Màxim Muñoz Duran
Provincial dels Claretians de Catalunya
Provincial dels Claretians de Catalunya
Claret i la premsa. El P. Claret, quan va estar a Barcelona per formar-se com a enginyer tèxtil, va entrar en contacte en el món cultural que s’obria pas des de la Il•lustració i la Revolució Francesa, i ell, sensible com era i dotat d’una capacitat especial per llegir la realitat, s’adonà que la premsa estava esdevenint un mitjà de comunicació d’un impacte extraordinari. D’una manera similar al què la nostra generació pot percebre amb l’aparició d’internet. Cada vegada hi havia més gent que sabia llegir i estava delerosa per empassar-se tota mena de paper imprès: diaris, llibres, fulls volanders, etc.
Adonant-se, doncs, de les enormes possibilitats de comunicació que oferia la impremta, s’hi va posar amb dedicació i eficàcia, com acostumava a fer. Hi va treballar en quatre fronts.
Com a escriptor: ell mateix va escriure un munt de llibres, opuscles i fulletons. Passen el centenar. A l’exposició permanent que hem fet a Sallent hi trobareu tot el llistat, i alguns exemplars de mostra. Moltes de les publicacions portaven el títol genèric “Avisos a...” per als diversos estats en què es poden trobar els cristians: infants, nois i noies, esposes, vídues, religiosos, sacerdots, pares de família... També va escriure llibres de més envergadura, com diversos Catecismes i especialment el Camí Dret, el qual ha estat qualificat per l’historiador nordamericà Stanley G. Payne com el best-seller, probablement no només del moment, sinó de tots els llibres publicats a l’Espanya moderna. En començar el segle XX s’havien venut diversos milions d’exemplars.
Com a editor: Claret va fundar el 1848, amb el seu gran amic i col•laborador Josep Caixal, La Llibreria Religiosa. Les seves múltiples col•leccions van constituir per a Catalunya i Espanya, durant tota la segona part del segle XIX i bona part de la primera meitat del segle XX, el veritable aliment de la vida cristiana i de l’acció pastoral. La producció de La Llibreria Religiosa entre els anys 1848 i 1866 arriba gairebé a 3 milions d’exemplars i als 5 milions entre opuscles i fulls volanders.
Com a distribuïdor de les publicacions: Claret va dedicar molts esforços a escampar tots els llibres que escrivia i editava entre persones i institucions a les què fonamentalment estaven adreçats, i també va engrescar d’altres a fer-ho. Va ser un excel•lent comercial: creia en el producte, en coneixia bé els destinataris, les seves necessitats i els canals per fer-los-hi arribar.
Finalment l’aguda sensibilitat del P. Claret per captar les tendències dels temps el portà a idear també el projecte de biblioteques populars, que publicà el 1864 sota el títol “Las blibliotecas populares y parroquiales”. Com he dit, l’analfabetisme anava en retirada i la gent tenia fal•lera per llegir. No tothom podia comprar els llibres, calia posar-los a l’abast del poble, i no només a les grans ciutats, sinó també al pobles petits. Va imaginar aquestes biblioteques populars i parroquials no només com a lloc on anar a llegir o portar-se llibres en préstec, sinó també com a centres de reunió i col•loqui. La seva confiança en l’eficàcia de la lectura, el portà a considerar aquestes biblioteques com a suplència enfront de l’escassetat d’evangelitzadors. Diu: “Al poble se li van proporcionant llibres bons, ja que no els hi podem enviar missioners”. Més encara: el P. Claret, apartant-se de la mentalitat excessivament clerical en què encara es movien les activitats apostòliques, confiava aquestes Biblioteques Populars i Parroquials a la gestió dels seglars. És en aquest context que se situa una afirmació del P. Claret enormement significativa: “Perquè el rector i els altres sacerdots es troben ocupats en coses del seu ministeri; i tampoc no tenen l’oportunitat de ficar-se entre la gent del poble com la té el seglar; i a més en aquests darrers temps sembla que Déu vol que els seglars tinguin una gran part en la salvació de les ànimes.”
Seguint el P. Claret, els Claretians, especialment els de Catalunya, hem continuat donant molta importància a aquest mitjà de comunicació de l’Evangeli i dels valors humanitzadors que se’n desprenen, amb l’Editorial i Llibreria Claret, que des de l’any 1927 han ofert aquest mitjà de comunicació de l’Evangeli a casa nostra.
Claret i la música. El P. Claret no era músic, però sí que va percebre molt clarament la importància de la música i sobretot del cant com a instrument important, com a expressió de fe i també com a instrument de catequesi i formació cristiana; per això va mostrar un gran interès i preocupació per la renovació del cant litúrgic i la participació del poble fidel en la litúrgia cantada, de forma que va ser un dels principals promotors i restauradors de la música sagrada del seu moment, que va anticipar-se a la reforma de Pius X. Va aplegar tot un repertori de cançons populars i va influir decisivament no només en el foment del cant religiós, de les escolanies i les corals, sinó també en la reorientació i revitalització del paper de la música i la religió en la societat civil. I, de retruc, va col•laborar en la conservació i la valoració del cançoner popular català.
Aquest interès es va materialitzar de diversa manera. En els seus escrits i accions en les missions populars, com a divulgador de les melodies del folklore musical religiós; i en el seu treball com reformador del cant eclesiàstic, principalment en els seminaris, on hi va promoure l’estudi i la pràctica del “cant pla” com a assignatura integrant de la carrera sacerdotal.
En els seus primers anys com apòstol pels pobles de Catalunya, el P. Claret “va portar a tot arreu la llavor de riquíssims i variats cants populars religiosos”. Per a això, solia reunir els fidels a l’església o a la plaça del poble, i els ensenyava “bellíssimes tonades de gust campestre”. Un prestigiós músic claretià vasc, el P. Luis Iruarrízaga va escriure a propòsit d’això: “Si els pobles de Catalunya han pogut conservar el seu ric cançoner religiós en l’estat que tots avui admirem, és gràcies a l’obra del P. Claret.”
Quan en 1851 va prendre possessió de l’arxidiòcesi de Santiago de Cuba, va decidir reformar la música religiosa a la capital illenca. Per a això va fer desaparèixer el vell repertori, que consistia principalment en “ridícules i sarcàstiques caricatures del cant gregorià” (segons un biògraf seu: J. Agustín) i va adquirir “noves obres en conformitat amb l’esperit de la litúrgia”. Va decretar, a més, assajos de cant gregorià obligatoris per a tots els cantors, beneficiats i canonges de la catedral. Posteriorment, va imposar al clergat catedralici l’assistència obligatòria als assajos de cant coral. Després va manar treure els llibres de cant usats fins aleshores, comprant-ne uns de nous que fossin conformes a la sagrada litúrgia i pagant-los de la seva pròpia butxaca. Però perquè la seva labor tingués continuïtat quan ell abandonés l’illa, en el seu llibre “Modificacions dels Estatuts del Seminari Tridentí de Cuba”, va ordenar com obligatori als seminaristes, l’estudi de cant pla tres vegades per setmana: dilluns, dimecres i divendres.
Una gran obra en el camp musical i coral la va realitzar com a president del Seminari i Col•legi d’El Escorial, càrrec per al que el va nomenar la reina Isabel II el 18 de març del 1859. Aquest és el context del llibre “Arte de canto eclesiástico, y cantoral para uso de los seminarios” (1ª edició del 1861). Cal situar-la en el conjunt de la reforma i restabliment del Monestir i Seminari. El pla d’estudis fixat al Seminari se situa molt pel damunt dels horitzons culturals en què es movia la instrucció del clergat espanyol per aquells anys. Va instituir cursos de francès i anglès, hebreu, grec i àrab, tot per facilitar la investigació i l’àrab per aprofitar la rica col•lecció de manuscrits que posseïa la Biblioteca. Es feien, a més, classes d’astronomia, matemàtiques i geografia. Va adquirir material científic per als gabinets de Física i Química i va restaurar la biblioteca que hi havia i en va construir una de nova, enriquida amb molts llibres molt ben seleccionats que feia portar d’arreu d’Europa.
El prestigi d’aquell seminari (que durà fins a la crisi política del 1868) va traspassar les fronteres. Un article a Le Monde al gener de 1865 en feia un gran elogi.
En el context d’aquesta reforma i revitalització de El Escorial, afirma el P. Claret en la seva autobiografia: “Des de primers d’agost de 1859 que la seva Majestat em va nomenar per president he fet el següent. He ordenat compondre i millorar els dos grans òrgans del cor que estaven molt malament i ara han quedat perfectament (van utilitzar en això tres anys). He fet compondre l’òrgan anomenat de prima i, a més, altres tres petits o portàtils. He fet construir un òrgan nou amb nous registres per a la capella del col•legi.”
A més, perquè els alumnes poguessin estudiar la música instrumental, va fer arreglar cinc pianos i un harmònium.
En el pla d’estudis que ell mateix va traçar, va posar entre les assignatures la Música Vocal i Instrumental, amb exàmens a fi de curs i professor propi. El mateix Claret, com afirma un dels seus biògrafs, “estimulava al director del cant eclesiàstic que assagés degudament als seminaristes i cantors perquè el cor estigués sempre molt unit en les veus i amb harmonia i severitat”, i “observava molt qualsevol desentonació o falta, que manava corregir”.
El Monestir-Seminari d’El Escorial va comptar amb una bona capella, degut al gran nombre de seminaristes i professors, així com una escolania de nens entre els vuit i els onze anys. La seva dedicació principal era la música i la seva obligació cantar la missa anomenada de l’Alba, a les sis del matí, acompanyats d’un dels tres òrgans portàtils amb els quals comptava el Monestir.
D’entre els llibres que va publicar i difondre destaquen la “Col•lecció de Sermons”, que va publicar el 1850 al ser consagrat arquebisbe de Santiago de Cuba per afavorir la divulgació del folklore religiós popular. És un llibre que recull les lletres d’alguns càntics de missió, destinades al cant del poble. Afirma el P. Claret en la seva introducció: “Els càntics senzills, plens de doctrina i cantats amb un to fàcil i piadós, són a la veritat un mitjà molt poderós d’instrucció i edificació... El to dels càntics ha de ser senzill a fi de ser més piadós i popular. S’han de repetir els mateixos càntics a fi que quedin impresos en la memòria i no s'oblidin mai ni la lletra ni el to. S’ha de procurar que tots cantin i a la vegada, sense anticipar-se ni endarrerir-se.”
L’altra publicació important és el seu llibre “Arte de canto eclesiástico y cantoral para uso de los seminarios”. Editat a Barcelona, el 1861, basant-se en els escrits del “Arxiu de música” d’El Escorial i en l’obra de diversos autors, especialment del P. Rementería. La importància d’aquesta publicació en el moment de la seva aparició queda demostrada per les dues reedicions posteriors (1863 i 1886), revisades i ampliades per l’autor, i principalment perquè només en tres anys se’n varen distribuir uns 24.000 exemplars. En la seva època es considerava “el mètode de Cant eclesiàstic més complet” que es coneixia, ja que comprenia “l’ensenyament del Cant Gregorià i de la Música Moderna a la vegada”. Sobre el llibre i el seu ús en El Escorial el P. Claret va escriure al P. Xifré el 14 de gener de 1864: “Aquest mètode ha agradat moltíssim; he regalat deu exemplars a cada Seminari i tots els han rebut amb acció de gràcies i han comprat més exemplars. Els nois ho aprenen tan fàcilment, que de no haver-ho sentit, em semblaria increïble. Ara he estat en El Escorial i he sentit que els nois que van entrar l’octubre ja canten admirablement, amb les lliçons setmanals que els donen. Tot sigui a major glòria de Déu.” I afegeix “Només desitjo que els senyors bisbes ho manin ensenyar i no escoltin al mestre de cant, que amb les seves rutines i mandres (“holgazanerías” diu l’original) impedeixi als seminaristes el cant que tenen obligació de saber.”
Els claretians han seguit el P. Claret en aquest interès per la música i el cant. La nostra Congregació ha tingut molt bons músics; a casa nostra el P. Tomàs Lluís Pujadas i, a fora, destaquen els germans Iruarrízaga, especialment el P. Lluís, primer director d’una institució creada pels claretians a Madrid i que ha tingut una gran influència: “La Escuela de Música Sagrada”, amb la seva publicació “Tesoro Sacro-Musical”. Darrerament comptem amb el gran compositor també basc P. Luís Elizalde.
Adonant-se, doncs, de les enormes possibilitats de comunicació que oferia la impremta, s’hi va posar amb dedicació i eficàcia, com acostumava a fer. Hi va treballar en quatre fronts.
Com a escriptor: ell mateix va escriure un munt de llibres, opuscles i fulletons. Passen el centenar. A l’exposició permanent que hem fet a Sallent hi trobareu tot el llistat, i alguns exemplars de mostra. Moltes de les publicacions portaven el títol genèric “Avisos a...” per als diversos estats en què es poden trobar els cristians: infants, nois i noies, esposes, vídues, religiosos, sacerdots, pares de família... També va escriure llibres de més envergadura, com diversos Catecismes i especialment el Camí Dret, el qual ha estat qualificat per l’historiador nordamericà Stanley G. Payne com el best-seller, probablement no només del moment, sinó de tots els llibres publicats a l’Espanya moderna. En començar el segle XX s’havien venut diversos milions d’exemplars.
Com a editor: Claret va fundar el 1848, amb el seu gran amic i col•laborador Josep Caixal, La Llibreria Religiosa. Les seves múltiples col•leccions van constituir per a Catalunya i Espanya, durant tota la segona part del segle XIX i bona part de la primera meitat del segle XX, el veritable aliment de la vida cristiana i de l’acció pastoral. La producció de La Llibreria Religiosa entre els anys 1848 i 1866 arriba gairebé a 3 milions d’exemplars i als 5 milions entre opuscles i fulls volanders.
Com a distribuïdor de les publicacions: Claret va dedicar molts esforços a escampar tots els llibres que escrivia i editava entre persones i institucions a les què fonamentalment estaven adreçats, i també va engrescar d’altres a fer-ho. Va ser un excel•lent comercial: creia en el producte, en coneixia bé els destinataris, les seves necessitats i els canals per fer-los-hi arribar.
Finalment l’aguda sensibilitat del P. Claret per captar les tendències dels temps el portà a idear també el projecte de biblioteques populars, que publicà el 1864 sota el títol “Las blibliotecas populares y parroquiales”. Com he dit, l’analfabetisme anava en retirada i la gent tenia fal•lera per llegir. No tothom podia comprar els llibres, calia posar-los a l’abast del poble, i no només a les grans ciutats, sinó també al pobles petits. Va imaginar aquestes biblioteques populars i parroquials no només com a lloc on anar a llegir o portar-se llibres en préstec, sinó també com a centres de reunió i col•loqui. La seva confiança en l’eficàcia de la lectura, el portà a considerar aquestes biblioteques com a suplència enfront de l’escassetat d’evangelitzadors. Diu: “Al poble se li van proporcionant llibres bons, ja que no els hi podem enviar missioners”. Més encara: el P. Claret, apartant-se de la mentalitat excessivament clerical en què encara es movien les activitats apostòliques, confiava aquestes Biblioteques Populars i Parroquials a la gestió dels seglars. És en aquest context que se situa una afirmació del P. Claret enormement significativa: “Perquè el rector i els altres sacerdots es troben ocupats en coses del seu ministeri; i tampoc no tenen l’oportunitat de ficar-se entre la gent del poble com la té el seglar; i a més en aquests darrers temps sembla que Déu vol que els seglars tinguin una gran part en la salvació de les ànimes.”
Seguint el P. Claret, els Claretians, especialment els de Catalunya, hem continuat donant molta importància a aquest mitjà de comunicació de l’Evangeli i dels valors humanitzadors que se’n desprenen, amb l’Editorial i Llibreria Claret, que des de l’any 1927 han ofert aquest mitjà de comunicació de l’Evangeli a casa nostra.
Claret i la música. El P. Claret no era músic, però sí que va percebre molt clarament la importància de la música i sobretot del cant com a instrument important, com a expressió de fe i també com a instrument de catequesi i formació cristiana; per això va mostrar un gran interès i preocupació per la renovació del cant litúrgic i la participació del poble fidel en la litúrgia cantada, de forma que va ser un dels principals promotors i restauradors de la música sagrada del seu moment, que va anticipar-se a la reforma de Pius X. Va aplegar tot un repertori de cançons populars i va influir decisivament no només en el foment del cant religiós, de les escolanies i les corals, sinó també en la reorientació i revitalització del paper de la música i la religió en la societat civil. I, de retruc, va col•laborar en la conservació i la valoració del cançoner popular català.
Aquest interès es va materialitzar de diversa manera. En els seus escrits i accions en les missions populars, com a divulgador de les melodies del folklore musical religiós; i en el seu treball com reformador del cant eclesiàstic, principalment en els seminaris, on hi va promoure l’estudi i la pràctica del “cant pla” com a assignatura integrant de la carrera sacerdotal.
En els seus primers anys com apòstol pels pobles de Catalunya, el P. Claret “va portar a tot arreu la llavor de riquíssims i variats cants populars religiosos”. Per a això, solia reunir els fidels a l’església o a la plaça del poble, i els ensenyava “bellíssimes tonades de gust campestre”. Un prestigiós músic claretià vasc, el P. Luis Iruarrízaga va escriure a propòsit d’això: “Si els pobles de Catalunya han pogut conservar el seu ric cançoner religiós en l’estat que tots avui admirem, és gràcies a l’obra del P. Claret.”
Quan en 1851 va prendre possessió de l’arxidiòcesi de Santiago de Cuba, va decidir reformar la música religiosa a la capital illenca. Per a això va fer desaparèixer el vell repertori, que consistia principalment en “ridícules i sarcàstiques caricatures del cant gregorià” (segons un biògraf seu: J. Agustín) i va adquirir “noves obres en conformitat amb l’esperit de la litúrgia”. Va decretar, a més, assajos de cant gregorià obligatoris per a tots els cantors, beneficiats i canonges de la catedral. Posteriorment, va imposar al clergat catedralici l’assistència obligatòria als assajos de cant coral. Després va manar treure els llibres de cant usats fins aleshores, comprant-ne uns de nous que fossin conformes a la sagrada litúrgia i pagant-los de la seva pròpia butxaca. Però perquè la seva labor tingués continuïtat quan ell abandonés l’illa, en el seu llibre “Modificacions dels Estatuts del Seminari Tridentí de Cuba”, va ordenar com obligatori als seminaristes, l’estudi de cant pla tres vegades per setmana: dilluns, dimecres i divendres.
Una gran obra en el camp musical i coral la va realitzar com a president del Seminari i Col•legi d’El Escorial, càrrec per al que el va nomenar la reina Isabel II el 18 de març del 1859. Aquest és el context del llibre “Arte de canto eclesiástico, y cantoral para uso de los seminarios” (1ª edició del 1861). Cal situar-la en el conjunt de la reforma i restabliment del Monestir i Seminari. El pla d’estudis fixat al Seminari se situa molt pel damunt dels horitzons culturals en què es movia la instrucció del clergat espanyol per aquells anys. Va instituir cursos de francès i anglès, hebreu, grec i àrab, tot per facilitar la investigació i l’àrab per aprofitar la rica col•lecció de manuscrits que posseïa la Biblioteca. Es feien, a més, classes d’astronomia, matemàtiques i geografia. Va adquirir material científic per als gabinets de Física i Química i va restaurar la biblioteca que hi havia i en va construir una de nova, enriquida amb molts llibres molt ben seleccionats que feia portar d’arreu d’Europa.
El prestigi d’aquell seminari (que durà fins a la crisi política del 1868) va traspassar les fronteres. Un article a Le Monde al gener de 1865 en feia un gran elogi.
En el context d’aquesta reforma i revitalització de El Escorial, afirma el P. Claret en la seva autobiografia: “Des de primers d’agost de 1859 que la seva Majestat em va nomenar per president he fet el següent. He ordenat compondre i millorar els dos grans òrgans del cor que estaven molt malament i ara han quedat perfectament (van utilitzar en això tres anys). He fet compondre l’òrgan anomenat de prima i, a més, altres tres petits o portàtils. He fet construir un òrgan nou amb nous registres per a la capella del col•legi.”
A més, perquè els alumnes poguessin estudiar la música instrumental, va fer arreglar cinc pianos i un harmònium.
En el pla d’estudis que ell mateix va traçar, va posar entre les assignatures la Música Vocal i Instrumental, amb exàmens a fi de curs i professor propi. El mateix Claret, com afirma un dels seus biògrafs, “estimulava al director del cant eclesiàstic que assagés degudament als seminaristes i cantors perquè el cor estigués sempre molt unit en les veus i amb harmonia i severitat”, i “observava molt qualsevol desentonació o falta, que manava corregir”.
El Monestir-Seminari d’El Escorial va comptar amb una bona capella, degut al gran nombre de seminaristes i professors, així com una escolania de nens entre els vuit i els onze anys. La seva dedicació principal era la música i la seva obligació cantar la missa anomenada de l’Alba, a les sis del matí, acompanyats d’un dels tres òrgans portàtils amb els quals comptava el Monestir.
D’entre els llibres que va publicar i difondre destaquen la “Col•lecció de Sermons”, que va publicar el 1850 al ser consagrat arquebisbe de Santiago de Cuba per afavorir la divulgació del folklore religiós popular. És un llibre que recull les lletres d’alguns càntics de missió, destinades al cant del poble. Afirma el P. Claret en la seva introducció: “Els càntics senzills, plens de doctrina i cantats amb un to fàcil i piadós, són a la veritat un mitjà molt poderós d’instrucció i edificació... El to dels càntics ha de ser senzill a fi de ser més piadós i popular. S’han de repetir els mateixos càntics a fi que quedin impresos en la memòria i no s'oblidin mai ni la lletra ni el to. S’ha de procurar que tots cantin i a la vegada, sense anticipar-se ni endarrerir-se.”
L’altra publicació important és el seu llibre “Arte de canto eclesiástico y cantoral para uso de los seminarios”. Editat a Barcelona, el 1861, basant-se en els escrits del “Arxiu de música” d’El Escorial i en l’obra de diversos autors, especialment del P. Rementería. La importància d’aquesta publicació en el moment de la seva aparició queda demostrada per les dues reedicions posteriors (1863 i 1886), revisades i ampliades per l’autor, i principalment perquè només en tres anys se’n varen distribuir uns 24.000 exemplars. En la seva època es considerava “el mètode de Cant eclesiàstic més complet” que es coneixia, ja que comprenia “l’ensenyament del Cant Gregorià i de la Música Moderna a la vegada”. Sobre el llibre i el seu ús en El Escorial el P. Claret va escriure al P. Xifré el 14 de gener de 1864: “Aquest mètode ha agradat moltíssim; he regalat deu exemplars a cada Seminari i tots els han rebut amb acció de gràcies i han comprat més exemplars. Els nois ho aprenen tan fàcilment, que de no haver-ho sentit, em semblaria increïble. Ara he estat en El Escorial i he sentit que els nois que van entrar l’octubre ja canten admirablement, amb les lliçons setmanals que els donen. Tot sigui a major glòria de Déu.” I afegeix “Només desitjo que els senyors bisbes ho manin ensenyar i no escoltin al mestre de cant, que amb les seves rutines i mandres (“holgazanerías” diu l’original) impedeixi als seminaristes el cant que tenen obligació de saber.”
Els claretians han seguit el P. Claret en aquest interès per la música i el cant. La nostra Congregació ha tingut molt bons músics; a casa nostra el P. Tomàs Lluís Pujadas i, a fora, destaquen els germans Iruarrízaga, especialment el P. Lluís, primer director d’una institució creada pels claretians a Madrid i que ha tingut una gran influència: “La Escuela de Música Sagrada”, amb la seva publicació “Tesoro Sacro-Musical”. Darrerament comptem amb el gran compositor també basc P. Luís Elizalde.
