Hi havia una vegada un país que havia passat una guerra molt gran. Les guerres sempre porten problemes, rancúnies, enveges, hi ha moltes morts, molta sang; però sobretot a les guerres el que passa és que falta pa i la gent passa gana. No es cull el blat, no es fa la farina i la gent es mor de gana. Un bon dia, però, quan aquest país va haver acabat la guerra i va quedar totalment destruït, un soldat brut, esparracat i polsós va arribar a un poble. Era alt com un sant Pau i xuclat com un clau, semblava talment un sac d’ossos, una pelleringa. Mort de fam, arribà al poble, trucà a una porta i digué:
─ Mestressa! No tindreu pas un mos de pa per aquest soldat que ve mort de fam de la guerra?
La mestressa se’l mirà de fit a fit, intensament i va dir:
─ Que estàs tocat del bolet? Però que t’has begut l’enteniment? No ho saps que no hi ha pa? Però com t’atreveixes? Mal llamp t’arremangui!
I a cops i a empentes el va treure fora de casa. Pobre soldat! Provà fortuna en una altra porta i li va passar exactament el mateix. El nostre soldat ho va provar en una casa, en dues, en tres, en quatre i en cinc i en totes les portes va rebre sempre la mateixa resposta:
─ Estàs tocat del bolet, estàs boig, no hi ets tot, fora fuig d’aquí!
Però el nostre soldat no es donava per vençut. Va travessar el poble de cap a cap fins que va arribar a un safareig públic, on trobà unes mosses rentant roba i els hi digué:
─ Mosses! Heu provat mai la sopa de pedres?
Les mosses van riure:
─ Una sopa de pedres? Però tu estàs boig!
I se’n van riure a cor què vols, cor què desitges. Però allà hi havia uns nens i nenes que estaven espiant, van córrer cap allà i li digueren al soldat:
─ Soldat, que et podem ajudar?
─ Oh i tant, mainada! Mireu: necessito que em porteu una olla molt grossa, aigua, un grapat de pedres i uns quants branquillons per fer foc.
En un tres i no res tota la mainada va anar a buscar les coses. Van fer foc i van tirar l’aigua a l'olla, que es va començar a escalfar. Els nens, que sempre tenen pressa, li preguntaven:
─ Soldat, que podem provar la sopa?
─ Ui! ─va dir el soldat─ calma, que això va a poc a poc.
Aleshores, sabeu què va fer el soldat? Va triar les pedres més grosses i, amb molta parsimònia, les va anar tirant una per una dins l’olla. Un cop dins els nens li van tornar a preguntar:
─ Què, soldat? Ja la podem provar?
─ Calma, calma; deixeu-la escalfar.
Al cap de poc, el soldat va posar els dits dins l’olla i provà la sopa:
─ Mmm! Que bona! Però jo diria que li falta un xic de sal!
─ Sal? ─va dir una nena que es deia Elisabet─ Però si jo tinc sal a casa meva!
L’Elisabet es posà a córrer cap a casa seva, pujà les escales corrents, a corre cuita, arribà a l’armari i d’amagatotis de la seva mare agafà la sal. Tornà corrents i la tirà dins la sopa. Al cap d’una estona, el soldat la va tornar a provar:
─ Mmm! Que bona! Però jo diria que falta una mica de tomàquet.
─ Tomàquet? ─va dir un nen que es deia Ramon─ Però si jo tinc tomàquet a casa meva!
I en Ramon va pujar les escales a corre cuita i de l’armari de la seva mare va agafar un tomàquet. El van partir per la meitat i el van tirar dins l’olla.
Les mosses que rentaven la roba van acostar-se per veure com anava el joc i els nens no van parar de portar coses: enciam, patates, arròs,... fins i tot, una nena va portar una cuixa de pollastre! I quan l’olla va estar ben plena, van remenar i remenar. I després de bullir tres hores, el soldat la va provar i digué:
─ Mmm! És la millor sopa de pedres que he fet mai en tota la meva vida! Vinga nois i noies! Aneu a buscar a tota la gent del poble! Que portin plats, culleres, tasses,... que avui hi haurà sopa per tothom! I vet aquí, que en aquell poble i gràcies al soldat, la gent va aprendre que s’havien de compartir les coses. I vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte ja s’ha acabat.
