Algú em va escriure un dia: “Si la vida et dona llimones... fes llimonada”. Encara ho recordo, era en una festa del meu aniversari, i m’ho va deixar escrit en una targeta d’aquestes de felicitació. En el primer moment, en llegir la frase, vaig trobar-la buida, sense sentit, com qui escriu qualsevol frase. Però amb el pas del temps, he descobert que té un significat ple, carregat de vida, de simbolisme.
Sovint li dono voltes: llimones? llimonada? Sona absurd. Què són les llimones? Doncs tot allò amb què ens trobem al llarg de la vida: la gent, les situacions, els llocs, els problemes, les alegries, els entrebancs, les pèrdues, les trobades, els retrobaments, tot. I la llimonada? Doncs el suc que em podem treure de tot això (mai millor dit).
Tinc el convenciment que tot allò que ens passa i tothom que ens trobem pel camí és per algun motiu. Aquelles persones amb qui coincidim durant la vida, qui sap si ens poden aportar alguna cosa, alguna vivència, però si no em fem llimonada i la tastem, no ho sabrem.
És una manera de convertir tot allò negatiu, en positiu. Perquè sovint les llimones trobades ens poden semblar que no serveixen per a res. Les abandonem, les deixem a una banda del camí sense gairebé ni mirar-les i seguim avançant, sense mirar enrere. Moltes vegades és perquè potser en comptes de llimones esperàvem o desitjàvem trobar peres. Però, tal com diu la dita, no podem demanar peres a l’om, hem d’esperar de la vida només el que ens pugui donar.
Però si agafem les llimones, les portem amb nosaltres i en fem llimonada, potser descobrim quelcom que no sabíem que existia.
Aprendrem coses que ni ens imaginàvem, sentirem coses que no havíem previst, ens enriquirem personalment i intel•lectualment, i afegirem experiència i maduresa al nostre currículum de vida.
Sí, hi ha llimones que són petites i lletges, però ens sorprenen per dintre sent sucoses. Algunes són precioses, grosses, i brillen, però quan les obrim descobrim que són les més aspres i que necessiten que hi afegim molt de sucre per part nostre si en volem fer llimonades. N’hi ha que són cultivades en sèrie, amb pesticides i altres mètodes artificials. D’altres creixen en horts i són mimades pels pagesos que en tenen cura. Algunes estan podrides per dins. D’altres tenen un no sé què especial que fa que la seva llimonada sigui la que ens sembli la més bona del món.
Sigui com sigui, doni el que ens doni la vida (llimones, taronges, peres, maduixes o pebrots), hem de gaudir de tot allò que ens envolta, de tot el que tenim. I també admetre que, al cap i a la fi, encara que siguem tots diferents, tots som fruites. Hem de saber trobar un estat de pau, de llibertat amb nosaltres mateixos i amb allò que ens envolta. Perquè ja ho diu la dita: més val poma golden coneguda que pera llimonera per conèixer... o no era així?
