ITE-119. Tema Clau: Els polítics, escolten els ciutadans? - I

Joaquín Iglesias
Licenciado en Filosofía y Teología
Fundación ARSIS

Muchas veces asistimos a diferentes debates sobre cuestiones que afectan al equilibrio de la vida política, como el del Estatut u otras leyes. Hay un trabajo maratoniano para llegar al consenso entre políticos. Se llega incluso a acuerdos forzosos con el fin de mantener cuotas de poder, bajo discursos como el amor a la patria, la lucha por una mejor educación, los valores de la democracia, la libertad y otros.
No sucede lo mismo cuando el político tiene que hablar con la sociedad civil. La interlocución con la ciudadanía no es fluida como lo es entre los grupos políticos. La sociedad es muy plural y a la clase política se le hace difícil dialogar con la diversidad ideológica, especialmente cuando un sector de los ciudadanos no comparte su mismo discurso. Nos estamos refiriendo a la capacidad de escuchar de nuestros gobernantes.
¿Por qué cuesta tan poco llegar a un consenso entre partidos, que incluso llegan a pactar con la oposición, y en cambio es tan difícil llegar a un acuerdo con otros grupos de opinión surgidos de la iniciativa civil?
No todo se puede solucionar desde el Parlamento y las instancias gubernamentales. El Estado no puede regir todos los aspectos de la vida ciudadana. Los gobernantes deben bajar de su púlpito y de su escenario político para aterrizar en la calle y hablar con sus conciudadanos. Una buena parte de nuestra sociedad no vota, pero los gobernantes elegidos lo son de todos, incluso de los que no les han apoyado electoralmente. Un buen gobernante con criterio ético también debe velar por los intereses de esta parte de la población. Como mínimo, debería escucharla.
Muchos problemas tendrían solución si se abordaran, no sólo desde los sillones de un despacho, sino a pie de calle, hablando con la gente y escuchando sus inquietudes. En nuestro país se da una gran riqueza asociativa de tendencias muy variadas. El mundo asociativo tiene su opinión, fundamentada la mayoría de las veces en la experiencia real, sobre muchos temas que afectan a millones de ciudadanos. ¿Por qué el gobierno no los escucha más? ¿Tienen miedo nuestros representantes a bajarse del pedestal y a descender a la cruda realidad? Desde arriba no siempre se perciben las cosas en su justa perspectiva, es preciso descender para contemplarlas desde un plano horizontal. La capacidad de diálogo de un gobierno no puede medirse sólo por su habilidad para negociar con la oposición, sino por su capacidad de escucha y de atención a los movimientos de la sociedad civil. Porque, a veces, los políticos priorizan temas que no responden a las verdaderas y más profundas preocupaciones de sus ciudadanos. Lo que se nos anuncia desde los grandes medios de comunicación o desde las arenas políticas no siempre coincide con las auténticas inquietudes de la gente.
No se puede frivolizar con las leyes. Pongamos por caso el tema de la educación. Se polemiza sobre ella y se utiliza como arma política entre partidos y, en cambio, se ignora la voz de miles de padres, maestros, educadores, movimientos de familias, universidades, instituciones e intelectuales de talla que son los que realmente tienen algo que decir en este ámbito. No se deberían hacer leyes motivadas por argumentos políticos o defensores de ciertas ideologías, sino fundamentadas por sólidos estudios contrastados y realizados por expertos competentes en la materia, y también en respuesta a una demanda justificada.
Sería interesante examinar la oportunidad de muchas leyes promulgadas, sometiéndolas a referéndum popular, para detectar si realmente la sociedad aprueba lo acordado por los políticos o está realmente interesada en esos temas. No se puede frivolizar sobre temas tan transcendentales como la educación empleando las leyes como instrumentos de poder.
La historia nos enseña con ejemplos ilustrativos. En la República de Roma, un régimen un tanto similar –salvando las distancias– a nuestras democracias de hoy, se daban pugnas políticas que recuerdan vivamente nuestro panorama contemporáneo. Las leyes iban y venían al criterio de los senadores que detentaban el poder en un momento dado. Por supuesto, todo se votaba, como hoy. ¿Cuál fue el fin de la república romana? Todos lo sabemos. Después de un periodo de expansión exterior y al mismo tiempo de inestabilidad interior, acabó con los célebres triunviratos y, finalmente, con el Imperio, una forma solapada de gobierno autoritario y concentrado en unas pocas familias.
Sirva este ejemplo para alertar a nuestras modernas sociedades occidentales. Si nuestros políticos no escuchan al pueblo, acabaremos viviendo bajo una dictadura disfrazada con tintes democráticos que utilizará el lenguaje de la libertad y los valores humanos para encubrir la feroz ambición propia de una casta política sin conciencia.

ITE-119. Tema Clau: Els polítics, escolten els ciutadans? - II

Teresa Gomà Ribas
Religiosa del Sagrat Cor
http://cafezoombloc.blogspot.com/

Surto al carrer i em trobo infinitat de propostes als ciutadans: anuncis, rebaixes, reclams de tota mena… La societat s’expressa al carrer en forma de cartells i banderoles. Reclams unidireccionals: vine a comprar, entra i endú-t’ho... Reclams de consum. Reclams interessats. Se’ns invita a actuar, però només en un sentit: el que dirigeix la nostra mà a la cartera que poc a poc es va buidant (gran invent el de les targes de crèdit!) quasi sense adonar-nos-en.
Del ciutadà només se n’espera que gasti, que compri. Més que ciutadà l’han reconvertit, entre tots, en un consumidor. Qui no recorda l’enginyosa campanya “Compro, doncs existeixo” d’unes botigues del Passeig de Gràcia de Barcelona? Més que persones, i ja no diguem ciutadans, som éssers mercantilitzats, altament especialitzats en transaccions econòmiques. Però poca cosa més.
I quan, per fi, un cop cada molts mesos, se’ns demana que participem com a ciutadans en unes eleccions o un referèndum, ja no sabem ni què hem de fer ni com ens hem de comportar. No tenim hàbits de ciutadans. Ja no li trobem el sentit.
És aleshores quan s’alarmen perquè descobreixen que potser l’Estatut no interessava a quasi bé ningú, que potser els discursos televisats no van servir de res, que la vida de la polis sembla que només afecta als polítics. No ho sabien abans o no ho volien veure?
Personalment, no m’estranya gens aquesta escletxa oberta entre la societat i la vida política. L’individualisme, el benestar com a fita, la rutina democràtica, el mal exemple d’alguns polítics, són causes més que suficients per explicar el que estem patint: la manca d’interès per tot allò que sona a compromís amb la pròpia societat. Assistim expectants a un gravíssim debilitament de la societat civil. Manquen propostes i respostes a mil i un problemes que seguim tenint. Perquè si els problemes s’haguessin esvaït, llestos! però sembla que no és aquest el cas.
Com redescobrir el nostre protagonisme en el cada dia? Com recuperar la il·lusió de participar, de col·laborar, de comprometre’ns en alguna cosa més enllà de nosaltres mateixos?
Crec que el primer que ens cal és haver-ho viscut a casa, afavorint unes relacions familiars participatives, on tothom hi pugui dir la seva, se senti escoltat i experimenti que la seva presència és única, on s’afavoreixi la convivència, la tolerància, es posi nom a les injustícies. On no calgui explicar tots aquest valors: senzillament es visquin.
En segon lloc, l’escola ha de ser l’espai en el que es recordi el que ja es viu a casa. No hauria de transmetre res de nou, només confirmar el que ja és habitual a la pròpia llar. Això vol dir que els valors s’han d’haver viscut des de ben petits. Es cert que hi ha precioses històries de segones conversions… però són tan escasses!
I, en tercer lloc, elegint uns representants que vulguin servir al país, i no servir-se’n.
Un país amb pretensions d’escriure la seva pròpia història necessita una societat civil forta: que s’aixequi davant qualsevol tipus d’imposició, que s’estimi la seva terra, que estigui orgullosa de la seva cultura. Un país no pot excloure a ningú en aquesta tasca. Ni ningú se’n pot desentendre. Cadascú des del seu àmbit resulta imprescindible. I de la pròpia responsabilitat no ens en podrem queixar a ningú.

ITE-119. Tema Clau: Els polítics, escolten els ciutadans? - III

Josep Oriol Pujol i Humet
Director General
Fundació Pere Tarrés

La gent del carrer, molts cristians i fins i tot alguns preveres en predicar, palesen una desconfiança en l’ètica, en les intencions o en les persones mateixes que opten per presentar-se com a candidats en unes eleccions. Quan es parla dels qui han escollit dedicar-se a fer un servei públic, com el que suposa la política, sovint es fan comentaris donant per fet la seva poca efectivitat en el càrrec o que actuarà únicament en benefici propi. Sobre qualsevol candidat a regidor, alcalde, diputat, etc., es pot sentir aquest comentari: “és igual, tots miren només per a ells”.
Si bé és cert que en l’esfera pública hi ha hagut persones poc honestes i mancades d’eficàcia, també és raonable fer unes consideracions sobre els apriorismes negatius referits a la classe política. La societat no ha trobat un sistema d’administració millor que la democràcia. Aquest país en va patir d’altres no fa pas tant temps i el record sobre l’efecte que va tenir en les llibertats o el respecte a les persones és prou trist. La democràcia representativa passa per les eleccions, els partits polítics, les llistes electorals, etcètera. Ben segur que el sistema és perfectible. Probablement, l’elecció directa, amb llistes obertes, facilitaria un major control sobre els candidats. Ara bé, si el sistema que preferim és la democràcia parlamentaria, si renunciem a un despotisme il·lustrat o a qualsevol forma de dictadura, hem d’acceptar les febleses del sistema de govern que tenim. Fins i tot hem d’acceptar les limitacions humanes dels dirigents, la qual cosa vol dir exigir-los i corregir-los, si és el cas, sempre de manera constructiva.
Coneixent una mica la realitat de les administracions públiques podem afirmar que passa el mateix que a tot arreu, potser de manera amplificada, ja que el propi sistema ho possibilita. Aquells trets propis de la naturalesa humana que es fan palesos en qualsevol col·lectiu es mostren també en un ajuntament o en una conselleria: vanitat, egoisme, mandra... Fins i tot, com en qualsevol col·lectiu, hi ha persones poc intel·ligents, persones la principal virtut per la qual van ser escollides és la lleialtat a un cap, en comptes de ser triades per la seva eficàcia. Totes aquestes febleses del món de la política i de l’administració les podem trobar en nosaltres mateixos, de la mateixa manera que hi ha aspectes positius en aquest món i persones competents i lliurades.
Veritablement la democràcia és perfectible: és feble el respecte a les minories; cal incrementar la participació més enllà de l’acte electoral mitjançant les associacions i els consells; seria positiva l’elecció directa dels candidats sense les llistes electorals tancades que fan tan poderoses les maquinaries dels partits polítics. Ara bé, la generalització negativa sobre els polítics queda desqualificada si hi ha una persona honesta que, amb voluntat de servei, hagi optat per estar a l’administració. De fet, si respectem el nostre municipi i el nostre país, hem de ser capaços de respectar les seves institucions i, alhora, mostrar-los decididament en què han de millorar. La participació massiva en les manifestacions que hi va haver contra la guerra de l’Iraq, per exemple, van ser una manera d’expressar l’opinió del nostre poble. De ben segur que va fer reflexionar a molts dirigents i encara segueix condicionant moltes decisions, encara que potser no ho faci en la mesura que molts desitjaríem.
Els cristians, en la mesura de les nostres possibilitats, hem de mantenir un compromís amb el que és públic, hem de participar en la democràcia més enllà del vot electoral i hem de procurar opinar respectant les persones i tenint en compte l’ampli ventall de matisos que expliquen qualsevol organització humana complexa, com és el cas de qualsevol administració pública. Per entendre la dificultat que té optar per un càrrec públic pensem en els problemes que representen quedar-se sense feina en perdre unes eleccions o ser destituït d’un càrrec. No és senzill estar en un càrrec públic i és imprescindible per al benestar social i pel desenvolupament dels nostres municipis i del nostre país.

ITE-119. Tema Clau: Els polítics, escolten els ciutadans? - IV

Ramón Mota Deulofeu
Estudiante de Periodismo

Stéphane Bern, un periodista francés especialista en casas reales europeas, explica en una web (www.cafebabel.com) las razones de la popularidad y longevidad de la institución de la monarquía. Según él la monarquía no pasa de moda porque los países de Europa que han conservado esa institución muestran un interés especial en mantenerla, y la monarquía ha sabido evolucionar y adaptarse a su tiempo, mucho más que el resto de instituciones políticas, que han permanecido ancladas en el pasado. Además, las cortes reales han sufrido un proceso de rejuvenecimiento y renovación con la democratización de sus nuevas generaciones, aunque sólo sea por los enlaces de los herederos con las llamadas “plebeyas”.
Por otra parte, a ello hay que añadir una evolución de los hábitos sociales y así, por ejemplo, nos encontramos con casos como el de Noruega, con una Mette-Marit, entonces madre soltera, que consiguió casarse con el príncipe Haakkon, futuro rey de aquel país. En opinión de este periodista, ese hecho tuvo más repercusión social que muchas leyes votadas en el Parlamento. También en Gran Bretaña la monarquía es más receptiva al cambio de mentalidad de los ingleses que el propio primer ministro. La reina de Inglaterra, por ejemplo, decidió recortar su tren de vida, se retiró de Kengsinton Palace, que se transformó en museo, y empezó a pagar sus impuestos, como el resto de los ciudadanos. Llegó incluso a reducir los aviones puestos a su disposición y ahora son los ministros del gobierno británico quienes los utilizan a modo de taxi. Paradójicamente, mientras la monarquía se ha vuelto más reservada y modesta, numerosas publicaciones vienen denunciando el tren de vida que lleva el primer ministro, así como sus aires de grandeza. En realidad, parece que los reyes hacen más por escuchar al pueblo que la clase política.
De todas formas, esto no significa que los europeos se estén volviendo monárquicos. En realidad, nos hallamos ante dos sentimientos diferentes. Cuando se ataca a la monarquía, se hace desde la irracionalidad con un trasfondo del imaginario colectivo. Así, en Bélgica, una parte de los adversarios del rey lo son precisamente porque es el único pilar resistente de un país unido. Los separatistas flamencos pretenden acabar con esa idea de unidad, lo cual, a su vez, muestra la importancia de la monarquía. Lo mismo sucede con los españoles que, más que monárquicos, son “juancarlistas”. En todos sus viajes y actuaciones públicas se puede constatar el nivel de popularidad del Rey de España. ¿Qué político en el mundo puede hoy en día presumir, tras treinta años de reinado, de semejante popularidad?
También es esencial la implicación de los miembros de las casas reales en causas humanitarias. Es una buena razón que de verdad justifica el mantenimiento de la monarquía, al margen del aspecto puramente político. La reina Doña Sofía, que visitó en Arabia Saudí o en África a niños enfermos, siempre está al lado de los que sufren. Del mismo modo, Silvia de Suecia defiende de forma permanente los derechos del menor apoyando, por ejemplo, la aprobación en la ONU de una Carta de Derechos del Niño. En este sentido, las princesas dedican gran parte de su tiempo a visitar orfanatos, hospitales, guarderías o residencias de ancianos, situándose en primera línea a la hora de escuchar a su pueblo y sobre todo, tratar de comprender sus necesidades, con iniciativas como las del Príncipe Carlos de Inglaterra que, con su “Prince’s Trust”, muestran lo que se puede llegar a hacer por la resinserción laboral de los jóvenes desempleados. Los políticos, en cambio, no tienen contacto con los ciudadanos, a no ser para pedirles algo a cambio, como la obtención de un triunfo electoral.
Hasta aquí el resumen del pensamiento de este periodista francés. Me ha parecido interesante transcribir su lección de política, con la que quizás no estaremos del todo de acuerdo, pero que, en última instancia, también contesta a la pregunta del “Tema clave”: siempre hay estamentos por encima de los políticos que escuchan más a los ciudadanos.

ITE-119. Tema Clau: Els polítics, escolten els ciutadans? - V

Remei Altés Guardiola
Mestressa de casa

Hi ha qui diu que té la percepció d’estar vivint en l’inici d’una nova era i, probablement, això és un pensament que es repeteix a cada generació. Els canvis socials i polítics depenen sempre de les persones que, portades per capdavanters amb voluntat de servir al poble o manipulant-lo pel seu propi benefici, configuren les noves situacions. Difícilment els ciutadans, com a col·lectiu amorf, incideixen en els esdeveniments que marquen l’itinerari d’un país. Sempre hi ha un líder, pragmàtic o ideòleg, que assumeix els anhels i les reivindicacions, i les canalitza. Aquesta és la tasca dels polítics. Són persones que voluntàriament s’impliquen amb els problemes dels ciutadans, per ajudar-los i representar-los de forma que s’hi pugui trobar solució. Dit així, sembla que és imprescindible que els polítics escoltin els ciutadans perquè aquesta és la seva feina més prioritària. Si no els escolten, no poden saber què volen i què necessiten i, llavors, no poden ajudar-los a resoldre els seus problemes i, per tant, seran incapaços d’administrar bé la comunitat.
Quan s’acosten les eleccions, els polítics viatgen a pobles o van a llocs, com els mercats on només els veuran un cop cada quatre anys per demanar el vot. Molts fan veure que van a escoltar la gent, però en realitat, el que fan és pretendre enlluernar-la per aconseguir que els vots.
Però fins i tot en els temps previs a unes eleccions, quan més convé estar al cas de les demandes socials dels ciutadans, perquè, si les coneixen bé, quan surtin elegits, les podran aplicar adequadament, és quan molt sovint les suposades trobades en els mítings i en les visites als pobles i als barris són en realitat muntatges propagandístics que estan lluny del diàleg sincer i interessat pels problemes de la gent. Molts polítics han convertit les campanyes electorals en campanyes publicitàries. Les agències de publicitat tenen molta feina quan s’acosten eleccions. Fins i tot hi ha qui diu que es contracten figurants, persones joves i de bona presència per fer de públic dels mítings. Això significa que el programa del partit no és important i el que cal és que els publicitaris facin bé la seva feina tractant el líder i el mateix partit com si fos un producte de gran consum.
D’aquesta manera, la veritable democràcia queda aniquilada perquè l’èxit d’un partit no es pot basar en una bona publicitat i els vots dels ciutadans no haurien de ser emesos en funció de les seves emocions publicitàries.

ITE-119. Llum i aliment

Dels artistes se n’admiren les obres, i dels governants, la saviesa de les seves propostes.
Si un xerra massa, és temut en la seva ciutat, i si un parla de manera imprudent, es fa odiós.
El governant savi educa el seu poble, el dirigent assenyat posarà ordre en el seu govern.
Tal com és el cap d’estat són els seus ministres, tal com és el governador de la ciutat són tots els seus habitants.
Un rei ignorant porta el poble a la ruïna, els governants intel·ligents fan prosperar la ciutat.
(Siràcida, 9, 17-18; 10, 1-3)

ITE-119. El món infantil: L’adopció

Sara Antoja Xirau

S’entén per adopció o filiació adoptiva l’acte jurídic mitjançant el qual es crea un vincle de parentesc entre dues persones, de manera que s’estableix entre elles relacions anàlogues o molt similars a les que resulten de la paternitat. Aquesta és la definició que el diccionari recull sobre un concepte tan senzill però alhora tan complex de dur a terme com és l’adopció. En aquesta ocasió però, no vull centrar-me en les qüestions morals o socials que puguin derivar del tema, sinó que faré un recull dels aspectes legals que envolten el procés.
La legislació, conforme a l’article 175 del Codi Civil, estableix uns requisits mínims per poder adoptar, entre els quals destaquen:
Ser major de 25 anys (en el cas de ser parella només cal que un dels dos ja tingui l’edat suficient).
Que la diferència màxima d’edat entre l’adoptat i l’adoptant no sigui superior a 40 anys (es fa mitjana en el cas de parella).
Tenir unes condicions psicopedagògiques i socioeconòmiques mínimes (condicions adequades per a l’atenció del menor respecte a la seva salut física i psíquica, habitabilitat de la llar familiar, disponibilitat de temps mínim per a la seva educació, etc.).
En el cas de cònjuges o persones que convisquin habitualment de fet, que hi hagi una relació estable i positiva (es requereix una convivència mínima de 2 anys).
Que hi hagi motivacions i actituds adequades per a l’adopció.
Que hi hagi voluntat compartida per part de tots dos en el cas de ser cònjuges o parelles de fet.
Que hi hagi una aptitud bàsica per a l’educació d’un infant.
Serà negatiu que els sol·licitants condicionin l’adopció a les característiques físiques, al sexe o a la procedència sòciofamiliar dels menors, així com l’encobriment o la falsificació de dades rellevants per a la valoració per part dels sol·licitants.
L’adopció, en la nostra legislació, està pensada per proporcionar una família a infants que no en tenen. Les famílies que desitgen adoptar a nivell nacional han de presentar la seva corresponent sol·licitud als Serveis de Protecció de Menors de les seves respectives comunitats autònomes i passaran a una llista d’espera per a la seva valoració. Aquest procés es duu a terme mitjançant una sèrie d’entrevistes, visites domiciliàries i presentació de documentació. Les autoritats estudiaran els informes esmentats fins que decideixin concedir o rebutjar la idoneïtat dels sol·licitants. Una vegada valorats i reconeguts com idonis per a l’adopció, passaran a una llista de selecció, per a l’assignació d’un menor. S’inicia el procediment d’acoblament del menor al domicili familiar i posteriorment es presenta la proposta d’adopció. El jutge, prèvia valoració de la documentació i de l’informe del fiscal, dictarà l’adopció i finalment es realitzarà la inscripció al Registre Civil, per tal de modificar els cognoms.

ITE-119. Noticia-Misión

Turkmenistán es un país compuesto por un 90% de estepas desérticas, pero también en el desierto está brotando la flor del Evangelio, gracias a las oraciones y a la obra del P. Andrzej Madej, de los Oblatos de Maria Inmaculada (OMI), misionero polaco en esta república ex soviética del Asia Central, que cuenta con 5 millones de habitantes, el 90% de los cuales son musulmanes. En el país viven 64 católicos bautizados, unos cincuenta catecúmenos y un grupo de “simpatizantes de la fe cristiana”.
Turkmenistán, como los otros países del Asia central, Kazajstán, Tadjikistán, Uzbekistán y Kirguizistán, constituye una tierra de “primera evangelización”: en el país no hay iglesias y el gobierno no autoriza su construcción. El régimen del presidente Saparmurad Nijazov ha prohibido la actividad misionera de cualquier confesión excepto el Islam sunita y la Iglesia ortodoxa rusa. Incluso se le ha negado todavía el reconocimiento estatal a la Iglesia católica armenia, una de las mayores comunidades religiosas. Según informa “Ayuda a la Iglesia necesitada”, la comunidad católica ha presentado la petición para ser registrada, pero los funcionarios del ministerio de Justicia no han aceptado los documentos porque se señalaba como líder de la comunidad al P. Andrzej Madej, ciudadano polaco, afirmando que debía ser un ciudadano turkmeno quien dirigiese el grupo religioso. Los católicos turkmenos son en su mayoría de etnia polaca y alemana. De momento pueden celebrar la Misa solamente en el territorio diplomático de la nunciatura de Ashgabat, la capital del país, o en privado. La comunidad católica no ha conseguido ni siquiera recuperar la propiedad de su iglesia histórica en Turkmenbashi, única iglesia armenia que sobrevivió al período soviético, y que ahora se encuentra en un estado de completa decadencia. A pesar de todo, el P. Andrzej Madej no pierde la esperanza: “El trabajo catequético con adultos y jóvenes, la oración, en particular el rezo del Rosario, y la celebración de la eucaristía nos ayudan a sobrevivir y a dar a nuestra comunidad dinamismo y fuerza interior. En el país trabajan dos sacerdotes católicos, no hay ninguna religiosa, y no tenemos tampoco iglesias. La Santa Misa y otras funciones religiosas se organizan en las casas privadas”.

En la ciudad de Lucknow, del estado de Uttar Pradesh, en India centro-septentrional, se produjo otro episodio de violencia anticristiana cuando un grupo de militantes nacionalistas hindú irrumpieron en una escuela dirigida por las Hermanas de Loreto, rompieron la puerta y saquearon y devastaron la estructura, los locales y la capilla. La Conferencia Episcopal ha hecho público un comunicado oficial en el que deplora fuertemente lo acontecido y recuerda que las escuelas católicas en India han respetado siempre las diferentes tradiciones religiosas, impartiendo una instrucción que promueve un espíritu de paz y de armonía. Al día siguiente, dieciséis escuelas cristianas en la ciudad de Lucknow permanecieron cerradas en señal de protesta y de solidaridad con la escuela atacada. Las autoridades civiles del estado de Uttar Pradesh han condenado lo ocurrido, y también algunos líderes religiosos hindú y musulmanes se han unido a las condenas. Entre tanto, fruto de las primeras investigaciones, parece que los responsables del asalto son miembros del brazo juvenil del Baratiya Jaanata Party, partido político nacionalista que está en el gobierno en algunos estados indios y que en el pasado ha gobernado incluso a nivel federal. Con una tasa de analfabetismo del 35%, y que en el caso de los grupos más pobres llega a 55%, India vive el problema de la instrucción para una población que ha superado los mil millones de personas. Los cristianos, que son 25 millones en India, el 2,5% de la población del país, tiene a su cargo el 17% de los centros educativos del país.

ITE-119. Notícies que fan pensar - I

Comentades per G.B.S.

Paritat forçada
El Congrés dels Diputats espanyol, a proposta del govern, ha aprovat una Llei d’Igualtat que pretén acabar amb la discriminació entre homes y dones. El text obliga els partits polítics a tenir llistes electorals paritàries, es a dir, que el nombre de persones de cada sexe no sigui superior al 60% ni inferior al 40%. Això també es fa extensiu a les grans empreses, i els seus consells d’administració hauran d’obrir-se a la participació de dones.
Aquesta llei també disposa altres mesures laborals i socials, com ara el dret a la conciliació de la vida personal y laboral i el foment d’una corresponsabilitat entre dones i homes en les obligacions familiars.
No obstant, s’aplica un principi equivocat. Tot i que és indiscutible la discriminació que històricament sempre ha patit la dona, ara el criteri que es valora per ocupar segons quins càrrecs és el de la compensació quantitativa dels sexes. En una societat ideal, els homes i les dones haurien de rebre una formació igual i també haurien de ser iguals les condicions per accedir a qualsevol posició, independentment del seu sexe.
Fent una mica de broma, veiem que aquest govern vol la paritat en tots els estaments excepte en un en el que sempre ja n’hi havia: el matrimoni.

ITE-119. Notícies que fan pensar - II

Comentades per G.B.S.

Lluitadors o dimissionaris
Una dona ha mort a Granada, després d’haver demanat insistentment que se li retiressin els procediments de respiració artificial perquè deia que no podia suportar el dolor que li causava la seva malaltia. Ha estat un acte d’eutanàsia passiva diferent del cas molt famós de la mort d’un home tetraplegic a Galícia, que va ser per eutanàsia activa, ja que li van administrar un producte letal. D’aquest cas de Galícia se’n ha fet fins i tot una pel·lícula i va promoure un debat a la societat espanyola sobre la problemàtica de l’eutanàsia i l’anomenada “mort digna”.
Quan hi ha una presència mediàtica de persones que demanen públicament morir, els partidaris de l’eutanàsia els presenten com exemples de persones lluitadores, quan, en realitat, són persones dimissionaries. Viure és lluitar. La vida és una lluita constant de la qual no es pot defallir. Aquestes persones, en canvi, creuen que no poden continuar vivint i comencen una altra lluita. Aquesta altra lluita és totalment contrària, perquè no és lluitar per viure. Ells han lluitat per no viure. I això no ens ho poden presentar mai com un exemple, perquè els que dimiteixen de la vida, que és l’únic patrimoni real que tenim, no ens poden senyalar mai el camí, per molt dolorosos que siguin els seus motius.

ITE-119. Informació parroquial

Notícies de la Parròquia de la Mare de Déu de Lourdes de Badalona

Càritas parroquial
Durant els mesos de gener i febrer s’han donat, per pagar electricitat, aigua, gas, butà, lloguers i altres, la quantitat de 630 euros (109.482 pessetes). En aquest temps s’ha rebut la suma de 484 euros (80.198 pessetes). La diferència l’ha posat la parròquia. Donem les gràcies a tots els que fan possible, amb la seva almoina, aquesta acció solidària amb els més desfavorits.
També s’han repartit en cadascun d’aquests mesos un molt bon lot de menjar a 21 famílies.
El Rober ha estat obert tots els dimarts del mes per distribuir roba en bon estat a totes les persones que han anat a buscar-la.

Setmana Santa
Diumenge de Rams: benedicció de les palmes i palmons a la plaça de Lluís Solà Escofet (Can Mercader), a les 12,15. Tot seguit processó al temple per celebrar l’Eucaristia.
Dijous Sant: calebració del Sant Sopar del Senyor a les 20,00. Lavatori dels peus, reserva del Santíssim i adoració.
Divendres Sant: Via Crucis a les 12,30. Per la tarda, a les 17,00 Acció litúrgica. Lectura de la Passió del Senyor i adoració de la Creu.
Vetlla Pasqual: dissabte a les 21,30. Foc nou, pregó pasqual, l’ectura de l’Antic Testament, benedicció de l’aigua, renovació de les promeses del baptisme i Eucaristia.

Col·lecta pel Seminari
Fou la quantitat de 948,34 euros (157.773 pessetes), lleugerament superior a la de l’any passat. Ho considerem una molt bona col·lecta.

Capelleta de la Mare de Déu
Des del mes de març, una capelleta de la Mare de Déu de Lourdes visita les cases de les nostres famílies de la parròquia i s’hi està dos dies en cadascuna d’elles. Són, per tant, 15 famílies que la reben al cap del mes.

Anada a Lourdes
Serà els dies 22, 23 i 24 del proper mes de juny. Per a més informació, podeu telefonar al 93 389 15 41.

ITE-119. De l’homilia de Melitó de Sardis, bisbe, sobre la Pasqua

Mn. Miquel

Quan surti aquest número de la revista ITE, estarem molt a prop de la Pasqua, fet central i principal de la nostra fe. És per això que m’ha semblat convenient transcriure aquesta homilia ben bonica i plena de sentit teològic del bisbe Melitó de Sardis:
El misteri de Pasqua és nou i antic, etern i temporal, corruptible i incorruptible, mortal i immortal.
és antic segons la llei, però nou segons el Verb; temporal per la figura, etern per la gràcia; corruptible per la immolació de l’anyell, incorruptible per la vida del Senyor; mortal per la sepultura a la terra, immortal per la resurrecció d’entre els morts.
Era com els anyells portats a matar, o les ovelles mentre les esquilen: ell callava i no obria ni tan sols la boca. I tanmateix no era un anyell ni tan sols una ovella. La figura ha passat i ha donat lloc a la veritat; en comptes d’un anyell, Déu; en comptes d’una ovella, l’home. Però l’home és Crist, que uneix en si la divinitat i la humanitat.
Per això, la immolació de l’Anyell, la celebració de la Pasqua i la llei escrita tenien per fi Jesús, el Crist. Amb vista a ell succeïa tot en la llei antiga; molt més encara en la llei nova de l’Evangeli.
Perquè la llei es convertí en el Verb, i es convertí d’antiga en nova, totes dues havien de sortir de Sió, de Jerusalem. El manament es va fer gràcia i la figura veritat. L’anyell, fill; l’ovella, l’home i home Déu.
El Senyor era Déu i es va revestir d’home, va sofrir en favor dels qui sofrien, fou lligat en favor dels captius, fou condemnat a favor dels culpables, fou sepultat en favor dels enterrats, ressuscità d’entre els morts i va fer un gran crit: Qui vol ser el meu acusador? que se m’acosti. Sóc jo qui ha deslliurat el comdemnat, jo qui ha restituït la vida al mort, jo qui ha ressuscitat al ja soterrat. Qui em contradirà? Jo sóc el Crist, el destructor de la mort, jo he anorreat l’enemic, he trepitjat l’infern, he lligat el fort i m’he endut l’home envers les altures del cel, jo que sóc el Crist.
Veniu doncs totes les famílies dels homes unides en el pecat, rebeu la remissió de les vostres faltes. Perquè jo sóc la remissió, jo us sóc la Pasqua de salvació, jo sóc l’Anyell immolat per vosaltres, jo sóc el vostre baptisme, jo sóc la vostra vida, la vostra resurrecció, la vostra llum, la vostra salut, el vostre rei. Jo us porto fins dalt de tot el cel, jo us ressuscitaré i us faré veure el Pare celestial.
Santa i Bona Pasqua!

ITE-119. Correspondència missionera

Després d’unes setmanes d’estada a Olesa, la seva ciutat natal, Mn. Jordi Jorba ha tornat a Calama (Xile). Abans de marxar, ens va fer arribar aquest escrit:

He passat un mes i mig amb vosaltres i torno a deixar els familiars i amics per retornar, per tres anys més, al meu treball pastoral per terres del desert d’Atacama, al nord de Xile. A l’hora del meu comiat, penso que serà bo de recordar una mica el lloc on sóc i què hi faig allà.
Ja sabeu que vaig treballar a Calama durant 10 anys (1963–1973) com a director d’un col·legi de l’Església. Ara hi torno a ser des del 2001. Aquesta ciutat, situada a 2.300 metres i amb 180.000 habitants, és el centre d’una zona rica, sobretot en coure. El coure és un mineral molt apreciat –i ara, a bon preu!– que ha fet créixer la població d’aquest oasi situat en ple desert i regat pel riu Loa.
I els diners per la venda del coure, on van a parar? Bàsicament per mantenir el pressupost del país i les millores de Santiago, la capital. També a Calama se’n beneficien els 6.000 treballadors “fixos” de Chuquicamata, la mina més gran del món, propietat de l’Estat.
Els calamenys ens queixem que es repeteixin entre nosaltres les grans diferències entre rics i pobres, que caracteritzen els països llatinoamericans: uns miners ho tenen tot i la gran majoria dels habitants ha de viure “al dia”. Aquesta situació es dóna sobretot a la parròquia de l’Assumpció de la Verge, que jo tinc encomanada.
La nostra parròquia, una de les 9 que hi ha a Calama, la formen 3 barris força deprimits, amb cases baixes i molt petites, carrers de terra, manca de llocs de treball i d’esbarjo, molta droga, alcohol, violència familiar, suïcidis… Moltes llars estan a càrrec de les “jefas de hogar” una manera de dir: mares amb fills i sense marit.
Cada barri té la seva Comunitat Cristiana, molt viva, que es responsabilitza de les diferents etapes catequètiques (infants, joves i adults), del culte de la capella i de l’atenció dels malalts i emigrants de Bolívia i d’altres països veïns, més pobres, atrets per les mines del coure. També tenim activitats conjuntes i un sòl Consell Pastoral.
A l’hora de la meva partença cap a Xile, vull agrair les atencions i les ajudes econòmiques que la Parròquia de Lourdes de Badalona i molts de vosaltres, m’heu lliurat. Ja sabeu que les dedicaré a ajudar, en nom vostre, els germans i germanes calamenys més necessitats. Amb ells compartim la mateixa fe i la mateixa caritat del Crist. Us demano de compartir també la pregària al Pare de Jesús, per qui no hi ha fronteres de cap mena.
Un cop més, gràcies a tots i a reveure, si a Déu plau.
Mn. Jordi Jorba

ITE-119. Fotogrames en la retina

Sara Antoja Xirau

Casablanca


Director: Michael Curtiz
Interprets: Humphrey Bogart, Ingrid Bergman, Paul Henreid, Claude Rains
Guió: Jules Epstein, Philip Epstein i Howard Koch
Música: Max Steiner
Nacionalitat: EUA, 1942
Durada: 102 minuts

Casablanca narra una meravellosa història d’amor en temps de guerra. Molts diuen que és la millor pel·lícula de la història del cinema. Si no ho és, es tracta d’un dels clàssics. Va guanyar l’oscar a la millor pel·lícula, al millor director i al millor guió.
Un líder de la resistència hongaresa arriba a Casablanca acompanyat de la seva dona. La ciutat pertany a la França no ocupada tot i que està plena de soldats alemanys. Vénen a buscar el passaport que els pugui portar als Estats Units, on estaran realment segurs. A la recerca del contacte de la resistència francesa, visiten el cafè d’en Rick, un home de caràcter dur i castigat per la vida. Ell i la dona, l’Ilsa, van enamorar-se a París uns anys abans, quan ella pensava que el seu marit havia mort. A partir d'aquest moment a en Rick se li ofereixen dues possibilitats: o fugir amb la seva estimada acabada de recuperar o col·laborar amb la resistència contra els nazis i donar a la parella els passaports que els permetran marxar.
Humphrey Bogart tenia 42 anys quan els Estats Units van entrar a la Segona Guerra Mundial. Era massa gran per enrolar-se a l’exèrcit, així que es va quedar a Hollywood fent pel·lícules antifeixistes. Casablanca el va convertir en una estrella en vida i en una llegenda després de la seva mort.
Quatre dies després de l’atac a Pearl Harbor, el productor Hal Wallis va rebre una sinopsi d’una obra de teatre anomenada “Everybody Comes to Rick’s”. La història el va entusiasmar i en qüestió de molt poc temps ja va passar a dir-se Casablanca. Wallis va decidir donar el paper de Rick a Humphrey Bogart, tot i que ningú més semblava convençut que el gàngster i detectiu per antonomasia de la gran pantalla pogués fer-lo. El paper d’Ilsa va anar a parar a una sueca de 27 anys d’aspecte angelical i mirada transparent que acabava d’aterrar a Hollywood: Ingrid Bergman.
El rodatge estava a punt de començar, tenien un bon director, Michael Curtiz, els actors adequats, els decorats preparats i els trets generals de la història, però no tenien guió i, sobretot, no tenien final. La situació era realment insòlita, ja que els bessons Epstein i Howard Koch escrivien els diàlegs el mateix dia que es rodaven.
En l’escena en la qual Victor Laszlo, líder de la resistència interpretat per Paul Henreid, dirigeix l’orquestra del cabaret per a cantar La Marsellesa, molts dels actors i extres que omplien el local van acabar plorant d’emoció de veritat, doncs molts eren refugiats europeus que havien fugit de la guerra.
A primera vista no sembla que hi hagi cap motiu pel qual Casablanca hagués hagut de ser alguna cosa més que una pel·lícula qualsevol. En un primer moment, la productora Warner Brothers va donar tan poca importància al projecte que la va classificar com un film menor i fins i tot va estar a punt de no estrenar-la. Malgrat tot, la pel·lícula brilla pels seus actors, sobretot els secundaris, per la famosa cançó “As time goes by” (“Toca-la una altra vegada, Sam”), els enginyosos diàlegs (“Aquest és l’inici d'una gran amistat”) i la química entre les dues estrelles protagonistes.
És la perfecta pel·lícula romàntica: una història de dos amants amb destins contraposats en un món turbulent, l’amor dels quals va molt més enllà de les pròpies individualitats. Tal com diu Bogart: “Sempre ens quedarà París...”

ITE-119. Finestra jove

Pregària tot caminant
per llmb


10. TREBALLANT INTEL·LECTUALMENT
Diuen que la bona lectura afina l’esperit, desenvolupa les facultats i manté l’entusiasme. És per tot això i perquè sé que llegint aprendria a pensar, parlar i escriure millor, que m’agradaria saber reservar-me cada dia un espai per a la lectura.
Voldria, però, que el meu hàbit de lectura marxés agermanat amb la comprensió i l’assimilació del que llegeixo. Demano massa?
Tu saps que no, Senyor, i si Tu m’ajudes, seré capaç d’això i molt més. Fem-ho?
No obstant, em fan por tants llibres dolents que poden caure a les meves mans. És per això que voldria tenir present sempre els 7 consells que he llegit en algun lloc:
1. Si vols perfeccionar-te en la vida, prohibeix-te tota lectura, tot espectacle que envileixi l’esperit i que debiliti la voluntat.
2. No escoltis a qui et digui que s’ha de llegir i veure tot. Com en les begudes, guarda’t de beure en aigües contaminades.
3. Llegir un bon llibre és bo. Tornar-lo a llegir és millor.
4. Comença des d’ara a formar-te una brillant biblioteca personal, encara que sigui a costa d’altres despeses.
5. Per triomfar en els estudis, i en la vida, és més important la voluntat que la intel·ligència.
6. Ahir, avui, demà i sempre, el secret dels grans homes ha estat saber utilitzar bé el seu temps.
7. Per viure “a tope” l’acció, l’activitat i l’agitació de la vida moderna, necessites temps de reflexió, de silenci i de lectura pausada.

ITE-119. Què deiem ara fa 10 anys?

A la portada del número 59 de la revista ITE de març i abril de 1997 hi havia una composició feta amb una fotografia i un escrit autògraf de Mn. Josep Xicart, que havia mort el 26 de gener.
Mn. signava l’Editorial titulat: “En la mort de mossèn Josep Xicart Serra”. A les dotze pàgines següents hi havia diversos dedicats a la seva memòria: “La fe de mossèn Josep Xicart” per Mons. Ricard Maria Carles, cardenal-arquebisbe de Barcelona; “Vocación sacerdotal, torbellino de Dios” per Mn. Pau Delgado Saldaña, rector de la parròquia de Santa Teresa de Gavà i exrector de la parròquia de la Mare de Déu de Lourdes de Badalona; “La llavor que va sembrar, va donar fruit” per Vicenç Benedicto Navarro, secretari del Consell Pastoral i membre del Grup de litúrgia; “Un gran record d’aquelles colònies” per Isidre Casas Cirera; “Incansable, amb empenta i alegria” per Maria Dolors Xirau Vergés, farmacèutica i excatequista; “Un sacerdot enamorat de Jesús i de la Verge Maria” per Josep Ribas Llobet, exmembre del Grup de Lectors i Maria Andreu Torrents, excatequista; “El primer rector de la parròquia de Lourdes” per Narcís Arpí, del Grup de Lectors i Carme Miró, catequista; “Mossèn Josep Xicart, amigo” per Josep Maria Pursals Antoja, membre del Grup de Lectors; “Por su gran atractivo, no resultava indiferente a nadie” per Antopio Morata López, subdirector de “La Suiza Seguros” i excatequista; “L’estimàvem molt perquè ens sentíem estimats” per Elena Antoja Xirau, estudiant d’Enginyeria Industrial i membre del Grup Missioner; “Detalls que mostren una gran personalitat” per Felip Antoja Ribó, del Grup Missioner.
Les “Notícies que fan pensar” de G.B.S. portaven els títols: “Un transplantament una hora i mitja després de néixer”, comentant una delicada operació que s’havia fet al cor d’una nena que acabava de néixer; “El bon humor d’un arquebisbe malalt” explicant la lliçó de serenitat i esperança que havia donat Desmond Tutu, arquebisbe anglicà de Sudàfrica, quan va fer públic que li havien extirpat un tumor; “Han aturat la màquina de matar” celebrant que a Austràlia s’havia prohibit la utilització d’una màquina que s’havia inventat per aplicar l’eutanàsia.
Es publicava la un nou fragment de l’encíclica “Tertio Milennio Adveniente”.
“Noticia-Misión” de Q.Z.E. ocupava una pàgina.
Tancaven el número la “Informació parroquial”, la secció: “Què dèiem ara fa 10 anys?” i el “Diccionario de pensamientos”.

ITE-119. Endevinalla bíblica

Joan B. Trifao

El capítol 28 de l’Evangeli de Mateu narra la resurrecció de Jesús: Maria Magdalena i l’altra Maria anaren a visitar el sepulcre i hi trobaren un àngel que els va anunciar la resurrecció. Immediatament, elles van córrer a explicar-ho als deixebles però Jesús els va sortir al pas i les va saludar. Tant l’àngel, com després Jesús, diuen la mateixa frase quan es posen a parlar a les dones. Quines van ser les seves primeres paraules?

A - Pau a vosaltres
B - No tingueu por
C - Glòria a Déu
D - Aneu a anunciar la Bona Nova

Si no recordes la resposta, la pots trobar rellegint el capítol 28 de l’Evangeli segons Mateu. Després, la pots comprovar a la darrera pàgina d’aquest mateix número de la revista.

ITE-119. L'acudit

─ Jo, d’aquest assumpte me’n rento les mans, com Herodes.
─ Deus voler dir com Pilat.
─ Que vols dir que Herodes potser no se les rentava?

ITE-119. ITEglífico

E.F.

La respuesta a este jeroglífico es a quienes deberían escuchar más los políticos

101 + tosca — R + hijo de Jacob + pronombre personal

Si no has descifrado la respuesta, puedes encontrar ayuda en las páginas de este número de ITE.

ITE-119. Solució a l'Endevinalla bíblica i a l'ITEglífico

Solució a l’Endevinalla bíblica: B
Solución al ITEglífico: CIUDADANOS