Carmina Bassagaña
D’estels només n’hi ha un.
Quin Estel!
L’Estel formós que era a les altures,
un jorn esquinçà el cel sense brogit
i Maria l’abraça aquesta Nit,
enmig de cants i resplendors molt pures.
Oh, l’orfandat de l’home que va a obscures!
cercant sense repòs l’Estel delit,
de ses nafres, ai!, quan ha delinquit,
no en vénen més que mals i desventures.
I si l’estrella dels tres Mags s’apaga,
i si el Rei de les estrelles van occir,
alegrem-nos que no és pas per a morir;
viurà d’Adam la moribund nissaga.
Que pugui de l’Estel, sense mesura,
contemplar-ne a Betlem el resplendor,
que el meu cor és ple d’angoixa i de tristor
i no li dóna conhort cap criatura.
