i l’absència de guerra. Caldrà doncs el compromís en la forja d’un món per a tots on ningú se senti exclòs, perquè s’ha de sentir, a part de membre de la seva “petita” comunitat de pertinència i arrelament, ciutadà del món.

ITE-118. Tema Clau: El repte de la nova societat multicultural - II

Joaquín Iglesias Aranda
Teólogo
Asociación ARSIS

En el momento actual, la inmigración se está presentando como un fenómeno que conlleva problemas diversos. La incapacidad de las administraciones para canalizar la afluencia de personas extranjeras que vienen a nuestro país, así como las actitudes de reserva y de temor ante lo desconocido por par-te de la sociedad generan actitudes negativas y de rechazo ante este fenómeno. Pero, dejando aparte las ideologías, intentemos contemplar la migración con una perspectiva histórica y social más amplia.
La migración es un hecho natural. Las plantas emigran, llevando sus semillas de un continente a otro. Muchos animales son migratorios; cada año emprenden largos vuelos por el aire o largos trayectos por mar o tierra en busca del calor, de un lugar fértil para criar y sobrevivir. Así ocurre también con la especie humana. Desde su origen, la humanidad es emigrante. Las grandes civilizaciones han sido pueblos que se han desplazado desde sus orígenes a otros lugares. Las migraciones han sido motor de la historia y del progreso.
¿Cuáles son nuestros orígenes? Si retrocediéramos en nuestros árboles genealógicos varias generaciones, nos sorprendería saber de dónde procedemos. Pongamos un ejemplo. Para que un catalán de hoy haya nacido, hace mil años tenían que existir 12 millones de personas y todos ellos serían sus antepasados. Y en Cataluña, ni aún hoy viven estos 12 millones de personas. Conclusión: sus 12 millones de antepasados de hace mil años estaban extendidos por toda Europa y quién sabe si por África o Asia, cosa muy probable, teniendo en cuenta que en el año 1000 España era musulmana, judía y cristiana, crisol de muy diversas culturas. Sin ir tan lejos, hoy día el 71% de la población catalana es de origen inmigrante. Son estos inmigrantes los que han hecho crecer Cataluña hasta lo que es hoy. Y aún más, ahora mismo se está comprobando que la población está recuperando su ritmo de crecimiento y de recambio generacional gracias a los hijos de los inmigrantes. Por tanto, no podemos poner freno a un hecho que, además de natural, trae consigo crecimiento, riqueza económica y cultural, y progreso.
La legislación es un instrumento que debe ponerse al servicio de la humanidad. Una ley debe canalizar y regular un proceso, pero no frenarlo ni anularlo. El fracaso de las políticas de puertas cerradas está a la vista de todos. No podemos impedir que las personas emigren por su supervivencia o por su propia voluntad. Los Derechos Humanos lo afirman claramente: toda persona tiene la libertad de desplazarse y de residir allá donde quiera, para garantizar su dignidad de vida. ¿Cuántas leyes están vulnerando este derecho básico? Cualquier estudioso y experto del fenómeno está de acuerdo en que no se puede parar lo imparable. En este sentido, los políticos deberían dejarse aconsejar por los expertos en el tema y por el sentido común, más allá de los intereses partidistas. La inmigración en si no es un problema, es un hecho. La miopía política es la que crea el problema y pone obstáculos allí donde debiera haber cauces.
El gran trabajo que está realizando la sociedad civil a través de muchas organizaciones debería provocar un replanteamiento radical de las políticas. Las ONG sí saben responder rápidamente, aunque sus recursos son muy limitados. Llega un momento en que la sociedad civil es adulta, sabe lo que quiere, hace lo que cree ético hacer y disiente de las leyes y de la política cuando ésta no se pone al servicio del ciudadano. Cuando se ha alcanzado esta madurez social, los gobernantes deben escuchar y saber responder. De lo contrario, estarán trabajando en direcciones diversas, dispersando las energías y los recursos y dificultando el avance, que se producirá de todas maneras.
En lugar de frenar la oleada migratoria, debería canalizarse adecuadamente con los instrumentos jurídicos y administrativos idóneos, que no son los que existen actualmente. Hay que lanzar políticas creativas y audaces.
Más allá de las sensaciones o de los sentimientos de temor y de pérdida de identidad, hemos de conocer los hechos. Necesitamos a los inmigrantes. El mundo es una aldea global y nos necesitamos unos a otros. Las fronteras ya no tienen sentido. Cuando Internet invade todo el mundo y el “libre comercio” es aceptado y potenciado, ¿cómo no va a fomentarse la libre circulación de personas? ¿Acaso son más importantes las mercancías que los seres humanos?
Finalmente, cuando hablamos de migración, estamos hablando de seres humanos. Estamos hablando de personas, con nombres, con una familia, con una historia, cargados de sufrimientos y de esperanza, llenos de deseos de vivir en paz. Muchos de nosotros hemos sido inmigrantes o hemos tenido en nuestra familia a personas que emigraron y fueron acogidas en otros países. Hagamos lo mismo. No podemos cerrar las puertas ni negar sus derechos a alguien que pide ayuda. Si defendemos la vida, hemos de defender la dignidad de la vida y todo aquello que la facilite. Nadie emigra sin un motivo importante.
Desde esta reflexión, queremos invitar a los políticos y a los ciudadanos a reconsiderar el tema de la migración y a utilizar la creatividad para convertir el hecho de la migración en una gran oportunidad de crecimiento para todos.

ITE-118. Tema Clau: El repte de la nova societat multicultural - III

Lluís Martí i Bosch
Associació Internacional de Voluntariat

Entenem per societat civil activa aquella part del nostre món que, a més de portar una vida normal amb activitats al màxim, com s’acostuma avui dia, sent preocupació per les persones que pateixen i pels fets i coses que són clarament millorables al seu entorn, dediquen temps i capacitat a posar el seu gra de sorra perquè millori la qualitat de vida i, en general, per deixar un món millor a la generació que ens ha de seguir.
Entre les persones que pateixen al nostre entorn de ben segur que hi podem comptar la majoria dels immigrants que han aterrat al nostre país. Per què? Imaginem-nos que tu, amic lector o lectora, o jo mateix, ens trobem en un país estrany del qual desconeixem o ens són alienes la seva cultura, les seves costums, la seva religió i, fins i tot, la seva llengua. Si a sobre anem curts o molt curts de diners, raó per la qual ens hem vist obligats a abandonar el nostre país, és clar que la nostra situació ─la teva o la meva o la de la persona immigrant que tenim al costat─ es troba molt a prop de la desesperació.
En una situació com la descrita, el que necessitem és trobar-nos amb persones que vulguin ajudar, com aquells banyistes de les Canàries que a corre cuita van atendre els humans que arribaven en un cayuco. També cercarem grups o persones del nostre país que ens hagin precedit en l’aventura del trasllat al país desconegut.
Naturalment que cada país té una legislació i unes institucions que, d’alguna manera, tendeixen a la recepció i ajut als nouvinguts, especialment si aquests tenen mancances de tot ordre i necessitats bàsiques a cobrir amb urgència, però perquè l’immigrant senti ganes d’incorporar-se al nou país, el que li convé és topar-se amb persones anònimes que amb fets i paraules el facin sentir-se a gust en el nou país.
A banda de que els polítics hagin de fer el seu paper, posant mitjans públics per a regularitzar les situacions d’inestabilitat, serà bo que cadascú de nosaltres s’esforci per practicar l’acolliment persona a persona i tracti d’alleugerir el patiment de l’altre.
Sovint, quan parlem d’immigrants, pensem en la mà d’obra que fa falta al país, en els conflictes que ens poden generar, en les divergències que principalment per cultura i religió haurem de patir... tot analitzat des del punt de vista del nostre status i la nostra comoditat, sense posar en primer pla que es tracta de persones que per necessitat han hagut d’abandonar l’habitatge que tenien, la família i qui sap què, per tal de tractar de millorar la seva existència.
Fa pocs dies, el passat 14 de gener, el delegat de Pastoral Social de l’arquebisbat, titulava un article publicat al Full Dominical amb una sentència que pot servir de fonda reflexió: “La fraternitat, més enllà de la justícia”. Aquesta hauria de ser la consigna a complir per cada cristià del nostre poble.
De la justícia, de si tenen o no papers que legalitzin la seva situació, de si s’han d’extraditar o no, de si són massa i mal repartits, etc. ja se n’ocuparan les autoritats i nosaltres mateixos si tenim alguna responsabilitat. Però com a cristians, com a simples ciutadans el que hem d’oferir és la fraternitat humana que, en teoria, tenim molt clara.
Tots som fills de Déu. Ara, amb els immigrants, tenim una excel·lent ocasió per a viure-ho i posar-ho en pràctica.

ITE-118. Llum i aliment

Quan un immigrant vingui a instal·lar-se al costat vostre, rn rl vostre país, no l’exploteu. Al contrari, considereu-lo com un nadiu com un de vosaltres. Estima’l com a tu mateix, que també vosaltres vau ser immigrants en el país d’Egipte.
(Levític, 19, 33-34)

ITE-118. Correspondència missionera

Con motivo de la Navidad el P. Ramón Vicens nos ha enviado una circular desde Tanzania, de la cual resumimos algunos párrafos:

Estuve en España para un mes y medio de vacaciones. Durante esos días acompañé a mi obispo, Monseñor Antonio Mayala y al padre Renatus Nkwande, encargado de la economía de la diócesis de Mwanza, en su visita a España. Los Padres Blancos de Tanzania le habían regalado un viaje a Europa con ocasión de sus 25 años de obispo y él escogió visitar España, pero también aprovechó esos días para presentar algunos proyectos de desarrollo de su diócesis a algunas ONG que visitamos.
La primera semana la pasamos en Barcelona. Nos hospedamos en casa de mi madre. Ella fue nuestra cocinera. La parroquia hermana de Santa Eulalia nos recibió muy calurosamente desde el mismo instante en que llegamos al aeropuerto. Al día siguiente de nuestra llegada nos acompañaron al Monasterio de Montserrat y también visitamos Manresa y rezamos en la Cueva donde san Ignacio escribió el libro de los Ejercicios Espirituales. También nos acompañaron a visitar, en Barcelona, el templo de la Sagrada Familia, la catedral, Santa María del Mar, la basílica de la Merced, el barrio gótico, etc. Incluso lograron conseguirnos una visita guiada al Palau de la Generalitat y al Ayuntamiento, con guía en inglés. La visita de rigor al arzobispo de Barcelona, acompañados del delegado de Misiones y la cena con los miembros del Consejo Pastoral de la parroquia de Santa Eulalia fueron ejercicios privilegiados de “Comunión de Iglesias”.
De Barcelona nos fuimos a Madrid con una parada en Benicasim para visitar al padre Celestino Fogué, compañero padre blanco español que había trabajado en nuestra diócesis de Mwanza y que nuestro obispo quería saludar. Pasamos en Madrid seis días y nos hospedamos en la Casa Provincial de los Padres Blancos. Visitamos despachos de organismos no gubernamentales de ayuda al Tercer Mundo. Empezamos con Manos Unidas para agradecerles su larga historia de ayuda a proyectos de enseñanza y promoción de la infancia y de la mujer en la diócesis de Mwanza. Aprovechamos para dejarles a su consideración otro proyecto. Visitamos también la casa de la Conferencia Episcopal Española y el despacho del Fondo “Nueva Evangelización”. No faltaron tampoco nuestras visitas a los despachos de Ayuda a la Iglesia Necesitada, Medicus Mundi y algunas ONG más, donde pudimos dejar algún otro proyecto. Como nuestra semana en Madrid coincidió con el puente de Todos los Santos, aprovechamos para visitar Ávila y Toledo. Fuimos también a ver a la madre y hermanas de José Vicente Sotillo, mi compañero de parroquia. Su madre, con sus 101 años, todavía está atenta a todo lo que pasa a su alrededor.
El sábado 4 de noviembre salimos en autobús hacia Fátima y Santiago de Compostela. De Fátima nos impresionó sobre todo la capilla de las apariciones y la fe sencilla y sincera de muchos peregrinos. En Santiago de Compostela concelebramos la misa de los peregrinos en la catedral que estaba llena y tuvimos la suerte de ver funcionar el “botafumeiro”. Pasamos el resto del tiempo visitando la universidad, el seminario y algunas iglesias.
De regreso a Barcelona aún tuvimos tiempo para una visita rápida a la Seu d’Urgell. No tuvimos la suerte de ver al obispo pero el delegado de Misiones nos organizó muy bien el día. Visitamos la catedral y el museo, grabamos media hora para Ràdio Principal y comimos en el seminario donde me encontré con antiguos profesores y compañeros.
La visita de mi obispo a España llegó a su fin el 12 de noviembre cuando le acompañé al aeropuerto del Prat para coger un vuelo para Roma y Dar es Salaam.
Las tres semanas de vacaciones que me quedaban pasaron rapidísimas. Fui a ver a los médicos que me habían operado de la próstata y de la fístula y, después de hacerme varias pruebas y análisis me encontraron lo suficientemente sano para volver a Tanzania.
El día 7 de diciembre emprendía el viaje de vuelta a Tanzania. Desde el avión pudimos disfrutar de la vista del desierto y del río Nilo durante largos ratos. Dar es Salaam nos recibió tan calurosa y húmeda como Barcelona en los peores días de verano. Una anécdota del viaje. En el control de equipajes de Dar es Salaam, camino de Mwanza vieron algo sospechoso en mi equipaje de mano. Me abrieron el bolso y pronto encontraron el objeto de su sospecha. Era una longaniza que me había regalado m icuñada. Seguramente que no habrían visto ninguna en su vida. Me hicieron un montón de preguntas sobre ella a las que respondí con amabilidad. Mi longaniza pasó por varias manos y no lo acababan de ver claro. Decidieron hacerla pasar otra vez por el escáner y me volvieron a hacer más preguntas. Cuando ya pensaba que me la confiscarían, me la volvieron a poner en el bolso. Mejor nos sabrá cuando nos la comamos estas Navidades.
No os olvido en mis oraciones. Un abrazo a todos.
Ramón Vicens

ITE-118. Noticia-Misión

Por segundo año consecutivo se convocó a los niños de todo el mundo a unirse en la oración del Santo Rosario por la paz. El momento previsto fue el 18 de octubre a las 9.00 horas. Con esta iniciativa, el Consejo Nacional de Laicos de Venezuela buscaba volver a reunir un millón de niños en oración, por la unidad y la paz. La iniciativa quiere infundir la idea de orar por la paz interior de cada ser humano, así como también por la paz y la unidad de la familia, en el país y en el mundo entero. De hecho, como recuerdan los promotores, el Rosario fue propuesto como oración por la paz. “Hoy deseo confiar a la eficacia de esta oración, la causa de la paz en el mundo y en las familias”, decía Juan Pablo II. Esta gran convocatoria no implica gastos ni movilizaciones. Consiste sencillamente en rezar el Rosario un día, a la misma hora, en aulas, patios de recreo, plazas, capillas, hospitales pediátricos, parroquias, orfelinatos o en cualquier otro lugar donde estén los niños. Según el Consejo Nacional de Laicos de Venezuela, los innumerables testimonios recibidos de la campaña del año 2005 mostraron la gran alegría y acogida de millares de niños dentro y fuera de Venezuela y por eso se ha repetido en 2006. Muchos voluntarios se afanaron en dar a conocer y motivar en la comunidad respectiva este día de oración, o también en tener la mañana de esa fecha disponible para acompañar a los niños, para que se pudiera cumplir el objetivo previsto de que tantas personas rezaran el Rosario a la vez.

Benedicto XVI considera que los responsables de Europa han de hacer que los jóvenes descubran las raíces que han forjado la identidad del viejo continente. Así lo manifestó al recibir las cartas credenciales del nuevo embajador de Eslovenia ante la Santa Sede. “El pueblo esloveno tiene el derecho de hacer valer el alma cristiana que ha plasmado su identidad y que le ha introducido en el contexto de esa Europa, cuyas raíces más profundas sacan fuerza de la semilla evangélica, que actúa en el continente desde hace casi dos milenios”, afirmó el Papa su discurso y añadió: “la tarea que se ha de afrontar hoy consiste en encontrar los métodos para involucrar a las nuevas generaciones en el conocimiento y el aprecio de los valores del pasado, haciéndoles capaces de llevar el rico patrimonio que han heredado”. Para ello, es necesario que los jóvenes puedan conocer bien los fundamentos culturales, éticos y religiosos sobre los que su nación se ha edificado en el transcurso de los siglos. También recalcó la importancia del sistema educativo, que debe tener en cuenta los valores religiosos compartidos por la mayoría de la población, si no se quieren perder los rasgos más específicos de la fisonomía nacional.

"San Francisco Javier fue un misionero que llevó desde Europa el anuncio del Evangelio a Oriente. Hoy, muchas cosas han cambiado y se necesitan misioneros que del Oriente vayan hacia Occidente, porque hay que volver a evangelizar Europa”. Este es el pensamiento de Anthony Cho, un fraile franciscano y sacerdote de Singapur que quiere que su vida transcurra en misión en el continente europeo. El P. Anthony se dio cuenta del proceso de secularización de Occidente cuando estudió teología en Gran Bretaña y Canadá. Según él, “En Europa hay mucho trabajo que hacer. Como dice el Santo Padre, se necesita un vasto trabajo de nueva evangelización. Las vocaciones están en decadencia y los templos están vacíos. Nosotros, que en Asia hemos recibido de Europa el tesoro del mensaje de Cristo, estamos hoy llamados a devolver este don, ayudando a las Iglesias europeas en esta misión”. Un periodo de la formación del El P. Anthony ha transcurrido también en India, donde ha participado de las ceremonias litúrgicas vibrantes de cantos y danzas, inspiradas en una oración intensa y opina que “Debemos intentar crear este clima en los templos occidentales, implicando a los jóvenes y hablándoles a su corazón”.

ITE 118. Carta als metges catòlics d’arreu del món sobre la relació del metge amb la moral

El Dr. Josep Maria Simón, president de la Federació Internacional d’Associacions Mèdiques Catòliques (FIAMC), ha adreçat una carta a tots els associats, en la que planteja diversos temes que no solament són d’interès pels professionals de la Medicina sinó que la seva lectura pot servir com un element seriós de reflexió per qualsevol persona amb inquietuds sobre les diverses problemàtiques que es plantegen actualment en el camp de la moral i els avenços científics i tècnics.
El text íntegre, molt extens, es pot consultar a Internet, a la pàgina http://frblin.club.fr/fiamc/welcome.html.
Els apartats en que es divideix la carta són:
- La llei natural existeix
- L’Església interpreta la llei natural
- El magisteri acompanya el progrés de la medicina
- En la presa de decisions cal enquadrar el problema
- Es pot fer un mal per aconseguir un bé?
- El doble efecte
- El mal menor
- La col·laboració amb el mal
- Llibertat i seguretat moral
- Algunes reflexions sobre temes concrets
- Els preservatius
- L’eutanàsia: no és el mateix morir-se que “que et matin”
- Els anticonceptius orals
- L’avortament provocat
- L’evolucionisme
- L’amniocentesi
- La reproducció artificial
- El respecte per l’embrió. Les cèl·lules mare

ITE 118. Visita de Mn. Jordi Jorba

Mn. Jordi Jorba, missioner a Calama (Xile) ha estat uns dies a Catalunya, tal com fa cada any i mig des que va marxar a aquest destí.
El seu tarannà tan dinàmic no el permet però estar gaire temps quiet i, durant aquests dies que ha estat aquí, teòricament reposant, ha fet un viatge a Melilla per tornar-li la visita al bisbe Ramon Buxarrais que fa uns mesos va estar a Calama on ell mateix, fa temps també hi havia treballat com a missioner.
El dissabte 20 de gener, ens va venir a veure a la parròquia. Vam organitzar un dinar amb els membres del Grup Missioner i el Sr. rector Mn. Miquel, que li va lliurar un donatiu en nom de la parròquia.
Mn. Jordi ens va explicar com està la situació allà i com va tirant endavant els projectes de la seva parròquia. Les necessitats no s’acaben mai. Li desitgem molt d’èxit en aquesta tasca incansable que està fent per assistir tan espiritualment com materialment els habitants d’aquell lloc que per nosaltres és tan llunyà.

ITE-118. El món infantil: Les dues muntanyes

Sara Antoja Xirau

“En una terra deshabitada hi havia dues muntanyes que s’alçaven al bell mig d’una gran plana. Una era molt alta. Estava formada per unes roques grises quasi blanques que brillaven des que sortia el sol fins que s’amagava. Des del cim es podien contemplar grans extensions de terra en totes direccions. L’altra era més petitona. No tenia roques que brillaven ni es podia veure gran cosa des del seu cim. L’única cosa que podia oferir era el color vermell de la seva argila i el verd de les herbes salvatges. (...)
Un dia, van arribar per aquelles terres uns joves forasters, carregats amb motxilles i tendes, buscant un lloc per acampar. En veure aquelles dues muntanyes van pujar la més alta. Tots quedaren sorpresos de la seva bellesa i de les seves vistes i van decidir quedar-se al cim. Però s’adonaren de sobte que tot era de pedra i no hi havia ni un sol lloc on plantar la tenda.
Desenganyats van baixar cap a la petita, encara que no els agradava tant. No sabeu l’alegria que van tenir quan van veure que allà sí que la tenda es clavava fàcilment. Van passar uns dies i, com que hi estaven tan bé, van decidir quedar-s’hi una temporada. Van començar a plantar-hi verdures, arbres i flors.
Aquella muntanya petita que pensava que no servia per a res va convertir-se en un lloc meravellós, on la vida era agradable i acollidora. Mentre que la muntanya gran es va quedar tota la vida igual, completament sola.” (extret del llibre Pren-te temps I, Ed. Claret).
En un moment en què la superficialitat s’imposa a l’interior de la persona, aquesta és una bona rondalla a explicar als infants. Si només procurem brillar i ser admirats, i deixem de banda la fecunditat de la nostra terra, el nostre interior, no donarem fruit i només trobarem soledat.

ITE-118. Notícies que fan pensar - I

Comentades per G.B.S.

Ha mort un servidor dels pobres

L’Henri-Antoine Groues havia nascut l’any 1912 a Lyon en una família nombrosa benestant. Als 19 anys va entrar a l’orde dels caputxins i va prendre el nom de Pierre. Sentia un compromís molt clar de lliurament als pobres i el va complir durant tota la seva llarga vida.
Després de la Segona Guerra Mundial va començar a treballar per les persones sense llar i l’any 1949 va fundar una comunitat anomenada “Drapaires d’Emaús”. Des de llavors, ha estat un infatigable lluitador pels més desfavorits, especialment la gent sense sostre i sense drets. Per la seva constància en aquesta tasca s’havia guanyat el respecte i l’admiració de tothom a França, on tothom el coneixia com l’abbé Pierre.
Les primeres accions d’aquesta comunitat les va poder fer gràcies als diners aconseguits al posar a la venda objectes recuperats de les escombraries i és per això que s’anomenaven “drapaires”.
A l’hivern de l’any 1954, una dona que vivia al carrer va morir de fred i l’abbé Pierre va fer una crida en una emissora de ràdio demanant la intervenció de tothom, tant dels particulars com de les autoritats, per abordar seriosament el problema dels sense sostre. Va aconseguir trasbalsar les consciències de molts francesos i el resultat va ser una onada de solidaritat ciutadana i una resolució del govern per tirar endavant un pla de construcció urgent de 12.000 habitatges per a persones necessitades. Amb això va guanyar una popularitat que ell va aprofitar per visitar insistentment els càrrecs públics per demanar ajuts pels pobres.
Repetia sovint que, als pobres, abans d’evange-litzar-los, primer se’ls ha de donar menjar. Actualment, els Drapaires d’Emaús treballen en 40 països d’arreu del món
Les complicacions d’una bronquitis han acabat amb la intensa vida de l’abbé Pierre. Amb la seva mort se’n va un dels símbols del segle XX. Hi ha qui situa la seva immensa tasca a un nivell semblant al de la mare Teresa de Calcuta. El Papa Benet XVI ha afirmat que l’abbé Pierre, amb la seva acció en favor dels més pobres, ha donat un testimoniatge de la caritat que ens ve de Crist.

ITE-118. Notícies que fan pensar - II

Comentades per G.B.S.

El bisturí els fa feliços
Segons un estudi de la Facultat de Psicologia de la Universitat Autònoma de Barcelona i la Sociedad Espanyola de Medicina y Cirurgia Cosmètica, Espanya és el país amb més operacions a pacients joves d’una edat compresa entre 18 i 21 anys. Són persones sense defectes físics importants que recorren a operacions de cirurgia estètica per ‘curar’ problemes emocionals, perquè tenen una obsessió per posseir un cos perfecte i això fa que no els faci res passar pel quiròfan.
Les dades de l’estudi indiquen que aquesta atracció obsessiva per la perfecció amaga greus trastorns psicològics i emocionals, causats pels criteris de bellesa que promouen els mitjans de comunicació. Una altra enquesta indica que Espanya és el primer país d’Europa i el quart del món en nombre d’operacions de cirurgia estètica, amb una tendència clarament ascendent.
Hi ha casos de dones que fins i tot s’imaginen anomalies físiques que es converteixen en veritables obsessions i que només es resolen quan es posen en mans d’un cirurgià plàstic. No els atura la por dels riscs que una operació quirúrgica comporta ni el seu elevat cost econòmic.
Fins fa relativament poc, aquest comportament era propi de les estrelles del cinema o de persones amb una imatge pública notòria, però ara, la demanda més gran de cirurgia estètica la fa la gent corrent. Les adolescents són l’objectiu fàcil d’una propaganda basada en l’estètica fomentada per la televisió i molt sovint acudeixen als centres amb el suport dels seus pares.
Tot i que són les dones la majoria de les clientes d’aquest negoci, cada vegada hi ha més homes que també volen canviar la seva imatge, sota la influència de la publicitat.
Afegint més morbositat i presentant-ho com una necessitat personal i ineludible, una cadena privada espanyola de televisió està preparant un nou programa que consistirà en que cada participant explicará públicament les seves deformacions físiques, autèntiques o suposades, i la seva influencia en el seu desenvolupament mental i afectiu. Un jurat decidirà si li convé l’operació que, si el veredicte és positiu, serà finançat lògicament per l’organització del programa a canvi que aquesta persona s’exhibeixi en successives intervencions per demostrar la bondat de la cirurgia en la millora de les seva qualitat de vida, tant física com mental. Els candidats a participar en el programa són moltíssims i ja s’està fent la primera selecció.
Malauradament, hi ha un percentatge molt significatiu de persones que sembla que han perdut la percepció real de quins són els seus principals problemes. Són joves, i també no tant joves, en crisis, poc solidaris i poc generosos, que donen massa importància a les coses externes, com la imatge i l’oci.

ITE-118. Informació parroquial

Notícies de la Parròquia de la Mare de Déu de Lourdes de Badalona

Festivitat de la Mare de Déu de Lourdes
Aquest any l’onze de febrer s’escau en diumenge. Els dies 8, 9 i 10 hi haurà un triduum a càrrec del P. Agustí Borrell, prior del Pares Carmelites de Badalona. Celebrarà la missa de les 20,00 h. amb homilia. Abans, a les 19,30 h. es resarà el Sant Rosari.

Exposició Major del Santíssim
Els primers divendres de mes hi ha Exposició Major del Santíssim, de les 19,00 h. a les 20,00 h. A les 19,25 h. es resa el Sant Rosari i a les 20,00 hi ha la missa.

Càritas parroquial
Tots els primers dimecres de mes i els primers dissabtes es fa el repartiment de queviures a les famílies i persones del nostre entorn que passen necessitats. Aquestes famílies resideixen entre nosaltres i les coneixem personalment. Són unes 21 i se’ls dóna un bon lot de menjars.
Tots els dimarts es fa la distribució de roba a aquelles famílies de Badalona que ho necessiten.
També, en casos de més necessitat, i després d’assessorar-nos, els ajudem, si cal, amb diners per pagar l’electricitat , l’aigua, el gas, el lloguer i altres, però solament per les famílies que viuen en el terme de la parròquia i que coneixem bé.

ITE-118. La nostra festa patronal

Mn. Miquel

La data de l’onze de febrer és molt important per la parròquia. És la nostra festa major. La parròquia està sota el patronatge de la Mare de Déu de Lourdes i, per aquest motiu, cada any volem celebrar aquesta festivitat de la millor manera que sabem i podem.
Tots sabem allò que va succeir en una petita població dels Pirineus francesos, que portava el nom de Lourdes. Una nena pobra, malalta i sense cultura va rebre la visita d’una Senyora l’onze de febrer de 1858, amb el rosari a la mà, a la gruta de Massabielle, i que, fins quasi al final de les aparicions i a insistents preguntes de la nena, li va revelar el seu nom: la Immaculada Concepció. Feia quatre anys que el Papa Pius IX havia proclamat aquest dogma, i és aquest el nom que Maria li diu a la nena; és com una confirmació de la definició dogmàtica del Papa.
La Verge va demanar a Bernardette tres coses: oració, penitència i conversió.
Els cristians tenim necessitat de la oració com l’aliment de cada dia. Es pot fer de formes molt diferents, però és important fer-la. Hi ha una oració comunitària que no hem de deixar mai, que és l’Eucaristia. Constatem que, des de fa un temps, ha minvat molt el nombre de participants en la pregària eucarística. Els cristians d’ara sembla que no li donen massa importància a la celebració dominical i això ve motivat segurament per una pèrdua de la fe.
La Verge va parlar també de la necessitat de la penitència. Es pot fer també de maneres molt diversificades. La litúrgia de l’Església marca un temps de penitència en la Quaresma i ens assenyala una forma de fer-ho com és el dejuni i l’abstinència. Em temo que això és practicat solament pels cristians més fervorosos que intenten viure la fe. És evident, però que la Verge parlava de la penitència en un sentit més ampli.
La Verge també va parlar de la necessitat de la conversió dels pecadors i, per tant, de la nostra pròpia conversió, perquè tots som pecadors, en major o menor grau. La Verge ens demana amb urgència de no ofendre Déu i que sapiguem resar perquè el seu nom sigui enaltit i no ofès. La conversió té un marge ample, des d’abandonar una vida de pecat, des de passar d’una vida de no creure a una altra de creure, o a una vida de major fe i perfecció cristiana, i això suposa també una conversió o una sèrie de conversions. No es tracta solament de deixar el pecat, sinó de tot un treball per anar arribant a metes de santedat més altes.
Demanem a la Mare de Déu de Lourdes, en aquest dia de la seva festivitat, que la nostra parròquia creixi en la fe, en l’esperança i en la caritat.

ITE-118. Natividad. La historia. Dues visions d’una pel·lícula (I)

Gairebé simultàniament hem rebut dos escrits comentant aquesta pel·lícula. Donat que no són coincidents, ens ha semblat oportú publicar-los junts i així el lector en podrà treure les seves pròpies conclusions.

Àngela Casas
Subscriptora d'ITE

Aquest és el títol de la pel·lícula que, segons Ràdio Estel, va ser exhibida el mes de novembre al Vaticà i estrenada mundialment el primer de desembre.
Efectivament, l’estant projectant actualment a Barcelona, però sense soroll mediàtic de crítiques o elogis (al menys que jo sàpiga).
Tal vegada aquesta sigui la clau de la grandesa de la pel·lícula. No es pot criticar una obra tan bella, tan ben feta i, d’altra banda, en una societat tan peculiar com la nostra, qui s’atrevirà a elogiar una obra que narra fidelment els textos evangèlics amb coherència amb els moments històrics que varen tenir lloc?
Maria se’ns presenta com una noia del poble de Natzaret sotmès baix la tirania del cruel Herodes. És humil i senzilla i, com li diu Josep, la més honesta; però també se la veu preocupada, fins i tot molesta quan la seva família no es creu el relat de l’àngel.
Si a Maria la veiem humana, molt humana, què direm de Josep? La seva situació abans i després del somni és plasmada amb un verisme tendre i emocionant. Té cura de la Verge i del seu fill eminent amb un lliurament total, encara que humanament no ho entén i té por. També Maria té por.
Hi ha unes escenes bellíssimes: l’Anunciació i, sobre tot, el poderós raig lluminós que va des del cel a l’establia on ha nascut el Fill de Déu.
La frase, dues vegades repetida: “Ens ha estat donat per a tots, des del més petit dels homes fins al més poderós”.

ITE-118. Natividad. La historia. Dues visions d’una pel·lícula (II)

Gairebé simultàniament hem rebut dos escrits comentant aquesta pel·lícula. Donat que no són coincidents, ens ha semblat oportú publicar-los junts i així el lector en podrà treure les seves pròpies conclusions.

Luis Petit
Sacerdote español misionero en Perú

La película tiene cosas bonitas, escenas hermosas, pero el daño, la duda ya está creada, y tiene más fuerza la imagen que nuestras palabras. No es una escena, una palabra... es el fondo de toda la película.
La película se carga intencionadamente el dogma de la Inmaculada. Lo hace de un modo repetitivo. María ─aparte de triste, no se ve la “alegría en Dios mi Salvador”─ es una mujer que duda explícitamente, cosa que no sale en el Evangelio, una mujer que no obedece a sus padres, que permite con agrado que le lean la mano, que no tiene propósito de virginidad... Siempre que la película inventa una escena o un comentario no evangélico va contra la visión católica de María.
Estos detalles tienen la intención de demostrar que era una chica “con sus defectos”. Evidentemente el Ángel no le llama “llena de gracia”, sino “elegida”. Cuando los pastores van a adorar al Niño, María dice algo que no está en los evangelios y cuya finalidad es clara: “Ha venido para salvarnos”; esta frase busca decir que no es Inmaculada.
Cuando al final recita el Magníficat dice “el Todopoderoso ha hecho obras grandes” saltándose el “en mí” ¿Casualidad? No existe en las películas, está todo muy pensado.
Aparte de lo dogmático, hay otras cosas que se pueden opinar, pero a mí no me han gustado nada. La relación entre María y José es muy floja. Luego lo va arreglando, pero deja ver como que se han casado de penalty, que María no dice nada a José (“a quien no ama”), que cuando se lo dice no le cree... ¡vaya un modelo de matrimonio! Además José tiene una duda incomprensible, le pide a Dios un signo, ya después de haberle hablado el Ángel. ¡Estos no son los padres de Jesús!
Yo me imagino las cosas de otra manera, un matrimonio donde el amor ha sido mayor que en ningún otro matrimonio, un matrimonio donde no se duda el uno del otro, un matrimonio donde hay diálogo y sinceridad, un matrimonio presidido por la confianza en Dios y una fe total y absoluta en Él (aun cuando no entendían muchas cosas)... Todo lo contrario de lo que muestra la película.

ITE-118. La pel•lícula recomanada

Sara Antoja Xirau

Babel
Direcció: Alejandro González Iñárritu
Interprets: Brad Pitt, Kate Blanchett, Gael García Bernal, Adriana Barraza
Guió: Guillermo Arriaga
Música: Gustavo Santaolalla
Nacionalitat: EUA, 2006
Durada: 142 minuts

Un tret disparat per un nen al desert del Marroc provoca la ferida d’una dona nordamericana (que a la vegada arrossega una ferida íntima que la separa del seu marit) mentre viatgen tots dos en un autobús turístic. Malgrat que no es correspongui amb el començament de Babel, aquest és el punt de referència narratiu del guionista Guillermo Arriaga sobre el qual es construeix la pel·lícula. Un accident que repercuteix en diverses vides, com un efecte papallona, i que abasta personatges de diversos llocs del món, des de Mèxic fins al Japó, passant evidentment, pel Marroc. Això és així perquè Babel parla d’un món globalitzat on es mantenen unes diferències socials brutals, i on les fronteres, sobretot les dels estats poderosos, separen els països rics dels pobres, tot embolcallat del fantasma del terrorisme.
En relació amb el títol, sense limitar-lo a la diversitat lingüística que hi trobem, el film parla de les dificultats de comunicació, sigui perquè costa expressar sentiments i problemes (entre pares i fills, entre els membres d’una parella); sigui perquè els representants de l’ordre (l’actuació violenta dels policies, siguin nordamericans o marroquins) no escolten les raons dels personatges més fràgils; sigui per la impossibilitat de parlar en el cas d’una noia japonesa sordmuda.
El cas és que un tret, i les seves conseqüències, és el pretext per aportar una visió del món actual a través d’una construcció narrativa que, en la distancia espacial i temporal, ja que les accions no són simultànies, alterna una parella nordamericana al Marroc, els fills de la parella i la seva mainadera a Mèxic i als EUA, i una noia i el seu pare al Japó. Tots els personatges semblen abocats a un destí tràgic, i mentre s’hi encaminen senten la vulnerabilitat, la desesperació i també el sentiment de culpa.
L’estructura narrativa és complexa i duu a l’extrem la maquinària de les casualitats estenent-la a nivell geogràfic. La voluntat d’abordar grans temes socials provoca un interès afegit, però també la sospita que és una coartada per vendre un producte amb l’etiqueta de film compromès i sensible respecte les injustícies, les desigualtats i la prepotència dels poderosos i privilegiats.
Amb Babel, el realitzador mexicà Alejandro González Iñárritu tanca la trilogia que va començar amb Amores perros (2000), per després seguir amb 21 gramos (2003), les dues escrites en col·laboració amb el seu compatriota Guillermo Arriaga.
El repartiment el formen grans estrelles de Hollywood, com Brad Pitt i Kate Blanchett, que interpreten la parella nordamericana; actors menys famosos però de demostrada solvència, com Adriana Barraza, la mainadera dels fills de la parella; i persones que no són actors de professió. Tot un repte per l’equip de producció que havia d’entendre-s’hi, doncs la pel·lícula està filmada en quatre llengües diferents. És per això que és especialment interessant veure-la en versió original, per experimentar realment el babel que promet el títol.
El director declarava recentment que va començar intentant fer una pel·lícula sobre les diferències que separen els éssers humans, les barreres físiques i idiomàtiques, però se’n va adonar que realment estava fent un film sobre el que els uneix: l’amor i el dolor. I va afegir que el que fa feliç a un japonès o a un marroquí segurament són coses diferents, però el que els fa mal, el que els fa patir és el mateix.
Està nominada a set Òscars, inclòs el de millor pel·lícula de l’any. Destaquen especialment les de dues de les actrius secundàries, Adriana Barraza i Rinko Kikuchi, que interpreta la jove japonesa sordmuda. Veurem si se’ls emporten el proper 25 de febrer.

ITE-118. Finestra jove

Pregària tot caminant
per llmb

9. L’ÈXIT EN L’ESTUDI
L’estudi no és un luxe, sinó un deure. Per això la peresa intel·lectual és imperdonable en la vida d’un noi o d’una noia que es prengui seriosament l’ofici d’home o de dona.
Sé que no és possible viure amb idees superficials i com a peces independents.
La societat de demà, i especialment la “meva” part de la societat, serà el que sigui avui el meu estudi.
Però jo sóc feble i distret. Vull, però no en sé. Em proposo estudiar, però no trobo mai el moment.
M’agradaria tenir prou bagatge per saber pensar per mi mateix, malgrat que em trobo buit per no haver aprofitat prou el temps d’estudi.
Senyor: puix que sé que haig d’aprofitar el meu temps d’ara, dóna’m concentració i comprensió per veure i entendre allò que estudio.
I, sobretot, dóna’m força de voluntat per destinar a l’estudi el temps que necessita.

ITE-118. Què deiem ara fa 10 anys?

A la portada del número 58 de la revista ITE de gener i febrer de 1997 hi havia una composició feta per F.S. Titulada “El matrimoni cristià” ja que el tema de la secció “Opinions” era “La grandesa del compromís matrimonial” amb aportacions de Paulino Castells, psiquiatra i de dues parelles, Josep Maria i Mònica, que estaven a punt de casar-se, i Ignasi Domínguez i Josefina Echevarría, que portaven 47 anys com esposos. Com a complement d’aquest tema, hi havia l’article “El Matrimonio cristiano” de C.M.
Però la notícia impactant va ser la mort, en dies propers, del cardenal Jubany i de Mn. Josep Xicart. Una foto d’ells dos, feta en una de les visites que el cardenal havia fet a la parròquia de Lourdes de Badalona, portava aquest peu: “L’hivern fred, humit i trist, s’ha emportat dos bons pastors”. En pàgines següents es glossava la personalitat dels dos difunts i es reproduïa una carta autògrafa de monsenyor Jubany a la revista ITE.
L’editorial de Mn. Miquel es referia a la festa patronal de la parròquia.
Vicenç Benedicto Navarro signava l’article “Com celebrem la nostra festa de Lourdes”. Maria Costa signava la poesia “Lourdes”.
Una petita nota recordava que el dia 11 de febrer es complien 20 anys de la inauguració del temple parroquial.
Les “Notícies que fan pensar” de G.B.S. portaven els títols: “Reflexió i acció”, comentant la iniciativa d’un estudiant barceloní d’enviar cartes a l’ONU i als governs de diversos països africans demanant una actuació ferma per solucionar els conflictes; “Un periodista, camí dels altars” referint-se a l’obertura de la causa de beatificació d’Ángel Herrera Oria; i “El Papa, l’home de l’any” celebrant que la revista Newsweek hagués fet aquesta elecció.
“Noticia-Misión” de Q.Z.E. ocupava dues pàgines.
A la secció “Correspondència Missionera” es comentava una carta de la germana Adelaida Rovira rebuda des de Taiwan i una altra de l’equip missioner del Seminari del Poble de Déu a Valledupar (Colòmbia).
Es publicava la un nou fragment de l’encíclica “Tertio Milennio Adveniente”.
Joan Viñas, famós per la seva activitat radiofònica i incansable promotor d’activitats per a la gent gran, publicava un article que portava precisament el títol “La gent gran”.
Tancaven el número la “Informació parroquial”, el “Diccionario de pensamientos”, un article de David Amado sobre la pel·lícula “Sleepers” i una nova secció: “Què dèiem ara fa 10 anys?”

ITE-118. Endevinalla bíblica

Joan B. Trifao

L’evangeli de Lluc narra l’episodi de la presentació de l’infant al temple, quan van complir-se els dies que manava la Llei de Moisès referent a la purificació. Allà hi havia dos ancians, un home just i pietós i una profetessa que van donar gràcies a Déu perquè havien pogut veure l’infant que seria el Messies. Quins eren els seus noms?
A - Zacaries i Elisabet
B - Zacaries i Anna
C - Joaquim i Anna
D - Simeó i Anna
Si no recordes la resposta, la pots trobar rellegint el capítol 2 de l’Evangeli segons Lluc. Després, la pots comprovar a la darrera pàgina 12 d’aquest mateix número de la revista.

ITE-118. L'acudit

─ Quina semblança hi ha entre un paraigües i una falsa amistat?
─ Quan fa mal temps es gira a l’inrevés.

ITE-118. ITEglífico

E.F.


La respuesta a este jeroglífico es el nombre de la población francesa donde se apareció la Virgen el 11 de febrero de 1858.
del personaje bíblico que protagoniza la “Endevinalla bíblica” de este número de la revista.


50 + O + patria de Abraham + necesidad de agua (al revés)

Si no has descifrado la respuesta, puedes encontrar ayuda en las páginas de este número de ITE.

ITE-118. Solució a l'Endevinalla bíblica i a l'ITEglífico

Solució a l’Endevinalla bíblica: D
Solución al ITEglífico: LOURDES