Un dia, el tsar va descobrir que un dels botons de la seva jaqueta preferida havia caigut. El tsar era capritxós, autoritari i cruel. Així que, furiós per l’absència del botó, va manar anar a buscar el sastre i va ordenar que al dia següent fos decapitat amb la destral del botxí.
Res contradeia a l’emperador de totes les Rússies, així que els guardes van anar fins a la casa del sastre i, arrencant-lo de la seva família, el van dur a la masmorra del palau per esperar allí la mort.
Al capvespre, quan el carceller li va dur l’últim sopar, ell va bellugar el cap i va murmurar:
─Pobre tsar.
El guarda no va poder evitar una gran rialla.
─Pobre tsar? Pobre de tu. El teu cap quedarà bastant lluny del teu cos demà mateix.
─Tu no ho entens. ─va dir el sastre─ Què és el més important per al nostre tsar?
─El més important? ─va contestar el guarda─ No ho sé. El seu poble?
─No siguis estúpid. Dic alguna cosa realment important per a ell.
─La seva esposa?
─Més important!
─Els diamants! ─va creure endevinar el carceller.
─Què és el que més l’importa al tsar en el món?
─Ja ho sé! El seu ós!
─Demà, quan el botxí acabi amb mi, el tsar perdrà la seva única oportunitat d’aconseguir que el seu ós parli.
─Tu ets entrenador d’óssos?
─Un vell secret familiar... ─va dir el sastre─ Pobre tsar...
Desitjós de guanyar-se favors amb el tsar, el guarda va córrer a explicar al sobirà el seu descobriment: el sastre sabia ensenyar a parlar els óssos! El tsar estava encantat. Va manar anar a buscar immediatament el sastre i, quan el va tenir davant seu, li va ordenar:
─Ensenya-li al meu ós el nostre llenguatge!
El sastre va baixar el cap.
─M’encantaria complaure’l, però ensenyar a parlar a un ós és una tasca àrdua i necessita temps... lamentablement, temps és el que menys tinc.
─Quant de temps dura l’aprenentatge? ─va preguntar el tsar.
─Depèn de la intel·ligència de l'ós.
─El meu ós és intel·ligent! ─va interrompre el tsar─ De fet, és l’ós més intel·ligent de tots els óssos de Rússia.
─Bé. Si l’ós és intel·ligent i sent desitjos d’apren-dre, jo crec que l’aprenentatge duraria no menys de dos anys!
El tsar va pensar durant un moment.
─Bé la teva pena serà suspesa durant dos anys mentre entrenis l’ós. Demà començaràs! ─va ordenar.
─Si manéssiu al botxí a ocupar-se del meu cap, demà estaria mort i la meva família se les enginyaria per a sobreviure. Però si em commuteu la pena no tindré temps per a dedicar-me a l’ós, ja que hauré de treballar de sastre per mantenir la meva família.
─Això no és un problema ─va dir el tsar─ a partir d’avui, i durant dos anys, tu i la teva família estareu sota la protecció reial. Sereu vestits, alimentats i educats amb els diners del tsar i res que necessiteu o desitgeu us serà negat. Però, això si: si d’aquí dos anys l’ós no parla et penediràs d’haver fet aquesta proposta! Et penediràs que el botxí no t’hagi matat ara. Ho entens?
─Sí, ho entenc.
─Guàrdies! ─va cridar el tsar─ Dueu el sastre a casa seva en meu carruatge. Doneu-li dues bosses d’or, menjar i regals per als nens.
El sastre, fent reverències i caminant cap endarrere, va començar a retirar-se mentre murmurava paraules d’agraïment.
─No ho oblidis ─li va dir el tsar apuntant-lo amb el dit─ si en dos anys l'ós no parla...
Quan tots a casa ploraven per la pèrdua del pare de família, el sastre va aparèixer en el carruatge del tsar, somrient, eufòric i amb regals per a tots. L’esposa del sastre estava bocabadada. El seu marit, a qui poques hores abans s’havien endut al cadafal, tornava ara, acabalat i exultant. Quan van estar sols, l’home els va narrar els fets.
─Estàs boig! ─va cridar la dona─ Ensenyar a parlar a l’ós del tsar! Si ni tan sols has vist un ós de prop!
─Calma, dona. Mira, m’anaven a tallar el cap demà a l’alba i ara tinc dos anys. En dos anys poden passar tantes coses! En dos anys ─va seguir el sastre─ es pot morir el tsar, em puc morir jo... i potser fins i tot l’ós parla!
Res contradeia a l’emperador de totes les Rússies, així que els guardes van anar fins a la casa del sastre i, arrencant-lo de la seva família, el van dur a la masmorra del palau per esperar allí la mort.
Al capvespre, quan el carceller li va dur l’últim sopar, ell va bellugar el cap i va murmurar:
─Pobre tsar.
El guarda no va poder evitar una gran rialla.
─Pobre tsar? Pobre de tu. El teu cap quedarà bastant lluny del teu cos demà mateix.
─Tu no ho entens. ─va dir el sastre─ Què és el més important per al nostre tsar?
─El més important? ─va contestar el guarda─ No ho sé. El seu poble?
─No siguis estúpid. Dic alguna cosa realment important per a ell.
─La seva esposa?
─Més important!
─Els diamants! ─va creure endevinar el carceller.
─Què és el que més l’importa al tsar en el món?
─Ja ho sé! El seu ós!
─Demà, quan el botxí acabi amb mi, el tsar perdrà la seva única oportunitat d’aconseguir que el seu ós parli.
─Tu ets entrenador d’óssos?
─Un vell secret familiar... ─va dir el sastre─ Pobre tsar...
Desitjós de guanyar-se favors amb el tsar, el guarda va córrer a explicar al sobirà el seu descobriment: el sastre sabia ensenyar a parlar els óssos! El tsar estava encantat. Va manar anar a buscar immediatament el sastre i, quan el va tenir davant seu, li va ordenar:
─Ensenya-li al meu ós el nostre llenguatge!
El sastre va baixar el cap.
─M’encantaria complaure’l, però ensenyar a parlar a un ós és una tasca àrdua i necessita temps... lamentablement, temps és el que menys tinc.
─Quant de temps dura l’aprenentatge? ─va preguntar el tsar.
─Depèn de la intel·ligència de l'ós.
─El meu ós és intel·ligent! ─va interrompre el tsar─ De fet, és l’ós més intel·ligent de tots els óssos de Rússia.
─Bé. Si l’ós és intel·ligent i sent desitjos d’apren-dre, jo crec que l’aprenentatge duraria no menys de dos anys!
El tsar va pensar durant un moment.
─Bé la teva pena serà suspesa durant dos anys mentre entrenis l’ós. Demà començaràs! ─va ordenar.
─Si manéssiu al botxí a ocupar-se del meu cap, demà estaria mort i la meva família se les enginyaria per a sobreviure. Però si em commuteu la pena no tindré temps per a dedicar-me a l’ós, ja que hauré de treballar de sastre per mantenir la meva família.
─Això no és un problema ─va dir el tsar─ a partir d’avui, i durant dos anys, tu i la teva família estareu sota la protecció reial. Sereu vestits, alimentats i educats amb els diners del tsar i res que necessiteu o desitgeu us serà negat. Però, això si: si d’aquí dos anys l’ós no parla et penediràs d’haver fet aquesta proposta! Et penediràs que el botxí no t’hagi matat ara. Ho entens?
─Sí, ho entenc.
─Guàrdies! ─va cridar el tsar─ Dueu el sastre a casa seva en meu carruatge. Doneu-li dues bosses d’or, menjar i regals per als nens.
El sastre, fent reverències i caminant cap endarrere, va començar a retirar-se mentre murmurava paraules d’agraïment.
─No ho oblidis ─li va dir el tsar apuntant-lo amb el dit─ si en dos anys l'ós no parla...
Quan tots a casa ploraven per la pèrdua del pare de família, el sastre va aparèixer en el carruatge del tsar, somrient, eufòric i amb regals per a tots. L’esposa del sastre estava bocabadada. El seu marit, a qui poques hores abans s’havien endut al cadafal, tornava ara, acabalat i exultant. Quan van estar sols, l’home els va narrar els fets.
─Estàs boig! ─va cridar la dona─ Ensenyar a parlar a l’ós del tsar! Si ni tan sols has vist un ós de prop!
─Calma, dona. Mira, m’anaven a tallar el cap demà a l’alba i ara tinc dos anys. En dos anys poden passar tantes coses! En dos anys ─va seguir el sastre─ es pot morir el tsar, em puc morir jo... i potser fins i tot l’ós parla!
