Josep Oriol Pujol i Humet
Director General
Fundació Pere Tarrés
Director General
Fundació Pere Tarrés
Les persones ens anem conscienciejant, cada cop més, de la importància de preservar el medi natural. Progressivament, es generalitzen bones pràctiques com la recollida selectiva de deixalles, l’escalfament de l’aigua calenta sanitària amb energia solar, la desaparició dels abocaments incontrolats, l’ús de materials reciclables... Queda molt per fer i en algun cas algunes normes poden complicar força la vida a col•lectius sense massa recursos o poden ofegar el necessari creixement i competitivitat del nostre país. Amb tot, la tendència és positiva i ens n’hem de felicitar.
Hi ha un aspecte lligat també a la sostenibilitat del planeta i del qual no n’hem sentit parlar massa. Es tracta de la sobreabundància d’oferta de productes en tots els àmbits imaginables. Aquesta provoca, al nostre entendre, problemes de logística per aprovisionar les botigues que lògicament no poden tenir stocks de tot. Genera, doncs, costos energètics en el transport. Però és que a més, i unit al consumisme, fa que sovint, per falta d’allò que hom voldria, s’acabin comprant quantitats superiors a les precisades o productes semblants que no van del tot bé i que s’acaben amuntegant a les cases. Pensem en productes de neteja, de papereria, roba...
La competitivitat en el mercat porta a abaratir els costos en la fabricació i això comporta fabricar amb qualitats febles limitant la durada de la vida dels elements. Si abans molts estris duraven tota la vida, avui, en molts àmbits, és molt costós sinó impossible trobar-ne un de bo. Pensem en el que duren els telèfons mòbils. El sistema converteix en fungibles elements que no tenen perquè ser-ho.
Estem per l’economia social de mercat, en cap cas gosaríem proposar la planificació en la producció i respectem lògicament la llibertat d’iniciativa, en la creació de productes i en l’oferta de mercat. Ara bé, constatem que el sistema en el qual estem immersos en l’àmbit productiu genera un percentatge elevadíssim de productes que sense massa servei es converteixen en residus.
Dubtem de les intervencions de les administracions per regular-ho i menys si no es fa des d’una perspectiva global.
Només se’ns acudeix una crida a l’ascetisme, a l’equilibri que comporta ser capaços de no crear-nos necessitats per regular un sistema massa fecund en àmbits probablement innecessaris. Superem aquella expressió de “pel que val” i evitem el consum pel consum si aquell element no ens és del tot adequat o necessari. Que siguem les persones, des de l’autocontrol, les que ajudem a ajustar el mercat de productes excessius. I això sense voler trencar el creixement de l’economia que pot venir dels serveis i, en especial, per aquells serveis que promouen el benestar de les persones.
Hi ha un aspecte lligat també a la sostenibilitat del planeta i del qual no n’hem sentit parlar massa. Es tracta de la sobreabundància d’oferta de productes en tots els àmbits imaginables. Aquesta provoca, al nostre entendre, problemes de logística per aprovisionar les botigues que lògicament no poden tenir stocks de tot. Genera, doncs, costos energètics en el transport. Però és que a més, i unit al consumisme, fa que sovint, per falta d’allò que hom voldria, s’acabin comprant quantitats superiors a les precisades o productes semblants que no van del tot bé i que s’acaben amuntegant a les cases. Pensem en productes de neteja, de papereria, roba...
La competitivitat en el mercat porta a abaratir els costos en la fabricació i això comporta fabricar amb qualitats febles limitant la durada de la vida dels elements. Si abans molts estris duraven tota la vida, avui, en molts àmbits, és molt costós sinó impossible trobar-ne un de bo. Pensem en el que duren els telèfons mòbils. El sistema converteix en fungibles elements que no tenen perquè ser-ho.
Estem per l’economia social de mercat, en cap cas gosaríem proposar la planificació en la producció i respectem lògicament la llibertat d’iniciativa, en la creació de productes i en l’oferta de mercat. Ara bé, constatem que el sistema en el qual estem immersos en l’àmbit productiu genera un percentatge elevadíssim de productes que sense massa servei es converteixen en residus.
Dubtem de les intervencions de les administracions per regular-ho i menys si no es fa des d’una perspectiva global.
Només se’ns acudeix una crida a l’ascetisme, a l’equilibri que comporta ser capaços de no crear-nos necessitats per regular un sistema massa fecund en àmbits probablement innecessaris. Superem aquella expressió de “pel que val” i evitem el consum pel consum si aquell element no ens és del tot adequat o necessari. Que siguem les persones, des de l’autocontrol, les que ajudem a ajustar el mercat de productes excessius. I això sense voler trencar el creixement de l’economia que pot venir dels serveis i, en especial, per aquells serveis que promouen el benestar de les persones.
