ITE-127. A la recerca de la confiança en un mateix

Sara Antoja Xirau

La confiança és el convenciment que aconseguim sobre les nostres pròpies capacitats i qualitats. Es consolida en nosaltres a mesura que constatem la nostra aptitud en les tasques que fem i al mateix temps que aconseguim l’habilitat per a mantenir relacions de qualitat amb els altres. És, per tant, un sentiment que es genera en el nostre interior i som responsables del seu desenvolupament.
Durant la infància necessitem que l’entorn, especialment el pare i la mare, ens aporti seguretat, atenció, que ens faci sentir estimats. Més tard, i al llarg de tota la vida, encara que continuem necessitant ser escoltats, respectats, valorats i vulguem saber i sentir que es creu en nosaltres i en les nostres capacitats, hem de tenir present que la confiança l’hem de treballar personalment. Per això hem d’actuar i formalitzar relacions sota la premissa de tenir paciència, donar-nos temps, tenir cura de les formes i no oblidar avaluar i valorar cada una de les nostres accions, no amb el propòsit de jutjar-les, sinó a fi de constatar les nostres capacitats i conèixer les nostres limitacions.
Per poder sentir que els altres creuen en nosaltres hem de ser nosaltres els primers a saber-nos vàlids. És impossible creure que els altres confien en nosaltres si nosaltres mateixos no ho fem, perquè la confiança en un mateix no ve donada mai de fora. Si no hi ha equilibri intern pensarem que el suport, l’aplaudiment o l’admiració se’ns ofereix per animar-nos, per guardar les formes o, en la majoria de les ocasions, perquè no ens coneixen realment i es queden en la imatge que els estem projectant, és a dir, creiem que els estem enganyant.
Això passa perquè fem les tasques amb la vista posada en els altres, esperant la seva aprovació, sense un convenciment interior. Com que no tenim un guia personal, és a dir no estem prou convençuts que nosaltres mateixos ho puguem ser, que ens orienti en la consecució de la nostra meta o del projecte de la nostra vida, l’esforç que hem de fer és molt gran. I en comptes de potenciar les nostres habilitats, això debilita i destrueix la confiança en nosaltres mateixos, i amb això l’autoestima.
Per tal de comptar amb una bona autoestima hem d’estar convençuts que som aptes per a la vida que hem escollit portar. Qui no gaudeix de confiança en ell mateix, aplaça les decisions, dóna llargues als assumptes pendents, va deixant coses sense fer pel camí i manté una actitud de paràlisi. Amb tot això, només aconsegueix certificar que certament és una persona en qui no es pot confiar.
Com que és tan necessari que sigui de veritat, la confiança no pot ser cega sinó que ha d'estar sustentada en el coneixement personal. Si no hem sigut honestos i fallem, tendim a desvalorar-nos, a sentir-nos inferiors que la resta de la gent i a pensar que les nostres opinions no són tan importants ni interessants com les dels altres. En definitiva, que no som persones atractives ni dignes de ser tingudes en compte. Mantindrem llavors poques expectatives, molts silencis, ni demanarem ni reclamarem, amb la qual cosa ens condemnem a una invisibilitat que ens destrueix. Passem a ser persones dependents i atorguem autoritat sobre les nostres vides a tots aquells a qui creiem superiors i més sabedors de què necessitem nosaltres que nosaltres mateixos.
Un signe d’alerta per adonar-nos que la confiança en nosaltres mateixos està en perill és analitzar els dubtes, permanents companys de viatge de qui no creu en ell mateix. Apareixen molts dubtes sobre què fer i com fer-ho; sobre els altres i sobre la seva honestedat, perquè el llistó de mesurar que s’aplica als altres és el mateix que es té per a un mateix. I, si desconfiem de nosaltres mateixos, som escèptics amb els altres, la qual cosa condueix a una visió negativa de tot i de tots. Serem persones tenses i amb tendència a controlar les relacions socials, que a més desconfiarem de l’amabilitat gratuïta del nostre interlocutor. La falta de confiança provoca que assumim imprudentment o no assumim els riscos i les dificultats del que succeeix en la vida quotidiana, amb la qual cosa anem deixant d’experimentar i, en definitiva, de viure el dia a dia.
Si bé la confiança neix en el nostre interior, el seu creixement i desenvolupament està molt lligat a les relacions que mantenim i a les respostes que obtenim. Per això, és també la nostra responsabilitat seleccionar, tenir cura i estar atents de les persones amb qui ens envoltem i apartar-nos de les que minen la nostra confiança i, per tant, la nostra autoestima.
Perquè hi hagi una relació és imprescindible que hi hagi confiança. Això ens permetrà abandonar-nos en els altres i mostrar la nostra vulnerabilitat. Un exercici necessari perquè les relacions, amoroses, familiars o fraternals, siguin una veritable trobada serena i còmoda, que possibilitin un enriquiment personal. Ens permetran viure en equilibri, harmonia i autenticitat.
En conseqüència, confiar en nosaltres és obrir la porta per fer el camí de la nostra vida. És també l’esperança i la il·lusió amb què es mou una existència amb sentit i projecte de vida.