Claretià
President de l’Associació Amics de l’Aplec de Matagalls i director de l’Àlbum dels Aplecs
Estem celebrant el bicentenari del naixement del P. Claret, canonitzat per Pius XII l’any 1950, any en què el P. Faustí Illa volgué commemorar aquesta efemèride fundant l’Aplec de Matagalls.
─Per començar, ¿algun record de la vostra família?
─La meva família, una família nombrosa d’onze fills, es distingí per dues característiques que poden trobar-se en molts altres pobles de la meva terra: un ambient cristià senzill i sincer, i la dedicació al treball de cada dia en la petita empresa tèxtil de caire familiar. Aquest ambient em va quedar molt gravat des dels primers anys de la meva vida. Als deu anys vaig fer la Primera Comunió. Encara ara em resulta difícil d’explicar l’alegria immensa que vaig sentir en aquell moment. Allà, al meu poble, vaig aprendre el que vaig poder. Una de les coses que vaig entendre més fou, sens dubte, la fabricació de teixits. Em penso que Déu em donà per a això unes qualitats molt bones.
─Estic que vau anar a Barcelona per a aprofundir més ens els coneixements de la fabricació tèxtil.
─A la gran ciutat canvià molt la meva situació. El fet de passar d’un poble perdut entre muntanyes a una ciutat que començava a ser gegantina i a fer ressaltar la seva vàlua industrial, ho vaig viure, al principi, com si un somni, estrany i meravellós, s’hagués convertit de cop i volta en realitat. A Barcelona, jo mateix guanyava amb el meu treball tot el que necessitava per a menjar, roba, estudis i per a les meves despeses personals. Vaig anar-ho fent des dels 18 anys fins gairebé els 22. He de reconèixer que, a Barcelona, tot em va anar molt bé. L’experiència i l’estudi em proporcionaren una sòlida formació per a la indústria tèxtil.
─O sigui, que a Barcelona hi vau trobar allò que desitjàveu com a professional?
─Podríem dir que sí. Amb el temps, s’escampà la fama de la meva habilitat per a la fabricació del tèxtil, i algunes persones que m’havien conegut, van pensar que fóra una bona idea d’associar-nos per a formar una empresa pròpia. Volien que jo fos el director d’aquesta nova empresa. Van convèncer el meu pare, i ell m’ho proposà a mi. Volia fer-me comprendre que jo tenia el futur a les meves mans i que no podia deixar passar aquella magnífica ocasió. Ell estava molt il•lusionat amb aquesta idea. Però jo li vaig donar mil excuses. Li vaig dir que era molt jove encara, que no tindria l’autoritat suficient davant dels obrers i un munt de raons que en aquell moment em vaig inventar. La veritable raó era ben diferent: en realitat, tot allò no acabava de fer-me el pes. Malgrat els èxits aconseguits i un futur tan afalagador, jo estava segur que Déu volia de mi una altra cosa. En aquell moment no sabia prou bé què era el que Déu buscava en mi, però pressentia que es tractava de quelcom diferent d’allò que m’oferien.
─No comprenc com vau prendre la decisió de deixar Barcelona si les coses us anaven tan bé.
─Certament que les coses m’anaven bé, però tot se m’esfondrà el dia que vaig escoltar unes paraules de l’Evangeli que van tocar la meva ànima: “Què en traurà l’home de guanyar tot el món si finalment perd la seva vida?”. Vaig començar a sentir-me estrany en el meu propi ambient. Continuar vivint a Barcelona ja no tenia cap sentit per a mi.
─I ara cap a Vic a estudiar per capellà.
─Després de quatre anys, vaig sortir de Barcelona per a emprendre una nova direcció en la meva vida. Era el mes de setembre. El dia 29 de 1829, dia de sant Miquel, vaig anar a Vic, acompanyat dels meus pares, per a presentar-me al Senyor Bisbe. Així vaig començar la meva vida de seminarista. Val a dir que la ciutat de Vic sempre ha significat molt per a mi. De debò que la considero la meva segona pàtria.
─Va ser fàcil canviar els telers pels llibres?
─Vaig intentar aplicar-me amb tota la intensitat i perfecció que podia. Després dels tres primers cursos de Filosofia vaig començar els set cursos de Teologia. Al principi no em fou pas fàcil l’adapta-ció a les classes del seminari. Jo venia d’un ambient molt diferent; i encara, superava en edat a tots els altres seminaristes, i els estudis que havia realitzat responien a d’altres interessos. Certament, no va ser fàcil al principi. Després, mentre avançaven els cursos, m’anava sentint molt més segur; de manera que podria fins i tot assegurar que, els anys de Teologia, en el seu conjunt, em van anar molt bé, tant en el rendiment acadèmic com en satisfacció personal.
─I, finalment, sacerdot!
─Era costum, a la diòcesi, ordenar-se de sacerdot un cop acabada la carrera sacerdotal, és a dir, en finalitzar el curs sisè de teologia. Contra totes les previsions i contra les normes que el Sr. Bisbe aplicava en la diòcesi, ell volgué anticipar el temps de la meva ordenació. De debò que encara no sé per què féu aquesta excepció amb mi. Possiblement va ser per la meva edat; o també per a solucionar la manca d’un sacerdot per al meu poble. No sé pas què hi deuria veure, en mi. El cert és que el 13 de juny de 1835 vaig ser ordenat sacerdot a Solsona. Era el dia del meu sant patró. Acabava el tercer any de teologia i tenia 27 anys d’edat. La primera missa la vaig celebrar a l’església parroquial de Sallent el dia 21 del mateix mes, festa de sant Lluís. Fou un dia de gran alegria, no sols per a mi i la meva família, sinó per a tot el poble. Transcorreguts aquests dies d’intenses vivències i l’inici del ministeri sacerdotal, vaig tornar a Vic a acabar la meva carrera.
─Tinc entès que en aquella època l’ambient no era gaire propici per a la tasca sacerdotal.
─És cert. Em va tocar viure un ambient de guerra i de persecució religiosa. Barcelona va veure, el juliol de 1835, com es cometien les barbaritats més monstruoses: només en una nit, arrasaren, saquejaren i robaren un bon nombre de convents. Vides, temples, biblioteques, arxius,... tot va ser esventat o sacrificat per la fúria de la revolució. Al principi de 1836 van posar a la venda els béns dels religiosos. El març d’aquest mateix any van ser suprimits definitivament tots els convents de frares i va ser reduït sensiblement el nombre de convents de monges. També els sacerdots diocesans van sofrir situacions semblants. La meitat de les diòcesis o estaven sense bisbe o el tenien empresonat o exiliat.
─Quin desastre! I d’on trèieu forces per a lluitar en una situació tan adversa?
─Durant aquest temps rumiava contínuament què havia de fer i com fer-ho per a salvar els meus germans, els homes. Pregava Jesús i Maria, i m’oferia per a això. Les lectures, particularment la vida dels sants, m’hi ajudaven. Però el que em movia i m’esperonava més era la lectura i la meditació de la Bíblia. Hi havia passatges que em feien una impressió tan forta que semblaven adreçats a mi personalment. En recordo molts, però ara només citaré aquest, d’Isaïes: “L’Esperit del Senyor, reposa sobre meu. M’ha enviat a portar la bona nova als pobres, a curar els cors desfets...” Era la veu del Senyor que em cridava i m’invitava a dedicar-me exclusivament a la predicació. El mateix em passava quan feia oració.
─I vau anar a Roma. Per què?
─Jo em sentia cridat a predicar, i com que no ho podia fer a la meva terra a causa de la situació política, vaig prendre una determinació que esdevindria decisiva a la meva vida: vaig deixar la parròquia i vaig pensar oferir-me al Papa perquè ell m’enviés on fes més falta, a qualsevol banda del món. Vaig anar a Roma disposat a presentar-me a la Congregació per a l’Evan-gelització dels pobles. Després les circumstàncies em van portar a ingressar a la Companyia de Jesús. Encara que fou per poc temps, però reconec que en vaig treure molt de profit de cara a la meva posterior activitat missionera.
─Missioner?
─Sí. En tornar de Roma vaig anar destinat a Viladrau, però la meva vocació era la de Missioner Apostòlic. I, deixant la parròquia, m’hi vaig poder dedicar de ple. Jo entenc que el Missioner Apostòlic ha de sentir-se sempre esperonat per la salvació de la gent. I això, per una raó ben senzilla: el missioner és, ha de ser, un home ple d’amor. Ser missioner és una manera apassionada d’estimar.
─I vau recórrer una munió de pobles i ciutats de Catalunya...
─Durant els set intensos anys que durà la meva tasca missionera per Catalunya, vaig predicar en més de cent cinquanta poblacions. I, posteriorment, també vaig recórrer les Illes Canàries; i, a partir de 1850, com a arquebisbe, tota la diòcesi de Cuba; més tard, i ja des de Madrid, com a confessor de la Reina, vaig poder fer-me present en molts indrets de la Península anunciant la Bona Nova de Jesús.
─He sentit a dir que la Verge Maria ocupava un lloc preferent en la vostra vida.
─Ni en la meva vida personal ni en les tasques missioneres, no podia oblidar-me de la figura maternal de Maria. Ella és tota cor i tota amor. Sempre l’he vist com a Mare del Fill enviat i això la fa Mare meva, Mare de l’Església, Mare de tots. Per a mi, Maria, el seu Cor Immaculat ha estat, i és sempre, la meva força, la meva guia, el meu consol, el meu model, la meva Mestra, el meu tot després de Jesús. Quan començava cada Missió, l’encomanava a Ella. Em posava a les seves mans perquè em llancés amb tota la força del seu braç. Maria, sempre Mare, sempre tota Cor.
─Acabeu d’esmentar el “Cor Immaculat de Maria”; ¿no vau fundar una Congregació amb un nom semblant?
─Sí, ho recordo com si fos avui: 16 de juliol de 1849, a Vic, en una cel•la del vell Seminari, em reunia amb cinc sacerdots més, per iniciar una gran obra: la fundació dels Missioners Fills del Cor Immaculat de Maria. Sé que avui són coneguts amb un mot derivat del meu cognom: Missioners “Claretians”. Pensant com podria definir la personalitat d’aquests Missioners, em va venir, com inspirada, aquesta definició que, encara avui, té vigència: “Un Fill del Cor Immaculat de Maria és un home encès d’amor i que cala foc arreu on passa; que desitja eficaçment i procura per tots els mitjans encendre tothom amb el foc de l’amor diví. Res no l’espanta; frueix en les privacions; aborda els treballs; abraça els sacrificis; es complau en les calúmnies i s’alegra en els turments. Només pensa com seguirà i imitarà Jesucrist a treballar, a sofrir i a procurar sempre i únicament la més gran glòria de Déu i la salvació de les ànimes”. Vaig organitzar moltes altres institucions, però ara m’allargaria massa si les hagués d’enumerar.
─Abans heu parlat de Cuba, com de pas, però suposo que en sis anys us van passar moltes coses.
─Evidentment. Vaig fer visita pastoral, quatre vegades, a totes les parròquies. Vaig haver d’adoptar una actitud sincera i decidida davant els problemes més urgents del moment: racisme, esclavitud, tensions polítiques, presons, infants abandonats, hospitals, problemes laborals, manca de recursos i la malversació de diners.
─Aquesta actuació avui dia no seria pas ben vista per tothom; crearia enemics, ja que alguns estaments reaccionen, de vegades violentament, quan els sembla que envaeixen el seu territori.
─Sí, com sol passar en aquests casos, a molts els molestava la proclamació de l’Evangeli, i això ho vaig patir molt aviat en la meva pròpia carn. Amb la meva sang vaig segellar allò que estava predicant. En efecte, van aixecar moltes calúmnies contra mi personalment i contra els meus col•laboradors. Això ens va fer sofrir molt a tots. Jo vaig arribar a tenir uns quants atemptats. El més significatiu el vaig patir a Holguín, el dia 1 de febrer de 1856. Acabava de predicar sobre el misteri de la Purificació de la Verge Maria. Quan tornava a casa, un home se m’acostà com si em volgués estimar l’anell episcopal. Quan va ser a la vora, alçà el braç, armat amb una navalla d’afaitar, i etzibà el cop amb tota la seva força. Em travessà tota la galta i em va ferir el braç dret. No puc explicar el goig i l’alegria que vaig sentir en comprovar que havia aconseguit allò que tan delejava, que era vessar la sang per amor a Jesús i a Maria i segellar amb la meva sang les veritats evangèliques que predicava.
─I de Cuba a Madrid, com a confessor de la Reina.
─Vaig arribar a Madrid a primers de juny de 1857. La vida de la Cort m’era un calvari. Sort que sovint podia acompanyar la família reial en els seus viatges, cosa que jo aprofitava per predicar. D’una altra manera, però, em sentia Missioner. Bé, el tema d’aquesta darrera etapa de la meva vida ens ocuparia molta estona, i avui ja no tenim més temps per parlar-ne. Si de cas ho deixarem per un altre dia.
─Gràcies, per la vostra amabilitat i paciència per haver volgut dedicar-me aquest temps a contestar a les meves preguntes.
─De fet, tot això que he dit, va quedar escrit, i de forma molt més extensa, en la meva biografia que vaig redactar a instàncies del P. Josep Xifré, llavors Superior General de la Congregació que vaig fundar. Ja li vaig dir que ho feia per obediència i que per obediència revelaria coses que m’agradaria més que fossin ignorades. Tanmateix t’agraeixo l’entrevista perquè quan la llegeixin, potser alguns renovellaran el seu propòsit de seguir estimant Déu i el proïsme amb tot el cor i amb més generositat.
