Un home va entrar en una sabateria a primera hora del matí i un venedor amable se li va acostar:
─ En què el puc servir, senyor?
─ Voldria un parell de sabates negres com les de l’aparador.
─ De seguida, senyor. A veure... quin és el número que busca? Deu ser el 41, oi?
─ No, vull un 39, si us plau.
─ Perdoni senyor, fa vint anys que treballo venent sabates i estic convençut que el seu número és el 41. Potser encara li cabria un 40, però un 39...
─ Un 39, si us plau.
─ Perdoni, em permet que prengui mesura del seu peu?
─ Mesuri el que vulgui, però jo vull un parell de sabates del número 39.
El venedor va treure d’un calaix aquell estrany objecte que utilitzen els venedors de sabates per mesurar els peus i amb satisfacció va proclamar:
─ Ho veu? Tal com jo li deia: un 41!
─ Digui’m: qui pagarà les sabates, vostè o jo?
─ Vostè.
─ Bé doncs, em porta un 39?
El venedor, entre resignat i sorprès, va anar a buscar el parell de sabates del número 39. Mentre les buscava al magatzem se’n va adonar de què passava: les sabates no eren per ell, segurament eren per fer un regal.
─ Senyor, aquí les té: un parell de sabates negres del número 39.
─ Em podria deixar un calçador?
─ Llavors, les sabates són per vostè?
─ Sí, és clar. Em pot portar el calçador?
El calçador era imprescindible per aconseguir fer entrar els peus d’aquell home en aquelles sabates. Després de diversos intents i de ridícules posicions, el client va aconseguir ficar-hi els peus. Fent petits gemecs va ser capaç de caminar algunes passes, amb molta dificultat, sobre la catifa.
─ Estan bé. Me les emporto.
El venedor sentia dolor en els seus propis peus només imaginant-se els dits d’aquell home comprimits dins de les sabates.
─ Les embolico?
─ No, gràcies. Me les emporto posades.
El client va sortir de la botiga i va caminar, com va poder, les tres cantonades que el separaven de la seva feina. L’home treballava de caixer en un banc i, a les quatre de la tarda, després d’haver passat més de sis hores dret dins d’aquelles sabates, la seva cara estava completament desencaixada i les llàgrimes de dolor queien inevitablement dels seus ulls. El seu company, el de la finestreta del costat, que l’havia estat observant durant tot el dia, li va preguntar:
─ Què et passa? Que et trobes malament?
─ No. Són les sabates, que em comprimeixen els peus.
─ Com és? Que s’han mullat i després s’han encongit?
─ No, són dos números més petites que els meus peus.
─ Però, de qui són?
─ Meves.
─ No ho entenc. I no et fan mal els peus?
─ Els peus m’estan matant.
─ Llavors?
─ T’ho explicaré. Mira: jo no visc una vida de grans satisfaccions. La veritat és que en els últims temps tinc molts pocs moments agradables.
─ I?
─ Jo ho passo molt malament amb aquestes sabates, pateixo un dolor terrible i el sofreixo en silenci, és cert. Però d’aquí unes hores, quan arribi a casa i me les tregui... T’imagines quin plaer més intens?
─ En què el puc servir, senyor?
─ Voldria un parell de sabates negres com les de l’aparador.
─ De seguida, senyor. A veure... quin és el número que busca? Deu ser el 41, oi?
─ No, vull un 39, si us plau.
─ Perdoni senyor, fa vint anys que treballo venent sabates i estic convençut que el seu número és el 41. Potser encara li cabria un 40, però un 39...
─ Un 39, si us plau.
─ Perdoni, em permet que prengui mesura del seu peu?
─ Mesuri el que vulgui, però jo vull un parell de sabates del número 39.
El venedor va treure d’un calaix aquell estrany objecte que utilitzen els venedors de sabates per mesurar els peus i amb satisfacció va proclamar:
─ Ho veu? Tal com jo li deia: un 41!
─ Digui’m: qui pagarà les sabates, vostè o jo?
─ Vostè.
─ Bé doncs, em porta un 39?
El venedor, entre resignat i sorprès, va anar a buscar el parell de sabates del número 39. Mentre les buscava al magatzem se’n va adonar de què passava: les sabates no eren per ell, segurament eren per fer un regal.
─ Senyor, aquí les té: un parell de sabates negres del número 39.
─ Em podria deixar un calçador?
─ Llavors, les sabates són per vostè?
─ Sí, és clar. Em pot portar el calçador?
El calçador era imprescindible per aconseguir fer entrar els peus d’aquell home en aquelles sabates. Després de diversos intents i de ridícules posicions, el client va aconseguir ficar-hi els peus. Fent petits gemecs va ser capaç de caminar algunes passes, amb molta dificultat, sobre la catifa.
─ Estan bé. Me les emporto.
El venedor sentia dolor en els seus propis peus només imaginant-se els dits d’aquell home comprimits dins de les sabates.
─ Les embolico?
─ No, gràcies. Me les emporto posades.
El client va sortir de la botiga i va caminar, com va poder, les tres cantonades que el separaven de la seva feina. L’home treballava de caixer en un banc i, a les quatre de la tarda, després d’haver passat més de sis hores dret dins d’aquelles sabates, la seva cara estava completament desencaixada i les llàgrimes de dolor queien inevitablement dels seus ulls. El seu company, el de la finestreta del costat, que l’havia estat observant durant tot el dia, li va preguntar:
─ Què et passa? Que et trobes malament?
─ No. Són les sabates, que em comprimeixen els peus.
─ Com és? Que s’han mullat i després s’han encongit?
─ No, són dos números més petites que els meus peus.
─ Però, de qui són?
─ Meves.
─ No ho entenc. I no et fan mal els peus?
─ Els peus m’estan matant.
─ Llavors?
─ T’ho explicaré. Mira: jo no visc una vida de grans satisfaccions. La veritat és que en els últims temps tinc molts pocs moments agradables.
─ I?
─ Jo ho passo molt malament amb aquestes sabates, pateixo un dolor terrible i el sofreixo en silenci, és cert. Però d’aquí unes hores, quan arribi a casa i me les tregui... T’imagines quin plaer més intens?
