Després d’unes setmanes d’estada a Olesa, la seva ciutat natal, Mn. Jordi Jorba ha tornat a Calama (Xile). Abans de marxar, ens va fer arribar aquest escrit:
He passat un mes i mig amb vosaltres i torno a deixar els familiars i amics per retornar, per tres anys més, al meu treball pastoral per terres del desert d’Atacama, al nord de Xile. A l’hora del meu comiat, penso que serà bo de recordar una mica el lloc on sóc i què hi faig allà.
Ja sabeu que vaig treballar a Calama durant 10 anys (1963–1973) com a director d’un col·legi de l’Església. Ara hi torno a ser des del 2001. Aquesta ciutat, situada a 2.300 metres i amb 180.000 habitants, és el centre d’una zona rica, sobretot en coure. El coure és un mineral molt apreciat –i ara, a bon preu!– que ha fet créixer la població d’aquest oasi situat en ple desert i regat pel riu Loa.
I els diners per la venda del coure, on van a parar? Bàsicament per mantenir el pressupost del país i les millores de Santiago, la capital. També a Calama se’n beneficien els 6.000 treballadors “fixos” de Chuquicamata, la mina més gran del món, propietat de l’Estat.
Els calamenys ens queixem que es repeteixin entre nosaltres les grans diferències entre rics i pobres, que caracteritzen els països llatinoamericans: uns miners ho tenen tot i la gran majoria dels habitants ha de viure “al dia”. Aquesta situació es dóna sobretot a la parròquia de l’Assumpció de la Verge, que jo tinc encomanada.
La nostra parròquia, una de les 9 que hi ha a Calama, la formen 3 barris força deprimits, amb cases baixes i molt petites, carrers de terra, manca de llocs de treball i d’esbarjo, molta droga, alcohol, violència familiar, suïcidis… Moltes llars estan a càrrec de les “jefas de hogar” una manera de dir: mares amb fills i sense marit.
Cada barri té la seva Comunitat Cristiana, molt viva, que es responsabilitza de les diferents etapes catequètiques (infants, joves i adults), del culte de la capella i de l’atenció dels malalts i emigrants de Bolívia i d’altres països veïns, més pobres, atrets per les mines del coure. També tenim activitats conjuntes i un sòl Consell Pastoral.
A l’hora de la meva partença cap a Xile, vull agrair les atencions i les ajudes econòmiques que la Parròquia de Lourdes de Badalona i molts de vosaltres, m’heu lliurat. Ja sabeu que les dedicaré a ajudar, en nom vostre, els germans i germanes calamenys més necessitats. Amb ells compartim la mateixa fe i la mateixa caritat del Crist. Us demano de compartir també la pregària al Pare de Jesús, per qui no hi ha fronteres de cap mena.
Un cop més, gràcies a tots i a reveure, si a Déu plau.
Mn. Jordi Jorba
He passat un mes i mig amb vosaltres i torno a deixar els familiars i amics per retornar, per tres anys més, al meu treball pastoral per terres del desert d’Atacama, al nord de Xile. A l’hora del meu comiat, penso que serà bo de recordar una mica el lloc on sóc i què hi faig allà.
Ja sabeu que vaig treballar a Calama durant 10 anys (1963–1973) com a director d’un col·legi de l’Església. Ara hi torno a ser des del 2001. Aquesta ciutat, situada a 2.300 metres i amb 180.000 habitants, és el centre d’una zona rica, sobretot en coure. El coure és un mineral molt apreciat –i ara, a bon preu!– que ha fet créixer la població d’aquest oasi situat en ple desert i regat pel riu Loa.
I els diners per la venda del coure, on van a parar? Bàsicament per mantenir el pressupost del país i les millores de Santiago, la capital. També a Calama se’n beneficien els 6.000 treballadors “fixos” de Chuquicamata, la mina més gran del món, propietat de l’Estat.
Els calamenys ens queixem que es repeteixin entre nosaltres les grans diferències entre rics i pobres, que caracteritzen els països llatinoamericans: uns miners ho tenen tot i la gran majoria dels habitants ha de viure “al dia”. Aquesta situació es dóna sobretot a la parròquia de l’Assumpció de la Verge, que jo tinc encomanada.
La nostra parròquia, una de les 9 que hi ha a Calama, la formen 3 barris força deprimits, amb cases baixes i molt petites, carrers de terra, manca de llocs de treball i d’esbarjo, molta droga, alcohol, violència familiar, suïcidis… Moltes llars estan a càrrec de les “jefas de hogar” una manera de dir: mares amb fills i sense marit.
Cada barri té la seva Comunitat Cristiana, molt viva, que es responsabilitza de les diferents etapes catequètiques (infants, joves i adults), del culte de la capella i de l’atenció dels malalts i emigrants de Bolívia i d’altres països veïns, més pobres, atrets per les mines del coure. També tenim activitats conjuntes i un sòl Consell Pastoral.
A l’hora de la meva partença cap a Xile, vull agrair les atencions i les ajudes econòmiques que la Parròquia de Lourdes de Badalona i molts de vosaltres, m’heu lliurat. Ja sabeu que les dedicaré a ajudar, en nom vostre, els germans i germanes calamenys més necessitats. Amb ells compartim la mateixa fe i la mateixa caritat del Crist. Us demano de compartir també la pregària al Pare de Jesús, per qui no hi ha fronteres de cap mena.
Un cop més, gràcies a tots i a reveure, si a Déu plau.
Mn. Jordi Jorba
