Mn. Miquel
Estem celebrant el bicentenari del naixement de sant Antoni Maria Claret, nascut a Sallent el 23 de desembre de 1807. La seva infància i adolescència transcorregueren en aquesta població, però als 18 anys es va traslladar a Barcelona per perfeccionar el seu ofici de teixidor. Aviat s’adonà que el Senyor el volia per altres camins. La seva primera temptativa va ser al Monestir de la Cartoixa de Montalegre als 22 anys, però va ingressar al seminari de Vic i va ser ordenat sacerdot el 1835, quan tenia 27 anys. El seu primer destí va ser la parròquia del seu poble, però va anar a Roma al Col·legi de Propaganda Fidei. Va fer exercicis espirituals i va ingressar al noviciat de la Companyia de Jesús i estava molt content de ser novici.
Va tenir un dolor tan gran a la seva cama dreta que no podia caminar. Tingueren por que no es quedés afectat per sempre. El Superior digué que això no era natural. Ho consultaren al Pare General i aquest digué que “era voluntat de Déu que sortís de la Companyia i tornés a Espanya”.
De tornada a Barcelona, exonerat de tot càrrec parroquial, comença la seva predicació popular, recorrent tota Catalunya, estiu i hivern, sense un cèntim, no cobrant mai res i predicant sis hores al dia i passant-ne altres tantes al confessionari.
L’any 1848 fou enviat a missionar les Illes Canàries. Va tornar a la península i el 16 de juliol de 1849, en el Seminari de Vic, amb sis companys, va fundar la Congregació dels Missioners fills del Cor de Maria, popularment anomenats claretians. Un mes més tard el nomenen arquebisbe de Santiago de Cuba. Queda anorreat i es resisteix a acceptar-ho, però ho fa finalment, per obediència.
A Cuba manté el mateix ritme pastoral anant per tots els pobles predicant i eradicant el mal. Els seus enemics, que eren molts, pregonaven tota mena de difamacions i calumnies contra ell. Va patir temptatives contra la seva vida i el dia 1 de febrer de 1856 va ser greument ferit a la població d’Holguin. Recuperat miraculosament, va obtenir l’indult pel seu assassí i encara li va pagar el viatge de tornada a la seva pàtria.
El van cridar a Madrid per comunicar-li que la reina Isabel II el nomenava el seu confessor. Va rebutjar el nomenament però, altra vegada, finalment accepta per obediència. En la seva estada a Madrid, a més de confessor de la reina, emprèn tota una sèrie d’activitats apostòliques, publica llibres i fulletons i és, en certa manera, un dels primers en utilitzar la tipografia com a mitjà de propaganda religiosa.
La persecució contra ell encara es fa més intensa amb motiu del seu càrrec de confessor de la reina. Diaris, llibres, fulletons, fulls de propaganda el difamaven i el calumniaven de la manera més denigrant i, en varies ocasions intentaren assassinar-lo. Ell no es va voler defensar d’aquests atacs, recordant les paraules de l’Evangeli: “Jesús restava callat”.
La revolució de setembre destronà la reina i ell va ser expulsat del país. Se’n va anar a França i, poc després, va començar el Concili Vaticà I en el qual hi va participar, defensant ardorosament la infal·libilitat del Papa, afirmant que estava disposat a morir per defensar aquesta veritat.
De tornada a França, es va parar, quasi moribund, a l’Abadia del Císter de Fontfroide, prop de Carcasona, on va morir el 2 d’octubre de 1870. Allí va ser enterrat fins que els seus fills Missioners Fills del Cor de Maria el traslladaren a Vic on reposa a l’església dels claretians.
El 25 de febrer de 1934, Pius XI el va declarar beat i, el 7 de maig de 1950, Pius XII el va declarar sant.
