Teresa Gomà Ribas
Religiosa del Sagrat Cor
http://cafezoombloc.blogspot.com/
Religiosa del Sagrat Cor
http://cafezoombloc.blogspot.com/
Surto al carrer i em trobo infinitat de propostes als ciutadans: anuncis, rebaixes, reclams de tota mena… La societat s’expressa al carrer en forma de cartells i banderoles. Reclams unidireccionals: vine a comprar, entra i endú-t’ho... Reclams de consum. Reclams interessats. Se’ns invita a actuar, però només en un sentit: el que dirigeix la nostra mà a la cartera que poc a poc es va buidant (gran invent el de les targes de crèdit!) quasi sense adonar-nos-en.
Del ciutadà només se n’espera que gasti, que compri. Més que ciutadà l’han reconvertit, entre tots, en un consumidor. Qui no recorda l’enginyosa campanya “Compro, doncs existeixo” d’unes botigues del Passeig de Gràcia de Barcelona? Més que persones, i ja no diguem ciutadans, som éssers mercantilitzats, altament especialitzats en transaccions econòmiques. Però poca cosa més.
I quan, per fi, un cop cada molts mesos, se’ns demana que participem com a ciutadans en unes eleccions o un referèndum, ja no sabem ni què hem de fer ni com ens hem de comportar. No tenim hàbits de ciutadans. Ja no li trobem el sentit.
És aleshores quan s’alarmen perquè descobreixen que potser l’Estatut no interessava a quasi bé ningú, que potser els discursos televisats no van servir de res, que la vida de la polis sembla que només afecta als polítics. No ho sabien abans o no ho volien veure?
Personalment, no m’estranya gens aquesta escletxa oberta entre la societat i la vida política. L’individualisme, el benestar com a fita, la rutina democràtica, el mal exemple d’alguns polítics, són causes més que suficients per explicar el que estem patint: la manca d’interès per tot allò que sona a compromís amb la pròpia societat. Assistim expectants a un gravíssim debilitament de la societat civil. Manquen propostes i respostes a mil i un problemes que seguim tenint. Perquè si els problemes s’haguessin esvaït, llestos! però sembla que no és aquest el cas.
Com redescobrir el nostre protagonisme en el cada dia? Com recuperar la il·lusió de participar, de col·laborar, de comprometre’ns en alguna cosa més enllà de nosaltres mateixos?
Crec que el primer que ens cal és haver-ho viscut a casa, afavorint unes relacions familiars participatives, on tothom hi pugui dir la seva, se senti escoltat i experimenti que la seva presència és única, on s’afavoreixi la convivència, la tolerància, es posi nom a les injustícies. On no calgui explicar tots aquest valors: senzillament es visquin.
En segon lloc, l’escola ha de ser l’espai en el que es recordi el que ja es viu a casa. No hauria de transmetre res de nou, només confirmar el que ja és habitual a la pròpia llar. Això vol dir que els valors s’han d’haver viscut des de ben petits. Es cert que hi ha precioses històries de segones conversions… però són tan escasses!
I, en tercer lloc, elegint uns representants que vulguin servir al país, i no servir-se’n.
Un país amb pretensions d’escriure la seva pròpia història necessita una societat civil forta: que s’aixequi davant qualsevol tipus d’imposició, que s’estimi la seva terra, que estigui orgullosa de la seva cultura. Un país no pot excloure a ningú en aquesta tasca. Ni ningú se’n pot desentendre. Cadascú des del seu àmbit resulta imprescindible. I de la pròpia responsabilitat no ens en podrem queixar a ningú.
Del ciutadà només se n’espera que gasti, que compri. Més que ciutadà l’han reconvertit, entre tots, en un consumidor. Qui no recorda l’enginyosa campanya “Compro, doncs existeixo” d’unes botigues del Passeig de Gràcia de Barcelona? Més que persones, i ja no diguem ciutadans, som éssers mercantilitzats, altament especialitzats en transaccions econòmiques. Però poca cosa més.
I quan, per fi, un cop cada molts mesos, se’ns demana que participem com a ciutadans en unes eleccions o un referèndum, ja no sabem ni què hem de fer ni com ens hem de comportar. No tenim hàbits de ciutadans. Ja no li trobem el sentit.
És aleshores quan s’alarmen perquè descobreixen que potser l’Estatut no interessava a quasi bé ningú, que potser els discursos televisats no van servir de res, que la vida de la polis sembla que només afecta als polítics. No ho sabien abans o no ho volien veure?
Personalment, no m’estranya gens aquesta escletxa oberta entre la societat i la vida política. L’individualisme, el benestar com a fita, la rutina democràtica, el mal exemple d’alguns polítics, són causes més que suficients per explicar el que estem patint: la manca d’interès per tot allò que sona a compromís amb la pròpia societat. Assistim expectants a un gravíssim debilitament de la societat civil. Manquen propostes i respostes a mil i un problemes que seguim tenint. Perquè si els problemes s’haguessin esvaït, llestos! però sembla que no és aquest el cas.
Com redescobrir el nostre protagonisme en el cada dia? Com recuperar la il·lusió de participar, de col·laborar, de comprometre’ns en alguna cosa més enllà de nosaltres mateixos?
Crec que el primer que ens cal és haver-ho viscut a casa, afavorint unes relacions familiars participatives, on tothom hi pugui dir la seva, se senti escoltat i experimenti que la seva presència és única, on s’afavoreixi la convivència, la tolerància, es posi nom a les injustícies. On no calgui explicar tots aquest valors: senzillament es visquin.
En segon lloc, l’escola ha de ser l’espai en el que es recordi el que ja es viu a casa. No hauria de transmetre res de nou, només confirmar el que ja és habitual a la pròpia llar. Això vol dir que els valors s’han d’haver viscut des de ben petits. Es cert que hi ha precioses històries de segones conversions… però són tan escasses!
I, en tercer lloc, elegint uns representants que vulguin servir al país, i no servir-se’n.
Un país amb pretensions d’escriure la seva pròpia història necessita una societat civil forta: que s’aixequi davant qualsevol tipus d’imposició, que s’estimi la seva terra, que estigui orgullosa de la seva cultura. Un país no pot excloure a ningú en aquesta tasca. Ni ningú se’n pot desentendre. Cadascú des del seu àmbit resulta imprescindible. I de la pròpia responsabilitat no ens en podrem queixar a ningú.
