Sara Antoja Xirau
Casablanca
Director: Michael Curtiz
Interprets: Humphrey Bogart, Ingrid Bergman, Paul Henreid, Claude Rains
Guió: Jules Epstein, Philip Epstein i Howard Koch
Música: Max Steiner
Nacionalitat: EUA, 1942
Durada: 102 minuts
Casablanca
Director: Michael Curtiz
Interprets: Humphrey Bogart, Ingrid Bergman, Paul Henreid, Claude Rains
Guió: Jules Epstein, Philip Epstein i Howard Koch
Música: Max Steiner
Nacionalitat: EUA, 1942
Durada: 102 minuts
Casablanca narra una meravellosa història d’amor en temps de guerra. Molts diuen que és la millor pel·lícula de la història del cinema. Si no ho és, es tracta d’un dels clàssics. Va guanyar l’oscar a la millor pel·lícula, al millor director i al millor guió.
Un líder de la resistència hongaresa arriba a Casablanca acompanyat de la seva dona. La ciutat pertany a la França no ocupada tot i que està plena de soldats alemanys. Vénen a buscar el passaport que els pugui portar als Estats Units, on estaran realment segurs. A la recerca del contacte de la resistència francesa, visiten el cafè d’en Rick, un home de caràcter dur i castigat per la vida. Ell i la dona, l’Ilsa, van enamorar-se a París uns anys abans, quan ella pensava que el seu marit havia mort. A partir d'aquest moment a en Rick se li ofereixen dues possibilitats: o fugir amb la seva estimada acabada de recuperar o col·laborar amb la resistència contra els nazis i donar a la parella els passaports que els permetran marxar.
Humphrey Bogart tenia 42 anys quan els Estats Units van entrar a la Segona Guerra Mundial. Era massa gran per enrolar-se a l’exèrcit, així que es va quedar a Hollywood fent pel·lícules antifeixistes. Casablanca el va convertir en una estrella en vida i en una llegenda després de la seva mort.
Quatre dies després de l’atac a Pearl Harbor, el productor Hal Wallis va rebre una sinopsi d’una obra de teatre anomenada “Everybody Comes to Rick’s”. La història el va entusiasmar i en qüestió de molt poc temps ja va passar a dir-se Casablanca. Wallis va decidir donar el paper de Rick a Humphrey Bogart, tot i que ningú més semblava convençut que el gàngster i detectiu per antonomasia de la gran pantalla pogués fer-lo. El paper d’Ilsa va anar a parar a una sueca de 27 anys d’aspecte angelical i mirada transparent que acabava d’aterrar a Hollywood: Ingrid Bergman.
El rodatge estava a punt de començar, tenien un bon director, Michael Curtiz, els actors adequats, els decorats preparats i els trets generals de la història, però no tenien guió i, sobretot, no tenien final. La situació era realment insòlita, ja que els bessons Epstein i Howard Koch escrivien els diàlegs el mateix dia que es rodaven.
En l’escena en la qual Victor Laszlo, líder de la resistència interpretat per Paul Henreid, dirigeix l’orquestra del cabaret per a cantar La Marsellesa, molts dels actors i extres que omplien el local van acabar plorant d’emoció de veritat, doncs molts eren refugiats europeus que havien fugit de la guerra.
A primera vista no sembla que hi hagi cap motiu pel qual Casablanca hagués hagut de ser alguna cosa més que una pel·lícula qualsevol. En un primer moment, la productora Warner Brothers va donar tan poca importància al projecte que la va classificar com un film menor i fins i tot va estar a punt de no estrenar-la. Malgrat tot, la pel·lícula brilla pels seus actors, sobretot els secundaris, per la famosa cançó “As time goes by” (“Toca-la una altra vegada, Sam”), els enginyosos diàlegs (“Aquest és l’inici d'una gran amistat”) i la química entre les dues estrelles protagonistes.
És la perfecta pel·lícula romàntica: una història de dos amants amb destins contraposats en un món turbulent, l’amor dels quals va molt més enllà de les pròpies individualitats. Tal com diu Bogart: “Sempre ens quedarà París...”
Un líder de la resistència hongaresa arriba a Casablanca acompanyat de la seva dona. La ciutat pertany a la França no ocupada tot i que està plena de soldats alemanys. Vénen a buscar el passaport que els pugui portar als Estats Units, on estaran realment segurs. A la recerca del contacte de la resistència francesa, visiten el cafè d’en Rick, un home de caràcter dur i castigat per la vida. Ell i la dona, l’Ilsa, van enamorar-se a París uns anys abans, quan ella pensava que el seu marit havia mort. A partir d'aquest moment a en Rick se li ofereixen dues possibilitats: o fugir amb la seva estimada acabada de recuperar o col·laborar amb la resistència contra els nazis i donar a la parella els passaports que els permetran marxar.
Humphrey Bogart tenia 42 anys quan els Estats Units van entrar a la Segona Guerra Mundial. Era massa gran per enrolar-se a l’exèrcit, així que es va quedar a Hollywood fent pel·lícules antifeixistes. Casablanca el va convertir en una estrella en vida i en una llegenda després de la seva mort.
Quatre dies després de l’atac a Pearl Harbor, el productor Hal Wallis va rebre una sinopsi d’una obra de teatre anomenada “Everybody Comes to Rick’s”. La història el va entusiasmar i en qüestió de molt poc temps ja va passar a dir-se Casablanca. Wallis va decidir donar el paper de Rick a Humphrey Bogart, tot i que ningú més semblava convençut que el gàngster i detectiu per antonomasia de la gran pantalla pogués fer-lo. El paper d’Ilsa va anar a parar a una sueca de 27 anys d’aspecte angelical i mirada transparent que acabava d’aterrar a Hollywood: Ingrid Bergman.
El rodatge estava a punt de començar, tenien un bon director, Michael Curtiz, els actors adequats, els decorats preparats i els trets generals de la història, però no tenien guió i, sobretot, no tenien final. La situació era realment insòlita, ja que els bessons Epstein i Howard Koch escrivien els diàlegs el mateix dia que es rodaven.
En l’escena en la qual Victor Laszlo, líder de la resistència interpretat per Paul Henreid, dirigeix l’orquestra del cabaret per a cantar La Marsellesa, molts dels actors i extres que omplien el local van acabar plorant d’emoció de veritat, doncs molts eren refugiats europeus que havien fugit de la guerra.
A primera vista no sembla que hi hagi cap motiu pel qual Casablanca hagués hagut de ser alguna cosa més que una pel·lícula qualsevol. En un primer moment, la productora Warner Brothers va donar tan poca importància al projecte que la va classificar com un film menor i fins i tot va estar a punt de no estrenar-la. Malgrat tot, la pel·lícula brilla pels seus actors, sobretot els secundaris, per la famosa cançó “As time goes by” (“Toca-la una altra vegada, Sam”), els enginyosos diàlegs (“Aquest és l’inici d'una gran amistat”) i la química entre les dues estrelles protagonistes.
És la perfecta pel·lícula romàntica: una història de dos amants amb destins contraposats en un món turbulent, l’amor dels quals va molt més enllà de les pròpies individualitats. Tal com diu Bogart: “Sempre ens quedarà París...”
