ITE-129. Sacrifici i esforç

Sara Antoja Xirau

La paraula sacrifici té sentits força diferents en funció del context i de la persona. El sacrifici és un concepte fortament vinculat a l’àmbit religiós per la seva arrel llatina sacrum facere (fer sagrat). A la vida quotidiana, però, utilitzem la paraula sacrifici per a designar l’esforç que ens costa fer una cosa que ens hem proposat i que no ens reporta cap plaer en el moment en què l’estem fent.
Sovint sentim en el nostre entorn comentaris com els d’uns pares dirigint-se al seu fill “amb el sacrifici que hem fet tota la vida per pagar-te els estudis i ara vols canviar de carrera... ets un desagraït!”. Aquest comentari, com molts d’altres, conté un missatge implícit en el qual es pot veure exemplificat com allò que entenen uns pares com a un sacrifici, per al seu fill es pot convertir en un sentiment de deute del fill cap als pares que fins i tot el faci renunciar a estudiar allò que vol o l’incapaciti per saber què vol només per complaure els anhels dels pares.
Aquest sentiment de deute sovint es torna crònic en la dinàmica familiar i acaba dificultant el creixement i l’autonomia del fill, ja que constantment se sent obligat a satisfer les expectatives dels pares. En situacions com aquesta es posa de manifest com en algunes ocasions darrera d’un “sacrifici” hi ha una intenció d’autorealització desplaçada cap als altres. Per exemple, aquell pare que no va poder estudiar alguna enginyeria i fa un gran sacrifici per aconseguir que el seu fill n’estudiï alguna, però i si el fill es decanta pels ensenyaments artístics?
No obstant això, hi ha moltes accions positives i que provenen d’un amor altruista que algunes persones consideren com a sacrifici. D’aquesta manera podem entendre el sacrifici com l’esforç personal dirigit a aconseguir un bé per a l’altre o per a un mateix i que suposa una satisfacció per a qui realitza l’esforç i aconsegueix l’objectiu proposat. Carl Gustav Jung, un dels precursors de la psicoanàlisi, va escriure que el sacrifici és una pèrdua intencionada, i que com a tal no és una pèrdua sinó un guany, perquè el poder renunciar conscientment a certes coses demostra domini propi. Efectivament, el saber fer sacrificis augmenta la consciència d’un mateix: qui sóc, què sóc, fins on puc arribar i de què sóc capaç. Segons com, un sacrifici podria ser l’antídot contra el sentir-se fràgil i a mercè dels altres.
Quan algú se sacrifica per un altre, fàcilment apareix un sentiment de deute cap a qui s’ha sacrificat, mentre que quan algú fa l’esforç per ajudar a un altre el que sol aparèixer és un sentiment d’agraïment. L’experiència demostra que l’esforç per ajudar algú i l’agraïment que desperta són fenòmens més constructius i favorables per al propi equilibri emocional que no pas el sacrifici i el sentiment de deute.
Darrerament s’ha posat molt de moda el concepte de la cultura de l’esforç. Malgrat tot, la gent que defensa aquesta idea es planteja l’esforç com un objectiu i no pas com una eina. És necessari tenir la capacitat per esforçar-se per tal d’arribar a uns objectius determinats, però no podem pretendre que l’esforç es converteixi en una forma de vida. Per tal d’aconseguir la felicitat, haurem d’esforçar-nos molt sovint, però l’objectiu és ser feliç, no ser esforçat. No caldria fer esforços innecessaris per assolir allò que desitjo. La societat ens posa al nostre abast un gran nombre d’eines per assolir el mateix que es feia abans però amb menys esforç i això no és dolent si serveix per ajudar-nos a anar encara més lluny.
No és cert que hàgim de valorar més allò que hem aconseguit amb esforç, hem de valorar allò que ens agrada. Per exemple: molta gent diu que quan arribes a dalt d’una muntanya després d’una llarga caminada i de molt de cansament, encara valores més el paisatge que pots veure. No hi estic d’acord: crec que m’ha d’agradar igual el paisatge tant si he pujat a peu com si ho he fet amb helicòpter. I això no vol dir que no hàgim de promoure la cultura de l’esforç, però no cal convertir-la en un mite.