Adaptació del conte de Hans Christian Andersen
Quin fred! Queia la neu i la nit estava arribant. Era la nit de Nadal. Enmig del fred i la foscor, una pobre nena va passar pel carrer amb el cap i els peus nus.
De fet, quan havia sortit de casa, tenia sabates però no li havien durat massa estona. Eren unes sabatilles enormes que la seva mare ja havia fet servir: tan grans que la nena les va perdre en afanyar-se a creuar el carrer perquè no la trepitgessin els carruatges que anaven en direccions oposades.
La nena caminava, doncs, descalça, i tenia els peus vermells i blaus del fred. Portava al davantal, que era molt vell, algunes dotzenes de capses de llumins i en portava una a la mà com a mostra del gènere que venia. Era molt mal dia: no havia tingut cap comprador i, per això, la nena no havia guanyat ni un cèntim.
Tenia molta gana, molt de fred i un aspecte miserable. Pobre nena! Els flocs de neu es posaven sobre els seus llargs cabells rossos. Veia lluir les llumetes a través de les finestres, l’olor dels rostits se sentia per tot arreu. Era la nit de Nadal, i en això pensava la nena infeliç.
Es va asseure en una plaça i es va arraulir en un racó entre dues cases. El fred s’apoderava d’ella i entumia els seus membres, però no s’atrevia a presentar-se a casa seva. Hi hauria tornat amb tots els llumins i ni una sola moneda. La seva madrastra l’hauria maltractat i, a més, a casa seva també hi feia molt de fred. Vivien sota la teulada i el vent hi bufava amb fúria, tot i que les esquerdes més grans havien estat tapades amb palla i draps vells.
Les seves manetes estaven gairebé mortes de fred. Quin plaer li causaria escalfar-se amb un llumí! Si s’atrevís a treure’n un de sol de la capsa, a rascar-lo contra la paret i a escalfar-se els dits! Va treure’n un i va encendre’l. Com il•luminava i com cremava! Desprenia una flama clara i calenta com la d’una espelma quan la va envoltar amb la seva mà. Quina llum tan bonica! La nena va creure per un moment que estava asseguda al costat d’una gran xemeneia, adornada amb boles i coberta amb una capa de llautó lluent. Cremava el foc d’una forma tan bonica! Escalfava tan bé! Però tot s’acaba en aquest món. La nena va estendre els seus peus per escalfar-los també, però la flama es va apagar.
Va fregar un altre llumí contra la paret, i va cremar i brillar com la primera vegada. Allà on la llum va caure sobre la paret es va fer tan transparent com una gasa. A la nena li va semblar veure una habitació on una taula estava coberta per unes estovalles blanques i fines porcellanes, i sobre les quals un gall d’indi rostit i farcit exhalava un perfum deliciós. De sobte va tenir la il•lusió que l’au saltava del plat al paviment i rodava fins arribar als seus peuets. Però el segon llumí es va apagar i no va veure davant seu més que la paret impenetrable i freda.
Va encendre un altre llumí. Llavors va veure’s asseguda a la vora d’un magnífic pessebre. Era més ric i més gran que tots els que havia vist aquells dies en els aparadors dels més rics comerços. Mil llums brillaven als arbres, els pastors semblaven moure’s i somriure a la nena. Aquesta, bocabadada, va aixecar les dues mans i el llumí es va apagar. Totes les llums del naixement es van elevar i va comprendre llavors que no eren més que estrelles. Una d’elles va deixar una estela de foc al cel.
─ Això vol dir que algú ha mort ─va pensar la nena, perquè la seva àvia, que era l’única que havia estat bona amb ella, però que ja s’havia mort, li havia dit moltes vegades: “Quan cau una estrella és que una ànima puja fins al tron de Déu”.
La nena encara va fregar un altre llumí a la paret i va creure veure una gran llum, enmig de la qual estava la seva àvia amb un aspecte sublim i radiant.
─ Àvia! ─va cridar la nena─ Porta'm amb tu! Quan s’apagui el llumí sé molt bé que ja no et veuré més! Desapareixeràs com la xemeneia, com l’au rostida i com el bonic naixement!
Després es va atrevir a fregar la resta de la capsa, perquè volia conservar la visió de l’àvia, i els llumins van deixar anar una claredat molt intensa. Mai l’àvia li havia semblat tan gran ni tan bonica. Va agafar la nena per sota el braç i les dues es van elevar fins un lloc on no hi fa fred, on no es passa gana ni tristesa: fins al tron de Déu.
Quan va arribar el nou dia, la nena seguia asseguda entre les dues cases, amb les galtes vermelles i un somriure als llavis. Morta, morta de fred la nit de Nadal! El sol va il•luminar aquell tendre ésser arraulit amb les capses de llumins, una de les quals havia cremat completament.
─ Ha volgut escalfar-se, pobreta! ─ va dir algú.
Però ningú va poder saber les boniques coses que havia vist ni enmig de quin resplendor havia entrat amb la seva àvia al regne dels cels.
De fet, quan havia sortit de casa, tenia sabates però no li havien durat massa estona. Eren unes sabatilles enormes que la seva mare ja havia fet servir: tan grans que la nena les va perdre en afanyar-se a creuar el carrer perquè no la trepitgessin els carruatges que anaven en direccions oposades.
La nena caminava, doncs, descalça, i tenia els peus vermells i blaus del fred. Portava al davantal, que era molt vell, algunes dotzenes de capses de llumins i en portava una a la mà com a mostra del gènere que venia. Era molt mal dia: no havia tingut cap comprador i, per això, la nena no havia guanyat ni un cèntim.
Tenia molta gana, molt de fred i un aspecte miserable. Pobre nena! Els flocs de neu es posaven sobre els seus llargs cabells rossos. Veia lluir les llumetes a través de les finestres, l’olor dels rostits se sentia per tot arreu. Era la nit de Nadal, i en això pensava la nena infeliç.
Es va asseure en una plaça i es va arraulir en un racó entre dues cases. El fred s’apoderava d’ella i entumia els seus membres, però no s’atrevia a presentar-se a casa seva. Hi hauria tornat amb tots els llumins i ni una sola moneda. La seva madrastra l’hauria maltractat i, a més, a casa seva també hi feia molt de fred. Vivien sota la teulada i el vent hi bufava amb fúria, tot i que les esquerdes més grans havien estat tapades amb palla i draps vells.
Les seves manetes estaven gairebé mortes de fred. Quin plaer li causaria escalfar-se amb un llumí! Si s’atrevís a treure’n un de sol de la capsa, a rascar-lo contra la paret i a escalfar-se els dits! Va treure’n un i va encendre’l. Com il•luminava i com cremava! Desprenia una flama clara i calenta com la d’una espelma quan la va envoltar amb la seva mà. Quina llum tan bonica! La nena va creure per un moment que estava asseguda al costat d’una gran xemeneia, adornada amb boles i coberta amb una capa de llautó lluent. Cremava el foc d’una forma tan bonica! Escalfava tan bé! Però tot s’acaba en aquest món. La nena va estendre els seus peus per escalfar-los també, però la flama es va apagar.
Va fregar un altre llumí contra la paret, i va cremar i brillar com la primera vegada. Allà on la llum va caure sobre la paret es va fer tan transparent com una gasa. A la nena li va semblar veure una habitació on una taula estava coberta per unes estovalles blanques i fines porcellanes, i sobre les quals un gall d’indi rostit i farcit exhalava un perfum deliciós. De sobte va tenir la il•lusió que l’au saltava del plat al paviment i rodava fins arribar als seus peuets. Però el segon llumí es va apagar i no va veure davant seu més que la paret impenetrable i freda.
Va encendre un altre llumí. Llavors va veure’s asseguda a la vora d’un magnífic pessebre. Era més ric i més gran que tots els que havia vist aquells dies en els aparadors dels més rics comerços. Mil llums brillaven als arbres, els pastors semblaven moure’s i somriure a la nena. Aquesta, bocabadada, va aixecar les dues mans i el llumí es va apagar. Totes les llums del naixement es van elevar i va comprendre llavors que no eren més que estrelles. Una d’elles va deixar una estela de foc al cel.
─ Això vol dir que algú ha mort ─va pensar la nena, perquè la seva àvia, que era l’única que havia estat bona amb ella, però que ja s’havia mort, li havia dit moltes vegades: “Quan cau una estrella és que una ànima puja fins al tron de Déu”.
La nena encara va fregar un altre llumí a la paret i va creure veure una gran llum, enmig de la qual estava la seva àvia amb un aspecte sublim i radiant.
─ Àvia! ─va cridar la nena─ Porta'm amb tu! Quan s’apagui el llumí sé molt bé que ja no et veuré més! Desapareixeràs com la xemeneia, com l’au rostida i com el bonic naixement!
Després es va atrevir a fregar la resta de la capsa, perquè volia conservar la visió de l’àvia, i els llumins van deixar anar una claredat molt intensa. Mai l’àvia li havia semblat tan gran ni tan bonica. Va agafar la nena per sota el braç i les dues es van elevar fins un lloc on no hi fa fred, on no es passa gana ni tristesa: fins al tron de Déu.
Quan va arribar el nou dia, la nena seguia asseguda entre les dues cases, amb les galtes vermelles i un somriure als llavis. Morta, morta de fred la nit de Nadal! El sol va il•luminar aquell tendre ésser arraulit amb les capses de llumins, una de les quals havia cremat completament.
─ Ha volgut escalfar-se, pobreta! ─ va dir algú.
Però ningú va poder saber les boniques coses que havia vist ni enmig de quin resplendor havia entrat amb la seva àvia al regne dels cels.
