El diumenge 11 i el dimecres 14 de novembre hi va haver terratrèmols a Xile. Mn. Jorba ens ho explica des de Calama:
He trigat a escriure-us i contestar tants missatges vostres preguntant pels efectes del fort terratrèmol d’ahir, dimecres, al migdia. Vam quedar sense llum i jo, sense internet. Aqui a Calama tot va quedar en un fort ensurt.
On hi ha hagut més problemes ha estat molt a prop: al campament del salitre de “María Elena” i a la ciutat portuària de Tocopilla. Dues terceres parts de les cases han caigut. Dues dones van morir.
Ja sabeu que som al desert i hi vivim poca gent (comparat amb la zona del centre de Xile) Aixó explica els pocs morts. Procurem ajudar a tants afectats. Avui visita la zona, la nostra presidenta Bachellet amb alguns ministres. Els xilens ja estan acostumats als “temblores” i terratrèmols.
Aprofito per comunicar-vos que ja tenim aquí a Mn. Enric Olivé, després de la seva operació de despreniment de retina que li van fer a Santiago fa més d’un mes.
Pregueu, també vosaltres, per tants xilens del nord, que ho han perdut tot, al caure les seves humils cases. Continuo tenint “malalt” el meu ordinador. Us escric des d’un altre aparell.
Una forta abraçada del vostre amic “xilé” que comparteix les esperances i tristors d’aquests germans i germanes nostres.
Posteriorment, Mn. Jorba ens ha fet arribar la seva habitual circular per els diades d’Advent i Nadal:
Ja tornem a ser al temps d’Advent, preparació de la gran festa del Nadal. També aquí, al desert, es planten arbres de plàstic amb farina com a neu. La gent té a casa seva petits pessebres, davant dels quals es canta i balla durant el temps nadalenc. A la nit de Nadal, espero tenir l’altar rodejat d’un centenar de “Nens Jesús” que “han d’anar a la missa del gall” per poder-los venerar després a casa seva. M’han dit que, a Catalunya, els immigrants sud-americans van introduint també aquesta tradició, que “fa anar a missa”, també, als qui porten les imatges de l’Infant de Betlem.
Us desitjo a tots un Bon Nadal. Ho faig amb unes paraules del document dels bisbes d’Amèrica Llatina i el Carib, reunits al Brasil, fa poc: “Conèixer Jesús és el millor “regal” que pot rebre una persona. Que nosaltres l´hagim trobat, és el millor que ens ha passat a la vida. Donar-lo a conèixer amb la paraula i les obres, és el nostra gran alegria”.
Enguany no vindré a passar amb vosaltres les festes nadalenques. Si a Déu plau, penso viatjar d’aquí a un any per celebrar amb els parents i amics els meus 75 “anyets” de vida. Espero participar, a mitjans del proper gener, a la trobada dels capellans espanyols que treballem a les Amèriques. Serà a La Habana (Cuba). De fet, encara no s´han aconseguit els visats d’entrada a l’illa. Devem ser sospitosos... Aquestes trobades es tenen cada dos anys. A la darrera, celebrada a Cochabamba (Bolívia), ja hi vaig assistir.
El fort terratrèmol de fa un mes, que va afectar el nostre nord, va enrunar la majoria de les cases de la ciutat: el port de Tocopilla i el campament del salitre de Maria Elena. A Calama es va sentir molt fort, però els efectes van ser molt petits. Tot Xile, començant pel govern, s’ha compromès i ja tenen un hospital de campanya i moltes casetes provisionals, mentre s’en construeixen de noves, que puguin aguantar els forts moviments sísmics que, tot sovint, afecten les diferents zones del nostre país.
La nostra parròquia de l’Assumpció de la Verge, com ja us he explicat en altres cartes, la formen tres barris. A cada un d’ells hi tenim una capella i ara, a dues d’elles, una comunitat de religioses: unes són de Veneçuela i les altres de Bolívia. A la central, hi visc jo. Això ens permet estar molt més atents i propers a la nostra gent. Per cert, les germanes bolivianes ja tenen força feina: el govern ha concedit una regularització dels milers d’estrangers que hi ha Xile, sobretot dels bolivians, que ara tindran “papers”. La casa de les monges s’ha convertit en un lloc de trobada i d’orientació per tants immigrants. Amb el bon preu del coure i la llibertat cívica, el nostre país s’ha convertit en terra d’esperança pels veïns que ho passen molt malament.
Ja sabeu que la propera mina de de Chuquicamata és la més gran del món “a tajo abierto”,
és un grandiós amfiteatre. Com que pertany a l’Estat, enriqueix tot Xile... menys Calama! Al costat de la mina hi vivien unes 30.000 persones que ara han baixat a la nostra ciutat i disposen d’unes cases molt maques (no s’assemblen pas a les de la nostra parròquia). Mn. Enric Olivé n’ha estat molts anys el rector i ara ha tancat l’església, ja viu aquí amb la seva germana Maria Rosa i es prepara per edificar un nou temple en mig de la gent que ha baixat a viure a Calama. La nostra ciutat ja compte amb 200.000 habitants. L’any 1963. quan hi vam arribar, en tenia només uns 50.000.
I la meva salut? Bona. Segueixo amb la dieta i les anàlisis diuen que la diabetis està controlada sense que hagi de prendre cap medicament.
Rebeu la meva felicitació i una forta abraçada,
He trigat a escriure-us i contestar tants missatges vostres preguntant pels efectes del fort terratrèmol d’ahir, dimecres, al migdia. Vam quedar sense llum i jo, sense internet. Aqui a Calama tot va quedar en un fort ensurt.
On hi ha hagut més problemes ha estat molt a prop: al campament del salitre de “María Elena” i a la ciutat portuària de Tocopilla. Dues terceres parts de les cases han caigut. Dues dones van morir.
Ja sabeu que som al desert i hi vivim poca gent (comparat amb la zona del centre de Xile) Aixó explica els pocs morts. Procurem ajudar a tants afectats. Avui visita la zona, la nostra presidenta Bachellet amb alguns ministres. Els xilens ja estan acostumats als “temblores” i terratrèmols.
Aprofito per comunicar-vos que ja tenim aquí a Mn. Enric Olivé, després de la seva operació de despreniment de retina que li van fer a Santiago fa més d’un mes.
Pregueu, també vosaltres, per tants xilens del nord, que ho han perdut tot, al caure les seves humils cases. Continuo tenint “malalt” el meu ordinador. Us escric des d’un altre aparell.
Una forta abraçada del vostre amic “xilé” que comparteix les esperances i tristors d’aquests germans i germanes nostres.
Posteriorment, Mn. Jorba ens ha fet arribar la seva habitual circular per els diades d’Advent i Nadal:
Ja tornem a ser al temps d’Advent, preparació de la gran festa del Nadal. També aquí, al desert, es planten arbres de plàstic amb farina com a neu. La gent té a casa seva petits pessebres, davant dels quals es canta i balla durant el temps nadalenc. A la nit de Nadal, espero tenir l’altar rodejat d’un centenar de “Nens Jesús” que “han d’anar a la missa del gall” per poder-los venerar després a casa seva. M’han dit que, a Catalunya, els immigrants sud-americans van introduint també aquesta tradició, que “fa anar a missa”, també, als qui porten les imatges de l’Infant de Betlem.
Us desitjo a tots un Bon Nadal. Ho faig amb unes paraules del document dels bisbes d’Amèrica Llatina i el Carib, reunits al Brasil, fa poc: “Conèixer Jesús és el millor “regal” que pot rebre una persona. Que nosaltres l´hagim trobat, és el millor que ens ha passat a la vida. Donar-lo a conèixer amb la paraula i les obres, és el nostra gran alegria”.
Enguany no vindré a passar amb vosaltres les festes nadalenques. Si a Déu plau, penso viatjar d’aquí a un any per celebrar amb els parents i amics els meus 75 “anyets” de vida. Espero participar, a mitjans del proper gener, a la trobada dels capellans espanyols que treballem a les Amèriques. Serà a La Habana (Cuba). De fet, encara no s´han aconseguit els visats d’entrada a l’illa. Devem ser sospitosos... Aquestes trobades es tenen cada dos anys. A la darrera, celebrada a Cochabamba (Bolívia), ja hi vaig assistir.
El fort terratrèmol de fa un mes, que va afectar el nostre nord, va enrunar la majoria de les cases de la ciutat: el port de Tocopilla i el campament del salitre de Maria Elena. A Calama es va sentir molt fort, però els efectes van ser molt petits. Tot Xile, començant pel govern, s’ha compromès i ja tenen un hospital de campanya i moltes casetes provisionals, mentre s’en construeixen de noves, que puguin aguantar els forts moviments sísmics que, tot sovint, afecten les diferents zones del nostre país.
La nostra parròquia de l’Assumpció de la Verge, com ja us he explicat en altres cartes, la formen tres barris. A cada un d’ells hi tenim una capella i ara, a dues d’elles, una comunitat de religioses: unes són de Veneçuela i les altres de Bolívia. A la central, hi visc jo. Això ens permet estar molt més atents i propers a la nostra gent. Per cert, les germanes bolivianes ja tenen força feina: el govern ha concedit una regularització dels milers d’estrangers que hi ha Xile, sobretot dels bolivians, que ara tindran “papers”. La casa de les monges s’ha convertit en un lloc de trobada i d’orientació per tants immigrants. Amb el bon preu del coure i la llibertat cívica, el nostre país s’ha convertit en terra d’esperança pels veïns que ho passen molt malament.
Ja sabeu que la propera mina de de Chuquicamata és la més gran del món “a tajo abierto”,
és un grandiós amfiteatre. Com que pertany a l’Estat, enriqueix tot Xile... menys Calama! Al costat de la mina hi vivien unes 30.000 persones que ara han baixat a la nostra ciutat i disposen d’unes cases molt maques (no s’assemblen pas a les de la nostra parròquia). Mn. Enric Olivé n’ha estat molts anys el rector i ara ha tancat l’església, ja viu aquí amb la seva germana Maria Rosa i es prepara per edificar un nou temple en mig de la gent que ha baixat a viure a Calama. La nostra ciutat ja compte amb 200.000 habitants. L’any 1963. quan hi vam arribar, en tenia només uns 50.000.
I la meva salut? Bona. Segueixo amb la dieta i les anàlisis diuen que la diabetis està controlada sense que hagi de prendre cap medicament.
Rebeu la meva felicitació i una forta abraçada,
Mn. Jordi Jorba
